La cantant, pianista, productora, i compositora, Meritxell Neddermann (1990) presenta el seu nou treball d’estudi Suelta. Neddermann, nascuda al Maresme, obre les portes al seu món interior amb aquest nou disc format per 10 cançons, en les quals viatja dels sons més característics del pop fins a creacions abstractes i experimentals reinventant l’estructura musical tradicional. Va tocar un piano per primera vegada quan tenia només 6 anys, i des de llavors s’ha convertit en la seva manera d’expressar-se. A banda dels seus treballs en solitari, Neddermann també és la pianista de les gires del músic i compositor uruguaià Jorge Drexler, que ha tingut l’oportunitat d’acompanyar a Las Vegas quan va rebre set Grammy. Ara, la cantant i pianista arrenca una gira per presentar el seu segon treball en solitari, del qual ja ha fet algunes mostres internacionals a San Francisco (Estats Units) i Buenos Aires (Argentina).
Com ha viscut la rebuda del nou disc?
Ha anat molt bé. Tenint en compte que l’altre disc, In the Backyard of the Castle, va sortir durant la pandèmia, aquesta vegada ha sigut més agraït perquè pots presentar-lo amb la gent, veure les seves cares, i poder fer concerts de preestrena i estrena, que és una sensació molt bonica. Estic molt contenta sobre com està anant.
Què buscava a Suelta?
Buscava avançar en dues direccions, una més pop, en què em venia molt de gust fer cançons més tradicionals, i l’altra més experimental. Sento que m’he deixat anar en la producció, l’estructura de les cançons, les lletres… El salt que es pot veure entre les cançons és aquest, de tradicional a experimental, i no hi ha cap intenció en especial a l’hora d’intercalar-les. No volia que el disc tingués dues parts marcades, com si parléssim de la cara A i B, sinó que fos un sol disc.
Així doncs, si no hi ha una intenció en concret, el disc s’ha d’escoltar per ordre o es pot escoltar saltejat?
Aquest, en concret, és més un viatge canviant que un disc conceptual per si sol. A mi m’agrada molt escoltar-lo tot seguit, amb els seus canvis, però també m’encanta agafar cançó a cançó i escoltar-les per separat, sense ordre. És un disc per escoltar de la manera que vulguis.
Tenen alguna cosa a veure aquests canvis amb el títol que ha escollit per al disc?
El títol té més a veure amb l’alliberament creatiu que cap altra cosa. L’he batejat com a Suelta perquè em sembla una paraula curiosa quan es pronuncia aplicant-hi la fonètica catalana i que, a sobre, té una connotació negativa quan s’aplica a una dona. Crec que aquest va ser el detonant que em va fer decantar per titular-lo així.
El disc viatja per diferents estils. Sembla clar que el disc no entra dins el panorama musical català més mainstream, de ritmes més festius i ballables, però consideres que entra dins alguna escena musical?
Crec que tots els panorames actuals són sempre el mainstream, sempre de ball i de cançons menys experimentals. Llavors, si no estàs en aquest corrent, hi ha moltes altres coses que estan passant, que potser no es veuen tan clares o no tenen tanta exposició, però no crec que aquest disc entri ni hagi d’entrar en aquest corrent. De fet, crec que ni aquesta ni moltes d’altres han d’entrar en cap corrent. Per a mi, la intenció d’aquest disc va més enllà d’entrar en cap panorama, és simplement fer música. Si algú la vol ballar, o riure amb les cançons, endavant, però jo no busco que em posin dins de cap club. Tampoc crec que el disc busqui fugir del mainstream, perquè ja mai he format part d’aquest col·lectiu, jo només he fet el que em venia de gust a l’hora de compondre. I sí que, a vegades, quan començo a compondre noto les diferències amb altres coses que s’estan fent avui en dia, però no és una cosa de la qual jo en sigui plenament conscient quan em poso a treballar.
Més enllà del disc, com a Meritxell Neddermann forma part d’algun panorama o d’algun gènere en específic?
Ara hi ha molts projectes interessants a Catalunya que potser no tenen un gènere concretat. I dins de tota aquesta creativitat, crec que no és necessari definir-los i etiquetar-los. Per a mi és música i ja està, sense més complicacions. Si la gent la vol enquibir dins un gènere, endavant, però jo no en soc partidària. Jo he volgut experimentar amb sons i recursos com el vocòder. Per a mi cantar no és tan fàcil i tan natural, prefereixo expressar-me amb el piano. Per això, poder fer servir una eina que em permet posar-li paraules a les tecles és genial.
Així doncs, sense parlar de gèneres i partint de la base de l’explosió artística d’una nova generació de músics catalans que ha creat nous referents, com The Tyets, Figa Flawas o la Mushka, quin moment viu Catalunya?
És un moment extremadament sa, amb moltes propostes molt interessants, i d’altres que estan començant a internacionalitzar-se o ja s’han convertit en fenòmens mundials, com Rosalía i Bad Gyal, per exemple. Hi ha una explosió de música urbana en català molt ben feta, molt divertida, juganera… L’argot que fan servir també dona riquesa a l’escena i això es tradueix en un moment molt dolç per al català a la música.
I a què es deu aquesta explosió?
Suposo que al creixement de l’educació musical. L’especialització dels estudis superiors també ha contribuït a crear nous projectes amb música molt interessant. Segurament l’educació sumada a l’enorme quantitat de nous recursos per crear música han propiciat una escena molt sana i rica a Catalunya.
Per tant, s’ha d’estudiar música per crear-ne.
Tampoc crec que sigui un requisit obligatori. Hi ha molta gent que m’encanta la seva música i que mai l’han estudiat formalment en un conservatori o una escola superior. De fet, crec que el fet de no passar pel filtre acadèmic també els dona una obertura de ment a l’hora de crear molt més gran. És una sensibilitat especial que valoro molt.
Què és la música per a Meritxell Neddermann?
Per a mi la música és vida, és indissociable. Sense música no hi hauria vida. És el poder de la unió, ens permet vibrar tots en un mateix so. Potser aquí cada vegada hi ha menys missatges polítics en la música de Catalunya que fa uns anys perquè no és un moment tan delicat perquè hi sigui, però evidentment la música com a eina política està molt present. Venint de Llatinoamèrica es veu molt, allà és un tema molt present, molt poderós. A Catalunya el corrent arrossega més cap a una música de ball perquè les noves generacions necessiten més una música per sentir-se més independents, empoderades, que no tant un missatge polític. Si hi ha una tensió, en surt una altra per compensar. Llavors, si no estan sortint projectes tan polítics, crec que és perquè el moment no ho requereix tant.
Comenta que hi ha molta música a Catalunya travessant fronteres internacionals, però els principals exponents canten en castellà. Es pot fer música en català i triomfar fora de Catalunya?
El primer exemple que em ve al cap és Rosalía amb Milionària, que tot i ser en català va triomfar arreu del món. Però, mirant el meu cas amb els concerts de Buenos Aires presentant el disc, que combinen el català i el castellà, he vist que la gent aprecia molt les coses diferents de les que està acostumada. El públic argentí, precisament, és un públic que aprecia totes les coses són estrangeres, i el català toca una fibra molt especial allà. Fent els concerts a San Francisco i Buenos Aires he tingut una rebuda molt bonica. La gent està molt disposada a escoltar noves coses i a rebre noves informacions. Per tant, tot i les dificultats, és un objectiu factible.
Fent concerts internacionals, tant les teves actuacions en solitari com amb en Jorge Drexler, es coneixen nous artistes i estils musicals. Quines influencies té ‘Suelta’?
Aquest disc beu, especialment la part més pop, molt de Supertramp perquè és un dels meus grans referents. I, per altra banda, si mirem la part més experimental, també he agafat molt de Tom York, de James Blake o de Laura Mvula. També crec que el disc té molt de Bach o de Stravinski. La part més clàssica m’ha servit molt d’inspiració. En l’àmbit català, crec que un dels meus grans referents és Albert Pla. Potser no tant pel vessant musical, perquè l’he escoltat bastant poc, sinó més per la ‘vibra’ que transmet dalt de l’escenari, amb una posada en escena més esbojarrada.
Bevent d’aquestes influències, cap a qui va dirigida la seva música?
La meva música, més que per una edat en concret, va dirigida a totes aquelles persones que tinguin un interès per la música. Especialment a tota aquella busqui alguna cosa fora del mainstream, tot i que no vull dir-li alternativa. Hi ha gent jove que li flipa l’experimentació amb elements com el vocòder, o gent més gran que connecta molt amb la meva música, però també n’hi ha molts d’altres que no l’entenen. De fet, crec que la gent connecta més amb les meves cançons experimentals quan les veuen en directe que no quan les escolten gravades. De cop entren molt més dins la cançó que a casa, i això els fa gaudir-la molt més.
