El 2025 és l’any de Miqui Puig. No és que hagi parat mai, però no cada any un s’infla de vendre exemplars de les seves memòries per Sant Jordi –Yo no quería ser Miqui Puig– i després omple la Sala Apolo amb un espectacle personalíssim un divendres de tardor. Això és el que va fer ell ahir, en una actuació que anava de fer ballar la gent, com sempre fa en les seves sessions, però amb les seves cançons. Una hora i mitja gairebé sense cap pausa –feina va tenir el públic per trobar espais per aplaudir– i amb estímuls constants.
A part de ballar i cantar, a l’Apolo aquest divendres s’hi havia d’anar a mirar, perquè el bolo –direcció visual del cineasta Santi Trullenque, amic de l’ànima de l’artista– era audiovisual en el sentit més ple de la paraula. Una selecció hipnòtica de fragments de pel·lícules del Hollywood clàssic –la majoria en blanc i negre, la majoria de vells musicals– s’anaven succeint sense so sobre la pantalla del fons de l’escenari mentre els músics actuaven: claqué mut dels anys quaranta combinat amb el pop dels 2025. En altres moments, un esclat de color amb imatges calidoscòpiques, de constel·lacions o de focs artificials inundava la sala. I fins i tot filmacions casolanes d’amics de Miqui Puig amb els seus gossos –per exemple, Òscar Dalmau i Thais Villas– i ell mateix amb la seva gossa Pancho.
Balleu, balleu
Va començar amb puntualitat britànica –és a dir, només cinc minuts tard– i de seguida es va veure que allò seria un no parar. Com si fos una sessió de club, amb la tècnica depurada del DJ que ha recorregut el país potser tantes vegades com Pujol per fer ballar els catalans, anava encadenant els temes sense allargar-los i sense deixar ni un moment en blanc. I no es va fer pregar amb els clàssics, perquè al cap de pocs minuts ja treia el cap per primera vegada –cap al final es tornaria a sentir– el mític Bonito es, hit de Los Sencillos. També va deixar sentir i ballar –en aquest cas, més estona– altres clàssics del grup que va liderar durant els anys 90: Drama (“Siempre nos quedará un drama / Siempre nos quedará el amor / Siempre quedará una comedia / Que vimos en el cine tu y yo”) i Doctor Amor (“Llámame, búscame, soy el doctor Amor“).
Però, per descomptat, tampoc van faltar peces dels altres discos, inclòs l’últim, Miqui Puig canta vol. 7: Cadera de mimbre, La Casa Italia, Los decentes o Yo no quería estar allí. I peces d’altres LPs més antics d’àlbums en solitari, com El sirviente (“Di quién te cuidará cuando yo no esté, cuando me marche / Di quién te cuidará cuando yo no esté, cuando se acabe / Quién doblará toallas para ti / respetando tamaño y color”).
Un final per trobar-lo a faltar
Al principi, com una declaració d’intencions, havia cantat Raros, una de les seves cançons més reivindicatives: “Soy gay, soy nazi, escoria / Soy trans, soy puta, sin patria /Soy gay, soy nazi, bollera / Soy rojo y gordo, marica”. I per anar enfilant el comiat va triar Vos trobava a faltar: “Us trobava a faltar / Però no com aquell que voldria tornar / Us trobava a faltar / Tenir-vos aquí a tocar”. Introduïda per un avís al públic: “Us trobava a faltar, fills de puta, molt!”.
Acompanyat presencialment només per dues guitarres, amb veus i bases rítmiques pregravades, l’espectacle visual i amb dos canvis de vestuari –la seva dèria per la moda no podia faltar a la cita–, Miqui Puig va fer el que havia promès. Com a “cantautor pop” –així el defineix el promotor musical Albert Salmerón, un dels amics que no es van perdre l’espectacle–, com a artista que s’ha relacionat tant amb el tecno i el house com amb el punk i el soul, va fer “cançons boniques, només himnes i hits, hits que ho van ser enlloc”. Peces “arranjades per a l’ocasió des del laboratori LAVLAB”, l’espai de creació on treballa dia a dia amb Raúl Juan, un dels guitarristes de la vetllada. Era el que estava anunciat i és el que van tenir els que hi van ser.
