El cantant i compositor Guillem Gisbert (Barcelona, 1981) torna a la primera línia del món de la música amb el seu nou disc ‘Balla la masurca!’ (Ceràmiques Guzmán, 2024), estrenat aquest divendres, 1 de març. Després de 15 anys de trajectòria al capdavant de les lletres i la veu del grup català Manel, autors de grans clàssics com ‘Al Mar!’, ‘La cançó del soldadet’, ‘Benvolgut’ o ‘Aniversari’, Gisbert estrena el seu primer treball en solitari mentre el seu antic grup “hiverna”. En aquesta conversa amb El Món, el compositor reflexiona sobre el procés de creació amb un nou equip de treball i els canvis en les tendències i gustos musicals, i parla sobre el futur de Manel: amb un retorn esperat, però encara sense data.
Com es presenta el primer disc en solitari?
Tenia moltes ganes que sortís. Tal com funciona la indústria en aquests moments, per tal que el disc pugui sortir de manera digital i en vinil el mateix moment, cal que el màster de les cançons estigui enllestit tres mesos abans de l’estrena, ja que, quan la indústria del vinil va desaparèixer, moltes de les màquines per fabricar-los van quedar en desús, i ara les poques que queden estan força saturades. El procés és molt més lent. Ja fa tres mesos que tinc el nou disc del tot acabat i tenia moltes ganes que veiés la llum per començar a preparar els assajos i formular els concerts.
El procés de fer un disc, però, és força més llarg.
Exacte, amb molts dels temes, ja fa més de tres anys que m’hi barallo. Des de la primera idea i el procés d’escriptura, els temes canvien molt i alguns embrions de cançons adopten una nova forma amb el temps. I més, tenint en compte que el procés d’elaboració d’aquest disc ha estat diferent del que havia fet servir fins ara, perquè estava acostumat a treballar amb tres altres humans [els altres integrants de Manel] que aquesta vegada no han format part del projecte.
Ha estat complicat establir una nova metodologia de treball després de tants anys?
Ho he hagut de buscar tot de nou. He hagut de trobar nous músics amb qui treballar, establir relacions personals amb aquestes persones, i crear una nova manera de comunicar-nos, un nou codi, perquè comunicar-se a través de la música no és un llenguatge clar. ‘Balla la masurca!’ és la culminació d’un procés d’anys de treball, fent les maquetes i barrinant idees dins el meu cap fins a plasmar-les d’aquesta manera. En aquest sentit, hi ha una part de dificultat perquè amb els membres de Manel havíem anat aprenent junts l’ofici i establint una llengua comuna, perquè parlar de música és molt abstracte. Ha sigut un procés no tan automàtic com estava acostumat fins ara, però, per altra banda, també hi ha un punt d’aventura, de conèixer gent, de convertir-te en una persona més extravertida del que ets normalment, que m’ha agradat molt.
Una de les cançons del disc, i la que dona títol a l’àlbum, es titula ‘Balla la masurca!’, fent referència a la dansa folklòrica polonesa. Té algun significat especial?
El disc es titula d’aquesta manera perquè la cançó es titula d’aquesta manera. Primer vaig anar a parar a la masurca a través de la cançó, perquè, de la mateixa manera que hi ha vegades que busques titular el teu àlbum d’una manera determinada, també hi ha moments en els quals prefereixes buscar quina cançó t’ajuda a donar-li títol a l’àlbum. En aquest cas, combinar el ball de la masurca amb el signe d’exclamació i la fotografia de portada, en la qual surto en mig d’una festa, però sense participar-hi, simulant que estic sol enmig d’una multitud en un moment eufòric. És un contrast que m’agradava molt.
En canvi, a la cançó vaig anar a parar a la masurca a través del meu plantejament d’arrel: per què un artista fa les coses. Per mi, la paraula clau de la peça és ‘complaure’, que es repeteix diverses vegades, i sempre des d’un prisma diferent: a la primera estrofa és complaure una autoritat paterna, a la segona mig social, i a la tercera és el protagonista qui es converteix en l’autoritat i és la gent jove qui l’intenta complaure a ell. Partint d’aquesta idea, i embolcallada amb una carcassa de la postguerra de la Segona Guerra Mundial a l’Europa de l’est, m’ajuda a crear l’escorça de la cançó i indagar sobre què estaria fent un ballarí de masurques en aquell moment. Més enllà d’això, masurca també és una paraula que omple, igual que sinagoga, que apareix en la cançó ‘Cantiga de Montse’, un punt que per mi és fonamental a l’hora de treballar amb les lletres.
Diu que “complaure” és la paraula clau de la cançó, la seva música té aquest objectiu?
Crec que complaure és una manera de mirar-ho, però no l’única. Jo no tot el que faig a la meva vida professional porta per objectiu complaure el món, però és cert que, dins meu, hi ha una part que hi troba un plaer. Aconseguir desbloquejar una cançó quan fa temps que hi treballes és una sensació que agrada, és un plaer molt íntim. Ara bé, de la mateixa manera que hi ha gent que pensa que fer música és una cosa necessària a l’hora d’expressar-se, jo no ho comparteixo. Podria viure sense fer cançons, i no les he fet fins tard. Ha estat més una professió amb la qual m’hi he anat trobant que no un objectiu buscat.
Però va arribar un moment, per molt que no fos buscat, en el qual vas començar a expressar-te a través de la música.
Fixa’t que un dels altres temes importants del disc és la vocació i si, de joves, teníem clar al que els volíem dedicar. Jo no vaig decidir dedicar-me a la música. És cert que m’agradava, però no buscava fer-ho. De fet, amb el Roger Padilla [guitarrista i veu de Manel] vam començar fent cançons tocant la guitarra mentre passàvem les hores, i d’aquí, ajuntant-nos amb l’Arnau i el Martí [els altres dos components de Manel], vam fer el nostre primer disc que va tenir una molt bona rebuda, completament inesperada. A la vida sempre hi ha un punt d’atzar, i el disc també parla d’això, que mai pots arribar a controlar. Si no m’hagués trobat amb aquestes tres persones, segurament avui em dedicaria a una altra cosa.
De la mateixa manera que comentava que la sonoritat de les paraules és fonamental a l’hora de compondre, els personatges que apareixen en les cançons són escollits per algun motiu?
A l’hora de compondre estàs utilitzant constantment tota la teva sensibilitat com a ésser humà per construir cançons. La realitat la fas servir, però l’estilitzes a través d’una melodia, d’una rima, d’una estructura musical. La realitat juga un paper molt relatiu en la música. En el meu cas, després de quinze anys fent música, la font d’inspiració varia constantment més enllà de què continuï brollant. La meva manera d’estar al món i de relacionar-me és la que m’inspira, per la qual cosa els personatges no cal que siguin reals. Són un element més a l’hora de compondre una cançó.
El disc està concebut conceptualment?
Crec que mai he tingut una aproximació conceptual a l’hora de fer un disc, ni en aquest ni en cap dels de Manel. És cert que amb el pas dels anys, quan t’allunyes i el temps aplana les composicions, ara veig ‘Els millors professors europeus’ [primer disc de Manel] i és cert que té un so molt unitari. Suposo que vas trobant un estil més marcat, que amb l’ukulele dels primers treballs quedava més marcat, però també teníem la sensació d’estar fent cançons diferents. Sempre m’han agradat els discos variats i que cada cançó faci la guerra per la seva banda. És el que he intentat amb aquest treball d’estudi, i més nodrint-me de productors diferents.
Amb els anys, però, sí que heu creat una espècie de so propi.
Potser és cert, però una cosa que ens en vam adonar amb Manel és que cal mantenir sempre l’esperit de jugar amb la música. Per exemple, els sintetitzadors o l’ús d’autotune que apareix en aquest disc no és la primera vegada que els introdueixo. En el darrer disc de Manel, ja hi havia cançons on fèiem servir aquestes eines. És cert, però, que amb els anys ha anat canviant l’ús que els donem. Quan vaig començar a fer música, les caixes amb reverberació característiques del pop dels vuitanta, que jo mateix he acabat utilitzant i que es fan servir molt en dia, no agradaven. Ni a nosaltres, ni al món. Estaven passades de moda. Però amb els anys, les modes canvien tan fora com dins un mateix, i això també et fa canviar la percepció de la música. Crec que sempre cal estar observant el teu propi sedàs per veure quines coses es deixen passar i quines no. Jo mai faria una cançó genuïnament trap, per molt que m’agradi escoltar-lo, perquè no em sentiria còmode. Però, en canvi, hi ha altres elements, com les textures sintètiques, que m’hi sento molt més còmode.
‘Balla la masurca!’ és una nova manera de jugar, una transformació?
Per a mi, més que una transformació ha estat que he deixat de treballar amb les tres persones que ho feia normalment. Hi ha una part que m’he hagut de responsabilitzar més de les cançons, d’una manera més solitària, i això sí que ha canviat. Però el component més estètic de la música, el tipus de so, no l’he hagut de canviar perquè la música que feia amb Manel me la sento molt meva, de la mateixa manera que ells tres, i me’n sento molt orgullós. Mai he buscat fer un canvi estètic radical, no buscava anar-me’n als antípodes de Manel. Segueix sent la meva proposta.
Al llarg de la conversa ha aparegut diverses vegades Manel. En una entrevista a RAC1 va comentar que el grup no s’havia separat i que tornaria a fer música, però no va donar més detalls. Hi ha alguna previsió?
Si no vaig errat, vaig comentar que seria abans de deu anys, i subscric les meves paraules. El futur no està marcat, no sabem què estarem fent en els pròxims cinc anys. No tenim res planificat. Ratifico que tornarem a fer discos plegats, però no sabem quan serà.
Manteniu una bona relació, però?
Tenim una relació personal pràcticament diària. Nosaltres hem tingut la sort de ser un grup d’amics que de cop teníem els quatre una combinació a l’hora de treballar que funcionava molt bé. Els rols que adoptava cadascú, tot i que eren molt diferents, encaixaven a la perfecció. I, en una feina en la qual et passes tot el dia junts, la part de l’amistat és fonamental, hem tingut la sort de crear amistat i mantenir-la. De fet, crec que ara que hem pogut eliminar certes friccions que es creen quan es treballa, la nostra relació està millor que mai, perquè és evident que quinze anys acaben desgastant.
Què ens espera de la pròxima gira, amb concerts anunciats a Barcelona, Girona i Madrid?
Encara no ho sé. La setmana passada vam fer la primera presa de contacte amb la nova banda, però només hem tocat un parell de cançons i encara hem de descobrir quina és la nostra metodologia de treball. Estem començant. El que sí que puc dir és que serem quatre a l’escenari, veure quina mena d’instruments implementarem encara és un misteri.
