Poques hores abans de fer aquesta entrevista Pilar Rahola va patir una agressió a la Garriga quan pretenia fer una conferència. Uns quants joves li van llançar pintura roja, acusant-la de complicitat amb l’Estat d’Israel. El petit grup d’activistes van reivindicar l’atac identificant-se a les xarxes com a membres d’Horitzó Socialista, una escissió d’Arran -la xicalla de la CUP-, que va abandonar l’esquerra independentista per considerar-la “socialdemòcrata” i “interclassista”. Rahola va fer de Rahola, va aguantar el xàfec, va acabar la conferència i va denunciar els fets a Twitter.
Poques hores més tard, al saló molt més amable d’un hotel de Barcelona, l’escriptora s’esplaia sobre la seua darrera novel·la –Cornèlius, l’almogàver, (Columna Edicions)-, una història ben escrita i ben travada, en un temps en què les discrepàncies no es dirimien amb pintura. Amb Cornèlius Rahola va guanyar el Premi Prudenci Bertrana. S’hi va presentar amb pseudònim perquè, com reconeix, el seu nom tant la pot beneficiar com perjudicar. I n’està ben pagada, ja que una membre del jurat li va confessar que tots es pensaven que havien premiat un home. “Això vol dir que m’he posat bé en la pell dels meus personatges masculins”, celebra.
Pilar Rahola es deixa anar en aquesta conversa -sempre documentada i sempre apassionada- sobre l’ocupació de la Franja de Gaza i el rebrot de la guerra al Pròxim Orient i, des del món de Roger de Roger de Flor i Ramon Muntaner, aborda com una corsària la “resilència” dels catalans. “No en l’espasa, però sí en la voluntat de ser, tenim una mica d’almogàvers”, sentencia l’escriptora, perquè “nosaltres hauríem d’haver desaparegut al XIX”. Té raó, perquè continuem acumulant-ne mèrits segle i mig més tard.
Ahir la van agredir. Va quedar ben xopa. Ha vingut dolguda, enfadada?
No. Estic molt bé.
Això d’ahir va ser dur…
Mira, jo vinc de moltes resilències. És a dir, formo part de la gent que ha defensat el primer d’octubre i que encara mig el defensa, de manera que he hagut de patir moltes intoleràncies. He tingut amenaces de l’extrema dreta durant èpoques importants i fins i tot vaig haver de necessitar protecció. En el tema d’Israel permanentment vaig tenint onades de males situacions, algunes de les quals, també problemàtiques. I després, jo vinc d’una família que va patir una doble repressió feixista. D’una banda, l’assassinat del meu oncle-avi, Carles Rahola, per part del feixisme franquista. I després el meu avi va estar a punt de ser assassinat per la FAI, que era l’altra banda, l’altra banda feixista. Eren radicalitzacions, intoleràncies, que podien ser molt violentes. Què vols que et digui? M’agrada? No, però…
Sí, però quan un pateix la intolerància en la pròpia carn…
No et diré que ahir quan vaig tornar a casa no tenia una sensació de dolor muscular per la contenció, però vaig tenir clar des del primer minut, quan em tiren la pintura i es posen a cridar -en una sala on hi havia unes cinc-centes persones que havien vingut a escoltar-me-, que estigués com estigués, aquesta gent ahir m’escoltaria. L’única cosa que jo no podia permetre era anar-me’n sense parlar, perquè hi havia anat a parlar i perquè hi havia una gent que m’esperava perquè parlés. Això era una qüestió de respecte. I quatre ximples intolerants a mi no m’aturarien el parlar. Quan va arribar el moment, els organitzadors -els pobres del patronat del Martí l’Humà, que és una gent molt venerable i respectuosa- de seguida van voler protegir-me i em van dir: “Ves-te’n a casa, suspenem l’acte”. I jo els vaig contestar que ni parlar-ne, vaig posar-me enmig de la sala i vaig dir: “Escoltin, l’acte es farà, donin-me un moment per anar al lavabo, rentar-me una mica, i, si algú té un suèter, que me’l doni per canviar-me, i jo faré la conferència”. No es va moure ningú, vaig canviar-me de taula perquè estiguéssim una mica més nets i vaig estar una hora parlant del que havia de parlar. Quan va acabar, vaig tenir la gent deu minuts aplaudint-me de peu.
El president del patronat em va dir: “Has fet una bona conferència en un moment difícil, però el que ha estat magistral és que has estat capaç de fer-la després del que ha passat”. Més tard, reflexionant, he pensat: “Si jo me n’anava, guanyaven ells. Havien vingut a evitar que jo parlés i aquesta era l’única cosa que no podia permetre”. Si no m’arribo a poder rentar la cara, l’hauria fet amb la cara vermella. L’única cosa que no podia fer era no parlar. Això què implica des del punt de vista emotiu, emocional? Home, hi ha un primer moment, que és de xoc, un moment pesat, però després reps onades de solidaritat, que també agraeixes. Fins i tot de gent molt impensada. Veus que s’obre un debat de xarxes potent, en el qual, òbviament, hi ha gent que deu alegrar-se’n, però n’hi ha d’altra a qui això sembla indignant, encara que no pensi com jo, i aleshores penses que has estat resilent en un moment en què volien que no ho fossis.
Se sent sola en la qüestió israeliana?
No. Gens.
A Catalunya l’opinió pública de manera majoritària està al costat de la causa palestina.
Perquè s’ha imposat un relat demonitzador. Escolta, és que jo crec que no hi ha ningú que estigui en contra de la causa palestina. Vicent, jo no conec ningú decent que estigui en contra que hi hagi un estat palestí, en contra que es resolgui el conflicte. Evidentment, dolgut per les víctimes civils. Això forma part de la decència. Això és descomptat. El problema és que des del primer minut s’estableix un relat demonitzador en contra d’Israel, convertit en un país ple d’assassins que maten persones i criatures perquè els agrada matar. S’imposen conceptes, com el de genocidi, que no són certs…
Israel, estat genocida.
Això, que forma part d’un relat fals, amb una càrrega ideològica que només vol demonitzar una de les parts i simplificar el conflicte, és el que fa que gent com jo digui: “Això no va així. Això és més complicat!”.
Però vostè accepta, per exemple, l’ocupació de la Franja de Gaza com l’està fent Israel?
A veure, Vicent, és que si tu vols que, quan parlem d’un conflicte que fa 75 anys que dura, el resolguem amb dues frases, no anirem bé. Jo no estic a favor de cap ocupació, però qui ocupa? Hamàs porta catorze anys ocupant Gaza. Una franja de no res que ha rebut el doble de diners que tot el Pla Marshall a Europa. Milions de milions. Finançada per l’Iran, però no només. I que ha utilitzat tota la població civil com un escut armamentístic, que ha foradat tot el territori amb més de 700 quilòmetres de túnels carregats d’armaments, que ha posat l’armament en zones civils. Tu tens això al costat i permanentment et va assetjant. Israel mai ha tingut interès en Gaza. Quan va acabar la guerra i va fer la pau amb Egipte, la va oferir als egipcis, i els va dir que creessin allà, si volien, un estat. És que és mentida.
I els colons? I els assentaments?
Escolta, en el moment en què hi va haver la pau amb Egipte els assentaments que hi havia al Sinaí els van traure immediatament. No conec un país al món en què la societat tingui més ganes de signar la pau que Israel. No en conec cap. Però el problema és si a l’altra banda n’hi ha. Si tenen aquestes ganes. Acceptem que Israel fa coses dolentes, que Netanyahu volia fer una reforma de la justícia que era una barbaritat… També els meus amics van anar a manifestar-s’hi en contra… Després, per cert, alguns han mort. Tinc amics, molts d’ells, que els seus fills, de 18 i 19 anys, estan a la guerra, perquè l’exèrcit d’Israel no és un exèrcit d’assassins, és l’exèrcit de la gent…
A mi el que em dol de tot el que podem sentir cada dia és aquesta demonització, aquesta criminalització tan brutal, d’un país que està intentant sobreviure, que té cinc focus d’atac. No són uns atacs qualssevol. Estan dirigits per una potència militar com és l’Iran, que té armats més de 100.000 soldats al nord amb Hezbol·là, que té armats més de 40.000 soldats al sud amb Hamàs, que t’ataca des d’Iraq, des del Iemen, des de Síria. Punyetes, és que això és molt complicat! La qüestió final és: Israel ho fa tot bé? No! El que ara fa a la Franja t’agrada? Clar que no! Però quan jo veig que TV3 redueix tant un conflicte tan complicat, que als que fa tants anys que el seguim encara ens costa veure’n totes les variables, és quan m’amoïno. I és quan em pronuncio. I en el moment en què ho fas és quan et demonitzen.
Vostè no s’hi pronuncia ara. Vostè té uns lligams d’identificació i de reconeixement de fa molts anys amb Israel.
Sí. I encantada. Però, si parlem de premis, la majoria me’ls han donat per altres coses. Pels drets civils, per exemple. El Morris Abram Human Rights Award de l’organització UN Watch va ser per la meva defensa de les dones musulmanes. I això no es recorda mai. Evidentment, en el moment en què tu parles com jo parlo d’aquest tema el món jueu, com que té pocs referents, Israel t’adora, t’ajuda i et premia. Però, escolta, els premis no et donen diners. Ja sé que això forma part de les mentides…
Hi ha gent que diu que vostè en viu, que cobra dels lobbys jueus.
Això és una difamació. I la difamació és un delicte penal. I arribarà un moment en què les portaré als tribunals. No he rebut mai en la meva vida cap diner jueu. Entre altres coses, perquè això els jueus no ho fan. Aquesta és una idea antisemita. “El lobby jueu et finança!”. És l’hòstia, això. És un concepte que ve de les èpoques dels protocols dels savis de Sió, que s’ha mantingut intacta i que promociona l’esquerra. Han arribat a dir que estic a sou del Fons Nacional Jueu. A mi el Fons Nacional Jueu una vegada em va demanar una conferència i em va atorgar un reconeixement molt bonic, que és que em van plantar uns arbres. Per cert, amb qüestació popular.
El famós Bosc Rahola…
Un bosc al Yatir. Al Nègueb. No a Palestina. I per cert, el cuiden els beduïns, que són musulmans. El Yatir és un bosc enmig del Nègueb. És el bosc enmig d’un desert més gran del món. Són sis milions d’arbres. El fan per intentar que el Nègueb no sigui un desert tan àrid i òbviament no se’n surten. Allà em van posar un petit bosquet -hi ha molta gent que en té un-, que és com un homenatge que et fan personal. Això ho van revertir en una quantitat de barbaritats sobre la meva persona, que jo no puc anar desmentint cada vegada.
Jo visc de la meva feina. De vegades, bé; de vegades, no tant. La meva vinculació amb el poble jueu ha vingut molt tard, perquè escric sobre aquest tema de fa quaranta anys, des que en tenia vint, i he conegut el món jueu a tot estirar de fa quinze, quan Internet ens ha connectat. Joan B. Culla, Vicenç Villatoro, jo mateixa, érem una gent que teníem una gran sensibilitat per la qüestió. Quan tu tens una gran sensibilitat comences a conèixer el tema, comences a parlar amb més gent, la gent et porta gent, i arriba un moment en què ets molt coneguda en aquest món.
Diu que vostè no viu d’això. I de què viu ara Pilar Rahola?
[Estranyada]. Jo visc de la meva feina.
I funciona? Perquè ara ja no intervé cada dia en un programa de televisió, ja no té una columna diària…
Jo ara he d’explicar de què visc?
Li ho pregunte per curiositat. Vostè és periodista i darrerament…
I vostè de què viu?
D’aquest grup editorial -El Món-, de la universitat…
Doncs, jo visc d’El Periódico, d’El Nacional i del Todo es mentira. I no me’n puc queixar, perquè em paguen bé. Tinc la sort de ser una veu, una ploma, que aquells que m’agafen em paguen relativament bé, tampoc és cap exageració.
I d’això -de la novel·la- es pot viure?
No. Jo no podria viure dels meus llibres, però sí que són una aportació que m’ajuda a pagar a Hisenda. [Molesta]. Però és que em sembla molt surrealista que jo estigui parlant de com visc, quant guanyo. No acabo d’entendre, Vicent, cap a on ens porta aquesta conversa, però la trobo molt poc raonable.
No, si li pregunte perquè…
Sí, perquè és com haver-me de justificar. No em dona la punyetera gana.
En absolut. No era aquesta la intenció. Només li dic que vostè, que és una persona que sempre ha tingut una intervenció i una presència en premsa i televisió molt més intensa que la que té ara…
M’he guanyat molt bé la vida, sí. Hi ha vegades que te la guanyes més i vegades que te la guanyes menys. Me l’he guanyada sempre amb la meva feina. Hi ha hagut èpoques -les més daurades, en què hi havia debats a les Espanyes, que era el moment en què pagaven molt bé-, que he estat molt ben situada i n’hi ha hagut, en canvi, que no tant. A partir de l’1 d’octubre vaig entrar en una sèrie de llistes negres i vaig perdre moltes feines, incloent-hi la mateixa Vanguardia. Però en canvi he aconseguit sobreviure. També visc del meu marit. És que, clar… al final…
Li ho dic també per si la preocupa que el periodisme ja no siga com abans, que ja no se’n puga viure com se’n podia viure fa uns anys.
Ara vostè el que ha fet és buscar una pregunta per justificar les anteriors.
Em fa massa astut. La conversa ens hi està portant…
Doncs, bé, ens hi porta. Anem cap aquí que és una senda una mica més raonable. En efecte, crec que la major de la gent no en pot viure. Jo tinc la sort de tenir un nom públic, que és un nom que té força. Òbviament, això em pot impedir estar a molts llocs perquè també és un nom amb moltes arestes, però alhora també he estat en molts llocs on m’han pagat bé. Per tant, jo sí que puc viure del periodisme. De fet, en visc. La meva família viu de la feina del meu marit i de la meva.
Això ens porta a les novel·les. Ens porta cap a Cornèlius, l’almogàver, que n’és l’última.
Home, aquesta ha tingut un premi, i això ajuda. De tota manera, Hisenda m’ha fotut una clatellada de por. Les novel·les a mi no… Jo no en podria viure, tot i que venc molt.
Què vol dir vendre molt avui dia en català?
Vint mil, trenta mil exemplars.
Té raó. Això és molt.
El que passa és que, com que fonamentalment venc en català, perquè a les Espanyes no… I a més, els meus llibres són en català…
Els tradueixen al castellà.
Sí, però és igual. Soc la Pilar Rahola. Si aquí hi ha gent que no m’estima, imagina’t a Madrid. Els meus llibres es venen molt en català i després es venen molt en castellà a Argentina, no a Espanya. No, no puc viure de la literatura. Si en pogués viure només, li ben asseguro que m’hi dedicaria. Jo seria feliç.
Només voldria viure de la literatura.
Sí. Absolutament. Em faria feliç. Jo, per exemple, no trobo a faltar un article diari. És més, la tensió i la pressió que significava durant catorze anys fer un article diari ara s’ha descarregat. A mi haver de fer-ne un parell a la setmana em sembla una mida fantàstica.
Però no li permeten viure només d’això.
No. No m’ho permeten, lògicament. La tele hi ajuda. I sortosament, la tinc. I si no, doncs ja em buscaria la vida.
Quant de temps ha dedicat a aquesta novel·la?
He trigat un parell d’anys a llegit tota la història que havia de llegir sobre el món almogàver. Jo em pensava que en sabia, però quan et fiques endins veus que no en saps res. Gairebé tres anys. Entre que vaig començar a pensar-hi, a buscar informació…. De vegades m’encavalco. O sigui, jo estava acabant Ocell d’aire i de foc -la novel·la sobre el Quico Sabaté-, però ja tenia la idea…
El bot va ser impressionant. Dels maquis als almogàvers.
Té una explicació. Per què naix aquesta novel·la? La meva petita aportació i-entre cometes- ideològica a la literatura és només una, que és que jo vull fer novel·les sobre la història de Catalunya. És a dir, no faig novel·les ideològiques. Aquesta novel·la no és una apologia dels almogàvers. Hi surten amb tota la cruesa. Quan jo vaig escriure Ocell d’aire i de foc i em posava en la pell del comissari Polo, parlant de la Brigada Politicosocial. m’hi posava en la pell, per molt que em repugnava el personatge. Perquè jo crec que en literatura el que fas és posar una mirada i el que jo intento és que els lectors es passegin per un moment de la història de Catalunya amb la mirada emocional, no només amb les dades històriques o amb els fets. Vaig decidir una vegada en la meva vida que, per ajudar que es conegui la història, la meva petitíssima aportació seria aquesta.
La seua no és una vocació literària.
No, no, no. Escollir el gènere és l’aportació. La vocació literària, l’he tinguda sempre. Vaig estudiar filologia hispànica i catalana. Vaig fer les dues llicenciatures. Vaig dirigir una editorial des de joveneta. La meva vocació anava cap aquí. Però després va passar pel mig la tele, la vida, la política… Va passar tot i fins que tenia més de cinquanta anys no he tornat a la novel·la. Però realment és el que em fa feliç. Jo escrivint el Cornèlius he gaudit com una camella. M’ho he passat tan bé! Crec que la novel·la intenta reflectir-ho. Per què no optar per aquest model de vida si pogués pagar-me’l? No puc, però algun dia ho aconseguiré.
És trist això.
Bé, hi ha molta gent que pateix en feines que no els agraden perquè necessiten pagar-se coses. És el que ens passa a molta gent. Soc feliç així. Si demà em dius: “Mira, pots viure de la literatura, però has de deixar el periodisme”, ho firmo ara. Jo ja hi he parlat molt, ja he tingut molta opinió, he tingut molt de soroll, molts haters i molts amics. Tinc de tot. Però això altre em dona una pau…
Per què naix aquesta novel·la? Jo venia de quatre novel·les històriques que havien anat resseguint la història recent. El segle XIX, amb Mariona, la setmana tràgica; els anys quaranta, amb L’espia del Ritz, i fins els seixanta, amb Quico Sabaté. Aquesta darrera, que ja s’apropava a mi, em va fer patir tant, que la vaig escriure angoixada. Hi va haver un capítol -el capítol més dur de la Brigada Politicosocial-, que vaig escriure plorant. Jo anava escrivint i anava plorant. I em deia: “Estàs boja”, però m’estava passant. Cosa que vol dir que, com a mínim, hi havia honestedat en aquell text.
Vostè té una manera d’escriure molt intensa.
Sí, perquè jo tinc una manera de viure molt intensa.
I tant!
No puc evitar-ho. La veritat és que, enmig d’aquella novel·la, que estava sent molt difícil, una nit vaig somiar un nom. Em va venir de la manera més estranya, més freudiana. Em vaig despertar amb el nom de Cornèlius Papapoulus al cap. Soc incapaç de saber-ne el perquè. Devia haver llegit alguna cosa, devia haver mirat alguna cosa… No en tinc ni idea.
Vigile, a veure si li ha furtat el nom a un viu i encara la demandarà.
Ho vaig buscar. Vaig buscar si Cornèlius Papapoulos existia i no n’he trobat cap. El fet és que això de Papapoulos deu venir d’alguna paraula grega semblant, que em devia quedar al cap. Potser de quan escrivia L’espia del Ritz, que parlo molt dels camps de refugiats israelians, que van ser ajudats per xipriotes grecs… Jo què sé! No en tinc ni idea. Em vaig despertar i li vaig dir a la família: “Faré una novel·la al voltant d’un nom”. Encara no en sabia ni el segle, ni l’època, ni res. Se’m va quedar clavat. El vaig apuntar, perquè no el volia perdre. Em vaig dir: “Això té alguna cosa”. Mentre anava escrivint l’altra, de sobte un dia vaig pensar: “Te n’has d’anar lluny d’aquest temps perquè t’està fent patir”. Tenia un nom, tenia ganes d’anar-me’n lluny. I el nom em portava al lloc. Llavors vaig pensar: “Grec, Catalunya, lluny.. almogàvers!”. Així va néixer.
I tres anys més de brega…
Sí, perquè vaig voler llegir les Cròniques. Les he llegides en català original. Ho recomano, perquè em pensava que seria molt complicat i no ho és gens. El català realment ha evolucionat relativament poc en referència a altres idiomes. Tothom diu, per exemple, que llegir Shakespeare en anglès original és molt difícil per a un anglès actual, perquè és una llengua molt evolucionada. El català, no tant, des de les èpoques medievals. Vaig llegir, doncs, no cal dir-ho, Bernat Desclot. Vaig llegir tot el que s’havia publicat sobre els almogàvers. Vaig llegir Jordi Paquimeres, que és també un cronista de l’època…
Els tretze volums!?
No, només les pàgines que dedicava als almogàvers. No he fet una tesi sobre el Geórgios. Però sí que em va ajudar a fer una comparativa amb la crònica de Ramon Muntaner. Jo tenia por que…
Sempre s’ha dit que Muntaner era tan patriota com exagerat.
Perquè, a diferència de Desclot, Muntaner és capità dels almogàvers. Va viure les batalles.
Sí. I on eren cent en podia dir mil i quedar-se més a gust.
Hi ha una cosa que, des que escric aquestes novel·les, tinc com molt ficada. Tot i que jo no faig un llibre d’història, que és ficció, les dades històriques han d’estar molt contrastades. Intento tenir tres fonts sempre.
Sistema anglosaxó.
Sí. La mesura BBC. En el cas de la Setmana Tràgica em va anar molt bé. Un historiador em va dir que ningú l’havia explicada tan bé. I li ho vaig agrair. En aquest cas el Paquimedes em servia per a saber si les grans gestes almogàvers eren certes o no. I ell me les confirma. Me’n confirma les dades.
Però tothom en aquella època ho exagerava tot. N’exageraven les xifres tant els perdedors com els guanyadors. “Mília i mília d’hòmens!”. “A la riba estaven bé cinch mília sarrahins”, escriu Jaume I. I devien ser-ne cinc-cents.
Segurament, però si tu tens les dues fronts contrastades i enfrontades -perquè Paquimeres deixa els almogàvers com uns salvatges-, doncs, no els desmentiràs tu. Ara és evident -n’estic convençuda- que en podem treure algun miler. Tot i això, la proporció entre els almogàvers i els altres sempre era una sobre deu. Realment va ser la infanteria més important d’Europa durant dos segles. Durant cent anys, la més important de lluny. Molt valents, molt ferotges. I òbviament, molt salvatges també. Amb unes tècniques de guerra molt allunyades dels ordes de cavalleria, que els van fer molt efectius. I van aconseguir la por i l’admiració dels seus enemics. La por, perquè passaven tothom a matadegolla, però també alhora l’admiració. Va ser fàcil, vaig dir: “M’allibero de la Brigada Politicosocial i me’n vaig a les gestes èpiques”.
Roger de Flor no el va fer patir tant com el comissari Polo?
No. Em resulta molt llunyà.
El retrata molt bé.
Ho intento. He intentat entendre el personatge. Pel que n’he llegit a tot arreu, va ser molt carismàtic com a líder. Això explica la Venjança Catalana. Explica dos anys de venjança per la mort del gran cabdill. Ho explica el magnetisme i la fascinació que crea a totes les seves vides. Amb els templers, després amb les guerres de Sicília i finalment en l’ofensiva contra Anatòlia. És un personatge carismàtic, un líder nat, sorgit de la gent, que els almogàvers veuen com un dels seus. Forjat també en la pirateria, perdó, amb els corsaris, perquè els nostres eren corsaris. El maten amb 32 anys!
I en fan 32 trossos.
Sí. Tothom vol participar del seu assassinat.
Els americans, si el consideraren seu, n’haurien fet cent pel·lícules.
Si Roger de Flor fos un personatge anglosaxó, en efecte, ja hi hauria hagut pel·lícules de Hollywood.
Unes quantes.
Com de Roger de Llúria. No és el mateix, però l’almirall de la flota catalana és un estrateg nat que aconsegueix aturar tota l’ofensiva francesa gràcies a trencar el bloqueig marítim d’una manera intel·ligentíssima. Estem parlant de gent de molta envergadura. Molt notable. Tan notable com mal aprofitada. I jo intento posar el mirall en una època molt allunyada i el que intento exposar és la veritat. Eren gloriosos? Sí. Eren assassins? També. Eren tot.
Jaume I, Jaume II, Pere el Gran, Roger de Flor, Ramon Muntaner, Arnau de Vilanova, el papa Climent, Dante, Ramon Llull… Caram!
Ramon Llull, sobretot. A mi em vas fascinar.
Té una història, en el seu àmbit, en el del pensament, encara més gran.
Ramon Llull té novel·lassa.
La pròxima la farà de Llull?
No. Ja està oberta. Ja està fent-se. Sempre encavalco i Ramon Llull està a l’horitzó. Però el que passa, com tu bé dius, és que és un personatge tan gran, en tants sentits, que pffffffff… No ho sé. Crec que Llull va molt bé com a personatge accessori perquè, si en fas el personatge central, et pot fer explotar la novel·la. Em demanaves per tots aquests personatges, que són els de l’època. Jo intento que Cornèlius, que és el personatge que he creat, em serveixi per a recórrer tot aquest món. Ell té la sort de conèixer-los o de coincidir-hi en el temps.
Una escriptora, que es considera feminista, com vostè, deu patir encarnant-se en les dones de l’època. La protagonista d’aquesta novel·la, una almogàver, ha de suportar un paper sempre secundari i ha de conviure amb les infidelitats del seu home…
Això formava part de la lògica del moment. És que jo no soc feminista quan escric literatura ni soc cap altra cosa. Jo intento no tenir ideologia. No faig un llibre per reivindicar les dones empoderades a la literatura. Això ja ho faré en un article.
Però Garsenda de Torroella és una dona del tot empoderada, que en diríem ara.
Perquè les dones almogàvers ho eren. Maria de Bulgària, que es casa amb Roger de Flor, no és una dona empoderada. És una princesa. I per això li dedico un capítol més eròtic, bonicot, romàntic. Perquè el personatge devia ser així. Una dona de disset anys, educada a la cort. Les almogàvers neixen al camp. Des que neixen van a les batalles amb els seus pares i fills. Després, amb els seus homes i els seus fills. Moltes d’elles són guerreres. Jo no vaig ser-hi en aquell moment, però m’imagino Garsenda de Torroella així. D’altra banda, la infidelitat massiva formava part de la lògica de l’època. Penso que d’ells i d’elles. Els almogàvers són com un parèntesi en el seu món. Són la gent lliure. Amb un instint de supervivència i resilència únic. No necessitaven ningú.
Em recorden a les trobairitz, les poetesses occitanes.
Ah, mira, és una bona comparació! També eren molt lliures. Les Garsendes no tenen metges, no viuen a la cort, no tenen cap facilitat. En totes les batalles que fan no porten menjar. Pesquen, cacen, mengen arrels si cal. Parlem d’una gent que viu la vida d’una manera molt lliure. Sí que hi ha un aspecte que he ficcionat i que sí és cert, que és el món de la bruixeria. Estic convençuda que aquesta idea panenteista a Catalunya va estar molt arrelada. A Cadaqués fins al 1900 encara hi va haver bruixes. La meva àvia feia alguns rituals que evidentment no eren catòlics. Ella era una dona catòlica, però, en canvi, aquests rituals havien perviscut.
Sap d’on venen? De les cultures preromanes i dels vascons que es van escampar pel Pirineu. No està gaire estudiada aquesta influència a Catalunya. Els seus rites, la seua saviesa es va transmetre sobretot en les dones…
Segurament. Conec poc aquest tema, però sé que hi ha hagut una llarguíssima tradició en aquest sentit. Llavors m’imagino una gent que viuen al camp, que són rurals, que tenen un esperit lliure, que són guerrers… Home, potser sí que creuen en la creu, però també deuen creure en el déu de la lluna i no sé què. Aquesta força màgica de la naturalesa els devia impregnar també. Com que això no ho tinc certificat enlloc, em semblava que era bonic fer-ne una petita pinzellada en aquest món almogàver. Hi havia les dones que coneixien les herbes curatives, les que tenien una relació molt forta amb la natura, les fetilleres, i hi havia, de l’altra banda, les caceres de bruixes. Per això vaig introduir aquesta qüestió amb molta delicadesa a la novel·la.
Li he pillat una petita trampa. Quan Ramon Muntaner aplica el seu exemple de la mata de jonc ho fa referint-se als almogàvers i això…
[Somriu]. Ho sé. Ell ho escriu això molt més tard, cinquanta anys més tard.
I referit als tres reis catalans, d’Aragó, Mallorca i Sicília.
És una petita ucronia, però, com que és la mata de jonc del Ramon Muntaner, la foto on em convé…
Com treballa la línia entre ficció i no ficció? Els fets històrics són reals i els personatges són inventats?
Quan escrius una novel·la pots utilitzar el material de la història o la pura imaginació, però és la teva novel·la. Jo no he falsejat res, crec que les dades són molt precises, però si les hagués reinventat, també hi tindria dret. La ficció permet jugar així. El que passa és que en aquest sentit jo tinc un prurit. Quan la gent l’ha llegit, després em diu: “He après molt”. I vull que aprenguin bé, no vull que aprenguin falsedats. Ara, jo necessito personatges ficcionats. Cornèlius a mi em divertia molt, perquè, a més, hi va haver molts grecs que van ser almogàvers. Quan un exèrcit es fa tan poderós i tan victoriós, tothom vol formar-ne part.
Aquest llibre em va portar troballes. Jo vaig decidir fer néixer Cornèlius a Famagusta, a Xipre, perquè posar-lo a Grècia hauria volgut dir trigar més a posar-lo en contacte amb el món almogàver. Per contra, Famagusta des del principi és el lloc on coronen els reis a Jerusalem, és on s’aturen tots els croats, els templers, els hospitalaris… En fi, em va semblar que Famagusta era el lloc adequat on fer-lo néixer. Però després vaig descobrir que hi havia estat Ramon Llull i allò va ser la glòria! Home, ja està! Qui li ensenyarà llatí al meu nen? Ell, que el bateja com a Cornet.
Per tant, ficció i no ficció, de la mà contínuament. Tot ha de ser versemblant.
Sempre. Hi ha una altra dada, per exemple. Ramon. Llull va parlar moltes vegades amb el papa en els seus intents. Primerament, en l’intent de fer grans abadies on ensenyar àrab i hebreu per poder convèncer els infidels, però també després perquè intentava aconseguir diners per tornar a fer una croada. Això està del tot documentat. Però en canvi, no està documentat que conegués el Dant. Però podia haver passat. Vaig buscar i alguns historiadors afirmen que és molt probable que es coneguessin. Van ser dos personatges molt notables que van coincidir en el temps i en el lloc.
En una breu conversa entre ells dos vostè explica tota La divina comèdia. No està malament…
Sí. Perquè a l’època en què jo imagino la conversa entre ell i Llull, Dant ja està escrivint La divina comèdia. És quan el Dant ja està exiliat a Avinyó, ja l’han condemnat a mort i ja li han tret tot el patrimoni. A Avinyó hi havia el papa. Llull hi anava. Per tant, la coincidència era versemblant. Vaig llegir una ponència d’un historiador valencià que parlava de l’altíssima probabilitat que conegués el Dant, i m’hi vaig agafar. En un altre lloc també hi vaig trobar referències semblants. És que he llegit molt [somriu] per a fer aquesta novel·la.
Em va semblar deliciós poder-me inventar una conversa entre el Dant i Ramon Llull perquè eren dues bèsties que han marcat segles i segles d’història. Cornèlius n’és testimoni. És el lector que mira. Es passeja per tot aquest món i això em permet recrear-lo. M’he llegit molts textos -no llibres sencers- de Llull per entendre’n l’essència filosòfica. I l’essència filosòfica de Ramon Llull és bàsica. Si nosaltres, els cristians, els catòlics, tenim la raó, la raó espiritual, però també la intel·lectual, per què hem de convèncer amb l’espasa, si podem convèncer amb la paraula? I és quan ell es dedica a intentar raonar.
Llull té un gran respecte pels jueus perquè creu que han elaborat una part important del procés cap al que és la fe vertadera, però s’han quedat a mitges. També respecta l’Islam. Crec que Ramon Llull és un personatge que respecta les diferents fes, encara que també és veritat que va intentar que es formés una nova croada. Mor amb vuitanta i escaig anys tornant de Bugia, tornant d’Algèria, d’intentar convèncer els musulmans amb la paraula. Parlava l’àrab perfectament. Si parlem de l’activisme, ara que està de moda, l’home més activista del món és Ramon Llull.
Cornèlius retrata una època èpica, una època gloriosa. Hi ha arribat perquè ara nosaltres hem passat una època més o menys èpica?
No. Realment, em va divertir parlar dels almogàvers i poder situar-me en una època de la història en la qual controlàvem el nostre destí. Estava farta dels anys quaranta i dels anys cinquanta. En aquest sentit, sí que és una posició personal, de dir: “Ves-te’n a una època on existíssim, on tinguéssim estratègia marítima, projecció al Mediterrani, consolats de mar, amb tot el que signifiquen, aquella idea de l’expansió comercial…”. Tot això em semblava fascinant. I era una època èpica també. Vam tenir una gran èpica militar. Doncs, per què no la coneixem?
Perquè no ens l’expliquen.
Perquè hem perdut. És possible que inconscientment pensés: “Ara que hem intentat una petita èpica i que ha estat absolutament fallida, me’n vaig a una altra època”. Però no. La veritat és que l’única cosa que extrec dels almogàvers és que són un poble resilent. I crec que els catalans ho som.
És aquesta la lliçó que en podem extraure?
L’única lliçó que a mi em dona aquesta novel·la -que tampoc intenta donar-ne cap- l’únic missatge que jo enviaria, és que aquest és un país estrany, molt ferit, molt contradictori, molt complicat, però que ha aconseguit ser molt resilent al llarg dels segles. L’esperit resilent per excel·lència és l’almogàver. La gent que no té res, que sobreviu perquè passa gana, que es converteix en l’exèrcit més poderós d’Europa perquè són supervivents, i que manté un esperit indòmit durant dos segles. Això explica d’alguna manera que Catalunya no hagi desaparegut. Que tota la nació catalana no hagi desaparegut. Ve del fet que hi ha alguna cosa de la resilència almogàver…
Això, aquest fil, pot sonar una mica místic.
Tota la lluita dels pobles és mística, no ens enganyem. Mística, emotiva… L’única èpica que podíem tenir ara és la que vam intentar el primer d’octubre. No vam estar a l’alçada. Òbviament, ens vam enfrontar…
Què hauria dit Roger de Flor si haguera estat ací l’1 d’octubre?
[Riu]. No ho sé. Però Roger de Flor crec que hauria estat en posicions una mica més dures. Però sí que és veritat que aquest és un país que, amb tota les seves dificultats i les misèries, que en té, ha mantingut una identitat que hauria d’haver desaparegut al segle XIX. Quan vaig escriure Mariona ho vaig tenir molt clar. Bonaventura Carles Aribau el 1835 li diu adéu al català: “Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau”. S’ha acabat. Era impossible sobreviure i al final del segle tenim la Renaixença. Després de la guerra s’havia acabat tot també. Quantes vegades hem acabat? I aquí estem. De manera que, escolta, una mica d’aquest esperit supervivent, de gent desarrapada, penjats i sols al món, que tot i així mantenim l’espurna… Potser sí que tenim una mica de tot això. Una mica dels almogàvers sí que tenim. No en l’espasa, però sí en la voluntat de ser. Vull creure-ho.
