El 1955 Joan Fuster publicava el seu primer gran assaig, un llibre petit, El descrèdit de la realitat, ben vigent encara, en què mirava d’explicar amb un estil ja madur i potent el concepte de la realitat aplicat a la pintura. Del renaixement al surrealisme. El descrèdit és, també i més aviat, un passeig per la història europea de la cultura, amb la realitat com a eix des/vertebrador.
El llibre acabava amb unes estupefaccions equilibrades: “Avui, és clar, l’art és més lleig que mai. Tot el que podem fer, en conseqüència, és preguntar-nos si això podia ser d’una altra manera, preguntar-nos si el nostre temps podria segregar un art distint al que produeix, un art bonic. I de seguida se’ns plantejaria un nou interrogant: no fora la boniqueria una traïció, o una burla, a la inquietud, al drama, al desesper, que pateix l’home contemporani?”.
I rematava: “I encara que no fos així –encara que no siga així–, poc ens hauria d’importar la fortuna ulterior del nostre art. Basta que ens ajude a viure i a morir, que ens done notícia de nosaltres mateixos i ens ensenye de comprendre’ns, que ens console i ens esperone”.
Setanta anys més tard les preguntes es mantenen. Encara més, s’han simplificat fins a extrems en aquell moment inaudits. Perquè, ara mateix, què és art? Com ens pot ajudar a viure i a morir una pintura –en el cas de la pintura– que se’ns ha escapat i que ja no som capaços de comprendre sense instructors –sense prescriptors– que treballen uns cànons que no entenem?
Més val que en parlen els que en saben. Com ara Jordi Mayoral, director de la galeria que porta el seu nom a Barcelona, on treballa amb el seu germà Eduard. Fa 38 anys els seus pares la van obrir i han anat encabint nous valents i valors consolidats del segle XX. Grans valors. Els Mayoral afirmen: “Guiem els col·leccionistes en l’adquisició d’obres excepcionals, des dels grans mestres de la postguerra fins als artistes contemporanis que defineixen el nostre temps. Aquí no és on les col·leccions es construeixen per inèrcia. Es formen amb discerniment”.
Aquest discerniment sorprèn en un present insòlit, on les seguretats són sospitoses. Parlem-ne, doncs, amb Jordi Mayoral. En el marc d’una gran exposició on es combinen, precisament, els noms sagrats amb l’atreviment d’una joventut que mira de sobreviure al drama i al desesper fusterians.
És el seu pare, Manel Mayoral, qui crea aquesta galeria. Però què feia ell abans?
Mon pare va nàixer a Verdú, un poble al costat de Tàrrega. La meva mare és de Tàrrega. Van venir a Barcelona l’any 89. En aquell moment van decidir dedicar-se a l’art i van obrir aquesta sala al carrer de Consell de Cent. Jo tenia set anys i recordo perfectament aquell dia. Vam venir a la inauguració en acabar l’escola i va ser una tarda memorable. Allò ja forma part de la sobretaula familiar. Va ser un moment molt màgic: poder inaugurar a Consell de Cent una galeria! Des de llavors fins ara portem trenta-vuit anys d’història.
Aquella tirada li venia de família al seu pare? Una família amb recursos i amb sensibilitat artística?
No, no, no. Els meus avis tenien una botiga de queviures a Verdú, un poble molt petit. Abans mon pare havia obert una galeria d’antiguitats a Tarragona. Allà va conèixer l’ofici i va començar a familiaritzar-se amb objectes i obres d’art. A partir d’allò va anar desenvolupant una carrera professional amb un olfacte i una intuïció molt aguts. Al costat de la meva mare, que és una persona molt complementària, perquè se sent molt motivada per la cultura, pels llibres, per catalogar les peces. Amb una tasca més de documentació. La meva mare va donar consistència als passos que anaven fent. Els meus pares es van entendre bé i van copsar què interessava en aquell moment. Allò que és fonamental en qualsevol negoci, també al món de l’art, enllaçar amb els gustos i les preferències de la gent.
Mayoral no va ser només una galeria d’art contemporani, perquè els seus pares aviat van sentir-se molt atrets pels grans artistes del segle XX. Com van entrar amb tanta força en aquest món?
Evolutivament. És un camí llarg. Un camí d’encerts i errors. Més d’encerts que d’errors, en el cas dels meus pares.
[Somric]. Sí, perquè, si no, ja no hi serien…
Tot i que de vegades també ens equivoquem. L’art també té un punt d’incertesa. Com més contemporani, més incert és. Com més històric, més certeses tenim. Tots sabem que Picasso ja és llegenda. Com Miró i Dalí. A mesura que et vas atansant a la contemporaneïtat o entres directament en l’art contemporani, hi ha més dubtes, més interrogants, però més expectatives i més oportunitats, també. Tot alhora. Ells van començar amb pintura catalana del final del XIX i van entrar també en aquests grans artistes que per sort també tenim aquí com a patrimoni cultural. A Barcelona i a Catalunya hi tenim accés gràcies a col·leccions particulars. Gent que, pels factors que sigui, es poden decidir a vendre. Això possibilita aquest camí.
Tinc un amic de Madrid que es dedica a uns altres àmbits de l’art i que em diu que ve a Barcelona a comprar i que se’n torna a Madrid a vendre. Que ací ens ho venem tot i que allà li ho compren tot.
Això és massa genèric. Hi ha de tot. A Madrid, és cert, s’ha concentrat el mercat de l’art per la presència d’Arco com a gran esdeveniment a escala estatal. Arco ho concentra tot i ho centrifuga tot en una setmana. Això genera una excitació molt alta durant aquells dies. A Barcelona som més silents. Hi ha un col·leccionisme no tan vistós, però que existeix. Hi ha gent que ven i gent que compra. Segur.
Encara hi ha burgesia catalana que ser sent atreta per l’art?
No sé si la definiria així. Hi ha gent que té una capacitat econòmica alta. N’hi ha de dos tipus. Hi ha gent que té diners i n’hi ha que no en té tants. Hi ha gent que en té i, un cop han complert les seves necessitats més bàsiques, els fa il·lusió comprar art, ja sigui del seu temps o anterior. Els fa il·lusió créixer ells i veure créixer els seus fills amb aquelles obres al voltant. També hi ha gent que no té tants diners, però que tenen a l’abast obres més econòmiques. No cal ser milionari per comprar una bona obra d’art. Això és una bona notícia. De vegades sembla que l’art és inaccessible i no ho és. És accessible segons el que vulguis comprar. Pots viure voltat d’art amb un pressupost normal, alt o molt alt. Tot és factible. Hem d’animar a tothom perquè busqui també adequar l’art a la seva realitat.
A Mayoral fan també d’allò que abans en deien marxant: descobrir artistes, promocionar-los, gestionar-los exposicions, posar-los en contacte amb col·leccionistes o museus… Ací acabe de veure obres de Jordi Alcaraz o Marria Pratts. No són artistes precisament barats…
El preu sempre és discutible. I més en l’art, que tampoc és científic. Depèn de l’oferta i la demanda, i de vegades, també de l’expectativa. I de la prudència. És difícil posar preu en el cas d’artistes nous. En qualsevol cultura –i en la catalana, també– sempre busquem la novetat. Com que som una cultura viva, volem mantenir-nos presents, descobrir quina serà la nova veu que trencarà el cànon i es convertirà en una nova estrella. Això passa a tot arreu i també aquí. De vegades pot passar que hi hagi una expectativa que després no es compleixi i de vegades també passa que hi ha gent que es queda a la rereguarda i després acaben agafant impuls i es converteixen en els artistes que marquen una generació. És a dir, el preu és discutible.
Pagar 50.000 o 60.000 euros per una obra d’un nou valor és molt arriscat per a segons quines economies…
Segur. Segons per a quines economies és inaccessible i segons per a quines, fins i tot ho poden trobar econòmic. Depèn de cadascú. Llavors cal mirar el focus. Cal obrir el focus i valorar l’artista. Aquest artista, més enllà del marc català, té presència internacional? Qui l’està comprant? Ja que en parlaves, Jordi Alcaraz ara farà una gran exposició a Miami. A la Margulies Collection, que és una col·lecció molt rellevant a Florida. Això li donarà una dimensió i una importància més fortes encara. Els preus que per aquí podrien ser alts per a una persona de Miami, no tant. La percepció és diferent.
Tenen compradors de quines edats? Són més gent gran?
Abans-d’ahir va venir una parella que tenien 32 i 28 anys, molt joves, a comprar un quadre de 3.000 euros. Després pot venir gent de 85 anys.
Saben què volen, entenen d’art o compren sobre segur amb la intenció d’invertir?
Són les dues coses. Hi ha el desig, una obra que els agrada. Això també és lògic. Si no t’agrada, només com a inversió, tens moltes altres altres possibilitats. La gent que compra art té una motivació diferent, honesta. Òbviament, també valoren la qüestió de la inversió. Si algú es gasta 100.000 euros, és normal que com a mínim vulgui protegir aquella inversió. Si algú se’n gasta 1.000, probablement no tindrà aquest neguit tan alt. Com més puja el preu, el grau de no voler-se equivocar –al contrari, de voler encertar-la– augmenta també. És normal que hi hagi aquesta doble mirada.
A cada moment sempre hi ha hagut un artista social. Pintors, més o menys assequibles, que et trobes en les cases de molta gent amb un cert poder adquisitiu. Josep Niebla, Navarro Vives, Antoni Vives Fierro, ara Perico Pastor…
Nosaltres ho celebrem. És positiu que la gent compri art. És bo que aquest miracle continuï present, que la gent estigui disposada a gastar-se diners en una cosa que no necessita, que és l’art. És molt positiu que això segueixi passant. Com dius, hi ha artistes més populars, que amb el seu llenguatge connecten amb molta gent. Benvinguts siguin aquests fenòmens.
Què ha passat amb Arco? En l’origen es podia haver quedat a Barcelona i va anar a parar a Madrid. Vam perdre una oportunitat important.
Segur!
Qui la va perdre?
L’economia catalana. Què va passar? En tot cas, el quid de la qüestió és si som capaços d’organitzar una fira rellevant a Barcelona encara avui, que pugui tenir interès internacional i que pugui posar la ciutat al lloc on es mereix d’acord amb la rellevància artística que té. Seria lògic i coherent amb el bagatge que té la ciutat.
Però per què es va perdre Arco, que podria haver estat aquesta fira que demana?
[Somriu]. Jo era molt jove en aquella època. No ho vaig viure en primera persona, però suposo que algú va considerar que Arco havia d’anar cap a Madrid. Desconec si aquí hi havia un interès molt alt. Allà segur que era així.
I si Barcelona necessita una fira important, per què no es reuneixen vostès, els galeristes, amb la Generalitat i la comencen a encarrilar?
Ho hem intentat, però no ens n’hem sortir de moment. No hi ha hagut la manera d’aconseguir-ho. Pensa també que calen actors internacionals que siguin capaços d’induir-ho. Ha estat el cas del Mobile World Congress a Barcelona, que té rellevància internacional. No n’hi ha prou ajuntant les galeries de Barcelona o de Catalunya per fer una gran fira. Aquest només en seria el punt de partida. Atraure gent dels circuits internacionals és una altra cosa.
Els galeristes petits diuen que la xarxa de fires importants del món estan controlades per lobbys galeristes locals, que beneeixen o exclouen nous candidats. Aquest lobby ací es diu Arts Barcelona, una agrupació on hi ha Mayoral…
Jo no ho veig així. Els comitès de les fires, sí, són galeristes, i això fa que molts cops la percepció d’injustícia pugui ser més elevada, però nosaltres no vam néixer dins Arco. Hi vam entrar més tard i ara fa uns anys que hi participem. No és una cosa tancada, inaccessible per a segons qui. És difícil, molt difícil, entrar-hi, perquè no depèn d’un mateix i quan una cosa no depèn d’un mateix la percepció de dificultat és molt més alta.
Les galeries que ja participen en aquestes fires són un obstacle perquè n’hi entren de noves?
No ho crec. També hi ha seccions més joves en cada fira d’aquestes. Hi ha espais en què precisament el que volen és convidar i incorporar veus més joves, que són imprescindibles perquè les fires no queden com antigues. Si sempre són les mateixes galeries, allò acabaria quedant com una cosa molt tancada. Jo no crec que sigui així. No és un club tancat. És un club obert. Ara, si hi caben dues-centes galeries, n’hi ha cinc-centes que queden enfadades.
Amb el mercat local de l’art que tenim les galeries de Barcelona aguanten?
Tenen prou salut, sí. Sempre aspirem a més, clar. Sobretot, si ens comparem amb Nova York, amb París o amb Londres… Però aquesta tampoc exactament és la realitat de l’economia de la ciutat. En proporció, hi ha una molt bona oferta. Hi ha una oferta rica i diversa en diversos punts de la ciutat. El carrer de Trafalgar, per exemple, en té de contemporànies que estan molt bé. Les clàssiques també estan bé. Hi ha prou oferta, sí.
Les galeries d’art durant el franquisme van tenir una funció social. Quina funció tenen ara?
Òbviament en tenen una d’artística i d’econòmica. Al final cal no oblidar que la galeria facilita que hi hagi una economia que faci viable l’ofici a molts dels artistes que avui viuen a Catalunya. Després són una porta oberta per a la gent. Tothom les pot visitar. I això és una funció social. Potser no amb la mateixa dimensió que en una dictadura. En un context de dictadura la societat civil fa un paper en totes les branques de l’arbre superior al que en teoria li correspon. Però no pot ser d’una altra manera. Avui fan una funció cultural, segur. També econòmica i igualment social, perquè són llocs oberts a la gent.
Quan artistes porta la galeria Mayoral?
Entre cinc i deu.
Com els trien?
És una decisió difícil, perquè un cop més t’has de basar amb una intuïció. És una tasca molt… diria… Has de reunir com diferents factors. Que hi hagi alguna cosa que et cridi de l’artista, que t’agradi, que t’emocioni, que t’exciti, que et neguitegi, que passi alguna cosa forta dins teu, perquè també això és el que tu pots transmetre als teus clients. No només t’ha d’agradar, cal que et posi nerviós, que et generi alguna cosa nova al teu cervell. Això per a mi és el punt zero, l’indispensable. Llavors, quan passa això, has de valorar o saber valorar –nosaltres ho fem, si més no– la idoneïtat de la persona. Si també creiem que pot haver-hi un bon feeling amb aquella persona. Pots considerar un dia que sí i després que no. No passa res.
Les relacions són així. I després ha d’haver-hi també que el públic ho vegi com ho has vist tu. Potser tu creus que una cosa pot funcionar, tens molt bona relació amb l’artista i després el públic no t’acompanya. Pot passar, clar que pot passar i passa.
Es piquen els artistes, entre galeries?
No és el gran tema, però també és normal que tothom –galeries, discogràfiques, editorials…– vulgui tenir els artistes que més funcionen o que més els agraden. Això és lògic i també és saludable. Una competència saludable és bona. Si només hi hagués una galeria i només hi hagués un artista, potser seria molt fàcil, però seria molt avorrit.
Les principals galeries internacionals són multinacionals on treballen centenars de persones. Com es pot lluitar contra aquests monstres?
La millor opció que nosaltres tenim des de Barcelona, que és d’on som, és crear un projecte i creure-hi molt. Un projecte arrelat i amb una veu pròpia i genuïna. A partir d’aquesta realitat ha de tenir les branques com més gran millor per poder créixer i poder anar als millors escenaris per competir de tu a tu, no amb les grans galeries del món, que són en una altra dimensió, però sí amb molts altres, amb els quals compartim fires. No crec que hi hagi una recepta millor que donar la millor versió d’un mateix.
Com ha canviat el seu funcionament internet i l’era digital?
Sobretot, en positiu. Després també hi ha alguna cosa negativa o dubtosa. Ens dona molta més capacitat de comunicació. Amb els clients, sobretot. Podem parlar-hi cada dia, tenir-hi una conversa. No hem d’esperar anar a Miami el mes de desembre per poder parlar amb algú de Miami. Tot és molt més àgil. Això ens facilita la vida i facilita que el comerç també sigui més àgil. Això és bo. Hi ha coses, però, no tan positives, com ara algunes eines digitals que poden sobrecarregar o exagerar la rellevància de cada cosa. Avui hi ha massa ansietat i això desregula probablement la importància de cada història, de cada artista.
Creu en l’art digital, en el criptoart?
Sí… En cada generació, en cada moviment artístic, quan ha aparegut sempre hi ha hagut dubtes, incertesa, fins i tot burles. Però ara estem més cultivats tots i allò que es va criticar tant en aquella època després ha traspassat i al final hem acabat formant-ne part i ens agrada. La novetat sempre genera controvèrsia. Però en aquesta generació encriptada segur que hi ha alguns noms que quedaran i que seran importants. Aquestes eines també ens explicaran el moment actual a través de l’art.
Però per a vostè l’art no és paper, tela, materials?
Pot ser-ho tot, pot ser qualsevol cosa.
Un certificat NFT és fred, estrany…
Com a objecte, aquest art no te’l pots penjar a les parets de casa, com estàvem acostumats. Venim dels palaus dels reis. Això es mantindrà i continuarà viu, però també estem oberts als artistes, que són gent visionària i que ens avancen les coses. Els hem de donar marge sempre.
En tot cas, el llibre electrònic no s’ha imposat i la majoria dels artistes trien la tela o el paper…
És que des de nens comencem a dibuixar en un paper. I així continuen de moment. El món encara no és tan digital, però pot passar. Ja ho veurem.
Què passa quan un galerista s’enamora d’alguna obra i pot més el pes del col·leccionisme que el del negoci?
Gran dilema. Depèn del galerista, depèn del valor d’aquella obra. Depèn de l’economia del galerista en aquell moment. Hi ha gent que decideix guardar obra i d’altres que no. També n’hi ha que no han pogut. Cada casa és un món.
Vostès tenen una col·lecció pròpia de la galeria.
Sí.
És una col·lecció familiar, patrimonial, o és abast dels compradors?
És una col·lecció viva. No tancada. La mentalitat d’avui és molt més líquida que no fa una o dues generacions enrere. Allò de: “Aquesta obra sempre ha estat aquí i em moriré amb aquesta obra a casa. No es mourà d’aquí mai més”. Això abans era més així i avui és menys així. Això no exclou que algú agafi un amor incondicional per una obra que l’acompanyi tota la vida. Pot passar.
Li ho diré d’una manera més clara. Vostès tenen algun quadre que no es vendrien?
[S’ho pensa i s’ho repensa]. És que hi ha una cosa anterior, una part emotiva, el record. També hi intervé la possessió. El galerista s’ha acostumat, però, a desprendre’s de les obres. A entendre que formen part de la seva propietat durant un moment. Potser un any o cinc o deu. O cinc minuts. És un procés d’aprendre que això flueixi. Però també de vegades hi ha obres vinculades a la memòria de la persona. “Aquest quadre el vaig comprar aquell dia amb el meu pare o la meva mare…”. Llavors no és l’obra sinó el que hi ha al darrere de l’obra. La peça és memòria. Però crec que el galerista s’ha acostumat –ens hi hem d’acostumar– que giri la roda i que hi ha una peça que nosaltres hem estimat i que ara estem contents que la tinguis tu durant un temps, perquè també tu la passaràs a una altra persona i així seguirà. És un procés d’un mateix, d’entendre que això sol anar així al món.
Les falsificacions… Els n’han colat alguna?
Ho han intentat, evidentment, i no han aconseguit que passi. [Somriu]. Almenys que en siguem conscients. Hi ha moltes barreres. La primera és la barrera humana interna. Som nosaltres, que hem de vetllar perquè això no passi. També ser molt inflexible en això fa que no s’acostin segons quines persones que ja estan acostumades a viure dins aquest modus vivendi. Som radicals en això. No hi transigim.
I si hi ha cap obra que els faça dubtar?
Llavors normalment hi ha uns comitès per a cada artista. La família, habitualment. Ell mateix si és viu. O els successors…
Potser són artistes morts o ja sense successió…
Si són artistes rellevants al mercat sol haver-hi algú, com el concessionari del cotxe, que va dir Miró un dia, que són els que han de vetllar perquè allò continuï sent com ha de ser. Aquests grups, aquestes associacions, el que fan és defensar l’obra de cada artista. Cada artista en té una. Es reuneixen de tant en tant per valorar l’autenticitat de les peces.
S’ha demostrat que Dalí va signar milers de fulls en blanc perquè els editors pogueren “estalviar temps”…
No ho sé. [Esbufega]. Jo no hi era. Però almenys avui dia el que hem de fer nosaltres és verificar que cada obra sigui autèntica. Ens hi juguem la reputació. Al final, et pots equivocar perquè ets una persona, però la nostra feina és evitar això, és fer que la gent que compra compri tranquil·la. I que compri ben assessorada.
Directors de museu i detectius d’art calculen que entre el 10 i el 40 per cent d’obres que hi ha exposades o emmagatzemades als museus són falsificacions… Allà també tenen experts per assegurar-se que això no passa.
Ja. Això diuen. Haurien de dir també quines obres són. Si no, és marcar un número. Jo puc dir-ne un vint o un noranta. Haurien d’anar al gra. “Val, d’acord, però d’aquestes digues-me quines són les falses”. Si no, és disparar a l’aire.
Va veure el documental sobre Oswald Aulestia, el gran falsificador català?
Sí. El vaig veure.
Va veure com falsificava un Tàpies? En va vendre centenars…
És que clar… Llavors el que s’ha de fer és traçar la història de cada peça. D’on surt aquest quadre, qui l’ha tingut… I després també hi ha la certificació de la Fundació Tàpies, que és la que et dona la tranquil·litat. A veure, on has comprat l’obra? Qui te la ven? Et genera confiança o no? La compres perquè la veus barata i et sembla que és una gran oportunitat? Així, és probable que t’enganyin. Si aquella persona que te l’està venent creus que si li truques per telèfon, no et contestarà… Així és prou evident que no anem bé. Si qui te la ven té un espai obert al mig de la ciutat, és probable que com a mínim segur que va de bona fe. Perquè, si no, no hi seria.
No els ha passat mai que després de vendre una obra el comprador s’haja queixat perquè no era autèntica?
No. No.
Ho diu amb molta seguretat.
Que jo recordi, no.
Aquesta darrera exposició que ara tenen a Barcelona és una desfilada de genis i obres genials. Tàpies, Miró, Chagall, Picasso, Dalí… Com han reunit aquesta col·lecció?
Portem molts anys d’història i hem teixit bones relacions. Les cultivem cada dia. La gent ens fa confiança. I si algú té obra i l’hi demanem per a una causa important, com és aquesta exposició, també responen.
Tots els quadres i les escultures que presenten estan a la venda?
Sí.
Hi ha gent que els cedeix obres en dipòsit o vostès les compren prèviament totes?
Les dues opcions són correctes.
Li sembla que el percentatge que es queda el galerista bé d’un artista bé d’algú que els cedeix una obra és mesurat?
[Sospira]. És difícil respondre amb un sí o no. Depèn de cada cas. Normalment, en art contemporani, la galeria es queda un 50 per cent i l’artista, un altre 50 per cent. La galeria té uns costos, que sovint són alts o molt alts. I posa també el risc econòmic. Posa la sala, la instal·lació en una fira, que sol ser molt cara. També hi posa la credibilitat, però això no val diners. El que en val segur és el lloguer, el cost d’oportunitat… Són molts calés. El tant per cent em sembla raonable. Internacionalment funcionem amb aquests estàndards. Quan els artistes són molt molt importants, de vegades aquest tant per cent es redueix. No és el mateix Gerhard Richter que un artista que acaba de començar. Per a un artista de 25 o 30 anys vendre ja és un èxit monumental, perquè pot enlairar-se, pot fer possible el somni, pot fer la carrera.
Vostès tenen una galeria a París.
Nosaltres teníem la il·lusió d’obrir un espai a fora. Vam considerar que París era un lloc ideal, perquè, d’entrada, hi ha la tradició claríssima, els artistes catalans que hi han anat com a ciutat símbol…
Això era abans.
Això era abans, però creiem que també tenia sentit continuar aquesta tradició, perquè és una història real, una història bonica. Això, a més, pot incidir en la nostra veu, en la nostra presència.
París ja no és París. Ja no té la importància al món de l’art que tenia al final del segle XIX o en les primeres dècades del XX. Això ha canviat moltíssim.
Ha canviat, però és que res ja no té un paper tan central. Ni la Biennal de Venècia ni els museus, perquè la informació s’ha fragmentat molt més. Ningú té tanta força. Però París continua sent una capital absoluta de l’art. Hi ha Nova York, hi ha Londres i hi ha París, que continuen sent les grans ciutats de l’art a escala mundial.
Però els artistes ara triomfen a Miami, a Dubai o a Singapur…
Això són les fires.
I també les exposicions.
Ja, d’acord. Però també París ara ha recuperat molt pes. Han obert col·leccions molt importants, com ara la Fondation Louis Vuitton, i s’ha revitalitzat molt l’escena. També el Brexit ha fet que París remunti molt el vol. És un lloc actiu.
Quina galeria els va millor?
Nosaltres a Barcelona tenim un espai bastant gran, enmig de la ciutat, en un carrer de vianants. Això fa que vingui molta gent cada dia. Aquí tenim un rol més de lideratge. A París l’altra galeria és petita, 35 metres quadrats de sala. Som a l’avinguda Matignon, que és una via rellevant. Estem molt contents de ser-hi, però el rol de la galeria allà és un altre. Juga un paper diferencial, perquè hi exposem l’art vinculat a Barcelona, a Catalunya, però el pes és diferent.
Aquesta exposició d’ara a Barcelona no és només galerística. És museística. Si haguera de fer una visita guiada a algú on li diria que s’aturara, que respirara i que en gaudira?
D’on és aquesta persona?
De Catalunya, per exemple.
Jo li diria que just a l’entrada hi ha una obra de la Mari Chordà, que és una artista que fa deu anys era gairebé fora de radar. Nascuda a Amposta, té ara 84 anys. Entre tots hem aconseguit que se li hagi fet un reconeixement en vida. Això en aquests casos és fonamental: no haver d’anar a l’enterrament a dir que era molt bona. Ara té una plaça al seu poble, se li ha fet una exposició molt important i ja forma part del cànon català del segle XX. Això és un canvi de paradigma. Estem molt orgullosos d’haver contribuït al fet que això sigui possible. Parlem d’una obra, doncs, potser no tan habitual.
Després hi ha aquesta peça de Picasso que tenim darrere. Una dona en posició així, com de verge. És una obra molt picassiana, molt icònica, que connecta molt amb nosaltres. Picasso és un artista que s’explica molt bé als catalans. És un artista que va decidir obrir un museu a la ciutat. Hi ha una intrahistòria molt forta.
A l’altra sala tenim un Lichtenstein. A Barcelona tenim una escultura molt maca al Moll de la Fuster que…
Que està feta estelles.
Doncs, també és una reivindicació d’un artista fonamental de la cultura universal dels darrers cent anys. Hi ha l’oportunitat de veure-la en directe. I acabaria amb el Tàpies. És una obra monumental, de sis metres. És una obra que, a part ser molt gran, que ho és, és espectacularment bona. En la tècnica i el missatge.
El Lichtenstein és obra seriada. Una litografia. El convenç aquesta opció, concelebrada pels artistes del pop art, per arribar a molta més gent amb tècniques més assequibles pel preu?
Jo ho veig bé. El factor diners fa que els artistes de vegades siguin inaccessibles per a molta gent que els segueix o que els ha seguit. L’escultura pública, com deia abans, i les sèries, siguin litografies o gravats, ajuden a arribar a més gent. Com passa amb els pòsters, amb molt cartellisme. És una manera de voler-se vincular a la societat. De no quedar en un punt de vegades allunyat del poble.
Però una litografia de Lichtenstein ara ja no està a l’abast del poble…
Perquè tot això arriba al mercat i el mercat ja sabem com és. El mercat selecciona. I el pas del temps ens fa veure coses que avui tenen més importància. Algunes obres que en el seu moment semblaven importants han agafat més rellevància. Són els casos de Lichtenstein, de Picasso o de Dalí, noms que han traspassat la història i que queden per sempre.
Warhol i Lichtenstein són importants perquè són figures clau en el canvi cultural que va provocar el pop o perquè són nord-americans?
Sobretot per la primera premissa. Serien importants encara que haguessin nascut en qualsevol altre lloc. Picasso naix a Màlaga i Miró, a Barcelona, i són importants també. Ara, hi ha confluències històriques que fan que les coses passen o que costa més que passen. En els casos que ens ocupen, que són Miró, Picasso i Dalí, sobretot, hi ha París com a lloc molt a prop que facilita que exploten. Els Estats Units també faciliten que Warhol i Lichtenstein, per exemple, tinguin l’oportunitat d’esdevenir grans noms. Què hauria passat si haguessin sigut d’un altre lloc? Doncs no ho sé. Però eren al lloc adequat en el moment adequat i tenien el talent adequat perquè això passés.
Darrere teniu un Miquel Barceló també important. Barceló ha envellit bé?
La pel·lícula està encara en marxa. En Miquel Barceló hi ha una hipòtesi que és la Sagrada Família, que sigui ell qui n’acabi l’obra.
Qui l’acabe amb la façana principal.
Correcte. Si acaba sent així, això pot ser una cosa molt rellevant en la seva carrera. Crec que tancaria el cercle amb una cosa molt bonica per a la nostra cultura. Barceló ha treballat amb Gaudí a Mallorca. Si ara tingués aquesta oportunitat… Aquest factor és el que falta per veure. Si es donés el cas, veurem fins on és capaç de desenvolupar, perquè el repte és estratosfèric. L’oportunitat també ho és.
Ha parlat adés dels museus. Què ha passat a Barcelona amb les trifulgues entre el MACBA i el MNAC?
[Esbufega]. Hi ha hagut una certa incertesa, una falta de claredat en tot això, però crec que ja està solucionat. L’ampliació del MNAC és ambiciosa i vol resoldre la qüestió. També hi ha una nova direcció al MACBA que esperem que tingui l’encert i l’audàcia de trobar una narrativa que tingui més interès per al ciutadà. Per sort hi ha potencial. Si es fan bé les coses, crec que en aquests museus podem tenir bones notícies d’aquí a cinc anys. És el moment de veure si això pot acabar passant. I si passa, pot anar molt bé. Sobretot en el cas del MNAC, que ara ha de desplegar les ales i és el moment perquè sigui un museu que, a més de tenir un pes capital en el romànic, el tingui en el segle XX.
Barcelona ha estat un centre d’art important durant moltes dècades. Quin moment artístic viu ara?
Barcelona ha tingut la sort de tenir com grans creadors diferents en diferents disciplines també. Hi ha hagut moments en què l’art s’ha situat a l’epicentre. Va passar amb la pintura, amb la literatura, amb la cuina. Fins i tot amb el futbol. Hi ha hagut com canvis en la manera d’expressar el talent. I això s’ha mantingut al llarg del temps. Durant tot el segle XX. Hi ha hagut coses molt rellevants, líders mundials amb diferents episodis en la història… Jo diria que és normal –i ho hem d’acceptar– que no sempre passi això en l’art. No som un país ni tan gran ni tan poblat perquè hi hagi tant talent concentrat constantment. Que en l’art hi hagi un moment en què apareguin tres genis concentrats de la història, com Picasso, Miró i Dalí, és quasi un miracle. I que tot això es vehiculés a través de Barcelona i de París.
Hi ha circumstàncies socials i prou nivell perquè això hagi passat. Podríem tenir ara una nova generació important. Pot passar de nou. Per això hi som també nosaltres. Som un ecosistema de factors que han de fer la conjunció astral. Però pot passar, pot passar.
En alguns d’aquests moments –modernisme, avantguardes, noucentisme–han convergit no només pintors, sinó també escultors, escriptors, arquitectes… Això ja s’ha acabat? Ja no hi ha aquests corrents que congregaven diferents disciplines?
No tant. La gent s’ha fet més individual. Cadascú va a la seva. Però hem de considerar que el pèndol de la història ens fa anar ara cap a un cantó i després, cap a l’altre. Es podria tornar a propiciar un moviment semblant.
Què li queda a l’art per reivindicar? Què més pot aportar a la història de la humanitat?
Els grans conflictes hi són sempre. L’amor, el sexe, la mort, l’esperança, les idees de progrés, de democràcia, de futur, o també de desesperança, de terror… Aquests grans temes que ens mouen als humans hi són i hi seran. Cada generació ho expressa a la seva manera. Més que trobar nous temes, es tracta de saber-los explicar amb la veu del moment. Trobar els canals per connectar amb la societat i que aquell neguit connecti amb l’art i que esdevingui popular.
Després de la mort aparent del figurativisme i de tot el que ha plogut qui decideix avui dia si un artista és bo o no. Qui prescriu art?
Hi ha comissaris que fan aquesta feina. Sempre s’ha pres posició a favor o en contra que hi hagi gent que seleccioni això. Sempre hi ha hagut comissaris que han decidit què fem amb la nostra vida. Hi ha el mercat, que de vegades és just i de vegades injust. I també hi ha els que fan la tria final, el cànon, que són els museus en teoria. És una conjunció. Però sobretot és el temps el que decideix les coses.
Home, però dir el temps és molt fàcil. És més difícil decidir en el moment en què allò passa.
El temps decideix corregir algunes injustícies. De moment el que es filtra és bo, però algunes coses queden amagades. En totes les disciplines. Clar que en el directe no és fàcil.
Les dones sempre han estat apartades de tots aquests moviments.
No només en l’art. En tot. Però avui ja no tant. Avui i aquí jo crec que això per sort està molt igualat. Veníem del desastre. Silenci absolut.
Acabem. Si tinguera realment diners, recursos de veritat, i haguera de triar un gran quadre per a vostè, per a la seua col·lecció particular, quin triaria?
Jo triaria El Segador de Joan Miró, que va desaparèixer. Em faria molta il·lusió que tornés a la llum i el que faria directament seria portar-lo a la Fundació Miró i que quedés allà per a tothom.
