Jordi Costa va explicar fa alguns anys Cómo acabar con la contracultura (2018). Va ser aquell un llibrot deliciós, carregat d’anècdotes il·lustratives i ocurrències originals, on repassava l’incert origen i la suposada mort d’un fenomen ambigu en els límits però concret en els resultats. L’autor ha tingut una vida baquetejada, intensa, per molts mitjans i algunes ciutats, i ara ha tornat per dirigir el Servei d’Exposicions del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Al CCCB encara es pot veure l’esplèndida exposició Chris Ware. Dibuixar és pensar, que ha comissariat el mateix Costa. Si Woody Allen va pretendre explicar com acabar d’una vegada per totes amb la cultura, Jordi Costa no se’n va acabar de sortir delimitant la mort de la seua germana més díscola, la contracultura, de la qual, per cert, ell també forma part.
Per què la contracultura? Des de quan es va interessar vostè per aquestes alternatives a les cultures oficials?
Pot semblar estrany que ho digui, però bàsicament des de la infància. Amb la contracultura jo visc un desencaix d’uns deu anys. Tinc la sensació que va ser un món amb el qual va experimentar la generació dels meus germans grans. Quan em vaig començar a interessar pel món del còmic, em vaig fer amic de gent com Gallardo, Marcos Ordóñez, Joan Navarro… Tots ells tenien deu anys més que jo i sí que havien participat activament en el que era la contracultura. Percebo aquest concepte com una mena d’explosió de formes, d’utopies, de possibilitats… Als còmics que llegíem la gent de la meva edat se’n filtraven ressons. Així ho explicava al meu llibre. Quan llegies Bruguera de cop et trobaves que l’editorial llançava una col·lecció de cromos dibuixada pel Jan que es deia Hippy 2000…
Art Spiegelman sosté que la revista MAT –que feien Harvey Kurtzman i tota aquella colla– havia anticipat la contracultura als Estats Units. Abans que Robert Crumb, Gilbert Shelton i el mateix Spiegelman fessin còmics, hi havia Harvey Kurtzman i tots aquells dibuixants, que, d’alguna manera, van capgirar el que era la cultura oficial nord-americana. I això havia preparat aquella generació per ser agents de la contracultura. Al nostre país, també. Hi havia una sèrie de coses que s’anticipaven, que enviaven missatges d’una dimensió paral·lela. Venien a dir-nos que hi havia aquella dimensió, de formes psicodèliques, de colors, d’humor irreverent, de qüestionament de dogmes.
He parlat de MAT. Jo en aquell moment no coneixia aquella revista, però per a mi els equivalents a Harvey Kurtzman eren Ventura i Nieto. Les historietes de Ventura i Nieto em parlaven d’una irreverència cap als mites de la vida adulta que m’anaven preparant per a tenir aquesta afinitat. Després, quan es publica una revista com El Víbora, que ja suposa l’oficialització d’una contracultura dibuixada al nostre país, de cop allà sento que es tanca un cercle.
Després tornem, si vol, al còmic, però a mi hi ha conceptes que se’m barregen, amb límits difusos: underground, contracultura, kitsch, subcultura… Com els podem distingir clarament?
Alguns d’aquestes termes són molt propers. Contracultura i underground van de la mà, tot i que etimològicament vinguin de llocs diferents i que underground tingui més a veure amb xarxes subterrànies. Als Estats Units aquestes xarxes es relacionen amb l’alliberament dels esclaus i a França i a tot Europa són de resistència. A la França ocupada, per exemple, és això. Underground és una idea d’activisme que discorre sota terra, però va de la mà també amb la contracultura. Aquest terme, contracultura, el va encunyar l’escriptor i assagista Theodore Roszak, que el va inventar per a definir una coincidència de fenòmens simultanis i afins, però molt diferents: la cultura psicodèlica, l’interès per les drogues, per les filosofies orientals, el feminisme, la lluita pels drets civils… Tot això d’alguna manera coincideix en aquells moments, en el context, també, de confrontació i de rebuig de la població americana a la intervenció a Vietnam. I Roszak va proposar aquest nom unitari.
Has parlat també de kitsch, que és una altra cosa. En l’origen servia per a definir el bon mal gust de la gent que vol simular un estatus amb una sèrie d’objectes que són imitació d’un gust aristocràtic que ells no tenen. Després el terme es va ramificant i popularitzant per a definir una estètica basada en l’estridència, en l’excés, que es toca amb allò que podríem anomenar cultura porqueria. Pel que fa a la subcultura, és un terme més flexible que jo associo als fenòmens de culte; és a dir, coses que en un primer moment són apreciades per un grup d’iniciats, una petita comunitat, però que després són susceptibles de ser absorbides pel mercat i d’integrar-se dins la cultura.
El Naranjito què va ser? Kitsch? Contracultura? I el Cobi?
Són dues coses diferents. El Naranjito és l’exemple d’un moment en què al nostre país no hi havia una cultura del disseny, una cultura visual. Aleshores, el 1982, hi ha un esdeveniment, el Mundial de Futbol, que requereix la presència d’una mascota, que es crea d’una manera absolutament atzarosa i que acaba sent una icona pop i kitsch. Quan autors com Gallardo s’apropien del Naranjito es converteix en un altre paradigma, que pot tenir una funcionalitat contracultural o de crítica a la cultura de masses.
En el cas de Mariscal, els Jocs del 92 tenen lloc en un temps en què la sensibilitat visual en general a l’estat ha millorat de manera considerable respecte a deu anys abans. S’obre un concurs per trobar-ne la mascota en què participen uns altres autors que venen de l’underground, com ara Max. Se selecciona la proposta de Mariscal, que –com Heinz Edelmann, que és l’autor del Curro, la mascota de l’Exposició Universal de Sevilla– és un autor procedent de l’underground, però que ja formava part del paisatge del disseny i de la cultura visual en general. El de Mariscal en aquell moment ja és un nom molt cotitzat. Amb el Cobi es va fer una feina excel·lent. Es va formar un estudi que va crear una sèrie d’animació, se’n va fer una sèrie d’àlbums…
Li agrada a vostè el Cobi? Se’n va muntar una de grossa en aquell moment…
A mi m’agradava en aquell moment i em continua agradant ara. Continua despertant-me simpatia. I lamento que tot el que se’n va generar –des de l’animació fins als àlbums de còmic– tingués una passada pel mercat molt efímera. Van tenir una vida conjuntural, però eren productes que estaven fets amb cara i ulls.
Potser els guions que van donar vida als personatges no funcionaven, no eren sòlids…
Potser no van funcionar per això justament. Prevalia l’esperit mediterrani, hedonista, relaxat, del mateix Mariscal. Les aventures que protagonitzava el Cobi no eren tan diferents a les dels Garriris. Amb els Garriris potser no pots crear un univers narratiu consistent, com el d’Astèrix.
Mariscal sempre ha estat naïf, inofensiu. Òbviament, quan irromp a l’underground no és Robert Crumb… No qüestionava el sistema de vida oficial…
No hi estic d’acord. El qüestionava amb una aposta pel plaer, per una vida hedonista. Sí que és cert que en el context de l’underground espanyol hi ha autors, com ara Max, que reaccionen contra la desideologització. La resistència dels Garriris és una altra cosa, purament vital, amb molt d’esperit hippie. Després Mariscal s’integra de manera natural i poc problemàtica en un mercat amb un substrat liberal o neoliberal, però això és una altra cosa. Jo crec que els seus personatges no són banals o inofensius. Són històries lluminoses, ingènues, però la ingenuïtat també pot ser una forma de resistència. No hem d’oblidar, a més, dins tota la producció de Mariscal, una obra com ABCedari il·lustrat, que és el llibre més polític que té. Allà hi ha un joc amb la imatge que fa servir per a il·lustrar determinats conceptes i hi ha també la manera amb què deforma o capgira la norma ortogràfica o gramatical…
S’hi ha de posar una certa imaginació… Si compares Makoki i els Garriri, el primer és un torpede a la línia de flotació del sistema i els segons estan encantats de menjar paelles…
Dins l’underground espanyol hi ha diverses maneres de resistència. La de Mariscal n’és una i la de Gallardo i Mediavilla n’és una altra… Ells donen veu al lumpen i en fan una comèdia expressionista i destarifada. Martí també corre per aquesta banda i troba un potencial de transgressió amb el que era un llenguatge oficial, el llenguatge oficial de la crònica negra, perquè El Caso no era un diari subversiu en ple franquisme…
Depèn com…
El que passa és que la manera com Martí en trau un potencial expressionista té la voluntat de capgirar aquesta imatge de l’Espanya negra. En el cas de Nazario el que fa és crear una mena de cartografia d’una realitat que en aquell moment era invisible. Nazario retrata com funcionaven les comunitats homosexuals: quins eren els lloc de cruising, quin argot feien servir, quines eren les seves mitologies i mitomanies… Em sembla revolucionari que en aquells anys, el començament dels vuitanta, una revista com El Víbora doni les pàgines centrals de color a un autor com Nazario. Hi va trobar un altaveu brutal. Allò en aquell moment ni estava assimilat ni era fàcilment assimilable.
Quan de temps triga la cultura oficial a assimilar qualsevol mostra de contracultura, a traure’n profit?
Cada cop triga menys. Ara mateix si et preguntes on és la contracultura, potser és a la invisibilitat, en les coses que no són a les xarxes. Quan una veu dissident apareix a les xarxes… Al meu llibre jo em centrava en el cas d’Esty Quesada, Soy una pringada. Va començar a penjar vídeos a YouTube i en molt poc temps ja tenia una sèrie a Atresmedia, amb guió seu, assimilada dins el mecanisme de grans grups de comunicació. Però –i això és important– preservant el seu discurs.
Però sí, cada cop és més difícil mantenir una mena de puresa diguem-ne utòpica en aquesta contracultura, en aquesta resistència, perquè som en un context on el mercat ho digereix tot. Ja en el mateix moment de l’underground americà hi ha un autor –Victor Moscoso– que explica als seus companys que han d’aconseguir traure diners del que fan per subsistir, per sobreviure. Moscoso tenia orígens gallecs i s’inspirava en els artesans que venien coses al Camí de Santiago. Els explicava que havien de fer com aquella gent. La contracultura ha d’aprendre o ha de desenvolupar els propis mecanismes de subsistència. Ara, aspirar a una mena de puresa ideal o utòpica cada cop és més difícil. Potser només es pot assolir amb la invisibilitat.
Però allò que és invisible no existeix.
És això. Som constantment en un terreny paradoxal. L’altre dia vaig escriure un article sobre la possibilitat de desenvolupar un nou cinema polític en l’era Trump i acabava parlant d’un tàndem de cineastes que són australianes i que es fan dir Soda Jerk. Han fet una pel·lícula que és una crònica des que Trump es va decidir a fer política fins que va guanyar la presidència. És un film absolutament demolidor. L’han construït amb escenes de pel·lícules mainstream, molt populars. Tots els àudios són baixats d’internet: pòdcasts conspiranoics, antivacunes, totes aquestes coses… Aquesta pel·lícula, per la pròpia naturalesa pirata, no es pot veure a cap cinema. Existeix gràcies al finançament d’un museu i del festival de cinema d’Adelaida. S’autocondemna, doncs, a una circulació limitada. Aquest és el preu que han de pagar els discursos problemàtics si volen existir. Tens una integritat màxima, però t’autocondemnes a la pràctica invisibilitat. Això o has de buscar la manera de trair el mercat, d’enganyar-lo, de pactar-hi…
Dit d’una manera més crua, podria ser que qualsevol creador contracultural al final acabara aspirant a instal·lar-se en la cultura.
Potser sí. No em sembla problemàtic. Em sembla molt bé que els artistes visquin del seu art, sempre que això no impliqui una traïció…
D’alguna manera, sempre la implica…
No necessàriament. Mira David Lynch, que no va poder fer totes les pel·lícules que volia, però que no en va fer cap en què es vengués l’ànima. Ara mateix podem trobar creadors com el romanès Radu Jude, que fa algunes pel·lícules cada any i que per a mi contenen un discurs purament anticultural. Moltes no transcendeixen l’àmbit dels festivals i no arriben al mercat; algunes, sí. Jude no s’ha traït a ell mateix. Per a mi és exemplar també l’evolució de Gallardo, que va passar de Makoki a fer Maria i jo, que és un llibre molt autèntic, molt pur, molt lligat a la pròpia experiència, però que després va ser abraçat per un mercat més ampli i va tenir un efecte balsàmic i tranquil·litzador entre famílies i gent que convivia amb persones autistes. Jo no veig aquesta evolució com una traïció. La veig com una ampliació. Hi ha també el cas d’Art Spiegelman, que es converteix en un fenomen amb Maus. Això no és una traïció a l’underground. És fer una cosa difícil i ambiciosa.
Spiegelman es va quedar blocat després. De fet, no ha dibuixat gran cosa més…
Home, no el menyspreem!
No ho faig.
Després ha creat MetaMaus.
Que no deixa de ser pegar voltes a Maus…
També ha fet In the Shadow of No Towers, que a mi em sembla que té al darrere una idea brillantíssima. No crec que s’hagi quedat en això… Un altre exemple d’artista contracultural que no s’hagi traït mai és Thomas Pynchon. És possible viure al mercat i no trair-se.
Ha fet esment adés a Maria i jo. Pel que fa a l’impacte, el lligue amb Arrugues i Paco Roca. La diferència entre Gallardo i Paco Roca és gran. El segon mai s’ha plantejat instal·lar-se en l’underground o la contracultura…
Ell ve d’una altra tradició, d’un altre àmbit, tot i que també va publicar a El Vívora, però en un moment en què aquesta publicació ja no era contracultural. Per a mi Paco Roca és un gran professional del món del còmic. De vegades les fronteres entre allò que és mainstream i allò que és marginal són difuses. Però és molt bo per a la historieta espanyola que hi hagi un autor mainstream com Paco Roca, que sigui tan bo, que entengui tan bé el llenguatge del còmic i que sedueixi uns lectors que no s’havien acostat a aquest món abans de conèixer-lo a ell.
M’agradaria repescar el personatge Trump. Si Donald Trump no existira, la contracultura l’hauria d’haver inventat. I el kitsch, també. És com la personificació maligna actual de tots els referents contraculturals. És el malvat ideal.
És el malvat ideal, però alhora és un malson. Tothom –i sobretot, els nord-americans demòcrates– s’estimarien més viure sense Trump. També els artistes de la contracultura, els dibuixants que aquesta setmana hem tingut al CCCB: Art Spiegelman, Chris Ware, Charles Burns, Françoise Mouly… Tots ells preferirien viure sense Trump. Un món sense Trump és un món molt més civilitzat i molt més plàcid. El que sí que és cert és que Donald Trump ve d’una línia de continuïtat, que comença amb Nixon, continua amb Reagan i culmina amb ell d’una manera grotesca. El problema és que no és un fenomen aïllat. El fenomen Milei és semblant i el fenomen Vox o Aliança Catalana aquí també són comparables. Seria desitjable que no existís un dolent tan ben fet com Donald Trump.
Roberto Alcázar necessitava Svimtus i Nayland Smith necessitava Fu Manxú… Els herois sempre necessiten grans malvats per constatar que la humanitat progressa…
Sí, sí, però esperem que realment progressi. Una de les preguntes que jo havia preparat per a Charles Burns en la jornada d’inauguració del Kosmopolis era justament aquesta. Per a mi Burns és com el David Lynch del còmic. En la seva obra la crítica política no apareix de manera explícita, però hi ha aquest joc amb la monstruositat, aquest interès en el món suburbial convertit en malson, amb l’adolescència presentada com una etapa de fragilitat potenciada. Burns transforma totes aquestes tensions de manera al·legòrica, com ho fa el cinema de terror. Enguany, per exemple, en el cas de Weapons, que és una pel·lícula de terror, notes que s’hi parla dels Estats Units d’ara i d’aquest clima de por. Una mica la meva pregunta era: “Tenir un Trump esperona la imaginació o la bloqueja”?
I encara podríem dir: Trump esperona la contracultura o la bloqueja?
Sí, sí. Tant de bo faci emergir una nova contracultura. El fet que ara existeixi una pel·lícula com One battle after another, de Paul Thomas Anderson –que és una producció de Hollywood, 175 milions de dòlars, amb Leonardo DiCaprio com a protagonista, que tenir-lo ja implica 20 milions de dòlars només per a ell…– ja constata, d’alguna manera, un discurs antiTrump. Després els matisos del seu suposat discurs revolucionari són molts, perquè jo crec que no és una pel·lícula proterrorista, però sí que intenta parlar del potencial de transformació d’aquest ideal utòpic, revolucionari. És una bona notícia que hi hagi una pel·lícula com aquesta, però alhora a tots els que ens mirem què passa als Estats Units des de fora ens costa de veure les respostes. Bé, aquesta setmana hi ha hagut totes aquestes manifestacions massives, però fins ara ens constava de veure que…
Massives?
Ho semblaven.
En un país amb 340 milions de persones…
Sí, però fins ara et demanaves on eren els demòcrates, que no aixecaven la veu.
Ja que parlem de pel·lícules violentes, la contracultura s’ha amarat sovint de violència, una violència legítima si servia per a denunciar el sistema o per a combatre’l. Però si es tracta de contraposar violències, sempre guanya el poder, que és qui la pot exercir amb més contundència i més professionalitat.
Sí. Per això mateix ningú o molt poques veus sostindrien ara certes retòriques de la violència, legítimes o molt presents en els temps històrics de la contracultura. No ens que ens hagin amansit, però sí que hem desenvolupat mirades més responsables.
Si és responsable, ja no és tan contracultura! [Ric].
No, però es pot lluitar per la utopia amb altres armes. Amb les armes de l’afecte, de la construcció de comunitat… La subversió no és necessàriament la bomba. Ara mateix la subversió pot ser, per exemple…
L’humor, la sàtira?
La sàtira i l’humor, sempre. Són una eina fonamental. Moltes historietes de Robert Crumb són violentíssimes, hipersexualitzades, però tots sabem que Robert Crumb mai ha fet servir una arma, mai ha empunyat una pistola. Els primers anys de l’underground a San Francisco Art Spiegelman havia creat un personatge, llunyanament basat en The Spirit, de Will Eisner, que es deia The Viper. En aquestes històries sortien autèntiques barbaritats, perquè ell estava en aquesta actitud una mica adolescent o postadolescent del mecagoentot i de com representar les barbaritats màximes. L’Spiegelman d’ara no ho faria. Té un altre tipus de discurs, que jo crec que no és més innocu. Al contrari, és una manera de qüestionar en el nivell de les idees, no de les accions.
Qui és pot enfadar més amb la contracultura, el sistema o l’esquerra woke?
El sistema, sempre. A mi em sorprèn molt que es vegi l’esquerra woke com una mena de perill, d’amenaça, o com una font de censura o de repressió. Això em sembla una afirmació absolutament qüestionable. Algú per xarxa va dir quan es va estrenar la darrera pel·lícula de Superman, de James Gunn, molt criticada per woke: “Si ser woke és ser bona persona, tenir empatia, quin és el problema”?
La intransigència. La intransigència contra la intransigència.
Però on la veus, la intransigència?
La intransigència en la construcció d’un discurs tan políticament correcte i estret, que minva les capacitats expressives de gent que no pensa igual.
Però quines són aquestes intransigències?
Li’n pose un exemple. El cas del dibuixant francès Bastien Vivès. El cas dels seus còmics més trapelles. L’han acusat de pedòfil i li han fet la vida impossible.
Li han fet la vida impossible, però ell mateix s’ha pogut defensar amb un llibre propi.
No en caldria una altra.
Ja, però és que molta gent que alça la veu contra la “dictadura woke” parla de censura, parla d’agressió i… no ho sé. Bastien Vivès continua creant.
Molt amargat, perquè ell mateix explica que li han fet la vida molt difícil. El llibre que vostè ha comentat, La vérité sur l’affaire Vivès, és una obra àcida, satírica, però que també traspua amargura… A l’autor no li fa gens de gràcia que el “reeduquen”…
Però no veig que ningú hagi reeducat Bastien Vivès. Ni a Woody Allen.
Perquè no poden.
Allen ha publicat a bombo i platerets la seva darrera novel·la, que no m’he pogut llegir. Roman Polanski ha pogut continuar dirigint pel·lícules mentre…
Patint.
Patint, però dirigint. Ha dirigit de manera més continuada i regular que David Lynch, per exemple.
Però potser perquè la correcció política woke encara no té el poder coercitiu –com el sistema– prou fort per fer-ho.
Perquè l’esquerra woke no té mai poder coercitiu. L’esquerra woke no té poder. Quan algú surt a xarxes i fa un acudit masclista, homòfob o racista, i de cop es troba centenars de veus que se’n queixen o el repliquen, això no és censura. És senzillament que uns col·lectius que no tenien veu o no tenien eines ara en tenen. Aixequen la veu, no per censurar-te, sinó per… Aixequen la veu davant un discurs que els sembla ofensiu. Aquesta conversa és legítima.
Buscaré un exemple d’un còmic problemàtic, un còmic justificadament problemàtic com va ser Hitler SS. Hitler SS va ser retirat del mercat i els seus editors, entre els quals hi havia Felipe Borrallo, van ser perseguits. Jo entenc el lector que es pot sentir ofès amb Hitler SS, però no entenc l’òrgan de poder que segresta una publicació i que en criminalitza els editors. I també entenc l’autor que fa una obra tan ofensiva i tan brutal com aquella, arran potser d’una rebequeria personal, perquè Philippe Vuillemin estava reaccionant contra una certa homofòbia d’alguns cercles jueus. La seva manera punki d’enfrontar-s’hi va ser un còmic tan brutal com aquell. Un exemple paradigmàtic d’humor negre que no té per què fer gràcia a tothom.
Vostè diu que l’esquerra woke no té el poder coercitiu de la dreta reaccionària i del sistema. El mateix, no, però tornem al cas de Bastien Vivès. Li havien de fer una gran exposició retrospectiva al Saló del Còmic d’Angulema i, davant les pressions, els organitzadors la van suspendre. Per unes protestes, des del meu punt de vista, absolutament injustificades.
Injustificades, però… No et faré jo ara aquí… No et diré que soc el gran expert en el tema Vivès, però sí que és cert que entre que va esclatar la polèmica i es va consumar la cancel·lació què va fer Bastien Vivès?
Provocar!
Clar.
Però és que això precisament és el que ha de fer la contracultura. No callar. Si ell calla, ha perdut. I qui guanya?
Però és que els extrems no poden ser provocar o callar-se. Potser entremig hi ha la possibilitat de la conversa.
Sí, però ves a conversar amb segons qui certes vegades… Li’n posaré un altre exemple. Si avui es publicaren aquests còmics de què hem parlat, de Crumb o de qui fora, generarien una allau de protestes i haurien de ser retirats.
Però això no és cert. L’obra completa de Robert Crumb és al mercat.
Com a arqueologia. Però pense vostè què passaria ara si s’editara de nou per primera vegada. No és el mateix exemple, però pense també què passaria ara si s’editara per primera vegada Torpedo, d’Enrique Sánchez Abulí i Jordi Bernet.
És al mercat.
És al mercat com restes de sèrie de quan es va publicar per primera vegada. Podríem preguntar a Jordi Bernet si ara mateix s’atreviria a publicar un còmic semblant. Ell mateix s’autocensuraria.
O hauria evolucionat cap a un altre registre, cap a una altra cosa. És que tu ara apliques això a còmics que hem llegit i que estimem. Jo estimo molt Crumb. I conec Bernet i Sánchez Abulí, els considero amics i em sembla brillant el que fan… Potser si ara mateix sortís una revista de còmics que els proposés un nou treball, el que farien no seria Torpedo. Seria una altra cosa.
D’acord. I si feren Torpedo?
Crec que es podria publicar i que no passaria res. Hi hauria més o menys polèmica, però es publicaria i no passaria res. Tot això és al mercat. Passem-ho a un altre registre per veure el problema d’una altra manera. Tu entendries ara que el malaurat i desaparegut fa poc Arévalo es queixés per no poder explicar un acudit de marietes? Entendries aquesta reclamació?
La cultura i la societat han canviat. Però el problema és que com a conseqüència d’aquests canvis afloren actituds intransigents i excessivament restrictives.
És que jo no veig aquestes restriccions. Es pot continuar fent de tot, però senzillament ara som en un context en què algú et pot dir masclista, racista o homòfob.
I es pot equivocar. I et por amargar bastant la vida.
Ja, ja, ja. Potser. Jo no ho percebo així senzillament. No ho veig com…
Una limitació coactiva i excessiva.
No. Gens. T’ho reconeixeria si digués que porto vint anys sense llegir res interessant, que sigui realment provocador, que tingui punch o el que sigui… I no. Continuo veient pel·lícules extraordinàries, llegint novel·les extraordinàries, còmics extraordinaris… Jo què sé… Michel Houellebecq continua escrivint i a mi és un autor que m’agrada molt. No és el paradigma d’escriptor que la cultura woke abraçaria, però és al mercat sense cap problema…
En tot cas, quan parles avui dia amb els dibuixants corrosius que en els anys setanta, vuitanta o noranta treballaven a El Papus, a El Jueves o a El Víbora, et reconeixen queestan una mica perduts i que ara no sabrien quin humor fer. I no és una qüestió cultural només, sinó preventiva.
No ho sé… Veig que Miguel Ángel Martín continua creant, fent llibres, té una editorial…
Li ha preguntat si se sent coaccionat pel moment que vivim…
Continua creant, però bé, la propera que el vegi l’hi preguntaré [somriu].
Passem a un altre front [somric]. Quan vaig llegir el seu llibre Cómo acabar con la Contracultura em va cridar l’atenció la relació que estableix entre contracultura o kitsch i l’extrema dreta. Per exemple el cas d’Alejandro Vallejo-Nájera, que era fill d’Antonio Vallejo Nájera, el psiquiatre oficial del franquisme. Vostè el defineix com a hippy-legionari, un oxímoron ben curiós… La cultura de l’extrema dreta pot arribar a ser considerada contracultura?
Jo no li donaria el privilegi de considerar-la contracultura, però estem en un moment d’un discurs molt enrarit sobre aquestes coses, perquè justament és ara l’extrema dreta qui esgrimeix la bandera de la incorrecció política. “Nosaltres som políticament incorrectes!”. Si ser políticament incorrecte és, per entendre’ns, anar de putes, conduir borratxo i ser racista i homòfob, que se la quedin per a ells, la incorrecció política. Potser la correcció política és més acollidora que restrictiva en aquest sentit. Però Espanya és un país particular i en aquest país particular hi ha hagut moments de proximitat entre personatges de l’extrema dreta, del franquisme, i el que seria aquest impuls de modernitat.
La Falange quan va nàixer l’any 33 era contracultural?
Jo diria que no.
Amb quina etiqueta la definiria vostè en aquest món de paradoxes?
El món de les etiquetes és molt relliscós…
Els poetes falangistes es consideraven revolucionaris…
Sí, però també se’n consideraven els feixistes. Els futuristes italians eren molt a prop del feixisme. Tots sabem que hi ha avantguardes que han flirtejat amb diverses formes de poder totalitari. Realment, hi ha zones d’ombres. Per parlar una mica de la contracultura original, l’americana, Abbie Hoffman i Jerry Rubin creen el moviment yippie i després acaben subministrant el substrat al pensament yuppie. A Espanya hi ha la figura d’Antonio Escohotado, un cas bastant clar, que acaba sent un dels grans defensors del liberalisme, de l’ètica neoliberal. No sé si allò va ser una evolució o ja ho portava al substrat. Realment, hi ha moltes zones d’ombra i molts matisos. Probablement, en les cèl·lules més revolucionàries també trobaríem el potencial del feixisme. [Somriu].
El CCCB és contracultura?
[Riem]. No. El CCCB és una institució pública que es concep o es pensa com una mena d’àgora ciutadana i aquesta àgora és un lloc que intenta acollir una gran diversitat de veus. Intenta acollir el ciutadà en el sentit més ampli per activar-lo i fer-lo partícip d’una conversa que es pot mantenir tant a partir de les exposicions que programem com dels programes públics educatius o tot el que fa el Servei de Mediació o l’Àrea de Debats. Som una institució nascuda en el moment de gran eclosió i construcció de nous equipaments culturals que va brotar després dels Jocs Olímpics. Crec que en aquell moment el CCCB tenia una identitat prou diferenciada, que hem intentat mantenir. No som un museu d’art, no tenim col·lecció pròpia. No som un museu de ciència, però parlem de ciència sovint. Fem exposicions que tenen ànima d’assaig, d’articulació d’idees a partir de llenguatges molt diferents.
No som contracultura, però la contracultura hi entra. En una institució com el CCCB hi ha registres molt diferents que hi tenen cabuda. Aquí pot parlar un premi Nobel de literatura, com John Maxwell Coetzee, que ens va visitar fa unes setmanes, però també s’hi pot acollir un festival de cultura digital com el Memefest, que per a mi encarnaria aquell model de contracultura que jo per generació no soc capaç d’entendre del tot. El Memfest és un acte lúdic, festiu, en què de cop podem apreciar noves formes d’articular i de fer escoltar aquesta dissidència.
Precisament li volia preguntar si en aquest món digital, un món d’influencersi youtubers, la contracultura és una anècdota i la regla general és la banalització…
Hi ha molta banalització, sí. Tot el que és l’esfera digital des del punt de vista de la banalització és perillós, perquè és un món tan immens i tan divers, que es fa difícil de jutjar. No només la banalització, sinó també l’estridència i el que és més fàcilment digerible, de cop té més visibilitat. Hi ha un altre factor, que ara no puc aprofundir prou, determinat pel fet que ja no som els éssers humans o les línies editorials, sinó els algoritmes, els que decideixen què és més visible o invisible…
Ja vivim plenament això…
Exactament. Hem de trobar formes d’articular la resistència.
Potser ens pot salvar el fet que l’algoritme és mutant, sovint contradictori, i no dona temps per a consolidar tendències sòlides.
Ens salven les contradiccions del sistema. I també les fissures. Si un busca xarxes, troba veus i continguts interessants. Hi ha una altra cosa. Davant aquest món immaterial i digital hi ha una resistència possible que és la de la materialitat, la de la presencialitat. Potser determinades veus o determinades resistències, no les trobarem a X, sinó a Fatbottom, la llibreria gràfica que tenim aquí al costat.
Contra el còmic digital, els fanzins convencionals i els originals en tinta… Però no sé fins a quin punt aquesta és una batalla perduda.
Efectivament. És curiós també que, de cop, quan ha començat tota aquesta, més que revolució, acceleració digital, hi ha una sèrie d’oficis que corren perill: el d’il·lustrador, el de redactor de premsa cultural… Em pensava que hi havia un tipus de feina que seria imbatible, integrable, com és el d’influencer, però n’hi ha que ja s’han generat per intel·ligència artificial… Res queda lliure d’aquesta absorció, d’aquest perill que la IA ho converteixi tot en una mena de present perpetu. Si tota la cultura la genera un instrument que has de nodrir amb tota la cultura que hi havia abans, quin tipus de cultura prospectiva o futura es generarà que no sigui una redundància del passat?
Qui sap més de contracultura, vostè o el ChatGPT?
[Somriu]. Voldria pensar que jo, però ara mateix no posaria la mà al foc.
Acabem. Jordi Costa, se l’ha menjat la cultura oficial?
Eeeeeh… Doncs, espero que no, tampoc. No ho sé. Si no em continués divertint, potser em faria aquesta pregunta. Ara, potser estic tan acomodat, que visc en una mena d’estat balsàmic sense anticipar i sense estar obert a cap sorpresa, però em sembla que encara no visc en aquesta fase. O vull creure que encara no hi soc.
