Miquel Laborde, soci propietari de la consultora que porta el seu nom amb seu pròpia, no llogada, a la Casa de l’Alcalde de la plaça de Catalunya de Barcelona. Amb Gerard Marcet va cofundar fa setze anys Laborde Marcet, despatx d’èxit on tresquen trenta treballadors. El 2024 va facturar 3’3 milions d’euros. El 2025 havien previst un augment de la facturació del 21 per cent. La consultora va moure i remoure aquell any 136 milions d’euros. Gestiona inversions en la venda, la compra i el lloguer de locals comercials, sobretot, i hotels al centre de la capital. Té també un departament d’inversió que assessora capitals privats, fons d’inversió i “family offices”. Hi confien les famílies catalanes de cognom més il·lustre i rampant. Miquel Laborde, el senyor Laborde, és jove, vesteix elegant, porta el cabell tallat arran i s’estalvia la corbata, una peça en desús ara en segons quins alts ambients. Té 48 anys i no els aparenta. Porta un cotxe de bandera i viu al Maresme en una casa moderna a quatre vents. Inspira seguretat i confiança.
Micky Laborde. Porta anys, molts anys, en el món de la música, de l’indie rock, que viu amb passió. S’hi ha deixat les celles i els colzes. També la butxaca. Va impulsar el grup No Tinc Nòvia i el 2020 va formar Soyla, una banda amb Jordi Pegenaute, Pep Cucurella i David Simó com a integrants principals. Soyla busca “compartir sentiments i pensaments d’una generació no digital en un món actual; des de les noves relacions fins als sentiments de desconnexió i soledat que naixen de la digitalització”. Micky exhibeix calls a les mans i orgull de companys, que ja porten molts anys al sector i han passat per grups com Loquillo y Los Trogloditas, Vicente Amigó, Bebo Valdés, Joan Manel Serrat, Estrella Morente, Sol Picó, David Bisbal o Manuel Carrasco. El cantant del grup vesteix hipster, amb coneixement calculat i gens de desgana. Té 48 anys i no els aparenta. Soyla actua poc, es prodiga en escenaris comptats, però ja acumula tres discs: Soyla, Stoy i Radar.
Miquel de dia i Micky de nit. O el doctor Miquel i míster Micky. Sempre Laborde, amb una llengua esmolada i carregada de renecs.
Diu vostè que la música ara és un desastre, que s’inscriu dins el regne de la mediocritat…
És una opinió personal meua. Crec que el que patim és una falta de cultura musical per part de les generacions que escolten música ara. A parer meu, tot és fàcil, tot és ràpid. No hi ha un moment per a escoltar amb calma, per a educar l’oïda. Si no tens una educació de l’oïda i tot el que t’entra és fàcil, és impossible que comprenguis música més antiga. I quan dic antiga em refereixo, per exemple, al rock, al jazz o a… Falta una entrada de música com la que teníem quan jo tenia deu anys. Llavors hi havia una varietat de música o una música que era rica per a l’oïda.
Vostè creu que les generacions dels anys seixanta, setanta o vuitanta estaven més educades en la música?
Totalment! Podem traure’n la movida madrileña, si vols [riu molt]…
És que la gent més gran sempre s’ha referit i es refereix a la seua època com el paradís…
És possible, però si tu actualment mires el number one a totes les llistes, trobaràs Bad Bunny. Digue’m tu les lletres que té Bad Bunny, digue’m tu els ritmes que té Bad Bunny. Fes un exercici, agafa’n una cançó i treu-ne la bateria i em dius què t’ha costat la producció. Al final, si és això el que estem escoltant i és això el que estem transmetent, l’oïda s’hi acostuma. I llavors quan sent alguna cosa més complicada, ho veu molt difícil i vol deixar-ho de banda molt ràpid.
Què ens passa a la gent que hem compost música o hem fet música i hem escoltat tot tipus de música i som treballadors de la música? Componem, som a l’estudi, ens hem fotut dos milions d’hores per aprendre a tocar l’instrument o aprendre a harmonitzar millor una melodia… I què? El que et rebenta a nivell… a nivell de tot, a nivell espiritual i a nivell de treball, és que veus que tu no tens treball, o sigui, que no t’arriba el treball, que el treball és per a un altre tipus de música, que és totalment diferent del que tu estàs fent. I que en definitiva tot aquest temps que has invertit a poder compartir la teva música o fer partícips els altres d’una música més elaborada, amb unes lletres més elaborades, amb unes guitarres més elaborades, no serveix per a res.
Però a mi em ve ara al cap, per exemple, Rosalía. Rosalía és una artista que és molt interessant a tots els nivells i ha tingut un èxit fulminant. Rosalía combina l’art i l’èxit. I això és possible.
Rosalía. D’acord. Digue’m més gent que creguis que està en el top ten i que sigui talentosa com ella… Per cert, ella va tocar amb un baixista que vaig tenir jo abans, amb el Bernat Guàrdia, durant un temps. Li deien La Niña i la tia tenia dos ous que no vegis, perquè estaven actuant en flamenc i estava tocant crec que a Bèlgica, i li deien: “Vinga, posa’t a cantar!”. I la tia sortia allà a l’escenari a cantar amb una desimboltura que tirava d’esquena.
Ella tenia molt clar que hi arribaria, ha lluitat per això, ha combinat molt bé el que la gent vol amb el que ofereix i ho ha barrejat amb… Per exemple, hi ha una cançó que no recordo, que agafa com un sampler d’una orquestra dels anys 40 cubana, que és l’hòstia, no me’n recordo el nom, i la tia canta a sobre, i clar, la gent que fem música, la gent que sentim, no dic que sentim millor o pitjor la música que algú que escolta Bad Bunny, però sí que tenim un àmbit d’escolta molt més ample, flipem.
Aquesta tia és capaç de fer-te un Motomami amb les motos allà roooon roooon, i després et fot aquesta meravella. Rosalía! Digue’m un top ten que sigui capaç de combinar això com ella. Digue’m quants grups d’indie han sortit a Espanya els últims vint anys que vagin a festivals nous.
Però, en canvi, a l’indie internacional, en tot l’àmbit anglosaxó, això és diferent…
Totalment, clar. Aquesta gent continua escoltant rock, continua escoltant pop, continua escoltant metal, continua escoltant altres tipus de música. Si te’n vas a la moguda que hi ha a Londres actualment, s’hi continuen fent coses xulíssimes. Fins i tot fan punk, un altre cop, en pla The Clash, o sigui, increïble. O te’n vas als Estats Units, on tenen una cultura molt, molt més oberta.
I què ha passat ací?
Doncs no ho sé, no en tinc ni puta idea. Jo el que sé és que sempre que parles amb els festivals no hi ha una aposta seriosa per grups nous perquè no venen tiquets. És molt fàcil. És un negoci i el negoci és: “Tu vens tiquets, t’agafo; tu no vens tiquets, no t’agafo”. Llavors, qui en ven? Qui porta vint anys amb èxit. Per això, si et fixes en els cartells de cada any a Catalunya, de grups espanyols, ja no et dic els grups catalans, que em costa molt més de comprendre perquè no entenc res, però en el cas dels espanyols, hi veus Amaral, Hombres G, Los Rebeldes… Tornes a veure el cartell de quan jo tenia deu o quinze anys, i en tinc quaranta-vuit. Llavors, què passa aquí? Clar, els festivals diuen: “Aquests tios venen tiquets encara i, per tant, els agafo”. I tu? A mi m’ho han dit moltes vegades: “Hòstia, sou els més brutals a nivell directe, so, composició, tal, però no veneu tiquets, tios”. Però cabrons, no venem tiquets perquè no arribem a poder ensenyar el que estem fent!
Això pot ser el peix que es mossega la cua…
Totalment. Llavors és impossible trobar-ne una sortida si no és que algú et fa cas. Nosaltres aquest any, en els pitjors moments pel que fa a ganes de continuar, anem al Sonorama d’Aranda de Duero. Per què? Perquè un dels productors ens va veure fa tres anys i va dir: “Aquests tios han de venir, sí o sí. No sé on són, però han de venir”. Gràcies a una empresa que es diu Old Sound, de Madrid, que porta el Nacho Gamboa i que va trucar i va dir: “Porta’ls!”. Però això és l’excepció de les excepcions de les excepcions de les excepcions.
O siga, vostè es prepara tota la vida per tocar, per compondre, per cantar, de la manera que considera més virtuosa possible, i al remat això ha estat un fracàs.
Totalment. Jo soc un intèrpret mediocre, però els meus músics són espectaculars, brillants, i jo m’hi he hagut d’adaptar, m’he hagut de posar a tocar d’una manera digna. És a dir, que puguis dir: “Hòstia, el cantant i el guitarra que acompanya aquestes bèsties ho ha de fer amb dignitat”. Però clar, si tu mires el David Simó, que és el bateria del David Bisbal i que toca que és l’hòstia, o el Jordi Pegenaute, que ho fa amb el Loquillo, o el Pep Pérez Cuconulla, que està tocant amb el Vicente Amigo i amb tota la gent del flamenc tota la vida, llavors, clar…
Perdone la impertinència… I per què toquen amb vostè si no guanyen un duro?
Ells em diuen que perquè amb mi fan música…
I no guanyen diners?
No guanyen un puto euro, els pobres…
I si un és molt bo, i a més, ha tingut una trajectòria d’èxit, i arriba a una certa edat i ja no pot viure d’això, què sent?
Mira, jo això ho sento amb el meu soci, amb el Pege [Jordi Pegenaute]. Porto amb ell vint-i-dos anys associat. I sempre li he dit que s’ha equivocat en continuar amb mi, perquè crec que amb un altre músic hauria tingut més repercussió mediàtica, o s’hauria sabut vendre a les xarxes socials molt millor que jo, que això de les xarxes socials em costa molt. Mostrar-te, mostrar-te, mostrar-te, doncs no… No sé, jo crec que al final tothom acaba malament del cap, perquè no és natural… Portem vint-i-un anys junts i…
I de fracàs en fracàs.
Fracàs… Mira, si mires l’oportunitat que has tingut de compartir música tants anys amb gent tan bona, el que has après, el que has sentit i el que has fet, és un èxit absolut. Si mirem el resultat pel reconeixement del públic, pel grup, pels calés que han entrat i per com ha anat, és un fracàs absolut. Llavors, és molt relatiu. Jo no seria el músic que sóc, ni tocaria com toco ni cantaria com canto, si no hagués estat vint anys associat amb ell i no hagués pencat com un animal, que també he fet classes de cant durant vint anys. O sigui, m’he matat. Clar, toques amb aquests tios i el que vols és que no diguin “Ostres!”. Vols estar digne i que els tios et diguin: “Molt bé, Micky!”
Hauríeu de triomfar en circuits selectes, no? Hauria d’haver-hi com una xarxa de sales molt més triades, on gent que tinguera el gust una mica més cultivat –diguem-ho així– poguera seguir grups com vosaltres i que això vos permetera guanyar-vos dignament la vida.
Això no és possible aquí a Espanya ara mateix, perquè hi ha això de la Gira por Salas, que està una mica fet a dit… Ho dic públicament. Aquests tios quan fan la Gira por Salas ja saben qui hi anirà. Tu t’hi apuntes, pots lluitar-ho, però res… És molt complicat. Perquè la gent mira només els seguidors que tens.
Els seguidors que tens per xarxes…
O a Spotify. Llavors, què passa? Que res. Això del peix que es mossega la cua. Hi ha gent que no, eh? M’he trobat gent que m’ha escrit i m’ha dit,: “Hòstia, us he descobert, que guai, quan veniu a la meva ciutat?”. “No sé si podré venir mai, però moltes gràcies pel suport”. I això és un problema enorme, perquè valoren la qualitat del grup segons els seguidors que tens, i no és així. Pots trobar-te grups de merda que tenen no sé quants mil seguidors. I pots trobar-te amb grups, hòstia, amb gent que no s’ha fotut a la roda de les xarxes socials tant o amb la venda del seu producte, i té menys seguidors, i que són gent boníssima, saps? De tota manera, jo m’he trobat més grups estrangers boníssims que nacionals.
Em ve al cap ara mateix tota la xarxa que hi ha a Catalunya de concerts i d’activitats amb suport oficial. Em venen al cap ara mateix també grups que no en tenen, de suport oficial, però que són capaços d’aplegar milers i milers de persones…
Hi ha un suport per la música en català. Si parles en castellà, o compons en castellà, te’n separen directament, et foten fora, i no tens l’oportunitat d’entrar al circuit català. Jo he tocat més fora d’aquí que aquí, a Espanya, i això és increïble.
Però els grans festivals que hi ha a Barcelona, per exemple, com el Primavera Sound o el Cruïlla, no entren necessàriament en aquests circuits públics. Tampoc són de música en català. Són festivals que congreguen moltíssima gent…
Els grans festivals… Hem entrat en algun, sí, amb la desgràcia que no ens van pagar després de tocar…
Quin festival no els va pagar.?
M’estimo més no dir-t’ho, sincerament, perquè no tocaríem més allà. I és un festival on ens agrada tocar. En porta més, de festivals, la persona que ens va dir que ens pagaria al final, i estamos en ello. Però és una puta vergonya, sincerament. És a dir, al final, el que tu veus és que, com t’he dit abans, si tu vens tiquets, t’assegures el pagament. Que ets un grup que n’obre un altre de conegut i aplegues tres-centes persones, doncs potser no et pagaran. Però això –i això sí que m’agradaria denunciar-ho–, ho fan molts festivals, no només en aquest. Aquests tios moltes vegades munten una societat per a aquell festival en concret, paguen a aquells que creuen que han de pagar, declaren la societat amb pèrdues o diuen que no poden pagar, i tots els altres es queden sense cobrar. Així fan butxaca. I això no ho fan només en un festival, ho fan bastants. Llavors, els grups que no tenen una repercussió mediàtica molt forta o que no poden denunciar aquesta situació, perquè no tocaràs en cap festival més, se l’embeinen.
A nosaltres ens ha passat alguna vegada, i això que tenim els músics que tenim. Els meus músics, per concert, cobren una misèria. Una misèria. Segons el que cobrem ens ho repartim, moltes vegades no cobro jo, i amb això i classes i altres uts sobreviuen.
I com no canvien de grup i miren de volar en aires més propicis?
Pregunta-ho a en David Simó. En David Simó, per exemple, diu: “Micky, és que amb tu faig música, la gaudeixo. Jo vinc aquí, veig les cançons, veig el que fem i vibro”. Això és molt maco, saps? Aquestes persones, a més a més, són molt amics entre tots, som un grup d’amics que ens reunim i ens ho passem d’allò més bé.
Els Beatles eren molt amics també i mire com van acabar…
[Riu]. Sí, home, però dels Beatles no és que siguem a anys vista, és que som en planetes, en universos, diferents.
Però vull dir que eren molts amics i en un moment determinat es va acabar l’amistat.
Perquè allà eren molt joves i el tema de l’ego era molt important. Aquí som tios entre 48 i 67 anys, i això de l’ego ja s’ha acabat.
Segur?
Al 200 per cent. Vine-te’n un dia i ens veuràs. Si quan un diu: “Mira, això podríem millorar-ho”, els altres el que fem és dir-li: “Com ho fem?”. I ens hi posem a treballar. És al·lucinant. Són gent que ja tenen els ous molt pelats de… Uf, això queda fatal dir-ho, però és que és així. És que ja estan molt experimentats.
Perfecte, vostès són el grup virtuós fracassat per excel·lència i sense els pecats de joventut dels altres.
Sí, bé, és això.
Però és veritat que moltes vegades quan algú diu: “És que la gent no m’entén”, és possible que el que està passant és que és ell qui no entén la gent.
Jo soc un tio molt obert. Perdona, jo soc un tio que em pots posar qualsevol tipus de cançó i puc tenir moltes reticències, però me l’escolto. És a dir, no tinc una opinió inalterable. I si tens una opinió millor que la meva, t’asseguro que l’escolto, i si considero que puc migrar, clar, me’n vaig amb tu.
Ha dit adés que no li agraden els grups que canten ara en català?
No.
Cap?
A mi m’agrada Love of Lesbian, que canten en castellà sempre o tenen alguna cançó en català, però poca cosa. Ho sento, tio, però…
No li agrada Mishima?
Buuuuuf… Mishima… no els he escoltat prou… Hi havia… perdona, sí que n’hi ha uns, com es diuen…? Maria Arnal, crec que es diu. Aquesta noia és brutal. Hi ha gent que trobo boníssims. També Oques Grasses tenen una cançó… “T’estimo”, crec que es diu. Sí, “T’estimo”. “Tan bonic, tan bonic… Na-na-na…”. Aquesta cançó a mi em posa els peus a punta. És preciosa.
No la conec. Potser és “La gent que estimo”… Ah, per tant, sí que li agrada aquest tipus de música com la que fa Oques Grasses.
Sí, clar, n’hi ha algunes que m’agraden, però després hi ha coses que no puc comprendre. The Tyets, tot això, és que no ho puc comprendre. No ho entenc, i com que no ho entenc, no ho critico, perquè, escolta, hi ha molta gent que els agrada molt, no? Vaig anar a Cruïlla, també, n’hi havia uns altres, i vaig pensar: “Si aquell no sap tocar la guitarra, però quina merda és aquesta?”. Però sí, sí, hi ha gent molt bona a Catalunya.
Al seu últim disc hi ha una cançó en català…
“L’encordador de raquetes”. Això és una cançó…
Una –una!– cançó en català en tres discos…
No, però aquesta, a més, la vaig fer perquè un amic meu, que és encordador de raquetes, el Xavi Colomer, que és un tio que encorda a Roland-Garros, per als més grans, i té dos botigues a Barna, al Polo i una altra… La seva germaneta va morir de càncer i acte seguit en va agafar un altre ell. Com que parlem català, li vaig dir: “Tio, vaig a fer-te una cançó”… No l’hi vaig dir, perdona, vaig fer la cançó i l’hi vaig enviar. Es va recuperar i ara està encordant raquetes i està fantàstic. Allò era un gift, molt d’amor per a una persona que trobo que és excepcional com a persona, amb un fill i una filla petits, també, i hòstia…
Però per què només una cançó? Si vostè és català i parla català normalment? Li ho dic perquè fa una estona es queixava que hi ha circuits on només pots actuar si cantes en català…
No, no, et soc superhonest. El primer disc, el va produir Manuel Colmenero. Manuel Colmenero va ser el que va produir Vetusta Morla i produeix tots aquests grups que… Ara no me’n venen els noms, però tots aquests grups que s’escolten molt a Espanya… Viva Suecia, tots aquests grups… Doncs aquest és el productor, i tothom vol anar amb ell. Jo li vaig enviar…
Vostès en aquell moment cantaven en anglès.
Jo cantava en anglès, exacte. Li vaig enviar les cançons en anglès i em va dir: “Mira, tio, m’agrada molt el que feu, però canteu en castellà, o aquí a Espanya, impossible, no fareu res”. Llavors en sis mesos vaig compondre trenta cançons! Vaig agafar les que tenia en anglès i vaig fer trenta lletres en espanyol.
De la mateixa manera, un altre li podia haver dit: “Compon en català, perquè, si a Catalunya no compons en català, tampoc te’n sortiràs”.
Però si és que tens raó, però el que passa és que en aquell moment volíem escampar-nos una mica més. Jo també parlo català tota la vida, però els meus pares parlen castellà i per tant no em ve de nou. A més, llegeixo moltíssim i m’és molt fàcil escriure tant en català com en castellà. I en anglès també, la veritat. En els tres idiomes puc escriure bé, no em costa gens.
Per què no proven de fer un disc en català i a veure què passa?
N’he fet! No tinc nòvia. Tenia un grup que es deia No tinc nòvia. Que té cançons precioses, també.
I tampoc va funcionar?
Aquest grup no va funcionar, però perquè… Jo no sé si hagués funcionat o no, però el cantant, el Jordi Vives, que és un tio fantàstic, jo no… no… Les cançons no… La interpretació que feia de les cançons amb la seva veu, no. No. Llavors, clar, al principi sí, perquè érem molt amics, però al final vaig dir: “És que no, és que no ho veig”. I com que no ho veia, vaig cancel·lar el grup i vaig muntar-ne un altre.
I intentar-ho ara de nou?
Estic cremat. [Riu]. Sí, estic molt cansat.
Però si acaba de fer un tercer disc!
No només això. Ara trec d’aquí a res un EP de quatre temes. Els quatre o cinc temes que estic fent ara són molt canyeros. O sigui, són guitarres molt més eixordadores. És una mica més el que ens agrada al Pege i a mi, que és música més forta, que s’assembla a la que fa un grup que es diu Tool. És una música que t’has de pencar molt.
Sí que el veig cansat… O siga, que en el fons no renuncia a intentar triomfar entre el públic.
No, clar que no hi renuncies. No hi renuncies mai. I a més, ets un hipòcrita si dius: “No, jo ja passo de tots vosaltres”. No. Clar que t’agradaria anar a festivals xulos i poder compartir la música. El que passa és que també cadascú té les seves prioritats. Jo ja prioritzo les meves filles petites, que tenen dos anys i mig i quatre anys i mig, més que no la música. No tinc vint anys, jo. En tinc quaranta-vuit. Però clar que m’agradaria anar amb el Pege i tots aquests arreu. Perquè és que, a més, potser sona fatal, però mereix la pena venir a veure’ns. Si vols veure un grup, hòstia, canyero, que toca molt profund, que fa un espectacle, que està molt bé, val la pena venir a veure Soyla! Però també et dic, alhora, que si em diuen que tenim una gira de vint concerts, no, no hi vaig.
És curiós l’alt concepte que té de vostès, que reivindique la qualitat en lloc de la vulgaritat i la mediocritat, però alhora a la seua pàgina web només he sabut trobar una crítica que no els deixa gens bé. Aquest text, d’un senyor o una senyora que es diu Hipserian Circus, és terrible. Diu: “la familiaritat es converteix en la principal debilitat de l’àlbum, que sona com una cosa que ja hem escoltat abans, sense oferir una proposta que ens sorprenga o ens commoga”…
És que me la pela el que en pensi ella.
No soc jo qui reprodueix aquesta crítica.
[Riu molt]. Això deu haver-ho fet el Toni! Jo no l’hi hauria inclòs. Li haurem de tallar el cap a qui porta la web! Quina pena, perquè tenim crítiques a El País i a altres llocs que són fantàstiques. En tenim una de… Com es diu el tio aquell que anava amb el Sabina, aquell que va fotre fora? Sí… Pancho Varona! És una crítica fantàstica. Però també puc entendre que em digui això una persona. És que al final no pots agradar a tothom, sincerament, i algú pot pensar que som una puta merda. Això és possible. Ara, cabró, vine a veure’ns en directe. I quan vegis el directe, llavors opina. Pots agafar un disc i dir-me: “No, aquest disc no m’agrada, aquestes cançons no m’agraden”. D’acord. Ara, mira el directe. Perquè al directe et poden o no agradar les cançons, però no podràs dir que el grup no sona de l’hòstia. Això sí.
Per què fan discs encara?
Perquè ens agrada fer música.
No, no li demane per què fan música, sinó per què fan discs. Perquè poden penjar les cançons a Spotify o a la seua web…
Ah, els vinils!
Sí, vinils o el que siga, o CDs.
Només fem vinils. Per romanticisme. Poètica pura.
Si no actuen, no els poden vendre a les actuacions… Ganes de perdre diners…
Mira, te’ls regalo a tu i a la fotògrafa d’El Món avui. [Riu]. És veritat, què vols que et digui?
Però si actuen poc…
És que me la… No vull parlar malament, perquè després em diuen que dic paraulotes, però… És que m’és igual, tio. Abans m’importava molt. Jo anava i demanava: “Quants n’hem venut? I el cor, saps?, se t’encongia. Quan acabaves un bolo t’havien comprat tres discos. I dius, hòstia, que trist! Tota aquesta feina… M’ha agradat molt, però, ara, vint pavos per un vinil… Sóc capaç d’anar-me’n a sopar a un lloc de merda i pagar trenta o trenta-cinc euros, però per un vinil, vint pavos? Ni de conya! Cinc, quatre, potser. Tu creus que un vinil val cinc euros? La producció del vinil ja val molt més. Llavors…
Però els fan…
Els fem, els fem. I en tenim caixes plenes. [Riu]. Però què vols que fem? És que és el que hi ha…
És pur romanticisme.
És romanticisme, sí, pur. I després, Soyla ha invertit molts calés aquests últims anys. Molts calés en màrqueting, en no sé què…
Els inverteix vostè.
Totalment.
Que és el que guanya diners del grup.
Que sóc el que guanya diners.
Amb una altra activitat.
Amb una altra activitat, clar. No la música. Els últims cinc o sis anys n’he invertit una bogeria. Ara ja he dit prou. Me’ls quedo i n’inverteixo una part per les coses que valgui la pena, per nosaltres… Bé, jo i el Pege, perdó. Perquè el Jordi Pegenaute durant sis anys no hi ha guanyat res. Hi ha guanyat 0,000 i hi ha invertit tot el seu temps. Això val molts diners. O sigui, no jo, ell i jo. Els altres músics n’han estat satèl·lits, excepte… Bé, satèl·lits, no. Són part del grup, però no han arriscat. Ells han vingut quan hi havia feina, quan s’havien de fer coses, però la resta del temps, no. I també han perdut molts diners. I també hi han invertit, perquè, si dius el David Simó, el que cobra aquí en un bolo o el que cobra amb el Bisbal, doncs, clar, és que és una vergonya. Però ell ho decideix, jo no hi obligo a ningú. Estic feliç que siguin aquí… Molta pasta, tio.
Són una vella banda de llops solitaris i romàntics…
Jo no crec que siguem solitaris, perquè a tots ens agrada el reconeixement. Qui digui que no li agrada el reconeixement és un hipòcrita. Clar que ens agradaria estar a llistes on pogués la gent escoltar tot el que fem… I no només això, tot el que hem fet abans…
Vull parlar una mica de com es guanya vostè la vida. Hem parlat de l’activitat que realment el motiva, però vostè és soci d’una empresa que es diu Laborde Marcet, d’assessoria immobiliària…
Laborde Marcet, sí. Jo soc advocat, també. I soc soci d’una empresa que es dedica a l’assessorament per a la compra d’inversions patrimonials immobiliàries, que és d’on trec els calés per poder continuar fent música.
[Somric]. O siga, que qualsevol diria que vostè és un artista, un virtuós, i després resulta que és un especulador…
Sí, però també m’és igual el que en pensi la gent. [Riu]. De veritat. És que m’és igual. O sigui, a Espanya… al món, potser… Espanya és el país de l’enveja. Si tu tens un cotxe xulo, ets un fill de puta perquè tens un cotxe xulo. Si tens una casa xula, segur que l’has guanyat robant o que te l’han regalat els teus pares. Jo porto des dels dotze anys treballant com un animal. És a dir, a mi ningú m’ha regalat res. No és que hagis tingut molta estima a nivell familiar. M’ho he hagut de guanyar tot treballant com una bèstia. He treballat en tot. Descarregant camions, al Decathlon, de venedor a l’Illa Diagonal, treballant a les nits d’àrbitre de futbol. Aquí i en uns barris de l’hòstia, on m’he emportat una ganivetada i on m’han trencat el nas… He treballat absolutament en tot per poder-me pagar la carrera, per poder-me pagar l’escola. Llavors, quan algú em ve i em diu: “Ah, no, és que tens tant…”… Puto desgraciat, envejós de merda. Jo vinc del no-res. Ningú m’ha regalat res, tio. Per tant, saps?, m’és igual el que em diguin.
El negoci immobiliari a Catalunya pateix grans tensions socials i moltes pressions polítiques perquè la gent considera que és horrible i que és un pecat que n’hi haja que no puguen pagar-se un pis mentre n’hi ha que guanyen molts diners llogant-ne o venent-se’n un.
Jo et faig una reflexió i vull que pensis en el que et diré ara. Primer problema, l’administració pública. L’administració pública no fot absolutament res per pal·liar aquesta situació.
Bé, sí, es queda amb el 30 per cent de totes les promocions immobiliàries per a habitatges socials.
No, no, t’ho explico. Deixa’m parlar un segon i t’ho explico, perquè és molt fàcil. Qui fa les promocions?
Promotors particulars.
D’acord. Qui fa, qui aixeca els edificis?
Els promotors particulars.
I els constructors, no?
I els constructors, a instàncies de promotors.
Correcte. Molt bé. D’on treuen el marge de beneficis els constructors i els promotors?
Òbviament, de les promocions.
Si tu els treus el 30 per cent del benefici, qui vol construir? Barcelona ha estat una de les ciutats amb menys construcció del món els últims dotze anys. Què està passant? Que aquesta norma no funciona. Què has de fer? No siguis idiota. Dona incentius fiscals als promotors i als constructors perquè facin habitatge de protecció oficial. I perquè en construeixin. Llavors, la culpa de qui és? De la promotora o el constructor? O d’un govern que aprova mesures populars per fer-se el gorrión, que els dic jo, però després aquelles mesures no són efectives? Això és un problema, que no es fan bé les coses i el que es fa és anar tirant, anar tirant, anar tirant. Després, falta habitatge. Un avi, hòstia, deixa al seu net o al seu fill o a qui sigui el pis. Aquest va fins aquí. O se’l queda o el posa en lloguer. Ara no el pot posar al lloguer al preu que vol perquè hi ha una regulació de norma perquè hi ha una tensió sobre el lloguer. Correcte?
Dit a les braves, sí.
Tampoc el pot vendre perquè llavors és un especulador. Llavors, a veure…
O li pot entrar algú dins…
El tema de l’ocupació és ara la rehòstia. Per què la dreta puja d’aquesta manera brutal? Perquè la gent n’està fins als collons. Un tio que votava Esquerra i veu com està Esquerra Republicana, com està l’esquerra catalana en general, què fa? Se’n va a la dreta, se’n va a l’Orriols, se’n va fins i tot a VOX o al PP. Gent que votava l’esquerra. Per què? Perquè continuen ocupant pisos… Si té un pis i l’hi han ocupat, i en vint-i-quatre hores entren dos tios, posen dos fills i demanen una pizza, no els en treus. Quant de temps et costa treure’n aquests tios? I no fa res la policia? Si jo vaig pel carrer o em salto un semàfor, em tracten com un delinqüent, perquè és el que fa la Guàrdia Urbana de Barcelona de vegades. Et parlen fatal, et tracten fatal, et posen la multa i a pagar. I si no, t’embarguen el compte.
Per tant i al seu parer, quina seria solució per intentar que hi haguera un lloguer més assequible i perquè el preu de la propietat tampoc fora tan car?
Una intervenció fiscal de l’administració pública i prou, ja està. Incentiveu-ne la promoció, incentiveu que hi hagi més pisos, incentiveu-ne la construcció. És que no motiveu! Si jo a tu no et motivo a fer una cosa i l’única cosa que faig és treure’t del que ja guanyaves, doncs no ho faig aquí. Me’n vaig a Madrid a construir. Me’n vaig a Màlaga i deixo Barcelona sobrevivint, com estem.
Vostès no viuen d’això. Viuen més aviat del lloguer i la venda de locals en zones importants de Barcelona…
Nosaltres ens dediquem al que són les zones de molt de pas a Barcelona. A la venda de locals, edificis i hotels comercials o industrials.
La construcció de nous hotels també està molt restringida per l’ajuntament…
Què fa l’ajuntament? Fa vuit o deu anys va fer una normativa en la qual determinava que no es poden convertir edificis d’oficines o residencials en hotels. I això què vol dir? Això afecta només els hotels que hi ha a Barcelona, però a l’entorn se’n poden fer tant com els promotors vulguin. Les cadenes hoteleres van pensar: “Aquests tios són imbècils, perquè jo vull estar al centre”. Què aconsegueixen amb això? Que pugin el preu dels hotels que hi ha a Barcelona, pugen el tiquet per habitació i no permeten l’obertura de cap hotel més. Perquè va en contra del que és el nou habitatge. Són imbècils, sincerament. Caldria només una mica de sentit comú. Per què Sílvia Orriols puja tant? Perquè parla amb la llengua sense pèls. Et pot agradar o et pot no agradar el que diu, però ho diu tal com ho pensa.
Orriols ara centra el discurs, sobretot, en la islamofòbia i el rebuig a la immigració.
Un moment! Ella pot dir islamofòbia, antiinmigrants, el que sigui, però després està a la banda dels antiocupes. Veus que hi ha molta gent que agafa el que és la islamofòbia, ho separa, no mira i se’n va cap allà. Per això hi ha una pujada d’aquesta opció.
També Aliança puja perquè molta gent que va votar independentisme se sent estafada.
Totalment.
I ella en aquest sentit tampoc té pèls en la llengua. Després què farà? Ho farà millor que els altres partits que es proclamen independentistes? En tot cas, molta gent que han votat Junts, Esquerra o la CUP ara la votaran a ella. És una opció de càstig.
Com a periodista, saps que el 50 per cent de la gent que la vota no és independentista.
Això diu la demoscòpia. No ho tinc tan clar. En tot cas, el 50 per cent restant serien independentistes desenganyats. Conec molta gent que diuen que la votaran perquè els altres els han decebut. I qui diu els altres diu CUP, Esquerra o Junts.
Hi estic totalment d’acord.
Per tant, puja per moltes coses. Continuem, però, amb el seu negoci. Vostès lloguen, venen, compren locals pel centre de Barcelona…
Per a famílies o particulars que hi volen invertir.
És curiós que a la web corporativa cada vegada que tanquen un lloguer o una venda d’aquestes importants posen “èxit” amb lletres ben cridaneres… Això és un èxit?
És molt graciós, perquè tenim un CEO nou. Jo, saps què passa, jo soc molt plataner, molt d’anar per casa amb les sabatilles i amb els mitjons. Però sí que és cert que l’empresa estava fent un canvi cap amunt. I jo soc massa planer per poder fer-lo. Vam agafar, doncs, un tio que venia d’una multinacional, Carlos Bajo, un tio fantàstic. Ell creu molt en el que és el màrqueting publicitari, en el qual hem de fer la formiga més gran. Si tu agafes una formiga i la poses sota una lupa molt gran, tindràs sempre una formiga molt gran.
Un formigot.
Doncs, ell fa això realment molt bé. Jo m’assabento molt poc de les publicacions de Linkedin, però delego en ell, i el meu soci Gerard, també, perquè el Gerard és encara més planer que jo. Nosaltres amb aquesta empresa hem duplicat la facturació en un any, de fa un any només. I pensem [Riu]: “Deu tenir raó, deu tenir raó”…
Quan algú es mira en informes més o menys especialitzats la seua trajectòria, sembla que vostès siguen un miracle empresarial. “Enguany Laborde Marcet factura el doble i ara s’han instal·lat a la plaça de Catalunya…”. “L’any que ve preveuen el mateix augment o més…”.
Realment ens va molt bé. També tenim una filosofia molt, molt, molt marcada. Per part meva, pensa que jo assessoro famílies, assessoro persones. Quan no jugues amb els teus diners sembla tot molt més fàcil… Per a mi no ho és. Com que vinc des del zero patatero, si tu em dones un euro perquè te l’inverteixi, t’asseguro que m’ho miraré molt bé. Moltes vegades perdem un munt d’operacions perquè no hi creiem o creiem que no és allò. Ve la competència te la fa i te la passa per la cara… Però és que no falla. T’ho juro, si tu fas bé les coses i fas guanyar als altres diners, el word of mouth és que ho multiplica per dos mil. Perquè moltes vegades… És un negoci molt difícil perquè passen molts diners pel davant, i hi ha molta gent que diu m’agarro aquí perquè, si m’agarro aquí, ja ho tinc. És molt més difícil dir: “Deixa que flueixi”. Mira, dona el teu parer, fes que la família guanyi els diners. Moltes vegades jo tinc famílies que s’han cabrejat amb mi absolutament per perdre una operació immobiliària. I jo dic: “Tio, és que l’hem perdut perquè has pressionat massa per aquí o has fet això”. Si no ho tinc clar, què vols. Agafa’t un altre, vés-te’n a a la competència o et busques un altre tio. Però jo he d’estar realment segur del que faig, perquè quan surti malament em vindràs a buscar a mi.
Els propietaris d’aquests hotels, d’aquests grans locals, al centre de Barcelona –al Portal de l’Àngel o al passeig de Gràcia–, són catalans o són fons d’inversió multinacionals?
El 95 per cent –més, el 99 per cent– de la gent que jo tracto són famílies o particulars que s’han venut empreses grans, tecnològiques, industrials… Jo quasi no tracto amb fons d’inversió. El Carlos, per exemple, i altres companys de l’empresa sí que ho fan.
Però, en general, el volum de negoci més important del centre de Barcelona, això que fan vostès, són fons o són particulars?
Depèn de l’import de l’operació saps. N’hi ha de 150 milions d’euros, on solen entrar els fons d’inversió. N’hi ha de 20, 30, 40, 50 milions, on entren particulars o famílies. O sigui que potser les operacions més grans, les que tenen més volum o més soroll, acaben en mans de fons. És molt graciós, perquè al final tothom pensa que els fons d’inversió són una cosa intangible. I els fons d’inversió…
Home, deuen operar amb diners d’orígens molt diversos… També amb particulars que han estalviat…
No, no, no vaig per aquí. Quan inverteixes en un fons d’inversió, tu dius: “Un fons d’inversió, un fons d’inversió! [Remarca molt el concepte amb veu afectada]. Però el fons d’inversió són quatre tios, tres tios, de 30 o 32 anys i un fund manager que estan aixecant capital a través de la banca privada del dallonses i ells van decidint una mica per on entren. O sigui que al final, al final, el fons d’inversió té molts diners que ha d’invertir. Per tant, depèn del fons on et fotis, vés amb compte. Perquè moltes vegades han d’invertir sí o sí en immobles. I van a rendibilitats que a vegades són més justes i a vegades són més ordenades. Però com que hi ha molts fons d’inversió, la competència es ferotge. I han d’invertir aquests diners. Per tant, és molt més… Sembla tot molt gran, però al final no és tan gran. És molt més fàcil de comprendre, però mentalment a vegades veus un fons d’inversió i dius: “Oooooh!”.
Què li diu l’expressió fons voltor?
No tinc ni idea de què em dius, no sé què és això. Ah, perdona, perdona, fons buitre! Perdona. Doncs, em sembla fatal. Són fastigosos. A mi no m’agraden gens.
N’hi ha?
N’hi havia molt més fins fa poc, però crec que se’ls han anat carregant.
Qui? Les administracions o la lògica del mercat?
La lògica del mercat. També… Hòstia, jo… hi ha una cosa, no? De vegades m’he trobat algú que deia la paraula bitxo referint-se a persones que viuen en un pis. Bé, doncs a la meva empresa la gent que parli de bitxo per referir-se a una persona l’envio a prendre pel sac i no treballarà més amb nosaltres. Això que et quedi clar. Jo o els trenta que som al despatx. Això sí que és una cosa que m’indigna. Perquè al final hi ha gent al mercat –me’n venen noms, però no puc dir-los– que sí que pensen que tot s’hi val per guanyar pasta o que tot s’hi val per fer el que ells creuen que s’ha de fer. No en nom nostre. No en el nostre cas. Però també et dic que no se m’acudeixen tantes persones, i al final això és positiu.
Total, que al final vostè es guanya la vida i molt bé amb això.
Jo em guanyo la vida molt bé amb això.
Quants dies de la setmana treballa a l’empresa?
Treballo poc. Sí, sí, sí. Treballo poc, però sempre hi estic connectat. Això és el pitjor invent, això és eslaving. O sigui, som esclaus d’aquesta cosa i sempre hi estic connectat, encara que estigui de viatge. Llavors, si parles amb la meva dona, et dirà: “No no, sí que treballa, perquè sempre hi està connectat”. Però al despatx vaig tres dies a la setmana. Intento anar-hi el dimarts, el dimecres i el divendres. Els altres me’ls passo aquí, on faig música, però vaig a dalt i m’hi connecto. Treballaria menys encara, si pogués, perquè ara mateix, ja t’ho dic, per a mi la meva prioritat són les meves filles i la meva dona. I la meva mare, pobra, que està fatal. Però la veritat és que tampoc et deixen. És impossible. Quan tens trenta persones que treballen per a tu, encara que tinguis un CEO, et volen a tu. Si jo vaig amb una família i li dic: “Bé, escolta, ara et portarà una mica més les inversions patrimonials aquesta persona”, et diuen: “No, no, les portes tu”. Llavors és molt difícil. Però bé, jo m’ho passo molt bé, t’ho juro que m’ho passo superbé. Vaig al despatx, som a la plaça de Catalunya, en un edifici preciós, espectacular. Us convido que vingueu un dia perquè és espectacular, és molt bonic, i a més, té molta història, per això també el vaig comprar. I m’ho passo molt bé.
Tota la vida a Catalunya s’ha parlat del “negoci del totxo”. “El negoci del totxo” funciona o no funciona? Dona per a tant? El vostre sí i els altres, no tant?
Funciona perfecte. Si has d’invertir, inverteix en totxo i a prop de casa teva, que tu ho coneguis. Jo, per exemple, d’inversions financeres, no en sé. I si en sé, tampoc ho faig perquè no ho comprenc. Jo només faig el que entenc, domino i comprenc. El que he après a la vida és que, si compro un local a Rambla de Catalunya, al final o el llogaré o el vendre bé. Ja està. No has de saber-ne gaire, has de tenir molt de sentit comú.
Has d’anar contra la gent que vulga comprar-lo també com tu i que estiga disposada a pagar més que tu per aquell local.
Exacte. Hi ha una competència ferotge en això.
Com se’n surten?
Tinc trenta tios al despatx i estem tots treballant, som infanteria. A nosaltres no ens truquen com a les multinacionals, que Telefónica et truca i et diu: “Mira, tinc trenta edificis per vendre”. Tant de bo em passés això. Jo m’he de buscar les castanyes. He de sortir al carrer, trucar a tothom, veure qui és aquest… Però a mi el que m’ha funcionat molt és el word of mouth, el boca a boca. De fet, al final sempre em truquen moltíssim i em diuen: “Home, Miquel, mira, tinc això, tu què en faries?
Una cartera de clients, en deien abans.
Sí, una cartera al final d’amics. Són amics moltíssima gent que he conegut com a clients. Per exemple, el meu millor amic. El vaig conèixer fa vint-i-cinc anys com a client i ara fem sempre plegats tots els viatges, les dues famílies. Puc dir que els cinc clients amb els quals faig més operacions per a mi són família.
Per curiositat, què val el lloguer d’un local gran al passeig de Gràcia o al Portal de l’Àngel? D’un local gran, de 400 o 500 metres quadrats.
Bua! Per 500 metres a passeig de Gràcia et poden cobrar 80.000 euros tranquil·lament. Fins i tot més de vegades. I a Portal de l’Àngel, més encara.
I els guanys permeten aquesta despesa? O en realitat els negocis són moltes vegades de grans empreses que el que busquen és potenciar la pròpia imatge corporativa?
Això és. No ha de ser rendible, però sí que ha de projectar una imatge. En un moment concret va haver-hi com una histèria col·lectiva que escampava que els locals es quedaven buits. Quan va aparèixer la covid. Semblava que se n’anava tot a la merda, que els locals es quedarien buits, però la gent no va pensar en dues coses. La primera: els agrada sortir. Els agrada sortir a dinar, a sopar o a prendre alguna cosa. Per tant, els restaurants continuaran oberts.
I la segona?
Tu pots comprar per internet. D’acord. Hi compres i llavors les vambes no et van bé. Les tornes, te les canvien i no et tornen a anar bé. Què foto? Vaig a la botiga. El que sí que és cert és que en un moment concret va haver-hi una mutació per part de les marques, que van dir: “Faig locals més grans, que sigui una experiència nova per la gent”. Foto instagram, foto bovades, foto música a tota llet…
Més espectacle que venda. La gent s’hi apunta, a l’espectacle.
Exacte. Però després, què ha passat? Res. Sí, venen online, però venen també a carrer. I a Barcelona, ara mateix, quant a locals comercials, hi ha una demanda brutal i una oferta molt més petita.
Abans eren els russos els que més compraven pel passeig de Gràcia, deien. I ara qui hi compra?
No, això no és veritat, home. Les famílies catalanes són les que sempre busquen passeig de Gràcia. Dels russos, en deien: “No, és que aquests paguen no sé què…!” Els russos, pobres, depèn de qui els hagi tocat com a assessor, han comprat coses que eren molt dolentes o coses que eren bones. Jo tinc uns clients russos i…
No, jo vull dir com a clients de les botigues.
Ah, val! Sí, sí…
Però els russos ja no venen a comprar. Qui compra ara al passeig de Gràcia?
El mercat asiàtic hi ha tornat. Els xinesos se n’havien retirat, però sembla que el mercat asiàtic torna a funcionar superbé. Tu te’n vas a Loewe i hi ha cues, tio. Cues, per entrar a una tenda de Loewe!
Hi ha cues a moltes botigues del passeig de Gràcia. Sempre m’ha fet la impressió que s’ha de ser masoquista per aguantar això com a client… Posen un agent de seguretat a la porta i els deixen a la intempèrie una llarga estona. Crec que deu ser perquè les cues fan fashion…
No. T’equivoques. Jo he fet la cua d’aquestes per comprar-li una cosa a la meva dona.
I per què ho fan? A la botiga no hi ha quasi ningú…
No és veritat.
Jo ho he vist!
Jo et dic que les dues últimes vegades que he estat allà ells tenen, jo què sé, trenta empleats. La pretensió que els mou és que tinguis una experiència que no tinguis en una altra botiga. Llavors t’enganxa el tio que t’agafa i et diu: “Qué quieres?”. Tu pensa que nosaltres, un nacional, per gastar-se 1.000 euros en una peça de roba i tal i tal… no! Però és que no parlem de 1.000 euros. Parlem que potser hi va un asiàtic i es gasta 25.000 euros entre una bossa, un vestit i unes botes. Aquest tio quan entra a la botiga el que vols és tenir un dels professionals que venen aquest tipus de producte per a ell, amb un cafè, amb una aigua… Els donarà el seu telèfon particular, la seva targeta… Llavors creen una experiència que ha de ser similar a la que tenen en altres ciutats del món, com Milà, com París, on ho fan així. Això justifica les cues.
Si tu fas vint minuts de cua o més, quan hi entres ja es poden ficar el cafè on els vinga de gust…
No. Tu, com a nacional, però tu no ets el seu client potencial.
Quins són els clients potencials ara, a part els asiàtics?
Jo crec que el mercat rus encara hi és, hi està present i… sí, sí, jo crec que…
Estrangers! Turistes…
Estrangers, sí. O sí, pots trobar-t’hi algun nacional. Gent amb molta pasta, eh?, els nacionals, no t’ho pensis…
No sé si encara queda gent ací que tinga “molta pasta”…
Sí, sí, sí, hi ha molta gent. [Riu]. Molta gent, però és discreta i ho fa bé, saps? Perquè, si no…
És el caràcter català. “La discreció! La discreció!”…
Hi ha catalans també molt exuberants, eh? Hi ha catalans que els agrada molt ensenyar…
Poquets…
N’hi ha, n’hi ha. Ja t’ho dic jo, pel coneixement que tinc, perquè porto patrimonials d’aquestes dallonses. Però sí que sé que el perfil normalment és molt més discret i no els agrada molt exhibir-se…
Les perspectives de creixement, per tant, són immenses. Mentre siguen capaços de trobar locals… No hi haurà un dia en què s’acabaran els locals als dos o tres carrers dels grans negocis?
Jo també ho penso, això. I no sé, cada any comencem de zero i penso: “No sé com sobreviurem aquest any”. [Riu]. I cada any sobrevivim, i alguns anys ens va molt bé.
Recomanaria a la gent que, en lloc de viure en pisos, es pensaren de viure en locals? A Barcelona, no als grans carrers comercials, òbviament, però sí a carrers normals, on les botigues han anat tancant. Són espais barats, tant de lloguer com de venda. Abans la gent vivia en baixos, tant als pobles com a les ciutats…
Totalment. És una proposta que vaig fer ja en una entrevista de fa cinc o sis anys, on vaig dir: “A veure, tots els carrers a zones secundàries que tinguin la capacitat o compleixin amb uns requisits mínims i decents i dignes per viure-hi s’han de reconvertir en pisos”. Què ha fet l’ajuntament? Ni puto cas a res. No fan res, són totalment immobilistes. Qualsevol proposta els espanta. Són gent immobilista, molt tancada. Són gent que actuen com la màfia. Tu demanes una llicència, estàs amb la por a veure què et diuen, què faran, què et faran fer. És horrorós.
Això és perquè els socialistes són així o perquè no volen perdre el suport dels Comuns?
Jo estic d’acord amb tu.
[Somric]. Era una pregunta…
I jo responc que tu mateix t’has donat la resposta a això. [Riu].
No és una certa frustració personal ser tan bo en un ofici que en el fons no és la teua passió i no poder-te guanyar la vida amb la teua passió?
Saps què en penso? Que he descobert que el talent també m’ha vingut per aquí. És a dir, per connectar les persones, per crear una empatia, que després faci que confiïn en mi per fer operacions per a la seva família. Sempre he pensat que era bo en això, però ara, amb 48 anys, penso que també m’agrada molt el que faig.
Però no és bo per aconseguir l’èxit com a músic…
[Somriu] No es pot tenir tot a la vida… Tant de bo! [Riu obertament].
