Montserrat és un dels grans símbols de Catalunya i de la seva identitat. La Moreneta i les formes sinuoses i peculiars que caracteritzen el massís l’han convertit en un espai de pelegrinatge, tant per a les persones creients com per als amants de la naturalesa. El desconeixement sobre el paper de Montserrat en alguns dels episodis de la història moderna de Catalunya és el motiu de la darrera novel·la de l’escriptor i periodista Martí Gironell (Besalú, 1971), La muntanya del tresor (Columna). Una novel·la històrica situada durant la Guerra Civil espanyola que ens mostra com Montserrat es va convertir en “un refugi providencial” per a la supervivència d’un dels símbols més estimats de Catalunya. En aquesta entrevista amb El Món, Gironell s’endinsa en el significat de la muntanya per al poble català i en la importància de conèixer el nostre passat.
Vostè fa gairebé dues dècades que escriu novel·les, la major part de les quals amb un component històric. Què el captiva per continuar endinsant-se en aquest gènere?
El tresor de la muntanya és la meva onzena novel·la, a banda dels contes infantils, i encara conservo la il·lusió d’escriure. No l’he anat perdent amb els anys perquè cada novel·la és diferent, cada història que vols compartir amb els lectors és única. La manera de treballar en totes les novel·les sí que és la mateixa: t’enamores d’una història, d’un episodi concret, d’un personatge… i comences a documentar-te molt per bastir un relat de ficció amb els detalls històrics que permetin transportar el lector fins al passat. Per tant, cada obra és un nou repte per mi, una història diferent, però amb la mateixa il·lusió de sempre.
Què el va enamorar a l’hora d’escriure La muntanya del tresor?
Com en cada novel·la, trobar una història que, quan la llegeixes o l’escoltes per primera vegada, creus que és força desconeguda i que, per tant, és digna d’explicar. Una història que, quan la comences a explicar en el teu cercle més proper, familiars, amics… veus que, efectivament, desconeixen de què estàs parlant. A mi em va arribar un llibre que va escriure l’Àngels Rius, que és la bibliotecària de Montserrat, en què explicava, precisament, com va viure la muntanya el període de la Guerra Civil espanyola, des del 1936 fins al 1939. Un període en què Montserrat es va convertir en un hospital militar que va arribar a tenir més de 3.000 llits, una època en què la impremta dels monjos del monestir servia per elaborar propaganda del bàndol republicà, però també llibres, com España en el corazón, la primera obra de Pablo Neruda publicada a l’estat espanyol. Però alhora també em va sobtar l’inici de la Guerra Civil a Montserrat, l’inici de tot aquest període.
A què es refereix?
Gràcies a una maniobra molt ràpida entre l’abadia i el govern de la Generalitat de l’època, entre l’abat Marcet i el llavors conseller de Cultura, Ventura Gasol. Des del Govern van enviar molt ràpidament un contingent de Mossos d’Esquadra per confiscar Montserrat i convertir-la en una propietat del poble. En un context en què el poble ja pujava muntanya amunt per cremar Montserrat, com ja estava passant amb altres edificis religiosos, aquesta maniobra va aconseguir salvar-la, ja que el mateix poble va veure que no tenia cap mena de sentit cremar una propietat que ja no era de l’Església. Va ser qüestió de minuts que acabés reduïda a cendres. Trobo que va ser una jugada magistral… Primer hi va pujar Joan Puig i Sabater [l’enviat especial de la Generalitat] per comunicar-los la confiscació, i s’hi va estar durant quinze dies a l’espera que hi arribés el comissari nomenat pel Govern per fer-se càrrec de l’Abadia de Montserrat i mantenir-la en funcionament amb el mateix objectiu d’abans de l’esclat de la guerra: ser un centre cultural, religiós, on tothom té cabuda, que sigui igualment un espai de refugi, de pau, no només per l’ànima sinó també un refugi literal.
Per tots aquests factors, Carles Gerhard [el comissari designat per la Generalitat a Montserrat] es troba en una posició molt complexa, ja que, per una banda, ha d’acontentar la gent que hi ha allà, que tenen uns sous, unes feines, unes famílies que depenen d’aquest manteniment, però alhora té el Govern que el va estrenyent, en el sentit que cada vegada li demana més espai per construir l’hospital militar, el qual va arribar a tenir més de 3.000 llits, i el centre d’enduriment, que era l’espai en què tornaven a preparar els soldats recuperats per tornar al front.
Sembla que, darrerament, Montserrat s’ha tornat a convertir en una mena de refugi…
[Riu] A mi em va sobtar molt quan l’altre dia, en mig de les batusses internes que tenen a ERC, Xavier Vendrell deia que Junqueras s’havia anat a refugiar a Montserrat abans de la declaració d’independència de 2017. Sembla que, per a segons qui, encara serveix com a refugi, no per acollir-te al que és sagrat, com passava fa un segle, però sí que en altres sentits. Depèn del sentiment de cadascú. Si és realment veritat que hi va anar, doncs deu ser per alguna cosa.
El protagonista que ens condueix per aquests fets històrics és un nen orfe. Quina és la finalitat de narrar la vida a Montserrat durant la Guerra Civil espanyola des dels ulls d’un infant?
A l’hora de començar a escriure vaig pensar que en Benet Nomdedéu [nom del protagonista], un nen orfe d’entre onze i dotze anys, era una bona manera de guiar el lector per la història. Quan esclata la guerra civil, hi ha 700 persones a Montserrat, algunes d’elles són de l’escolania, són els nens, que els fan tornar a casa les seves famílies. Clar, ell no pot tornar perquè no té família. S’ha de quedar allà, la seva família és Montserrat. El fet de quedar-se allà em permet a mi, a través d’ell, fer-li veure i fer-li viure aquests dos anys i mig de guerra en aquell entorn i fer-li fer preguntes a un monjo dels veterans que es queden allà i que no volen marxar. Unes preguntes que, perfectament, se les podria fer el lector durant la novel·la. I, com en la vida mateixa, a vegades rebrà respostes, i a vegades no. A vegades s’entendran, a vegades no. I veu i viu coses a partir de les aventures que viu amb el fill del Carles Gerhard i tota una colla de nens i nenes, fills dels mossos d’esquadra que es van instal·lant allà, no només d’aquells 15 primers que van arribar, sinó d’altres que van venint, i que clar, aquella mainada viuen la vida malgrat que al seu voltant tot és guerra, destrucció…
La innocència d’un infant.
Exacte. La innocència, una mica aquesta mirada dels nens et permet jugar amb la història. Jo em vaig basar en el llibre de la Maria Cinta Castelló, que és la filla d’un mosso d’esquadra, que quan tenia quatre anys va arribar a viure a Montserrat, amb el seu germà, i llavors, a partir de les seves vivències i de les històries que expliquen en el llibre, que recorden, he anat bastint una mica aquesta mirada innocent per explicar els fets històrics, des de l’hospital militar fins a arribar a veure l’estada del president Companys, que hi tenia una cel·la, o l’estada de tres setmanes llargues de Manuel Azaña, que es va refugiar a Montserrat en el moment que la seu del govern de la segona república, que estava a la Ciutadella, es va veure amenaçada. O el temps que hi passa el lehendakari Aguirre quan el País Basc decideix descentralitzar-se i la seu del govern es trasllada a Catalunya. També hi venia el doctor Josep Trueta a fer les cures als soldats, o la Bella Dorita [l’emblemàtica vedet del cabaret barceloní], del Paral·lel, que pujava a Montserrat a posar una mica d’ambient, de salsa, de vida, a la gent que hi vivia, tant als soldats ferits com als veïns dels pobles del costat. Llavors, sí, hi ha aquesta mirada innocent, aquesta mirada més neta. Perquè pregunta des de la ignorància d’un nen i va obtenint respostes, diferents ens funció de si les dona algú d’un bàndol o de l’altre.
Els dos bàndols, doncs, també van conviure a Montserrat.
Efectivament. Dins de Montserrat hi havia un personatge, que era el porter, un dels pocs frares que es va quedar a l’Abadia després de l’esclat de la guerra, que era del bàndol nacional i els enviava informació des de dins. Els explicava quins dies s’hi refugiava el president Companys o quins dies estava previst que hi pugés el president Azaña. Feia una mica d’espia. Montserrat va ser molt important per als republicans, però també per als nacionals, ja que, mentre uns hi veuen la qüestió més sagrada de la fe, el vessant més religiós [els nacionals], els republicans hi veuen un símbol català. Saben que el patrimoni representa l’expressió d’un poble, d’un país, i que, per tant, s’ha de preservar. Aquestes dues visions acaben beneficiant Montserrat perquè l’un per l’altre, en lloc d’engegar-la a dida, l’acaben protegint, cosa que ens permet conservar-la avui en dia.
Què té Montserrat que el converteixi en un espai tan únic?
Crec que Montserrat té la capacitat d’unir totes les tendències. Jo en parlava amb el meu cercle quan estava pensant en com escriure la contracoberta de la novel·la i sempre deia: “Montserrat genera aquest consens a banda i banda”. No se la poden fer ni uns ni els altres. La muntanya, l’entorn, l’indret, la tradició, el patrimoni que hi ha dins el museu, la biblioteca… tots aquests valors el fan un espai únic. La grandesa rau aquí, sota la falda de la Mare de Déu de Montserrat, o sota la falda de la muntanya, segons el que prefereixis creure, tothom hi té cabuda. Una idea de consens que crec que s’ha conservat amb els anys, crec que aquesta és la clau que defineix Montserrat. Aquesta capacitat d’agrupar persones d’ideologies molt diferents sota un mateix paraigua, venerant el mateix objecte, la mateixa muntanya o el mateix concepte. No conec gaires llocs que tinguin aquest magnetisme.
És per aquest motiu que Montserrat és un personatge més de la novel·la?
D’alguna manera sí. Vaig optar perquè Montserrat com a muntanya, l’entorn natural, hi aparegués, les llegendes que hi ha al voltant de diversos racons de la muntanya. De fet, hi jugo bastant, amb això, perquè també és una característica de la història. Les formacions rocoses i com s’ha format al llarg dels anys… però també el símbol aquest de persistència, que malgrat estar a la intempèrie el temps l’ha anat modelant fins a donar-li la forma. A banda, òbviament, de la maniobra del 22 de juliol del 1936 amb què van convertir-la en patrimoni del poble, perquè va ser qüestió de minuts que no acabés convertida en cendra.
‘La muntanya del tresor’, tot i ser una ficció, és molt fidel a la història. Com ha estat el procés de documentació?
Jo vaig començar a documentar-me a partir de la primera idea fa gairebé tres anys. Com de costum quan faig alguna novel·la en què Montserrat juga un paper, vaig pujar per informar-los sobre el que estava preparant, i de seguida em van obrir les portes i em van oferir tots els documents que demanava perquè els pogués veure, tocar… D’aquí també em van donar un cop de mà amb més referència, com el llibre del doctor Riu Porta, el metge que portava a la clínica Z, els llibres del Carles Gerhard i moltes altres referències que em servien per bastir tot el relat. Una ficció històrica molt ben documentada és una molt bona eina per explicar què va passar sense la necessitat de fer un llibre feixuc, fred, sobre història. És una bona manera d’informar els lectors sobre què va succeir abans de néixer, i ho he anat comprovant durant tots aquests anys que he publicat novel·la històrica.
