Paco Baena és home de mirada dolça, gest tranquil, dicció pausada… Sembla mentida que una de les persones que amb més passió viu les pròpies passions les explique amb tanta calma i elegància. Potser per això captiva. Els seus pares el van arrossegar des de Granada fins a Barcelona als setze anys i ací, sempre subjugat pel món de les imatges, es va dedicar a la fotografia i a la publicitat, un sector on va fer-se important. Retirat de tot això, fa anys que es dedica al vici dels tebeos. Primerament en va comprar i va aplegar-ne sèries senceres, les millors al seu entendre i les que més l’havien alterat de petit. Després van deixar de ser-li prioritaris per poder comprar-ne els originals. Els dibuixos que els autors havien fet abans d’arribar a la impressió de les publicacions.
Baena es dedica a “rescatar” originals. Amb un punt de reivindicació èpica: “Manuel Gago, l’autor d’El Guerrero del Antifaz, durant una època va estar fent sis quaderns d’aventures a la setmana. Sis quaderns de deu pàgines cadascun! Seixanta pàgines i sis portades. En una setmana! I amb això tot just alimentava la família de manera molt modesta. Hi penses i quan tens l’original a les mans has de respectar-lo, has de tractar que això s’entengui. Cada vegada que n’aconsegueixo un per a mi és aliment pur. Aliment pur de l’esperit”. Alimenta el seu esperit, doncs, amb un art sovint encara incomprès. I l’alimenta tant, que fa sis anys va decidir, amb José Luis Villanueva, alçar un museu del còmic a Sant Cugat. Un museu del qual se sent orgullós i pagat, però que li ha donat tants maldecaps que ara reconeix que, si haguera de mamprendre’l de nou, ho deixaria córrer. Paco Baena, sant patró de la historieta.
Què són els tebeos per a vostè?
Uf! Quina pregunta! Durant molts anys, quasi tot. Quasi tot el que m’ha acompanyat en la vida de manera diguem-ne fidel i divertida. En l’època en què jo vaig nàixer –no en diré l’any perquè en són molts– hi havia molt poques coses que podien alegrar la vida d’un nen. I els tebeos n’eren una. Sobretot, per a un nen amb pocs diners, com eren quasi tots en aquells anys. Sempre m’han acompanyat com una cosa inherent, com algú que et contava històries, com un mestre amb qui aprenies més coses que a l’escola. Jo, de fet, quan hi vaig anar per primera vegada –em sembla que tenia cinc o sis anys– ja sabia llegir, perquè la meva mare em llegia sempre el mateix tebeo i vaig aprendre les lletres de l’abecedari a través dels tebeos. Els tebeos han estat durant molts anys, quasi tota la meva vida, el meu bagatge cultural.
A quina edat els va deixar? O no ha deixat mai de llegir-ne?
No, sí, sí, sí. Suposo que, com quasi tots també, un dia que va passar una noia maca al meu costat i vaig pensar que allò em podia interessar més que els tebeos. Llavors els vaig abandonar un poc. De fet, jo vaig nàixer a Granada, vaig venir –em van portar– a Barcelona amb setze anys i en aquell moment ja em va semblar que els tebeos no eren per a mi i hi vaig renunciar. Hi vaig renunciar per unes altres històries, perquè tenia coses més urgents en què pensar. Però immediatament després de casar-me –em vaig casar molt ràpid– vaig mirar enrere i vaig recordar tot allò que m’havia fet feliç. Llavors vaig començar a buscar, primerament, tot allò que m’agradava, allò que recordava. I després em va semblar que era un mitjà interessantíssim per a explorar i per a investigar. I m’hi he dedicat molts anys.
El poden acusar de nostàlgic, d’addicte a la nostàlgia…
És que no ho negaré. N’he estat molt, de nostàlgic, però ara molt menys. Ara em sembla que m’interessen més pel que han representat, pel que representen, per tota l’evolució que han tingut com a mitjà de comunicació, com a mitjà d’expansió, com a mitjà de creació. I la nostàlgia… crec que és absolutament necessària. El nen o la persona adulta que no recordi amb nostàlgia un tebeo de la seva època… No em refereixo a nois que ara tinguin quaranta anys, perquè ja van començar amb el manga i amb els superherois, però per als que van viure en aquells anys cinquanta i seixanta es fa inevitable mirar enrere amb nostàlgia.
Vostè es va dedicar després professionalment a la publicitat.
Sí.
I li va anar molt bé.
[Somriu]. Bé, sí. És que parlem dels tebeos, però a mi la imatge, la imatge impresa, la imatge il·lustrada, sempre m’ha interessat moltíssim. Fins i tot la fotografia. De fet, les meves primeres passes les vaig fer amb la fotografia. En arribar a Barcelona vaig entrar en una petita empresa italiana que s’hi havia instal·lat aquells anys i allà vaig treballar per intentar desenvolupar la idea de fotografia tridimensional, que en aquella època era una cosa molt rara i que no existia a Espanya. Durant mol de temps vaig anar investigant fotografia en estudi i després m’apassionava també el reportatge. Recordo que de nen, amb onze anys, fins i tot me n’anava a l’oficina de correus més gran que hi havia a Granada, m’asseia als escalons i demana els segells a la gent que hi passava amb paquets. Perquè m’agradava la imatge del segell. Em pensava que aprenia, perquè allà hi havia algú que havia gravat de manera molt brillant qualsevol tipus de temàtica. La imatge m’ha acompanyat sempre. Quan vaig tenir diguem-ne prou llums per a pensar que podia viure de la publicitat vaig crear una agència. Primerament un estudi gràfic creatiu i després, una agència que em va anar molt bé. Si vols, puc continuar contant-te’n coses, perquè la història és molt llarga…
En tot cas, li va anar molt bé.
Sí, molt bé, sí.
I això li ha permès comprar més tebeos…
Efectivament! I més originals, sí, sí.
I com és aquesta col·lecció que té vostè?
De tebeos, jo diria que ha estat molt molt àmplia. Ara no n’és tant. Perquè n’he renunciat a una part. He renunciat a una part dels tebeos a canvi d’una altra passió que va ser posterior. Quan vaig prendre consciència que darrere dels tebeos hi havia gent que havien sacrificat una bona part de la seva vida dibuixant-los per vendre’n els originals a canvi de molts pocs diners, vaig començar a pensar que aquells originals havien de ser rescatats d’allà on fossin. Fa aproximadament vint anys vaig deixar més de costat els tebeos i vaig començar a col·lecionar, a buscar, a rescatar, originals d’allà on podien ser.
Avui dia tinc una col·lecció d’originals que… No ho ho dic amb orgull, ni de bon tros, però em sembla molt interessant que hi pugui haver una col·lecció de més de 2.000 o 2.500 originals en mans d’un particular quan han estat tan maltractats durant molts anys. Pel que fa als tebeos, en tinc una col·lecció important, però bàsicament d’allò que entenc que té més qualitat o que forma part de la meva infància. Em remunto fins al segle XIX. Ja no em centro en els meus anys cinquanta o seixanta, sinó que he anat avançant –en aquest cas, retrocedint– fins a buscar l’origen de la historieta a Espanya, a Europa i al món.
Per què els originals al nostre país no tenen la mateixa consideració –cultural, artística, econòmica– que a França, al Japó o als Estats Units?
No sabria contestar-te això. En realitat només podria constatar que a les autoritats –per dir-ne d’alguna manera– o als llocs oficials, quan nosaltres –després en podem parlar–, els impulsors del Museu del Còmic de Sant Cugat, intentem explicar-los tot aquest món –tota aquesta herència–, o bé per desinterès o bé per desconeixement –jo m’inclino més per aquesta segona hipòtesi–, el tema no els interessa gens. Nosaltres, els aficionats al món del còmic, entenem que allà hi ha un tresor brutal. No només des del punt de vista del tebeo, sinó des del punt de vista antropològic, dels autors que ho van fer possible. Aquest tresor brutal s’ha de preservar. I no ens cansem en aquesta lluita per intentar que les autoritats s’hi interessen.
Per què els responsables públics quan es miren el món del còmic consideren que és un art menor, una expressió negligible del tot, sense interès?
Potser perquè el tebeo en el seu moment va ser un art menor. També és dubtós això que dic ara perquè, si tu avui obres un tebeo de 1917, el Dominguín, per exemple, hi trobes una qualitat i uns autors… Des de Lola Anglada, Brunet, Opisso… gent que ha tingut un reconeixement artístic brutal. El tebeo ja era un art fa més de cent anys. Després és veritat que la guerra entela bastant el panorama. I durant la postguerra allò que emergeix és discutible ja com a art. Perquè emergeixen autors que eren novells i que ho feien més per una necessitat alimentària que per cap altra cosa. Durant uns anys el tebeo no va tenir la qualitat que havia tingut abans o que té avui dia. Potser per això, per aquest període que va de 1940 a 1960, el tebeo, que era per a nens bàsicament, va ser vist pels adults com una subcultura. Però res més lluny de la realitat. Hi insisteixo: el problema és de desconeixement. Si realment la gent que se suposa que li ha de prestar suport en conegués la història de veritat, s’adonaria que allà hi ha una riquesa brutal. Una riquesa gràfica, creativa… En fi, és això.
A començaments dels anys seixanta Umberto Eco publica Apocalíptics i integrats. Allà comença la gran reivindicació del còmic com un art i del còmic per a adults. A Catalunya autors o dibuixants com Romà Gubern, Javier Coma, Antonio Martín o Enric Sió mamprenen a estructurar una teoria de defensa del còmic –una reivindicació argumentada– que aviat s’obrirà camí. I malgrat això, seixanta anys després cal insistir encara una vegada i una altra en les mateixes certeses…
Jo en aquesta qüestió tinc una dicotomia important. Veig, per exemple, que en algunes altres ciutats espanyoles fan exposicions fantàstiques sobre autors, no diré espanyols, perquè se’n fan poques, però, sobretot, sobre autors americans. Hi ha un reconeixement com a art del tebeo. Més que del tebeo, del còmic en general. I és possible que el tebeo –el tebeo espanyol, que quasi tot es va fer a Catalunya– tingui una minva respecte a la imatge que projecta sobre la gent que té l’obligació de preservar-lo. Hi insisteixo: no es tracta de donar-ne noms, però, si ens posem a enumerar els autors catalans dels anys vint, trenta, quaranta, és que és brutal. Són brutals ells i el que van fer. Però això es manté en una certa desídia. És cert que avui els museus –en general, dic– i sobretot certes exposicions tenen poca audiència. Jo ho entenc. I que el tebeo, dit així, possiblement també en tingui poca.
L’altre dia Chris Ware al CCCB va aplegar centenars de persones en la inauguració de la seua exposició… Ell mateix se’n feia creus…
Sí, però parlem d’un autor que en aquests moments té l’aurèola que té. Però quan tu, per exemple, fas una exposició sobre Josep Coll –que deuen conèixer la majoria dels aficionats– i no hi va quasi ningú, això és una heretgia. Si Coll, en lloc de dir-se Josep Coll s’hagués dit Alex Raymond i hagués nascut als Estats Units, seria un dels cinc més grans humoristes gràfics que hi ha hagut en la història del còmic. Aquesta és la meva opinió i ningú me la farà canviar. Tanmateix, quan parles de Coll o en fas una exposició, hi van quatre. Per què? Perquè ningú ajuda perquè sigui conegut.
És com si parlem dels dibuixants de l’Escola Bruguera. Se’n parla molt, de l’Escola Bruguera. Si parlem d’aquells dibuixants mítics que la integraven –encapçalats per Escobar, Vázquez, Ibáñez, Peñarroya o Cifré–, els coneixem aquells que hem llegit el Pulgarcito o el DDT d’aquells anys. Però, si intentes traure els seus originals de la claveguera on són avui, perquè no se sap on són tots aquells originals o sí que se sap, però ningú fa res per rescatar-los, no ho entens. És que no ho entens.
No va ser Bruguera també responsable de la baixa consideració dels seus autors? Allò funcionava com una factoria, com una cadena de muntatge de vinyetes, sense cap consideració ni respecte al treball dels seus autors…
Bruguera considerava els seus dibuixants com un negoci. Només com un negoci. Potser perquè a Espanya Pulgarcito era una mena de publicació dirigida exclusivament a un públic infantil i juvenil, encara que la llegís tota la família. Bruguera com a editorial va fer molt poca cosa per enaltir aquells autors. Per què? Suposo que perquè estaven massa enfeinats publicant coses. Perquè Bruguera va ser una fàbrica brutal de traure productes al mercat. Però els autors són el que són. Si avui demanes a una persona de noranta anys cap avall si coneix els autors de Bruguera, estic segur que tothom els ha llegit. Per què ningú s’ha preocupat de traure’ls a la llum? No n’adjudicaria la culpa només a Bruguera. A mi em sembla que tothom en té la culpa.
L’Escola Bruguera és avui un exemple irrepetible al món del còmic. Mai es tornarà a repetir res de semblant. Amb una figura –Rafael González– que crec que un poc va ser el pare de tots ells. Pulgarcito venia de 1921, havia tingut un èxit, però crec que era un producte de poca qualitat. De fet, quan arriba la guerra civil i ha de tancar, després l’editorial intenta reviscolar-ne la capçalera i s’estavellen tres o quatre vegades. Quan hi arriba Rafael González els editors li demanen que busqui els millors autors i ell ho aconsegueix. Aconsegueix el que aconsegueix. És brutal. Tornem als originals. On són? Perquè, d’haver-n’hi, n’hi ha. No tots, perquè tinc entès que se’n van destruir molts, però en queden milers. I ningú en fa cas. Mereixerien estar en un museu. Un museu dels de debò. Dels importants.
Per què els originals dels nostres autors són tan barats en comparació amb els francesos, els americans o els japonesos?
Això no és veritat del tot.
Comparats amb els que rebenten els preus del mercat de tant en tant, sí que és veritat.
Home, sí. Comparats amb els francesos o els nord-americans, segur. Però avui dia, si busques un original de Vázquez, no en trobaràs cap per menys de dos mil euros. O si en busques un d’Ibáñez…
Si en busques un d’Alex Raymond, de Flash Gordon, prepara la cartera…
Òbviament, sí. Ho sé. Però no ens podem comparar amb el mercat americà. Ni amb Flash Gordon com a personatge.
Per a vostè, doncs, els nostres originals tenen un preu raonable.
Sí. Clar, clar.
Li sembla, per exemple, que poder comprar un original de Josep Sanchis, de Pumby, per 30 euros, és un preu raonable?
No. Això és una pena. I a més, una malíssima gestió de qui els ven per aquest preu. Que es vengui un original de Pumby per aquest preu… Però, com sabem els que ens hi dediquem, tot el fons d’Editorial Valenciana va aparèixer fa uns anys al mercat. I quan tu traus milers d’originals al mercat és molt difícil que això tingui una acollida amb preus a l’alça. Perquè, a més, de col·leccionistes de veritat d’originals –d’originals històrics–, potser n’hi ha quinze, vint o trenta a Espanya. No més. Per contra, si sabéssim, que jo no ho sé, quanta gent col·lecciona originals de Flash Gordon, que es va publicar en mig món…
O de Tintin…
Doncs, això. O de Tintin. Parlem en aquest cas de milers. Quan hi ha milers de persones interessades en un original, això té una tirada molt diferent. A Espanya, a més, com comentàvem al principi, on se’ls ha donat un escàs valor, pots trobar un original de Salvador Mestres –que deu conèixer poca gent, però que va ser un grandíssim autor– per 150 o 200 euros. Si Mestres fos un autor americà o fins i tot belga, podríem multiplicar aquest preu per deu, per vint o per cent.
Parlava abans dels milers d’originals de Bruguera que han a parar finalment a mans de Prensa Ibérica. Tenen una propietat discutida i discutible…
Sí.
D’un costat, aquests originals, segons la llei de propietat intel·lectual actual, serien de les famílies dels autors…
Sí.
Però, de l’altre, segons els contractes que es van fer en aquell moment, pertanyien a l’Editorial Bruguera. Com es podria resoldre tot aquest embolic?
Al meu parer en tenen molta culpa els familiars dels autors. Quan parles amb alguns d’ells et diuen que no hi ha dret, els reivindiquen i els demanen, sí, però ningú fa res. A ningú se li ha passat pel cap, per exemple, enviar un burofax. Per què? Si no te’ls donaran i et trauran els contractes que tenen com a argument… Quan un dibuixant lliurava un original a Bruguera l’editorial li feia signar un document de cessió i renúncia. En cedien els drets i cedien el mateix original. Però avui dia, com comentaves, tot això ha canviat. Fa molts anys que sabem que tot això pertany als hereus, però els hereus, a part de queixar-se’n, fan molt poca cosa. No entenc com ara Prensa Ibérica i anteriorment Grupo Zeta tinguin aquests milers d’originals ficats en un magatzem, en caixes, i passin els anys sense que ningú faci res. Ningú fa res. Ni tan sols la Generalitat o el govern central. És una cosa que no s’entén. Jo t’ho garanteixo: si hagués tingut un pare o un avi autor de Bruguera, m’hauria mogut almenys per saber com puc tractar de recuperar-los. Perquè hi ha hagut autors o descendents d’autors que n’han aconseguit alguns. En el seu dia Bruguera va cedir-ne uns quants. Però avui dia ni tan sols sabem on són. Abans eren a Parets, quan els tenia Grupo Zeta, i ara que els té Prensa Ibérica no sabem ni on són.
La seua dona, quan vostè va comprant i va comprant originals, no li diu mai res?
Nooooo. [Riu]. De vegades es queixa per l’espai, però…
En tot cas, ha d’entendre que això és una inversió…
A Espanya no ho sé. Jo només col·lecciono originals d’autors espanyols, perquè bàsicament el que m’agrada és escarbar un poc en aquesta història, en aquesta evolució. Potser si hagués comprat autors americans des del principi, doncs, sí, hauria estat una bona inversió, perquè sé que després de molts anys, potser el preu no s’ha multiplicat, però, en tot cas, ha crescut molt. A Espanya no ho faig per inversió, sinó, com diu el refrany, per amor a l’art.
Per vici!
Sí, també. I perquè d’alguna manera m’alimenten l’esperit. No hi vull renunciar. A mi tenir un original en les mans i pensar en l’autor que el va dibuixar, que en alguns casos vaig conèixer, i que ho va fer amb aquell amor… Pensar que li pagaven… No ho sé. Manuel Gago, l’autor d’El Guerrero del Antifaz, durant una època va estar fent sis quaderns d’aventures a la setmana. Sis quaderns de deu pàgines cadascun! Seixanta pàgines i sis portades. En una setmana! I amb això tot just alimentava la família de manera molt modesta. Hi penses i quan tens l’original a les mans has de respectar-lo, has de tractar que això s’entengui. Per tant, cada vegada que n’aconsegueixo un per a mi és aliment pur. Aliment pur de l’esperit.
Un aliment tan pur, que en un moment concret va decidir arriscar-se en l’aventura de crear un museu del còmic a Sant Cugat…
Aquesta és la bogeria més gran que jo personalment he fet a la meva vida. Si tornés enrere, no ho faria. Ara se’n compleixen sis anys de la creació. Vaig dedicar dos o tres anys de la meva vida bàsicament a la creació del museu. No es tractava només de posar-hi unes originals o uns tebeos. Calia articular una història, un recorregut, uns textos… Si algú va al Museu del Còmic de Sant Cugat, veurà que comença el 1865, que és quan tenim calculat que es va publicar el primer tebeo a Espanya, i acaba en l’actualitat. Hi ha un recorregut cronològic on apareixen tots els autors, totes les èpoques, totes les editorials… La gent pot fer-se una idea de com ha anat evolucionant el mitjà i dels artistes que han anat apareixent… Freixas, Blasco, Cornet… Hi ha tantíssims grans artistes, que… Però continuen sent desconeguts per a moltíssima gent…
Per què ho vam fer? Jo personalment portava vint anys sentint que es faria un museu del còmic, però tot allò no avançava. Després apareixia algú que deia que sí, que ara sí. I era que no. Fins i tot van arribar a habilitar un espai a Badalona, però res.
Amb els amics, amb els coneguts, amb gent que ens estimem el còmic, vam decidir que, si algun dia en teníem l’oportunitat, ho faríem. Se’m va acudir dir-ho a un altre amic i aquell altre amic –José Luis Villanueva, el meu soci en aquesta aventura– un dia em va dir: “Paco, si jo poso un edifici per fer un museu, tu el fas?”. Jo, que no me’l vaig creure, vaig dir-li que sí. [Riu]. I aquella va ser la meva creu. Perquè a partir d’aquell moment, efectivament, ja no hem parat. José Luis, amb tota la il·lusió del món, hi va aportar un edifici de tres plantes, del segle XIX, a Sant Cugat. El va rehabilitar de cap a cap. I avui dia és un museu que és l’enveja. Cada vegada que hi entro em sorprèn que tot allò ho hàgim pogut fer nosaltres. Problemes? Que no sé fins quan podrem mantenir-lo. Perquè portem sis anys amb mínimes ajudes. Hem mogut tot el que podíem moure des de la nostra humil situació, però no n’hi ha prou…
Té visites el museu?
En té, però no totes les que es mereix. Es manté amb prou feines perquè té una petita ajuda de l’ajuntament de Sant Cugat. Això sí, té moltes visites guiades d’escoles als matins. Això ens dona, més o menys, per a les despeses corrents, de llum, aigua i manteniment. Però és deficitari. El dissabte i el diumenge sí que té visites, però durant la setmana és un poc més complicat. Reconeixem que som a Sant Cugat, que allò no és Barcelona. Que cal anar-hi amb cotxe i buscar aparcament… Que en tren tampoc no és fàcil, perquè està una mica retirat, encara que es tracti d’un bon lloc… Però no té les visites que ens agradaria. I fixa’t, en té més d’Europa i fins i tot de la resta d’Espanya que de Catalunya.
És curiós…
Però és així. I si algú entra en qualsevol dels webs que fan valoracions, veurà que la del museu és altíssima. No tenim cap nota negativa. Tothom se’n sorprèn. En sis anys, no només hem fet un museu, sinó que cada tres mesos hi muntem una exposició monogràfica. N’hem fet vint o vint-i-una en sis anys. Fins quan el podrem mantenir? No ho sabem.
Quina és la pitjor cosa que li han dit quan ha anat als responsables de la Generalitat a demanar ajuda?
Ens han felicitat, però no han entès res. De veritat. Recordo que vam explicar-li a una consellera amb un PowerPoint què era el Museu. Tots els que eren allà es van quedar garratibats. Ens en van felicitar, ens van dir que s’ho mirarien bé, però allà es va quedar tot. Ens en vam anar amb la sensació que no havien entès res dels que els havíem contat. Possiblement amb raó, perquè parlàvem amb una senyora que potser té quaranta o quaranta-cinc anys i que no ha viscut la història del mitjà. Que tampoc li ha arribat per enlloc, perquè és veritat que aquí tampoc es prodiga gaire la informació sobre còmic. Els ho contes i els costa entendre-ho. Tanmateix, el mitjà, el còmic, continua creixent…
Una vegada ja els ho han explicat, una vegada han vist de què es tracta, podrien mostrar una mica més d’interès, no?
Sense dubte, sens dubte. Jo en tinc la meva opinió, però no vull ser cruel amb ningú. A mi aquesta situació em decep profundament. Fa un parell d’anys, amb Miquel Iceta com a ministre de Cultura, va venir la directora general del llibre i es va quedar sorpresa del que havíem fet. Sorpresa, també, que estiguéssim a punt d’editar un catàleg com el que hem editat amb tot el contingut del Museu. Ens va dir que en volia cinc-cents per a totes les biblioteques d’Espanya. I fins avui.
No els els van tornar a demanar mai?
No. Mai de la vida.
[Ric]. La seua és una lluita quasi d’evangelització…
Molt difícil, molt difícil. Molt, moltíssim. I continuem fent exposicions. Jo de vegades li dic a José Luis: “Fem exposicions perquè volem, perquè en realitat ve la mateixa gent si en fem com si no en fem”. Amb una excepció. Vam fer-ne una de Bola de drac i vam tenir la sort que tots els mitjans en parlessin. Vam haver de posar un porter! Mai n’havíem posat un a la porta del Museu. No donàvem l’abast. El Museu s’omplia dia rere dia. Es va acabar Bola de drac i adéu.
Això és una lliçó fàcil. Fa tres dècades que els xiquets i els jóvens de Catalunya consumeixen bàsicament manga.
Sens dubte, sens dubte, però és trist. I un museu del còmic té l’obligació d’escarbar en altres direccions, d’explicar-ne la història sencera. Si ens hem de quedar només amb el manga, m’estimo més tancar. No perquè menyspreï el manga, no, tot i que no és dins el meu àlbum de records ni d’emocions, però hem d’anar més enllà. Hem fet unes altres exposicions importants. Vam inaugurar el Museu amb una antològica de Francisco Ibáñez. A mi em semblava prou personatge perquè allò tingués repercussió. La inauguració va ser un èxit, però després no va obtenir la resposta que n’esperàvem. Ni tan sols dels mitjans, que per a mi són els principals –principals entre cometes, perquè tampoc en tenen la culpa– responsables, però és veritat que anem enviant informació sobre totes les exposicions que anem fet i molts pocs –per no dir quasi ningú– se’n fan ressò.
Per què la indústria del còmic catalana no és capaç de produir productes propis per a xiquets i adolescents? Per què es limita a traduir i editar manga?
No ho sé. Supose que ens hem americanitzat.
“Japonitzat”…
També. Els superherois encara hi són. Amb molt pes. Continuen tenint un mercat interessant, però és veritat que el manga s’emporta una gran part del pastís.
Per què es va trencar aquella cadena de producció pròpia amb el final de les editorials Valenciana i Bruguera, i mai més es va recuperar?
La televisió va ser el terratrèmol que va revolucionar tot el mercat de l’oci…
Però això també va passar a França i bé que el sector va aguantar…
Sí. Però a Espanya potser vam fer-ne la lectura d’una altra manera. I és cert que la televisió i és cert també que la censura durant mols anys –especialment durant els anys seixanta quan en un tebeo apareixia un personatge disparant amb una pistola sense la pistola– ho van fer tot molt difícil. Era molt difícil fer tebeos amb aquella censura. Aquí vam inventar una cosa que era la novel·la gràfica per a adults, que era el tebeo però amb un altre epígraf perquè els adults poguessin entrar-hi sense aquella acció censora. I en aquell moment vam entrar en una altra dimensió. El tebeo tipus quadern d’aventures –com El Guerrero del Antifaz, El Jabato o El Capitán Trueno– va morir, perquè tenia massa elements en contra, i la novel·la gràfica va evolucionar cap a un format en què els autors ja conten històries personals o fins i tot són capaços de portar grans novel·les al còmic. Però això ja tenia un públic menor. Avui dia, de la majoria d’aquests llibres, potser se’n publiquen cinc-cents o mil exemplars a tot estirar.
També n’hi ha grans èxits, com ara Paco Roca o Kim, que són capaços de vendre’n milers d’exemplars…
Si tu analitzes tot el que es publica en un any, veuràs que tot això que em comentes no en representa ni el cinc per cent. Els que tenen èxit no representen ni el cinc per cent del total. Hi ha una grandíssima producció. La gent que ha fet una obra i que s’ha passat potser dos anys dibuixant-la vol veure-la publicada. I de vegades fins i tot posen diners de la seva butxaca per veure-les publicades. Encara hi ha grans editorials que publiquen, però publiquen allò que saben que té èxit. I allò que té èxit desgraciadament és el manga. Esperar publicar alguna cosa –tret de quatre o cinc autors que en són l’excepció– que et permeti viure’n comptant només amb el mercat espanyol és impossible. La majoria dels grans autors –cada vegada n’hi ha més a Espanya– publiquen fora. A França o als Estats Units.
Parlem, doncs, d’un art per a nostàlgics, per a temeraris o per a fracassats…
[Riu]. És veritat. Però, fixa’t, si ho preguntéssim als pintors actuals, ves a saber que ens dirien. Perquè no sé quants poden viure de la pintura. És veritat que l’art en general ara passa per una situació complexa, com no havia passat mai abans. Si tu te’n vas a la pintura del XIX catalana i penses en Joaquim Vayreda, en Modest Urgell, sense entrar en Ramon Casas, que també… gent que en aquell moment va tenir un èxit enorme… avui dia no els fa cas ni Déu.
I en trenta anys els preus s’han reduït a la meitat.
Efectivament.
Però això no ha passat amb Andy Warhol…
No ha passat ni als Estats Units ni a França, en el cas dels grans pintors, però nosaltres som a la cua. No en tinc cap dubte. Ara, llevat del cas americà, la pintura en general ha baixat molt. I el còmic, sobretot a Espanya, encara més. Tot i amb això, jo continuaré col·leccionant originals. I continuaré rescatant tot el que pugui de tota aquella gent important que va fer felices tantes generacions de nens al llarg de 150 anys. De nens i de no tan nens.
