Marta Pérez (Arenys de Mar, 1986) és una realitzadora audiovisual, amant d’explicar històries a través de la imatge i el so, però té predilecció per la paraula i, sobretot, pels refranys, que fa servir de forma natural. Fa poc ha publicat ‘Peti qui peti! Expressions, dites, i refranys tan certs com els anys’! (Rosa dels vents), un llibre sobre expressions, dites i refranys. En aquesta entrevista amb El Món, Pérez explica que la passió per aquestes expressions de la llengua li ve de tradició familiar i de ben petita, ja que a cinquè de primària va fer una assignatura de ràdio, a Ràdio Arenys, i va decidir fer-hi una secció de refranys, dites i expressions amb l’objectiu que els seus companys s’animessin a fer-les servir. Parlem del seu origen, del seu desús, que veu en consonància amb l’emergència lingüística que viu el català en general, i de la tendència a fer servir més dites castellanes que catalanes. “Som nosaltres mateixos, els catalans, que ens tirem pedres sobre la nostra teulada menystenint els refranys quan, a vegades, ens pensem que és carrincló o arcaic parlar amb refranys”, lamenta. Però també és partidària d’actualitzar-ne o suprimir-ne alguns que tenen un to masclista. Així, destaca que hi ha expressions que menystenen la figura de la dona, a qui equiparen amb un animal. “Són unes barbaritats que demostren que el feminisme existeix per algun motiu”, conclou.
Per què ‘Peti qui peti’?
Em plantejava com s’havia de fer un llibre, tots els passos que comporta, i se’m feia una mica una muntanya. Però, així i tot, jo anava escrivint perquè, com que feia molta recerca, m’interessava molt sobretot saber d’on venien els refranys, les expressions, i ho tenia allà, en un calaix. I des de Penguin se’m va oferir l’oportunitat de poder fer aquest llibre amb total llibertat. Em van deixar fer el que vaig voler, però em van posar una data. I això em va anar molt bé.
Una data límit?
Sí. Això em va anar molt bé, perquè quan són coses d’aquestes que són d’anar investigant, d’anar rascant, no trobes mai el punt final. Sempre vas descobrint més coses. Llavors em va anar molt bé, i és un Peti qui peti perquè crec que s’han de reivindicar els refranys, les dites i les expressions. El català està en un moment dur, però crec que el llibre, hagués sortit quan hagués sortit, sempre hauria coincidit amb un moment dur del català. El llibre havia de sortir i s’havia de fer peti qui peti.
Quin és el seu refrany favorit?
Depèn del dia i el moment, perquè en tinc un quasi per a cada situació. Ara mateix et diria molt soroll de boixets i poques puntes, però potser m’ho preguntes d’aquí una estona i et diré cosa dolenta fora del ventre. És a dir, em va canviant, no en tinc un de favorit.
Què vol dir ‘molt soroll de boixets i poques puntes’?
Seria la versió catalana de mucho ruido y pocas nueces, i és quan estàs en una situació en què es fa molt de batibull i fas veure que estàs fent moltes coses i en realitat el resultat és nul, i no estàs fent res. I en aquest cas, hi ha moltes versions catalanes per a aquest refrany, però a mi m’agrada aquest perquè jo vinc d’Arenys de Mar, terra de puntes de coixí, i el so dels boixets és molt característic i m’agrada molt. Per a mi és molt representatiu aquest soroll de boixets —el clinc-clinc-clinc de les fustes quan piquen— i, en realitat, els boixets que són qui fan les puntes, no hi ha el resultat i no les estàs fent. Llavors aquest molt soroll de boixets i poques puntes em sembla molt visual, però també que explica molt en molt poquet.
D’on neix aquesta passió pels refranys, les dites i les frases fetes?
Crec que em ve de família. A casa meva, els meus pares, els meus avis, la meva mare sobretot, en diuen moltíssims. M’ho he trobat. Sempre s’han dit, jo els faig servir molt perquè em fa la sensació que amb un refrany, amb una expressió o amb una dita ja dones molta informació. És molta informació condensada en molt poques paraules. I mira si em ve de lluny que, no fa gaire, quan ja tenia el llibre a les mans, vaig quedar amb una molt bona amiga de primària i l’hi vaig ensenyar. I em va dir: ‘Ostres Marta, tu te’n recordes que quan anàvem a cinquè de primària…’
I què va fer a cinquè de primària?
Vaig fer una assignatura de ràdio, a Ràdio Arenys. I la meva secció la vaig fer de refranys, dites i expressions perquè jo sempre em queixava que no en feien servir. Jo era l’única que els deia i volia que la classe i el meu entorn els utilitzés. I vaig fer una secció sobre això perquè ja volia fer divulgació.
O sigui, els refranys formen part del seu dia a dia.
Sí, sí, totalment, totalment. A més, a casa sempre hi ha hagut llibres de reculls i és una cosa que sempre m’ha cridat molt l’atenció. Però ja no el fet de dir-los, sinó, sobretot, d’on venen, què volen dir.
Buscar-ne l’origen, no?
Sí, buscar-ne l’origen i, a vegades, també l’origen de paraules que s’han perdut i que ja no les diem i llavors et preguntes d’on ve i descobreixes el context en el qual s’utilitzava antigament. Per exemple, una veta. Ara moltes vegades diem una cinta, però estem perdent veta. I hi ha molts refranys amb aquesta paraula, veta, i em serveix també per estirar una mica aquest fil.
I la gent fa servir aquestes expressions de forma inconscient?
Jo crec que sí. O sigui, qui les fa servir jo crec que ho fa de forma inconscient, perquè ja les has sentit. Fixa’t que et dic sentir i no escoltar. Quan les escoltem sí que és veritat que ho fem amb intenció, però jo crec que perquè ens quedi les hem de sentir. És a dir, sense prestar atenció que el nostre entorn les digui i llavors nosaltres ja les fem servir de manera natural. Però potser sí que estem en un punt que s’ha de fer una mica d’esforç, eh? De dir, m’aprenc com és en català. Em fa l’efecte que moltes vegades en altres idiomes ens és més fàcil.
Però les fem servir correctament?
Crec que han anat evolucionant molt i a vegades hi ha alguns refranys que quan he anat a gratar i a buscar-ne l’origen m’he adonat que tenien un sentit completament diferent del que utilitzem avui dia. Però també és una de les coses que m’agrada molt perquè moltes vegades quan s’estudia un idioma, una llengua, hi ha tota aquesta normativa que t’has d’aprendre. Allò de Pompeu Fabra deia que és així, i justament les expressions, els refranys i les frases fetes són lliures. Qui les ha fet són les persones del carrer, i llavors n’hi ha que estan mal construïdes, n’hi ha que potser contenen paraules que són incorrectes, però existeixen i han anat passant al llarg del temps. Llavors, les diem malament? Segurament. Però com que està viu, com que no hi ha una versió que és la bona i la que és dolenta, també poden anar mutant i també poden anar variant.
Són expressions populars.
Són populars i estan vives, i això és el que és més bonic. I són dialectals. O sigui, cada zona les diu amb les seves paraules, amb la seva estructura i jo crec que això és el que també ho fa ric i fa que treguis també una mica aquesta cotilla de dir, ostres, ho hem de dir correctament. No passa res.
I quina és la seva funció en el llenguatge?
Són el resultat d’una experiència, allò de l’experiència és la mare de la ciència. Doncs, al final, són petites frases que condensen molta informació, que són fruit d’aquesta saviesa popular. Quan tu les poses a dins de la llengua, en el parlar del dia a dia, és donar molta informació en una sola frase. N’hi ha que, per context, si són més divertides, ja fa trencar una mica aquest to que pot haver-hi més formal d’una conversa, i n’hi ha que no les podràs incloure perquè pixaràs fora de test. Però també en tenim per a moments que són formals, que també hi encaixen i es poden dir. Jo crec que al final és donar molta informació en una frase molt curteta. I, fins i tot, en el meu cas, em serveixen per donar fe del que dic per què, si ho diu aquest refrany, vol dir que és veritat.
I en els diferents refranys que hi ha podem trobar diferents teories sobre els seus orígens?
Sí, per descomptat. Pocs són els que només tenen un origen concret. Els refranys ja et donen tota la informació a la frase, però en frases fetes o dites, si no en coneixem l’origen, són les que potser algú que està aprenent un idioma no entendria si els poses dins d’una frase. Si tu estàs parlant i dius ‘m’han donat carabassa’, algú que ho tradueixi literalment no en tindrà ni idea. Però aquests són justament els que has d’anar a buscar l’origen per saber per què es diu donar carabassa o anar de gorra o plorar llàgrimes de cocodril. I quan comences a buscar veus que cada territori té la seva perquè moltes vegades ve d’un personatge concret. Barcelona tenia el seu personatge, Vic en tenia un altre, el Maresme en tenien un altre, però fins i tot n’hi ha d’universals que nosaltres ens pensem que són exclusives del nostre territori. I quan comences a rascar t’adones que no. Ser de l’any de la Maria Castanya, per exemple, hi ha qui li dona origen en una novel·la anglesa, altres l’hem d’anar a buscar cap a Galícia… Quan comences a buscar trobes molts orígens. Potser n’hi ha algun que és molt concret d’una zona, que fins i tot si surts d’aquesta ja no es diu, i potser sí que està molt marcat el seu origen, però en el llibre intento fer un recull i, a vegades, explico totes les versions que hi ha, i les que m’agraden més a mi, però que cadascú triï la que vulgui.
I s’estan perdent?
Crec que sí, que malauradament sí que s’estan perdent. Tot i que moltes vegades no som conscients que allò que diem és un refrany, una frase feta o una expressió, i la diem sense adonar-nos-en. Si ho comparem amb quan es deien abans, quina quantitat es deien, crec que sí que es perden, però tampoc ho veig fotut. Crec que ha crescut molt l’interès pels refranys. Ara mires anuncis de televisió o, fins i tot, reportatges de les notícies, i veus que se’n diuen i se’n posen, cosa que durant molt de temps no passava. L’altre dia parlava amb un editor i em deia que durant molt de temps estava prohibit posar expressions i refranys als llibres perquè eren molt territorials i llavors molta gent no ho entenia. En canvi, ara sí que ja es tornen a posar. Encara més, se’n posen perquè et dona molta informació d’un personatge. Et poden explicar si és més col·loquial si no, si és més gamberro, si és més tocat i posat. Fins i tot si és més antiquat o no. Et dona molta més informació depenent del que diu.
I que s’estiguin perdent és una conseqüència més de la situació d’emergència que viu la llengua?
Crec que sí perquè, al final, viuen els mateixos camins. Si no parlem català, no les direm. Per exemple, en castellà no s’estan perdent. Pots estar en una conversa amb gent que parla en català i tothom és catalanoparlant i, amb total naturalitat, et dirà cada loco con su tema o en casa del herrero, cuchillo de palo i no passa absolutament res. En canvi, tu sents algú dir ‘ai, cadascú per on l’enfila’ o a ‘casa el sabater, sabates de paper’ potser hi prestaràs atenció i diràs ‘i aquesta?’. Crec que van paral·lel perquè els diem per referència del nostre entorn. Si aquest entorn els omet, si no els diu, per descomptat la gent no els utilitzarà i no els dirà. No és una cosa que tu te’ls hagis d’aprendre. És una cosa del parlar, de la quotidianitat. Si aquest es perd, igual que el català, que cada vegada al carrer es perd i no el parlen, va de bracet. Si tu vas a buscar gent que ha fet molta feina de documentació, et diran que és normal que es perdin. Perquè en el moment que van néixer els refranys les dites i les expressions era un moment en què la gent no sabia llegir ni escriure, i era l’eina que tenien per poder transmetre el coneixement de generació en generació i, en canvi, ara sabem llegir i escriure i no fan falta. Però estic totalment en contra d’això.
Abans ha citat refranys en castellà. El contacte amb el castellà s’ha menjat el refranyer en català?
Suposo que sí. Potser som nosaltres mateixos, els catalans, que ens tirem pedres sobre la nostra teulada menystenint els refranys, quan, a vegades, ens pensem que és carrincló o arcaic parlar amb refranys. En canvi, en castellà s’ha portat en un terreny molt col·loquial de la parla, i per això s’han utilitzat, però, per descomptat, la influència del fet que tot el que es digui sigui en castellà, i que es faci amb naturalitat, fa que el català cada vegada es vagi perdent més. Jo vinc d’Arenys de Mar i abans sempre, anessis on anessis, als establiments, però fins i tot a un McDonald’s, t’atenien en català. Ara, potser, comencen a fer-te el primer contacte en castellà i si veuen que parles en català, canvien. És clar, en el moment que hi ha aquest canvi, per a mi és una aberració i em sembla molt greu que passi. O a les escoles, que els nens juguin en castellà i no en català. Jo quan era petita jugava en català i potser sí que, si volies fer-te més exòtic, parlaves en castellà, o en un altre idioma, però ara el que és divertit i el que és xulo és fer-ho en castellà. Això d’uns anys ençà ha canviat perquè abans no passava i, en canvi, sí que ha entrat el castellà.
Perdre els refranys és perdre una part de la cultura popular.
I tant! Cultura popular, patrimoni, identitat i història perquè darrere de cada expressió hi ha també història catalana, d’on hem d’anar a buscar els nostres orígens. I ja no només per això, perquè jo els vull reivindicar, però considero que també n’hi ha uns quants que els hem de perdre i els hem d’eliminar perquè la societat evoluciona i ens demostra que antigament, uns segles enrere, hi havia hàbits i maneres de pensar que eren totalment aberrants. Per exemple, a la dona en el passat no se la tenia en compte absolutament per a res. Hi ha refranys que ens equiparen als animals.
Menystenen la figura de la dona?
La menystenen, la maltracten. En el llibre en dic perquè n’hi ha moltíssims, i no en dic més perquè em fa ràbia deixar-los per escrit i que perdurin encara més en el meu llibre. Però, per exemple, ‘a la dona i a la burra una surra’ o ‘no et fiïs d’un animal que perd sang i no és mort’. És clar, que diguis que li has de pegar, que diguis que és un animal que perd sang i que no és mort… O d’altres que fan referència al físic: ‘Tingues una casa gran perquè si et cases amb una dona lletja sempre la tindràs al davant’. Són unes barbaritats que demostren que el feminisme existeix per un motiu. Ens serveixen per mirar enrere, per mirar el present, però també fins i tot per decidir quin futur volem construir.
Per tant, aquestes expressions s’haurien d’eliminar?
Crec que sí. I ens haurien de servir com a exemple per no tornar enrere i repetir certs patrons. Sigui amb les dones o sigui en qualsevol àmbit de la societat. Per exemple, amb el tracte de les persones amb el sexe, però també amb les relacions sexuals, serveixen per no repetir certs patrons.
El sexe també és molt protagonista al refranyer.
Però per a l’home. En aquest cas l’home és el protagonista. N’hi ha un que diu ‘pardal cansat, canvia-li el forat’, però no en trobaràs cap que et digui què fa una dona si s’ha cansat del pardal. En el llibre me n’invento alguns perquè reivindico que n’hi hagi també per a la dona. O, per exemple, no fa gaire, si tu buscaves al diccionari la paraula infidel, portar banyes o dur-les, era una dona que era infidel a l’home. En canvi, no existia la definició que l’home fos infidel i, per descomptat, l’home era infidel a la dona, però era considerat una cosa natural. L’home per descomptat que ho era, i ho podia ser, però que una dona ho fos no… Ara ja, per fortuna, els diccionaris ho han canviat. Però és que fins i tot els diccionaris només tenien en compte aquesta visió.
Hi ha refranys que han evolucionat en aquest sentit?
Sí, i, de fet, animo que es faci perquè, al final, deixem constància també de la nostra societat avui dia. Mira, quan fèiem una secció a Catalunya Ràdio vam preguntar com es podia dir la versió catalana de ‘Juan Palomo, yo me lo guiso, yo me lo como‘. Vam anar fent propostes com ‘ell s’ho talla i ell s’ho cus’, però és veritat que la figura del sastre, o de cosir, ja s’ha anat perdent i, per tant, quedava una mica enrere i desfasat. Jo vaig proposar ‘fa com la Vicenta, penja la selfie i la comenta’, perquè les dones també podem ser protagonistes i hi ha l’opció de la selfie, que és una cosa molt d’avui. Aquí faig de Joan Amades, i deixo la feina feta per a les generacions futures perquè puguin saber què és una selfie, perquè segurament d’aquí molt de temps ja no existirà. I, a partir d’aquí, vam obrir línies perquè la gent truqués i em van dir una que em va semblar genial: ‘Ella centra i remata’. Això t’està demostrant que la dona és protagonista i que el futbol femení està en un moment molt bo. Per tant, estan vius i es poden modificar. Donen informació, i amb la llengua, per molt que no es digui, podem canviar moltes coses del món.
Però també hi ha expressions noves de trinca. Per exemple, ‘fer el carquinyoli’.
Aquesta va néixer d’un repte quan fèiem la secció a Catalunya Ràdio. Al programa de la tarda, perquè als tertulians els deien els carquinyolis, es va proposar a tots els convidats que colessin en el seu entorn la paraula carquinyoli. I, a partir d’aquí, la pilota es va fer cada vegada més gran. Blaumut en un concert va obrir amb un ‘bona nit, carquinyolis!’, i van fer que tothom ho digués. En Peyu, quan va anar a recollir l’Ondas, va parlar dels carquinyolis i en els Premis Gaudí es va aconseguir que una de les guionistes colés la paraula carquinyoli inventant-se l’expressió fer el carquinyoli. I llavors, l’actor Pep Ambrós va dir no fem el carquinyoli, que no s’havia dit mai, però per context tothom va entendre que era un sinònim de fer el préssec. I, a més, com a repte em van dir d’incloure’l i, per sorpresa, el vam posar aquí per deixar-ne constància perquè no està recollida enlloc.
Ha fet referència a Blaumut i, de fet, en Xavi de la Iglesia, un dels seus membres, és l’autor de les il·lustracions del llibre. Què aporten?
Per a mi eren molt necessàries. Quan jo ja volia fer un llibre tenia molt clar que fos il·lustrat i, per descomptat, volia que les il·lustracions fossin d’en Xavi. Però, a més a més, crec que donen una mica de joc abans de cada capítol. Sempre apareixen abans sense que hi hagi el text, però sí que hi ha la frase perquè la gent pugui saber per què és aquell dibuix. Com que durant tot el llibre parlo en primera persona i explico el que vaig descobrint, ell ha dibuixat un personatge amb el ble blanc, que és característic meu, i, per tant, em situa com la persona que viu l’aventura al llarg del llibre. M’ajuda molt per fer el text més ric perquè moltes vegades vaig a buscar la il·lustració en el meu relat. Dona aquest punt més personal, de primera persona, i, a més a més, aquest joc amb el lector. Faig la broma sempre que el llibre és per als dos hemisferis del cervell, per aquells que són més visuals, però per aquells també que els agrada més llegir.
Crec que no hi ha millor manera d’acabar aquesta entrevista amb un refrany: ‘Qui llibre llegeix, respecte mereix‘.
Aquest és un refrany que sempre m’acompanya i ara que els influenciadors ho posen en dubte a les xarxes socials, crec que més que mai cal reivindicar llegir llibres. Siguin del que siguin, però llegim-ne, perquè és molt necessari i molt enriquidor.
