“El Nobel de literatura de Bob Dylan em sembla una tonteria”. Manuel Crespo hauria de fer imprimir aquesta frase seva en les targetes de visita, si en tingués. Que segur que no en té perquè és home de voler tenir només les coses imprescindibles. Va deixar anar aquesta opinió en la presentació del seu últim llibre, Amanece en desorden, a la llibreria de Barcelona Animal Sospechoso. Li va sortir així quan li van preguntar per què havia dit que feia molts anys que no escrivia poesia, si escriu contínuament les lletres de les cançons del seu grup de rock, Los 4Señores, que ja preparen el tercer disc. “Les cançons són tota una altra cosa, molt més artesanal, t’obliga a respectar unes mètriques i les fas amb els companys [les músiques]. Fer cançons no és fer poesia, i el Nobel de literatura de Bob Dylan em sembla una tonteria”. Un altre dels assistents va intentar rebatre-li la idea, però no es va moure d’aquí. És així i ja està. Tot en poques paraules, només les necessàries. Com en els seus poemes.
Així és Amanece en desorden. Un llibre de poesia que ha escrit quan no volia escriure’l, però que quan s’hi va posar li van caldre poc més de dos mesos, del 12 de juny al 26 d’agost, segons consigna amb exactitud a la primera pàgina del volum. Per cert, editat amb una exquisidesa sòbria (o una sobrietat exquisida) per La nube de piedra. En la presentació també va parlar poc i va llegir una mica. Va parlar més el presentador, Pedro Alcarria, també poeta i company de feina de l’autor, en una feina allunyada de la poesia. “Un dia, treballant, li vaig preguntar de sobte: ‘Manolo, tu escrius poesia, oi?’ Com que el vaig agafar desprevingut, el pobre home no va tenir capacitat de reacció per dir-me que no, i va confessar que sí, que n’escrivia”, va recordar. “I ara ha escrit aquest llibre en molt poc temps, una cosa que a mi em costa anys!”, va subratllar el presentador.
“Simplement, tornava de fer caminades pel Garraf i em sortia un poema. I l’endemà un altre”. Res més. Aquesta és l’explicació, presentada gairebé com una excusa, de Manuel Crespo. Una obra resultat d’un estiu de passejades per una comarca que ell enfila des de Castelldefels –administrativament, Baix Llobregat–, on viu des de fa molt i on dirigeix el programa Lou Reed ha muerto, a Ràdio Castelldefels. Allà manté l’ànima rockera –dissociada de la literària– de quan era molt jove i cantava (i componia) al grup Kamenbert, una d’aquelles bandes dels 80 que canviaven de membres cada dos per tres. Un projecte que després de la cinquantena va reprendre amb alguns antics companys per renéixer, transformats, com Los 4Señores.
Poètica sense èpica, ni falta que hi fa
Amanece en desorden són 77 poemes que constitueixen un viatge per un paisatge aspre, i aquesta és la seva virtut. Com la d’uns poemes que busquen extreure la poesia que hi ha en les coses, o més aviat en l’entorn material, que en aquest cas és la natura. Des de Castelldefels i pel Garraf, durant les primeres hores del dia. El lector s’imaginarà l’autor rondant per una terra que brilla precisament per la seva falta d’exuberància, que sembla volguda, per sobrietat i per modèstia. Mar, sorra, pins. Escarabats, gavines, cucs i bernats pescaires fent coses normals que s’han de saber mirar per veure-les.
Poètica sense èpica ni falta que hi fa. Com la que emergeix també –i ell ho negarà– a les fotografies que publica a Instagram, on un cordó de sabata abandonat al carrer i retratat per Manolo Crespo és –encara que ell potser no ho vol– un poema visual. Res és casual. Arriba aquí després de passar per Guía de perplejos i Subterráneo, els seus dos poemaris anteriors, i en obres col·lectives com Indicios de Salamandra, Clavar limas en la tierra i Tinta en la medianoche. Encara que, ara, després d’haver-lo escrit, de veure’l editat i d’assistir, amb certa perplexitat, a les presentacions, senti el llibre com si ja no fos seu.
