Pep Prieto (Girona, 1976) és un apassionat del cinema, i ho sap transmetre. Escriptor, periodista i crític de cinema, l’autor gironí sempre deixa pinzellades del seu esperit cinèfil a les seves obres. És autor de les novel·les La disfressa de l’indigent (finalista del premi Just Manuel Casero), Mala premsa, La teoria de l’imbècil i Els Llunàtics, i del llibre de contes Castells Humans, entre d’altres. Des d’un perfil més assagista, ha escrit Poder absoluto, Al filo del mañana i Petita gran pantalla. També ha escrit Tot Marvel, el primer llibre en català dedicat a l’amplíssim univers cinematogràfic de Marvel. Queda clar, doncs, que el cinema sempre hi és present. La seva última novel·la, Rosita (Columna, 2025), premiada amb el 58è premi Prudenci Bertrana, tampoc n’és l’excepció.
Rosita, però, és molt més que un llibre en què el cinema juga un paper cabdal. És un homenatge a les àvies. A la seva -que dona nom a la novel·la-, però també a totes les dones “invisibilitzades” que “ens sostenen quan tot s’esquerda”. També és un passeig per la Girona dels anys vuitanta, la ciutat que l’ha vist néixer i créixer. En aquesta entrevista amb El Món, s’endinsa en la figura de la Rosita, en l’evolució de la seva ciutat natal, la qual defineix com a “autocomplaent”, i en la indústria canviant del cinema.
Rosita és una novel·la de ficció en què vostè fa un gran exercici de buidatge emocional, amb un component autobiogràfic. D’on neix la voluntat d’escriure aquest llibre?
Bé respon a un doble objectiu. Com bé dius, és un buidatge emocional basat en què has tingut una infantesa concreta, que ja s’havia mig manifestat en les anteriors novel·les, però que mai hi havia escrit frontalment. També és la constatació que no ets res extraordinari. És a dir, que molta gent ha tingut vides difícils, infanteses traumàtiques, famílies disfuncionals… Volia utilitzar aquest patró tan íntim per fer una cosa més transversal, construir un mirall en què tothom es pogués veure reflectit. I volia centrar-ho molt concretament en el tema de les àvies. Hi ha moltes generacions que coneixen bé la seva àvia, però no saben la dona que hi ha al darrere. I volia convertir la Rosita, que és el nom real de la meva àvia, en una mena de metàfora de tota una generació de dones silenciades, perquè estaven condemnades a ser mestresses de casa. I els nets ens vam deixar cuidar per elles, però no vam saber mai què pensaven més enllà de la nostra relació emocional.
D’alguna manera, doncs, és posar èmfasi en tot el que s’amaga darrere la relació de cures amb les àvies.
Exactament! No et pares a pensar quines aspiracions hauria tingut si no hagués fet aquest paper d’àvia tan preponderant, si no hagués tingut un marit tan fiscalitzador, si no hagués acceptat el pacte tàcit de quedar-se a casa mentre el marit anava a buscar el plat a taula, aquell vell clixé. Amb la maduresa em va passar que vaig començar a fer-me moltes preguntes sobre ella i, socialitzant aquestes preguntes, veia que tothom tenia aquest sentiment de ‘si pogués tornar enrere, li faria tantes preguntes’. També passa amb els avis, però amb les àvies passa més perquè crec que ara hi ha més consciència dels rols que els hem adjudicat al llarg de la història. Després de molts anys d’escriure thrillers, i novel·les on la part autobiogràfica estava més encoberta, vaig voler ser més transparent. Construir un personatge de ficció a partir de mi mateix, agafar vivències i manipular-les perquè tothom si pogués veure reflectit.
Fer aquest exercici d’introspecció no sempre és senzill…
Sí… És difícil, sobretot, perquè tu vols fer un bon exercici literari, no només fotre el rollo de qui ets tu i de què et va passar [riu]. Vols construir una novel·la des de zero. De fet, me la vaig plantejar així, la novel·la. Vaig pensar, tens tot d’episodis que et serveixen per a una ficció, però no vaig voler respectar ni cronologies ni, especialment, les identitats dels protagonistes reals. Vaig agafar la Rosita i la vaig construir de zero, com si no existís. I el personatge principal, que és fàcil veure-m’hi a mi, perquè és un narrador en primera persona adult que recorda la seva infantesa, vaig voler que fos una infància prou treballada perquè tothom la pogués percebre com a pròpia. Que no semblés algú que parla de la seva vivència pròpia i els altres se’n sentissin exclosos. Va ser dur que quedés bé [riu]. Després, quan em van donar el premi, em vaig sentir molt validat, perquè fins al moment tenia molts dubtes [riu]. La veritat és que, ara que el llibre és allà fora i parlo amb la gent que l’ha llegit, gent que no en té ni idea de qui soc jo ni de qui era la Rosita, veig que funciona bé [el llibre] com a dialèctica. Tothom hi veu la seva porció de vida, i aquí és on em sento més realitzat.
La família l’ha llegit el llibre?
Sí [riu]. Alguns ja l’han llegit, perquè va sortir fa tres setmanes, d’altres encara l’estan llegint. I ells veuen que hi ha parts de la seva vida reflectides al llibre, però també veuen que hi ha parts que són pura construcció. Fins i tot, la trama principal del llibre és pua construcció [riu]. Noto orgull d’haver utilitzat tots aquests elements de la nostra pròpia vida per fer un llibre, però a la vegada també s’han sentit honorats de veure el nom de la meva àvia a la portada d’un llibre premiat. Crec que ha estat la part més catàrtica.
És un homenatge.
Exacte! És un homenatge a ella, i a totes les Rosites. De fet, aquests dies, sobretot quan vaig fer la primera onada promocional a Girona, que és on transcorre l’acció, se m’acostava gent pel carrer que em deia que l’havia conegut a ella [a la Rosita], que m’explicava anècdotes del barri, d’altres àvies amb la mateixa circumstància. M’adono que és una història que valia la pena explicar, no només per a mi i la meva àvia, sinó per a tothom. Tothom té la seva història, la seva vivència quotidiana no verbalitzada… Un dels aspectes fonamentals del llibre són aquelles coses que, quan ets petit, intueixes però no saps. És una novel·lització d’allò que no sabia, perquè, al final, quan ets petit, hi ha moltes coses que no tens eines per entendre, que no et deixen saber. Debats que fins ara no han estat molt vius, com és el cas del dol perinatal, que és un tema que és relativament nou tristament. Tots aquests ingredients els vaig fer servir per construir una novel·la que fos moderna, però que a la vegada mires enrere sense rancúnia.
Com vostè mateix ha comentat, tot transcorre a la Girona de la dècada dels vuitanta. Com la recorda?
Com que és una mirada molt íntima, que parteix de la interioritat de la casa, la ciutat era important perquè era la meva, i vaig voler ser honest amb això i del que vaig conèixer. Tot i que és una Girona que serviria per il·lustrar altres ciutats. Jo la recordo com una ciutat en transformació. A mi em va semblar grisa de petit, perquè la meva vida personal i familiar era complexa, i crec que l’entorn on vius s’encomana al registre anímic. Vius en un lloc que, d’alguna manera, et torna un reflex de qui tu ets. La meva Girona vuitantera no era una Girona colorista ni meravellosa. Era una ciutat hostil, incerta, que em feia por en algunes zones. Zones on ara pagues sumes astronòmiques per viure-hi que en aquell moment eren el Bronx [riu], llavors he volgut ser fidel a aquesta percepció infantil.
Hi ha hagut gent de més edat que m’ha dit “la Girona dels vuitanta era millor que la dels setanta”. En soc conscient [riu]. I, a més, perquè ja no hi havia el règim. El fet que fos una ciutat en transformació li donava un punt d’acolliment, d’esperança, però, a la vegada, per un nen, li semblava una ciutat intimidant, on convivia el vell i el nou sense continuïtat. És a dir, anaves per un carrer i et trobaves aquella catedral mastodòntica que et semblava un temple digne del Compte Dràcula, o anaves per zones com la Devesa, que és un pulmó al centre de la ciutat, que et sembla que estaves al camp. És una ciutat petita, però amb molts i molts contrastos, i això em permetia jugar Girona com un reflex permanent de les emocions del personatge.
Girona ha canviat molt amb els anys, però encara conserva aquesta essència de contrastos…
Sociològicament, sempre ha estat molt complexa, i ho continua sent [riu]. També és cert que ha perdut part de la brutícia, entre moltes cometes. Crec que s’ha tornat una ciutat, una mica, d’aparador. És curiós com la memòria et planteja realitats que no haguessis sospesat mai. La ciutat dels vuitanta, en construcció, em sembla més apassionant que l’actual.
A què es refereix?
Ara crec que és una ciutat sense aquella tensió del dia a dia. La troba una ciutat molt més autocomplaent. Això no vol dir que no em continuï agradant. Hi visc parcialment, és una ciutat que m’encanta. Hi he fet mil coses. És la ciutat on vaig formar-me professionalment, i fins i tot, diria que moralment, però és cert que escrivint sobre ella i mirant enrere, recuperant fotografies, fent recerca, sobretot d’espais tancats, com les sales de cinema, que són un dels protagonistes fonamentals del llibre, ho veig. Aquests dies, una de les coses que més m’han dit és “no me’n recordava del cinema Ultònia [riu]”. O del cinema Coliseu, o del Gran Via, que era un cinema de doble sessió que és una cosa que s’ha perdut. M’adono que hi ha una ciutat extinta. És a dir, aquella ciutat en què podies anar a qualsevol cine a deu passes de casa era una ciutat que, per un cinèfil com jo, era un paradís. Ara és una ciutat que s’ha buidat.
Girona ha de recuperar aquesta part de l’essència perduda en l’àmbit cultural?
Crec que hi ha una part de l’essència que la conserva, perquè continua sent petita, però molt orgullosa. I això és bo, perquè la gent de Girona se sent molt de Girona, i la projecta al món. Però sí que és veritat que, en l’àmbit cultural, trobo que és una ciutat que, malgrat que té el cinema Truffaut, té la Llibreria 22 i té el Museu del Cinema, s’ha adormit una mica. Li faltaria un plus de recuperar l’esperit de la ciutat que va veure néixer Sopa de Cabra [riu]. Ara la gent et diu que Girona és pija. Jo crec que la meva família abaixava el PIB [riu]. Tinc la sensació que, en aquell moment, era una societat més fragmentada perquè hi havia de tot al centre, però com que del Barri Vell s’ha expulsat al veí tradicional, fa la sensació que és un gran escenari per passejar, però un lloc poc amable per a la gent que hi ha nascut.
Una mica el mateix que passa amb el Girona, Temps de Flors…
Sí… Jo quan era petit hi anava amb la meva àvia, perquè es feia a Sant Domènech, que està al costat de la facultat de lletres, i era només un espai únic on anaves a mirar flors, i m’hi portava cada any. Estic molt content que la ciutat hagi trobat la manera de convertir un motiu floral en objecte d’orgull i d’atracció turística. Però a la vegada també crec que és una bona metàfora del que ha passat. Crec que gaudeix més Temps de Flors el visitant que el mateix gironí, i quan et passa això denota que, potser, has de treballar molt més la identitat interior, i no només l’atractiu exterior. Al llibre, justament, quan parlo d’aquesta Girona pretèrita, que no existeix, m’he adonat que trobo a faltar les singularitats d’aquella Girona més fosca. Trobo a faltar més garitos… Jo sempre recordo baixar pel barri Vell i escoltar grups assajant. I això és una cosa que crec que fa temps que no passa. Potser sí que caldria recuperar aquesta pulsió més urbana, més inconformista.
Tal com comentava anteriorment, el cinema és un eix troncal en el llibre, però també en la seva vida. Ha canviat la manera d’entendre el cinema?
Ha canviat el consum, però no l’impacte emocional. Crec que el cinema sempre hi serà. Crec que és un ritual que pot entrar en crisi, que es pot enfrontar a diferents models de distribució i consum, però el cinema com a concepte essencial de la formació d’un mateix no desapareixerà mai. Tot i que les plataformes no tenen el mateix impacte emocional, crec que pot haver-hi sèries que creïn aquesta mateixa catarsi personal que a mi em va donar el cinema en el seu dia, perquè ja passava amb la televisió de l’època, però també penso que mai substituirà l’experiència d’anar a una sala de cinema. El que passa allà dins, anímicament i emocional, és irreproduïble.
En el llibre també parla del cinema com una manera de trobar-se amb la família, per molt que no hi hagués hagut cap altra conversa durant tot el dia.
Sí [riu]. I això encara existeix. De fet, crec que justament les plataformes ho abonen, perquè és aquesta idea que la ficció entra dins de casa. Crec que el cinema ha estat, i serà sempre, un refugi emocional per a molta gent. En el meu cas, i està retratat al llibre, quan tens una vida disfuncional, les pel·lícules t’obren una finestra a un món on tot funciona, amb una dinàmica ordenada, on tot té el seu engranatge. A molts ens ha servit per entendre millor la nostra realitat. I també és una zona de confort en la qual famílies que tenien grans problemes de comunicació trobaven aquella mena de cita no establerta [riu]. Una manera de funcionar com a grup. Nosaltres a casa érem així. Quan feien un western de John Wayne, es parava el món. No ens dèiem res durant la pel·lícula, i quan s’acabava cadascú anava a fer la seva, però la veiem junts. El cinema té aquest poder d’aturar el temps. O, com a mínim, contenir-lo.
És cert que el cinema encara triomfa, però sembla que cada vegada costa més omplir una sala.
Crec que hi ha una crisi real basada en un model de pel·lícula que ja no funciona com abans. És a dir, hi ha una pel·lícula de vocació comercial intermèdia que no triomfa com ho feia fa vint anys. Jo recordo que, abans, la gent anava davant de la sala i decidia què mirar. També no oblidem que ha canviat molt el model de distribució en cinema. El fenomen multisala és fagocitant, com ho és la plataforma. Tens quaranta mil coses per escollir i t’estàs més estona buscant que mirant. Abans també passava, d’alguna manera. És a dir, en el primer moment de les multisales, també havies de triar entre quinze pel·lícules per mirar. La diferència és que abans, a Girona mateix, hi havia mitja dotzena de sales de cinema i, per tant, mitja dotzena de pel·lícules. Per això hi ha pel·lícules que tens la percepció que eren èxits. Tu anaves a la teva ciutat petita i hi havia cua per entrar, però potser als Estats Units havia estat un desastre monumental. Hi havia menys coneixement del que funcionava del que no.
La gent, però, va menys al cinema?
Depèn. Hi ha hagut estius gloriosos. Jo recordo en fenomen Barbenhaimer, que en van anomenar [per les pel·lícules de Barbie i Oppenheimer]. La gent anava a veure les dues pel·lícules. Aquest any també ha passat amb algunes. Crec que el que ha de canviar no és la distribució, com els pressupostos.
A què es refereix?
L’autèntica crisi ara està en els costos d’una pel·lícula i el retorn [econòmic] que té. Cec que un dels meus gèneres de preferència, i que quan era petit era pràcticament un gènere empestat, que és el terror, ara s’ha tornat un dels grans supervivents de les sales, i el motiu no és altre que és un gènere que sempre s’ha gastat molts menys diners a l’hora de produir pel·lícules, i, per tant, els beneficis són superiors. També em produeix molta tristor veure desaparèixer sales de cinema històriques. Això sempre em fa molt, és com si es morís un parent. Sempre som de fer les coses i després reflexionar-les, i crec que hem pres les decisions tard. Quan van sortir les plataformes, ja era evident que això acabaria repercutint en el model de distribució, però jo encara soc dels romàntics. Crec que les sales prevaldran, crec que hi ha camí perquè els gèneres es refundin a ells mateixos, i perquè hi hagi tota una generació d’espectadors que acabin tornant al cinema.
