Natza Farré, guionista, articulista, presentadora, humorista, escriptora, acaba de presentar a la llibreria Ona de Barcelona, plena com un ou de guatla, una novel·la de no ficció. Vostè ens guia, senyor Capote. Es diu L’última vegada que et dic adéu. L’última vegada que ha dit adéu al seu germà, addicte a l’heroïna, que va morir de sida. Farré explica el seu calvari d’adolescent colpida, la devastació que va acompanyar el seu germà i que va sotragar la seva família, que abans ja havia estat delmada amb la mort del pare. Amb un estil directe, concís, descarnat, sovint aspre i en algun moment còmic, Natza Farré recupera una època i una gent que ja semblen llunyaníssims. Amb el mateix culte a la síntesi que la caracteritza, només cal dir que llegir aquest text ens fa humans. Tot i que ella adverteix que n’està cansada, dels humans, sobretot quan s’ajunten en grup.
Aquest llibre és una catarsi a la manera dels grecs? Sigmund Freud es referia també al mètode catàrtic…
A mig camí. Tinc la sensació que l’he feta, la catarsi, abans d’escriure el llibre. Un cop m’he posat a escriure’l, ja estava feta. Sí que és veritat que mentre l’escrivia hi ha hagut coses que han sortit i que no m’esperava. Coses que no m’esperava que sortissin amb aquesta intensitat. Aquest llibre només l’he pogut fer amb una feina prèvia de teràpia, de catarsi… Una feina prèvia necessària per poder-lo fer amb la serenitat que necessitava per explicar totes aquestes emocions. Amb les emocions que portava dintre tampoc l’hauria pogut escriure com l’he escrit.
Com es fa una catarsi així?
[Somriu]. Amb molt de temps. Molts anys. Ha estat un procés molt molt lent. És un procés que va i ve. Hi ha un moment, com m’ha passat ara, i una edat, que és el que explico, en què ja no pots més i necessites expulsar-lo perquè t’ocupa molt espai al cap. A mi m’estava molestant. Intentava desviar la mirada i tornava sol. L’única manera que em desaparegués del cap va ser posar-me a escriure el llibre, parlar amb l’editora, fixar-ne una data d’entrega i a partir d’aquí veure què passava. I el que ha passat és que aquesta part del cap ha fet neteja.
Ja té el cap net? L’ànima neta?
L’ànima, pobra, la tinc com pot. [Riu]. Peró el cap, en aquest sentit, sí. M’he alliberat molt mentalment. Molt. Em pesava molt això i tenia molta necessitat d’explicar-ho, perquè tenia la sensació que és un tema i un punt de vista poc tractats. Tenia com la necessitat de compartir-ho. No per fer llàstima, ni res d’això, sinó perquè és el retrat d’una època de la qual encara hem parlat poc.
Un tema poc tractat, des del punt de vista dels altres germans. El patiment dels pares ja havia estat molt explicat…
Exacte. Però, des del punt de vista dels germans, que era els que estàvem allà al mateix espai que els pares, trobava que aquesta veu s’havia narrat poc. Jo, que he tingut la mala sort de ser una d’aquestes germanes, volia deixar per escrit aquest testimoni.
Amb els pares és difícil establir complicitats en un cas així, perquè els pares només tenen ulls per al fill addicte, però amb els altres germans hauria estat més fàcil… Potser perquè vostè era la petita això no va poder ser?
Noooo, perquè som una família complicadeta. Tots tenim unes personalitats fortes i les relacions familiars també són molt intenses. Molts anys abans de morir-se el meu germà es va morir el meu pare. El meu pare era, en certa manera, el pilar de la família. Quan es mor tots ens perdem una mica entre nosaltres.
N’eren sis. No hi ha cap germà o germana que n’agafe el relleu quan mor el pare?
No. Amb la mort del meu pare tot canvia molt. El pal de paller era el meu pare. Allò es desmunta i cadascun fa el que pot amb la seva existència. En el nostre cas això no podia ser així.
Sa mare, tampoc? No el va substituir?
No. La meva mare, tampoc. A la meva mare li va costar molt superar la mort del meu pare. No tenia tampoc abans aquest paper familiar i no el va agafar un cop es va morir el meu pare. Ens vam quedar tots una mica… Cadascun a la seva òrbita, tirant endavant com podíem, i les nostres relacions en molts casos es van trencar.
El dia de la presentació del llibre a Ona una persona del públic es va adreçar a vostè irònicament i li va retraure voler ser filla única. Li va dir: “Vostè no sap què és ser fill únic”.
[Riu]. Perquè jo volia ser filla única! Pensa que jo vivia en una casa on érem molts germans, on sempre hi havia molta gent, i a més, allà hi havia la consulta pediàtrica del meu pare. Sempre hi havia gent en aquella casa! Jo era una nena que volia una mica més de tranquil·litat i en aquelles circumstàncies dius: “Hòstia, que desaparegui tothom!”.
Els seus germans han llegit el llibre?
Que jo sàpiga, només la meva germana gran, que és amb qui mantinc més bona relació.
Jo en quede estupefacte. Soc fill d’una família on n’hi havia tres i se m’escapen les circumstàncies que viu un fill únic o el guirigall d’una família nombrosa. Jo mantenia una relació estreta amb els meus dos germans…
Depèn, depèn. He conegut casos de tot. De famílies que s’entenguin molt bé, jo en conec poquíssimes. També és veritat que en el nostre cas els nostres pares també van tenir mala relació amb els seus germans en segons quins períodes. Tot el que vius a casa ho acabes traslladant també. No diré que és una herència, però gairebé. Si tu veus de petita que les baralles entre germans són normals, com jo ho vaig veure en el cas dels meus pares, tampoc trobes extraordinari barallar-te amb els teus. O deixar de parlar-t’hi una temporada o no saber-ne res. No ho trobo tan extraordinari perquè és el que he mamat a casa. De la mateixa manera que he mamat llegir, he mamat això. Per tant, reproduir-ho quan ets gran en certa manera no se’t fa tan estrany. Però no és agradable, eh. Vull dir, que no estic contenta amb aquesta situació, però és la que hi ha.
Tinc un amic també de Barcelona, de l’Eixample, amb un munt de germans a casa, nou o deu, que sempre m’ha dit que n’hi ha que ni els coneix, que s’han tractat poquíssim.
Això és així. Explico molt això al meu llibre en relació amb el meu germà drogaddicte, perquè amb la diferència d’edat, set anys, quan jo començo a tenir consciència, el meu germà ja és adolescent. I aquí ja entrem en problemes. En realitat, sense estar drogat o sota les conseqüències de la droga jo no sé qui és aquesta persona. No l’he conegut mai net. Trobo aquest fet molt literari. Aquesta estranyesa de germans. Som persones que estem en un mateix espai, convivint, amb unes mateixes normes, però cadascun té la seva personalitat. Nosaltres som la típica família catalana que tampoc tenim una gran comunicació… [Riu]. Igual que els afectes també són relatius.
Són com són.
Exacte. Tampoc tenim una comunicació de com et sents.
No són com els sicilians, com els napolitans o com els valencians.
Noooo. Exacte! Nosaltres som més cap a endintre. I clar, entre que es parla poc, etcètera, etcètera… Sí, són els teus germans, és la teva sang, tenim maneres de parlar que són iguals, tenim gestos que són idèntics, però no sabem exactament qui som.
Ara que parla de la sang. Vostè qüestiona el mite de la sang al llibre. Per a les famílies d’aquestes tribus mediterrànies més alterades, la sang és sagrada. Comencem per la sang de Crist… Això supera qualsevol racionalitat.
Totalment. I és així, segurament. Pensa que hi ha un fenomen que és bastant curiós. Jo puc criticar la meva família, puc dir-ne barbaritats, però, si les dius tu, no deixaré que les diguis. Diem el que volem d’ells, però ho diem nosaltres. Ni se t’acudeixi a tu dir-ne absolutament res. La sang és això. Com ens uneix? Segurament és més fàcil desfer-te de la persona amb qui no tens aquesta relació sanguínia. És bastant més fàcil tallar amb ella. Però això no vol dir que tinguis una relació millor amb algú només perquè tens la mateixa sang.
Diu vostè que, a més d’explicar la història del seu germà, també vol retratar una època. El quadre és incomplet. En l’adolescència d’una persona hi ha la família i la crisàlide pròpia, però també hi ha els amics, la política, el sexe, allò que en diuen despertar sexual…
L’explico, l’època, en relació amb el meu germà. Aquí vaig prendre una decisió. Aquests temes hi van sortint, però… De tots aquests temes hi ha moltes columnes. Al final, apareixien en l’escriptura, però realment jo només volia seguir el fil d’aquesta columna concreta. Si no, se m’obrien uns fronts que haurien fet el llibre llarguíssim. No ho volia, això. Això hauria abraçat moltíssims temes que, segurament, voldré tocar en altres ocasions, encara que no autobiogràficament. Aquí tenia molt clar que només havia de seguir aquesta espina. Tota la resta era molt desbordant.
Com definiria el seu sentit de l’humor? Al llibre diu que la vida és una tragicomèdia i, textualment, que “aquesta paradoxa em flipa”…
El meu és un humor bastant negre. Jo entenc les persones que busquen la manera de fugir del que és viure. Crec que la vida és molt difícil, però no la vida circumstancial. El fet de viure és molt complicat. El fet mateix que hagis d’anar prenent decisions i hagis de deixar moltes coses a banda, perquè no tens més possibilitats i només hi ha una vida. Trobo aquest existencialisme molt dur, i a mi em costa. Llavors agafo el sentit de l’humor de veure que sí, que és així, però que, clar, ens hem de fotre una mica de tot, perquè és que, si no, no podem avançar. Jo diria que tinc un humor que segurament és català i que segurament és també portuguès i anglès. És més aquesta línia [Riu]…
Jo no m’hi identifique, però em fa una certa gràcia…
Perquè ets valencià. Els valencians teniu un humor diferent.
Més obert, més bèstia. Un valencià se’n troba un altre i li pot amollar: “Com estàs, fill de puta?”. I l’altre no s’enfada.
Bé, això ho faig jo bastant també amb amigues, eh…
Perquè deuen tenir un punt valencià…
[Riu fort]. Però sí que és veritat. El català és un altre tipus d’humor.
Un humor restret…
No ho sé, no ho sé. És el que és. A mi m’agrada, em fa molta gràcia. A mi personalment em fan gràcia moltes coses absurdes, com les caigudes. La típica caiguda. L’slapstick, el Buster Keaton… Amb tot això jo em peto de riure.
Això és universal, no?
No. Hi ha gent que no. Per exemple, amb les caigudes. Hi ha gent que no les suporta. De seguida pensen en el mal que s’ha fet la persona que cau. Bé, és una manera de veure-ho. És que som tots tan diferents amb això… A mi com a espectadora m’agrada un tipus d’humor molt ampli, però reconec que el molt vulgar no em fa gaire gràcia. Però en general hi ha moltes coses que em fan riure. Ara, quan jo l’he de fer, soc més càustica. Tiro més endins. És un estil. És un estil que no agrada a tothom, però hi ha a molta gent a qui li agrada.
Creu que al llibre hi ha moments de riure?
Hi ha moments en què la gent riu.
A mi m’ha angoixat molt.
No has rigut en cap moment?
És que no és l’humor que em faça gràcia a mi…
[Riu fort]. Ho veus? Això depèn. Però, en canvi, hi ha gent que sí que ha rigut i que ha agraït trobar-se amb alguns paràgrafs més humorístics, on s’ha pogut relaxar una mica.
Diu de vostè que és una persona molt discreta i que l’externalització excessiva la fa patir. No ha patit pensant que tot el que ha escrit després serà llegit per molta gent?
És veritat. Ha segut una despullada bastant heavy venint d’on vinc, però, com que he trobat que era interessant parlar-ne… Ara m’estic adonant de la quantitat de gent que no n’ha parlat encara. No era un exhibicionisme perquè sí. Era un exhibicionisme, si vols, relacionat amb una cosa que ha estat molt amagada. Per tant, donar una mica el tret de sortida a aquesta despullada emocional m’ha semblat que sí. Que en aquest cas, sí. El que no faig és un exhibicionisme perquè sí, per fer-lo, crec jo.
A alguna gent aquesta Natza Farré no els agradarà.
Però hi ha molta gent que la Natza Farré no els agrada. M’és igual. No soc aquí per complaure a tothom. És impossible. Això ho tinc molt assumit. Hi ha molta gent que m’estima i molta que no m’estima. És la vida. Si no, ja no faria res.
No vol que l’estime tot el món? La gent que ix per televisió vol que l’estime tot el món.
Noooo. En soc conscient. Jo també tinc una manera de fer humor que no agrada a tothom. A mi tampoc m’agrada tot el món i jo no estimo tot el món. Clar que vols que t’estimin, jo visc perquè m’estimin. Ahir a la presentació del llibre, per exemple, hi havia molt d’amor. Hi ha gent que m’estima de veritat, però no soc tan ambiciosa. En el sentit de tothom, no! És impossible. Perquè a mi molta gent tampoc m’agrada. No l’estimaré. Llavors, com vull que m’estimi tothom? No! Però encara trobo que té prou mèrit que, sent jo com soc, m’estimi tanta gent. [Riu].
Rema contracorrent. Darrerament la moda al món dels comunicadors, dels escriptors, és estimar, demanar que t’estimen, regalar abraçades i repartir corets. Sobretot, en el món de les dones.
Jo crec que en el món dels homes passa més, però no ho confessen.
És possible.
I tant. Els homes, amb el seu ego, a més, tenen una necessitat de ser estimats brutal.
Precisament, com van de durs, no fan aquest exhibicionisme coral d’amor. Algunes escriptores porten l’abraçada com a estendard… Tant de coret… [Riu].
Que cadascú faci el que se senti bé fent. Jo no criticaré aquestes coses.
Vostè és una rara avis.
Sí. Una mica. Per això dic que té molt de mèrit que m’estimi la gent que m’estima [Riu].
Hi ha un sentiment que recorre totes les pàgines del llibre, que és la ràbia.
M’ha fet molt mal personalment la ràbia. Molt. Molt, molt, molt. L’he viscuda molt, no l’he treballada fins tard. M’ha fet molt de mal internament. Molt. A més, es van anar ajuntant diverses ràbies. Ja la tenia d’adolescent, sobretot, que és la ràbia que ja portes per l’edat, més la ràbia del germà, després la ràbia de la mort del meu pare… Vaig anar acumulant ràbies fortes.
Si la ràbia no és esporàdica i s’ajunta amb una intransigència més permanent, el còctel esdevé perillós… Li ha passat això?
M’ha passat durant una època, però sobretot em feia mal a mi. Molt mal a mi mateixa. Després afortunadament vaig començar a treballar-m’ho i vaig anar rebaixant-la. El viatge ha estat… Et diré que pràcticament ha desaparegut, que no en queda res. D’aquella ràbia, ja no en queda res. Ho dic al llibre també, la ràbia al final es va anar convertint en tristesa, més que en ràbia.
I la intransigència? Vostè explica que quan algú perjudicat se li acosta ara a demanar-li un euro no es pot aguantar les ganes d’enviar-lo a mal viatge…
Això és molt fort. Té a veure amb el trauma. Et ve com de cop. L’addicte et ve i aquí sí que apareix el trauma i és com “no, a mi, no. A mi més, no”. És una cosa que també he parlat amb la psicòloga. És una cosa normal entre cometes. Normal. És com de cop i volta tornar allà, i jo dic: “No, no. Si jo ja he fet tot un camí… Deixa’m en pau, ves al del costat, no te m’acostis”.
Però llavors no està tan neta.
No, no, no estic tan neta. Això jo no ho he dit.
Ha dit que s’havia buidat…
Havia buidat el cap, però l’ànima… Ja t’he dit que no la tenia tan neta. No, no, no… [Somriu] A vera, aquest trauma, jo no el superaré mai. No és una cosa que se superi. La mort d’un germà com aquesta és duríssima. Jo no puc haver superat això. No ho he superat.
I la mala consciència?
La mala consciència és terrorífica.
En té?
Ara molta menys.
Llavors en tenia. Cada vegada que es cabrejava…
Era automàtic, però automàtic. Primerament una cosa i després una altra. Et diré una cosa. Jo no soc mala persona. [Riu]. Soc molt imperfecta, però no soc mala persona. No tinc aquesta cosa de ser mala persona. Jo, per exemple, soc una persona que demano molt sovint perdó. Quan m’adono que m’he equivocat, ho faig de seguida, perquè no tinc cap necessitat de no fer-ho. Em dol haver ferit algú involuntàriament. Voluntàriament no ho faig, perquè no en tinc cap necessitat, però em dol molt haver ferit algú. Jo demano perdó. I en canvi a mi m’ha costat molt més donar-me aquest perdó. El sentiment de culpa era espantós, espantós. És una merda, això del sentiment de culpa.
Deien abans els marxistes que això la càrrega judeocristiana.
És que ho és. Ho és. Aquesta merda de la religió cristiana ens ha matat a tots, eh. Sí, sí. Jo ho trobo un desastre, això. Un desastre. La religió, aquesta i totes, un desastre…
Li anava a preguntar ara si creu en Déu, però bé…
[Riu molt fort]. Crec que ha quedat bastant clar. No, no, no.
Hi parla també de la soledat. Precisament en una família nombrosa vostè es trobava sola…
Això és una cosa que passa moltes vegades entre molta gent. Aquesta solitud entre tanta gent. Després, això que deies abans de les modes… La gent té ara una aversió a la solitud. I es defensa poc la solitud.
Amb el mòbil tothom se sent acompanyat, encara que això siga enganyar-se.
Sí, sí, totalment. En moltes ocasions estar sola és molt necessari i és molt gratificant també. Hi ha aquesta obsessió a dir que hi ha gent que està molt sola. Sí, hi ha gent que està molt sola i és molt trist. I hi ha situacions realment dramàtiques de solitud, però jo crec que també necessitem estar sols bastants vegades. I cada vegada ho estem menys. Això que dius: el mòbil, tot tipus de connexions, no sé què… Per a mi això és una mica com avorrir-me, no? Jo defenso l’avorriment. “Vostè què fa? Jo? Res! Descanso”. T’estàs una estona sola, penses en les teves coses i no cal que facis res productiu tota l’estona…
Però vostè s’avorreix? Jo no ho diria.
No! Jo no m’avorreixo. Mira, jo vaig molt al camp. I a mi m’agrada molt la contemplació del camp. Clar, no m’hi avorreixo, però ve una altra persona i diu: –“Però que hi fas?”. –“Res m’estic allà mirant com han crescut les plantes. Jo què sé. Mirant el paisatge, el cel. –“Però això és avorrit. No hi ha cap activitat”. –“Aquesta és una activitat!”.
Els entreteniments del món són inescrutables.
Avui dia has d’anar en bicicleta, has d’anar en parapent, has de fer no sé què… Bé, escolti, jo no tinc ganes de fer aquestes coses. Deixi’m, no? Hi ha com una pressió de fer coses tota l’estona. Deixi’m en pau. A mi m’agrada molt fer fotos, per exemple, i combino la contemplació amb el fet de fer fotos de cosetes petites que em distreuen. En relació amb la natura, que jo defenso molt, sempre penso que això sí que et relaxa. Això sí que et treu tota la ràbia i tot l’estrès del món. A mi em connecta molt això.
La natura és molt cruel…
Sí, és molt cruel, però és també molt apassionant i és molt preciosa. A mi la bellesa em pot, i la natura és molt preciosa. Tinc una tendència a veure les coses maques [riu].
A veure les coses boniques o a buscar el que és bonic a les coses?
També, també…
Li agrada la soledat i li deu agradar el silenci, però vostè en parla, del silenci, d’una manera molt pejorativa. Es queixa que aquell va ser un temps de silenci, en el qual arrossegava les penes sense poder expressar-les… Ha llegit Tiempo de silencio?
Sí, home. I tant!
Luis Martín Santos…
Se’n va fer una pel·li.
Sí, però no la vaig veure. Vaig llegir la novel·la… Postguerra immediata a Madrid. Ciutat de silencis devastadors… El silenci era un mur per evitar problemes. Així ho ha viscut vostè?
En aquest cas era com funcionaven en aquella època moltes famílies. No? Hi ha hagut un canvi generacional molt bèstia en allò que són els pares avui dia, que ho parlen tot amb els fills. Aleshores es parlava de molt poques coses. Anaven molt a allò pràctic. Que necessiten, com van al col·le, pum, pum, pum. No hi havia aquesta mandanga de com estàs…
És que ara només en tenen un, de fill, o cap.
No, però fins i tot en la gent que no tenien tants fills, que no eren famílies com la nostra, no hi havia aquest tipus de comunicació. Aquí hi ha hagut un salt que segurament és positiu, perquè també, clar… Però és que [riu] no hi ha un terme mitjà. Jo tinc la sensació que d’una generació a una altra ho estem canviant tot, però molt de cop. No puc jutjar-ho perquè no sé ni què pensar-ne.
Hi ha converses avui dia entre pares i fills que jo no hauria tingut mai amb els meus pares.
No!
Vull dir que abans m’haguera fos que tenir una conversa així. Què n’havia de fer, el meu pare? No n’havia de fer res.
[Riu]. Però tu tens fills. Has tingut aquestes converses amb els teus fills?
La meua defensa, la defensa del pudor, sempre ha estat utilitzar la ironia, la causticitat…
Ah! Llavors vens a les meves. Ja no ets tan valencià! Ja veig que quan t’interessa…
He hagut de vèncer molt de pudor. I no parle només de sexualitat. Perquè, a més, no ho sé, vull ser 007, però, en lloc de viure i deixar morir, visc i deixe viure. Jo no em fique en la vida dels meus fills…
Entenc que són majors d’edat…
Ara sí. De petits volia observar sense intromissions excessives. Com m’agradava que em feren a mi.
Sí, però tu els dones una educació, que ja és un estil d’educació, els dones una intendència, que també és un estil d’intendència…
Perquè sobrevisquen sols.
Sí. Exacte. Que és aquesta independència que vols dels fills. Vols crear persones que puguin sobreviure en aquesta jungla. Aquest era també l’objectiu de la generació dels meus pares: “Tu tira!”. Una mica aquesta cosa de “Jo et dono la base, però tu tira”. Els meus pares ho van fer així i en aquest sentit jo crec que ho van fer molt bé. Cadascú amb les seves dificultats, però aquesta cosa de “tira”, l’hem tinguda tots.
Venien a dir: “Jo t’ensenye el solfeig, però tu et compres l’instrument i interpretes la melodia”.
Sí. [Riu]. A mi una cosa que em flipa avui dia són aquests pares que fan amb els seus fills els treballs de la universitat. Jo al·lucino amb aquestes coses. A nosaltres, ni els deures de l’EGB! Però ja et dic, no sé què pensar-ne perquè afortunadament no n’he tingut, de fills. Afortunadament per a ells. No n’he tingut i per tant… De tota manera, entenc que cada generació fa el que pot. I això és també al llibre. M’ha agradat com ha quedat. No hi ha judicis cap a ningú. No és un llibre de retrets. Cadascú va fer el que va poder. Ho van viure com van poder. Va ser una època molt complicada, amb molts silencis, amb molt poca comunicació, amb molt poca informació. N’estic especialment contenta. Aquesta era la meva voluntat.
No és moralista…
Gens!
No li agrada ni impartir moral ni la moralina.
Gens. No ho suporto. Gens. Jo tinc la meva opinió de les coses, però crec que soc una persona que té prou empatia per intentar d’entendre moltes situacions. I per entendre que una persona arribi a fer segons què.
Això no pot justificar-ho tot.
No! No dic justificar, dic entendre. Són dues coses diferents.
Entén el seu germà, però no el justifica.
Entenc el meu germà, però no el justifico… [Somriu]. Això és difícil. No. El que passa és que en el cas del meu germà … Mmmmm… Em fa tanta tristesa la seva vida… M’hauria agradat tant que hagués estat tot tan diferent… Eeeee… No sé, em costa molt, en el cas del meu germà. L’entenc. L’entenc i he tingut un procés molt bèstia amb ell, però… arribar a entendre’l, segurament sí. Per a mi ja era segurament el màxim que podia fer.
Entendre les debilitats, les fragilitats dels altres és complicat?
No. Per a mi, no.
Perquè l’addicció del seu germà era conseqüència d’una fragilitat, no?
Sí. Tot això té molt a veure amb la personalitat. Jo he nascut d’una determinada manera i després la vida m’ha anat creant un motlle diferent o una mica diferent. Jo de petita era una nena que a l’escola, si volia fer una cosa, la feia. No mirava si ho podia fer com a nena o no. La feia. Ja em dirien si la podia fer. Això forma part d’una personalitat. Si ja de petita tens aquesta cosa de no demanar permís i ja em diran si ho puc fer o no, i la nena del costat és una nena poruga que no s’atreveix a res, és perquè ella té aquesta personalitat. Això és una cosa que no triem, que ja ens ve donada de fàbrica. Per què jo no he sigut addicta a les drogues? Segurament perquè tinc una tendència menys addictiva, perquè he vist el que ha passat en el cas del meu germà. Podia haver-ho segut perfectament si hagués tingut una tendència addictiva. Que m’ha servit aquesta experiència? Sí. Però m’hauria pogut tirat cap a un altre tipus de droga o a un altre tipus de vida…
Avui que s’ha estudiat el trastorn obsessivocompulsiu, per exemple, això sí que podem dir que és una malaltia que pot conduir a addiccions…
No. És que la droga és una malaltia. És que aquesta és la cosa. Però és una malaltia que es veu molt diferent de la resta de malalties. Per què? Aquest és un tema que m’interessa molt i que he pensat molt, que n’he llegit molt. És el tema de la voluntat. Quan hi ha coses d’aquestes diuen: “Si vol, ho pot deixar”. No! De la mateixa manera que “si vols, pots”. No. No, la vida no va així. No és si vols, pots. La voluntat no funciona d’aquesta manera. I en aquests casos és una malaltia. En aquests casos sempre poso un exemple. Si vas a una persona que té càncer i li dius: “Si vols, pots desfer-te’n”… No! No pots.
És una mica diferent, però els metges solen dir a una persona amb càncer que una part important en el procés de curació depèn de la voluntat de curar-se…
En el cas dels addictes, si no volen desenganxar-se’n, no ho faran. Aquí sí que hi ha una voluntat. Però estan atrapats. Ells són els primers que estan atrapats en una xarxa de la qual no poden sortir. Perquè no saben com sortir-ne. És que és molt complicat, eh. En el cas de l’heroïna, hòstia, és que és una droga molt addictiva i que, segons explicava el meu germà, et portava a llocs molt interessant per voler desenganxar-te’n. Clar, si compares on et porta la droga amb el món en què vivim… escolta, jo ho entenc. El que passa és que ho destrossa tot al seu pas. Tot. La persona i tot el que té al voltant.
El llibre és honest. Vostè es descriu com una persona honesta. No sap mentir?
No soc gaire de mentir…
Mira que els catalans menteixen…
No t’agraden els catalans… [Riu còmplice].
M’agraden tant, que fins i tot me’n considere… Del sud, però… [Riem].
Jo soc una persona molt directa. A més, també hi ha aquesta cosa de la memòria. Te n’has de recordar, de la mentida.
Si no, estàs perdut. Les persones que no tenen memòria no poden ser mentideres…
Per això jo no m’arrisco.
Quantes mentides calen al dia per sobreviure?
En el meu cas, cap. No. És que en el meu cas, no, no.
No ens fa civilitzats la mentida?
Sííííí… A vera, hi ha un tipus de mentida que no considero mentida. Et refereixes a les mentides pietoses…
No, no, no. A les mentides pietoses i a les mentides que t’ajuden a sobreviure. Si vas a la faena i li dius al teu cap què penses d’ell… A la primera imbecil·litat que fa no li dius que és un imbècil…
Jo m’he discutit amb molts caps, eh… Però és que em poses cada exemple… [Riu].
De vegades és necessari mentir i de vegades no cal dir la veritat.
Tens raó. De vegades no cal, però de vegades cal. Sí, sí, tens raó, però quan no cal no dius res. I això no és mentir explícitament.
Callar també pot ser mentir.
Ho podem discutir llargament. En tot cas, jo soc una persona directa. Tal com escric. Tu em coneixes una mica. Parlo molt directament. No dono gaires voltes a les coses. I accepto que no m’estimis. Ho accepto. Ho accepto, però necessito amor…
No s’entén. Això pot ser contradictori. Potser necessita poc amor de molta gent i molt amor de poca gent…
Exacte. Bé, poca, de la que sigui. Perquè, ara que me n’adono, no és poca.
Té por a decebre’ls?
Molta.
Doncs, això és un pes horrible.
Sí, però també és veritat que el meu entorn més directe m’ajuda molt a traure’m aquesta angúnia. Perquè és una por que ve de l’autoexigència, jo crec, que en el meu cas és molt forta.
Vostè en fa tota la fila. La intransigència pot començar per l’autoexigència…
Sí, sí, sí. Ho soc moltíssim. M’agraden les coses molt ben fetes i m’agrada que la persona amb qui estic se senti molt còmoda al meu costat.
Quin patiment! Vostè no pararà de patir en la vida.
No. Això ho tinc molt assumit. Però cada vegada, menys. Cada vegada gaudeixo més. N’he après molt.
L’edat aquieta.
Sí, jo de jove he patit molt més que ara. Moltíssim més. Això és una cosa que em fa tristesa. Veure la Natza de jove. Haver perdut una mica la joventut patint molt. Vaig ser-ne conscient bastant més gran i vaig dir: “Ara vaig a permetre’m moltes coses”. Fins i tot he fet coses que no havia fet mai. Per exemple, jo de jove sortia molt poc. Era una tia bastant tancada. No anava a discoteques ni feia coses d’aquestes. En canvi, de gran, no és que vagi a discoteques perquè no sé ni on són, però m’he desempallegat d’això, m’he relaxat i he fet coses que no vaig fer de jove. He gaudit més de la vida, de la companyia, de l’alegria, de la música… Tot això ho he fet més de gran.
Un altre front del llibre és la sida. El seu germà la va agafar. Vostè es refereix als moralistes com una plaga… Ara n’hi ha molts. Sembla que cada vegada n’hi ha més…
Sí, és terrorífic. És terrorífic, és terrorífic. Però si t’he de dir la veritat, jo ara confio poc en l’ésser humà. Sempre hi he confiat relativament poc. D’una banda, hi he confiat molt, perquè m’han donat moltes alegries molts éssers humans –els coneguts i els no coneguts–, però crec que no tenim solució com a espècie. Sempre estarem parlant, repetint temes, parlant de les mateixes històries, veient cap a on anem, cap a on deixem d’anar. Ara ens toca aquesta època molt cutre en la qual algunes hem de patir més que d’altres, per ser com som. És molt desesperant. Estic cansada d’això, de l’ésser humà. N’estic molt cansada. I d’altra banda, convisc i tinc a prop éssers humans que trobo que fan la vida meravellosa. És tota l’estona aquesta contradicció.
N’hi ha més, de contradiccions. Hi ha molts moralistes ara, però, d’altra banda, els caps dels estats més potents no en són gens. Van al gra. Ara són uns bèsties. Abans encara intentaven justificar-se, donar lliçons. De moral, d’economia, de justícia, de democràcia o de dictadura del proletariat…
Hi ha una cosa en tot això… N’he parlat amb amics i té a veure amb les formes. Per exemple, el Trump és el que és, no deixa de sorprendre’t cada vegada i ha trencat totes les formes. Les ha trencades absolutament. Fa moltes coses que no ens agraden. Però, si mires enrere, i parlo dels presidents nord-americans, mantenien les formes, però van destrossar el que no és escrit. Països, persones… Han fotut uns desgavells… Ara, això sí, mantenien les formes. Aquests dies hi estic pensant. En realitat, cabrons, ho han segut tots, tots han segut de la mateixa mala mena. Han fet molt de mal al món. Molt.
Tradició britànica. Educat, elegant i displicent en les formes i abrasiu en els fets…
Clar. Què preferim?
Què prefereix?
No en tinc ni idea. Però quan penso en aquest tipus de maldat molt més soterrada, del tio que és simpàtic, que et ve, que et sedueix, i l’altre, que és un xavacà, que és un masclista, que és un desgraciat, que fa angúnia físicament… És un teatre bastant curiós de veure i d’anar-lo comparant. No sé què dir-te. Què prefereixo? Cap de les dues coses, òbviament. M’agradaria uns líders, ja no et dic perfectes, perquè no n’hi ha, de persones perfectes, però, hòstia, una mica de consol.
Seria com triar entre Rajoy i Abascal… Algú contingut, fins i tot educat, i algú desbocat… N’hi ha que trien Abascal perquè diuen que va de cara…
No, no, no. En absolut. Si em fas triar entre una cosa i l’altra, trio tirar-me des d’un pont. [Riem]. Saps? O sigui, no! Però em penso que ens hem oblidat una mica que les formes han amagat moltes coses terrorífiques que s’han fet històricament.
Se m’acut un altre exemple. Molt tòpic. Un pare bròfec de camp i un pare fi de ciutat. El pare urbà et podia fer molt de mal suaument i el pare rural et podia fotre un calbot que et tirava de tos. L’un és sincer i l’altre, no.
A l’Eixample crec que també hi va haver unes quantes hòsties, encara que no era el cas del meu pare…
No eren tan fortes, aquestes hòsties, en tot cas, perquè a les cases de l’Eixample no tenien a l’abast branques de taronger…
[Riu]. Aaah! Això fa molt, això fa molt. Sí. No ho sé. Jo no t’ho puc dir perquè el meu pare no era així. Però no em facis triar. És triar entre el mal i el mal. Jo prefereixo triar el bé. El bé… Vull dir, el plaer, les coses agradables, la bellesa. El bé, no sé què és el bé. Però no em facis triar entre la merda i la merda. No m’agrada estar-hi, entre la merda. M’agrada estar amb gent agradable, coses maques…
És vostè qui ha tret la qüestió, quan es referia a triar entre Trump i els seus antecessors, qui parlava de triar…
És veritat. És veritat. [Riu]. Doncs, retiro tot el que he dit. A la merda! A la merda les entrevistes! No donen temps per a pensar. No, no. Només t’he explicat una reflexió que estic fent amb tots aquestes energúmens que ens governen. Jo voldria uns líders compatibles amb uns certs valors.
Els líders són el reflex de la societat?
[Respira fondo]. Sssssí.
Però qui els tria?
Tu saps com els tria la gent? He parlat amb gent que ha votat tot l’espectre que hi ha de partits. M’ho han explicat així: “Bé, jo vaig provant, provant, perquè clar…”. Jo els demano: “Però, com pots anar d’aquí a aquí?”. Doncs, hi van! El grup –també en parlo al llibre–, el conjunt, és el mal. Acostuma a ser mala cosa. Perquè quan tu agafes les persones individualment és una cosa, però el grup n’és una altra. I tothom vol pertànyer a un grup. Per què guanya ara aquest grup? Perquè la gent vol pertànyer a allò que és la majoria. Allò que deies tu: “És que vull que m’estimi tothom”…
Rousseau o Hobbes? L’home és bo i la societat el fa roín o l’home és un llop de l’home?
L’home no és ni un llop ni és bo per naturalesa. Hi ha llops, però hi ha homes bons, i això és un fet també. Hi ha molt bones persones. Hi ha persones que fan coses molt bones pel món. Molt bones. I això és així. Ara, tenen molta publicitat els que el destrossem. I molt poder.
La bondat no és sovint una mostra més de narcisisme?
Depèn. És com la generositat. Depèn com l’exerceixis, clar.
Però creu en l’espècie humana o no hi creu? Em confon!
[Riu]. En genèric, no. No, no, no. Soc molt d’entretenir-me persona a persona. Els grups em costen molt. I la massa, ai, la massa! És una mica com quan veus grups d’adolescents. Jo me’ls miro amb molta tendresa, sempre els adolescents. Em fan tendresa. Si tu veus un adolescent sol, al transport públic, el veus d’una determinada manera. Hi ha una certa timidesa, aquella cosa de no saber estar encara al món. En canvi, quan els veus en grup els veus fent el fava, aquella cosa immadura… Criden, no sé què!, i tal. Amb què et quedes?
I hi ha també el mascle alfa, que sol ser terrible…
No hi entrem, en tot això. Si em preguntes sobre el mascle alfa, fora, fora i fora. Això, no vull ni veure-ho. Bé, sí, si són nois, hi ha aquella cosa, la testosterona, i si són noies, hue, hue, hue… Ells sols són un altre tipus de persona. Totalment diferent. Però la gent no vol estar sola. És normal, perquè som éssers sociables i volem pertànyer a algun lloc. Crec que molta gent vol pertànyer a alguna cosa, encara que aquella cosa sigui terrorífica. Potser perquè no hi han donat dues voltes o potser sí, però són uns fills de puta, que també n’hi ha.
Per tant, el gregarisme segrega monstres.
[S’ho pensa una estona]. Crec que ens hem de mirar els individus molt personalment.
Però no els podem separar, destriar… Vivim en grup.
Per això viure en aquest món és tan complicat. Per això viure és tan difícil. Perquè ens trobem amb totes aquestes preguntes, de les quals és molt difícil obtenir una resposta categòrica. I en canvi hi hem de conviure, amb tot això. A mi em costa dir això de bones o males persones, però, en tot cas, hem de conviure amb gent que no faria res de bo… És molt l’Eichmann de la Hannah Arendt. És la banalitat del mal. Això, ho veig tota l’estona. Són els carcellers de camp de concentració. Per a mi, és molt pitjor la gent que compleix les ordres que no pas qui les diu. Perquè tu les pots dir i que ningú les executi. En canvi, hi ha tantíssima gent que les executa… I tota aquesta cort que envolta els lideratges, aquesta penya… Aquests sí que em fan un fàstic que no els suporto. Aquests que són allà llepant els culs. Jo, aquests… A mi, això, és el que em sembla la maldat. El líder, el Trump, si no té tota aquesta penya, què fa sol?
No seria Trump…
Ningú, ningú. I aquest és el problema de la història també. En surt un i els altres, qüi, qüi, qüi… Aquests són els que a mi em semblen terrorífics. I em fan una por que et mors. El Trump, no tanta, perquè sol…
L’espècie humana aconseguirà carregar-se el planeta?
Segurament, però no, perquè la natura és resistent.
La natura sobreviurà l’ésser humà…
Absolutament, absolutament. Això està demostrat. La natura té una força que és espectacular. Mira, jo vaig fer un viatge que no repetiria, perquè era als Estats Units, però estava molt fascinada amb Detroit, amb la ciutat de Detroit. Una ciutat abandonada. La cosa dels abandonaments també m’agrada molt. Tenia moltes ganes de veure una ciutat enorme abandonada, que és el que li va passar a Detroit. I hi vaig anar. Què veus en aquella ciutat? És molt esperpèntic el que hi veus. Hi veus edificis, cases, cases, cases, totes cobertes per vegetació. Totes. Bfffff. Una cosa molt pictòrica…
El planeta dels simis…
Sí. Això. Moltes cases. Fàbriques trencades… Era com molt espectacular. Era molt gràfic per poder dir: “Quan deixem les coses, quan les abandonem, embrutades i deixades, la natura hi reneix”. Tota l’estona està renaixent. Tota l’estona, tota l’estona… I la natura farà el seu curs. I tant que farà el seu curs, fins que el sol decideixi que ja no brilla més… Però tampoc crec que ens extingim, eh.
Sí, mentre no arribem al sol… I si hi arribem, espere que ens socarrarem…
[Riu]. Això, també. Jo abans prenia molt el sol i ara cada vegada el prenc menys. Cansa el sol. Tu posa’t gorra, sobretot. Jo, perquè ja tinc una bona tofa, però tu posa’t gorra, per si de cas.
S’agraeix la sinceritat…
[Riu].
Parlem una mica del seu estil. Diu que s’estima profundament la brevetat i quan rellegeix el que ha escrit sempre ho deixa més curt. Fa capítols curts. Qui estima tant la brevetat deu haver patit molt per enllestir 200 planes…
[Riu]. Per això patia tant. No sé com ho he aconseguit. Crec que va ser el fet de posar-me a escriure seguit. Així van sortir més pàgines, però les anava retallant moltíssim. Tinc aquesta obsessió. Jo vinc, com qualsevol adolescent, del món de la poesia. Però no només d’haver-ne escrit molta, sinó que posteriorment n’he llegit molta. Era el meu gènere literari preferit. La poesia t’influeix molt en la brevetat i en la capacitat de dir en molt poques paraules moltes coses. Estic molt influïda poèticament. I també és veritat que molts dels meus referents, moltes autores que a mi m’entusiasmen, són autores de dir molt directament les coses i de ser molt breus.
Tolstoi per a vostè deu ser un monstre…
Noooo, no, no. No sé què ha passat ara amb els russos. Quan jo era jove els llegíem molt. La nostra generació els va llegir molt. En aquella època jo estava flipada pels autors russos. Dostoievski a mi m’al·lucinava…
Però no són autors de brevetat i concisió.
No són breus, però, a vera, és que tu ets punyeter! [Riu]. T’ho agafes tot.. A mi m’agraden moltes coses. Però el meu estil… entre la influència de la poesia i que hi ha moltes autores que m’entusiasmen… Per exemple, hi ha una autora que no sé si coneixes, Agota Kristof, que té l’autobiografia més sensacional que he llegit en la vida. Es titula L’analbafeta. És més prima que el meu llibre i allà hi ha tota la seva vida. Admiro moltíssim això. Aquesta capacitat de síntesi. L’admiro moltíssim, moltíssim.
Durant una època a Catalunya es va fer molt potent un corrent de concisió estilística màxima que encapçalava Quim Monzó, on hi havia també Sergi Pàmies, Gabriel Galmés, Empar Moliner… Els sent com a referents?
És gent que jo respecto molt, però no sé si tot això ha passat una mica de moda. Potser l’haurem de tornar a posar… A tu t’agrada el que és curt o el que és llarg?
Tot!
[Riu]. Ho veus?! Ho veus?!
Però, si haguera d’escriure m’inclinaria pels textos llargs…
Perquè ets valencià i uts enrotlleu com persianes…
I ara em dirà que som barrocs i tots els tòpics a l’ús…
[Riu molt].
I ara què?
Ara a gaudir… De moment, a gaudir. Però, a part, ja saps que jo treballo de coses, no em dedico només a escriure llibres…
Li parle de projectes literaris…
Però és que jo escric un article cada setmana, també faig coses de guions, escric les meves mandangues. Escriure, jo escric molt sovint. I de moment, fa una setmana –una setmana!– que ha sortit el llibre. Estic desbordadíssima. No només per la presentació d’ahir, que jo crec que va ser una rebuda molt emocionant del llibre, sinó perquè no paro de rebre missatges de gent que m’explica coses molt heavys…
Potser li passarà com a Mireia Prats amb el documental sobre la mili i li tocarà fer-ne segones o terceres parts…
No ho faré jo. Soc una persona que, si et fixes també, sobretot en els llibres, ha anat fent coses molt diferents. M’agrada molt canviar el rotllo. Aquest tema per mi ja està fet. Tots aquests missatges m’impacten molt, crec que el llibre pot acompanyar molta gent en allò que ha viscut cadascú, no només en referència a l’heroïna, sinó en el tema emocional… Hi ha una cosa que m’ha dit que és molt xula. Hi ha gent que sense haver viscut aquesta història, com que el llibre són records personals, però molta gent hi reconeix moltes coses, tot això els porta a pensar en els propis records. Això ho té la literatura. Tu quan llegeixes un llibre, encara que passi no sé on, el personalitzes. Això també ho està portant aquest llibre. Llavors, ara vull gaudir-ne una mica.
No li fa escrúpols convertir-se en un referent emocional?
A mi em fa escrúpols convertir-me en un referent. Em fa molt de respecte. Però una cosa és que m’ho digui una persona, que això no és dolent, i una altra que es digui. Que es digui no em fa sentir còmoda. Però que algú senti que jo personalment l’hagi pogut acompanyar a la vida… Hòstia! Jo en tinc molts, de referents d’aquests. I m’hauria agradat molt dir a aquestes persones que el que havien escrit m’acompanyava. Agota Kristof, bravo! Als teus peus, perquè m’has fet una companyia brutal. I m’has donat una literatura molt impagable.
