El caganer, el Tió, els torrons el mes d’octubre als supermercats i, fins i tot, la Mariah Carey. Tots són elements indiscutibles de Nadal. De fet, són els nous Àngels anunciadors que l’Evangeli va crear per informar els pastors, que dormien al ras, que l’infant Jesús havia nascut. Però, com deia Stalin, “d’arma només triaria Hollywood”. I no li faltava raó. Les darreres dècades s’ha imposat un gènere cinematogràfic basat, pensat o ideat en Nadal.
Una munió de pel·lícules que han evolucionat amb els anys i han viscut diverses etapes. És tan divers i tan adaptat que el cinema nadalenc faria les delícies de qualsevol sociòleg pels diferents estils i històries contrastades que ha viscut aquest gènere tan peculiar en els darrers anys. De les cintes pensades en l’esperit nadalenc dels anys 50 del segle passat, en la gran remuntada que suposava la patacada de la Segona Guerra Mundial o la mala llet que destil·laven algunes pel·lis rodades a Catalunya amb la pressió del franquisme, als anys 80 i 90, on l’humor agre i cínic s’imposava en un entorn nadalenc amb traça i ofici. Els primers vint anys del segle XXI ens ha portat l’eclosió del cinema ensucrat i romàntic ambientat en la neu, les nadales, la llàgrima i les històries de final feliç però també un retorn més visceral del Nadal més cruel i gore.
Sia com sia, per Nadal, a les pantalles hi poden conviure des de James Stewart, Gremlins, el tinent John McClane, Cassen, Santiago Segura en dues versions, John Rambo, Arnold Schwarzenegger al límit, un Pare Noel que fa cantar lladres i prostitutes, Pepe Isbert, un primer ministre britànic buscant parella entre el servei de Downing Street, Joe Pesci robant a casa Macaulay Culkin, un Santa Claus assassí o un mecànic vidu que coneix una desconsolada executiva de Wall Street a qui se li ha espatllat el cotxe. Esperit nadalenc, humor, amor, terror, neu, sang i sucre. Tot és possible per Nadal, i més a la pantalla gran.
Tan clàssic com el Torró
Si existeix una pel·lícula de Nadal amb absolutament tots els ingredients és, sense cap mena de dubte, “It’s a wonderful live”, dirigida el 1946 per l’optimista Frank Capra. Traduïda com a “Que n’és de bonic viure” és, simplement, un conte de Nadal de cap a peus, ben narrat i explicat, i amb uns actors, com James Stewart fent de George Bayley, que donen cobertura a una història tràgica, molt tràgica, amb un final tant bonic com històric. De fet, és una cinta de culte que enceta, oficialment, a les televisions comercials el cicle dels films nadalencs.
La pel·lícula de Capra, però no va ser fàcil, es va rodar als mesos d’estiu -i el gruix de la trama és en un desembre fred i nevat- i va passar sense pena ni glòria per les sales d’exhibició. No va ser fins vint anys després, que amb la compra per lot de les cintes de Capra es va començar a emetre a finals dels 60 i el públic la va triar com la gran història cinematogràfica de les festes de Nadal, que fins i tot, és protagonista de fons en altres pel·lis nadalenques o en el famós discurs de Woody Allen on defensava la cinta com una raó per no acolorir les pel·lícules clàssiques en blanc i negre. Tot i que la història de Bailey acaba molt bé, el guió és duríssim i val a dir que algunes escenes són el paradigma d’un extraordinari cinema negre.
De Pepe Isbert a Cassen
El cinema rodat a l’Estat espanyol tampoc se n’ha escapat ni del blanc i negre ni de la versió dels contes de Nadal amb un accent més marcat. “La gran família”, (1962), una cinta ambientada en un Madrid nadalenc on Pepe Isbert és el patriarca d’una família que el règim feixista esperonava -molt nombrosa- que per una de les criatures en Chencho al mercat de Nadal de la Plaza Mayor. Com a mínim quatre generacions van poder veure per les magres televisions públiques de l’època la icònica escena d’una família més espanyola que les olives cridant “Chencho, Chencho!” pel centre de Madrid.
La cara B d’aquesta mena de films, la va regalar Luis Garcia Berlanga amb Plácido, filmada a Manresa el 1961. Una extraordinària comèdia, que va esdevenir un exitàs internacional. Una de les gràcies de la pel·lícula era el protagonista, l’humorista Cassen que estrenava un motocarro del que havia de pagar la primera lletra i l’única feina que té és passejar un gran estel de Nadal per tota la ciutat, tot plegat en el garbuix barroc de Berlanga d’un sorteig per a que un famós posés un pobre a la taula del sopar de la Nit de Nadal. Una pel·lícula sarcàstica que aprofitava Nadal per carregar amb una mala llet encomiable i saborosa contra el franquisme sociològic.
Monstres, policies i nens trapelles
Però el cinema de Nadal no només s’alimenta de sucre. Ans al contrari, durant els vuitanta i els noranta la pantalla gran es va omplir d’històries dures però farcides d’una ironia que encara aguanta el pas del temps. No podem oblidar que “First Blood”, batejada a Catalunya com “Acorralat” s’ambientava en els dies previs a Nadal, on un boina verda dels EUA embolicava la troca en un petit poble de muntanya quan un xèrif el detenia injustament i li feia passar magres. Una manera peculiar d’ambientar pre-Nadal.
Una altra de les històries va ser Gremlins (1984), una comèdia negra amb uns monstres que destrossen la vida asserenada d’un municipi tòpic dels EUA. Els Gremlins eren els fills perversos dels bufons Mogwai que si se’ls donava menjar a partir de la mitjanit es transformaven en unes bèsties sardòniques i irreverents que esmicolaven tot allò que els sortia al pas. Tot plegat en una Nit de Nadal, els Gremlins fan de les seves amb un guió elèctric que encara perviu a les llistes de clàssics de Nadal.
Un altre conte de Nadal remasteritzat va ser “Die Hard” (1988), traduïda com la Jungla de Cristall, narra la desventura d’un antiheroi com el tinent John McClane que es veu embolicat en un megasegrest, amb la seva dona com a ostatge a l’edifici Nakatoni de Los Ángeles, una Nit Nadal. Una història fabulosa, divertida, ben portada i que va regalar dues seqüeles, on la tercera, va superar amb escreix totes les expectatives. Menys agressiu que el tinent John MacClane, va ser Kevin McCallister el nom del protagonista de Home Alone (1990), renomenada “Sol a casa”, una fantàstica cinta d’acció on un nen protagonitzat per Macaulay Culkin, feia suar la cansalada a dos lladregots -Joe Pesci i Daniel Stern- que volien assaltar casa seva mentre tota la família era de vacances. També va tenir una segona part que tot i perdre l’efecte sorpresa de la primera va aguantar bé.
Nadal de sang i fetge o d’amor irredempt
La cinematografia nadalenca també aporta grans films de terror o amb certa mística negra. Possiblement, una les grans pel·lícules va ser “El dia de la bèstia”, (1995), dirigida per Álvaro de la Iglesia, amb un Santiago Segura que lidera una sòrdida història la nit de Nadal amb un missatge d’avís del que seria l’Europa del segle entrant, el retorn de l’extrema dreta. Altres cintes com “Black Christmas”, (1974), “Inside”(2016) o Christmas Bloody Christmas (2022) formen un catàleg memorable.
De la sang que brolla a la sang que batega, tot és possible per Nadal. Sense cap dubte, les sessions de pel·lícules de tarda de les grans cadenes, Netflix i Disney ofereix un catàleg immens de cintes romàntiques amb Nadal de fons. “Love Actually” (2003) o “La dona del predicador” (1996), o Eduard Mans de Tisores (1990) així com “A 1.000 Km de Nadal” (2021) que abasten sempre el mateix clixé d’una desapassionada dona colpida per la vida que se li espatlla el cotxe en un poble de Vermont on allà, per Nadal troba un ocurrent home o a l’inrevès del que s’enamora i torna a confiar amb la vida gràcies a l’esperit de Nadal. En aquesta lleixa també s’hi troben les cintes d’amor familiar de “Polar Express” (2004) o “Un pare amb problemes” (1996) així com les diferents “Cròniques de Nadal” amb un Kurt Rusell fent de Santa Claus amb una traça que gairebé sembla innata.
