El músic català Francesc Ribera (Berga, 1967), més conegut com a ‘Titot’, ha tornat a pujar als escenaris amb el retorn de Brams, que ha trencat un llarg silenci de vuit anys amb un nou disc de cinc cançons, i deixa clar que el retorn del grup no és cap exercici de nostàlgia, sinó la voluntat de donar veu a allò que el grup volia dir dels fets de l’1 d’Octubre. Tornar-hi, tornar-hi i tornar-hi és el resultat d’haver paït la “derrota” del Primer d’Octubre i és l’eina amb la qual Brams vol tornar a recuperar l’empenta del moviment independentista. “Aquest disc va encarat a intentar tornar a posar en marxa això. A donar combustible als motors del moviment civil”, manifesta en aquesta entrevista amb El Món. I parla del significat de les cinc cançons del disc, que, segons admet, quatre serien “les potes de la taula i una el gerro”. L’anàlisi sobre què va passar el Primer d’Octubre s’ha fet des de la distància. “Era molt fàcil fer un disc l’any 2019 cagant-se en tot”, diu, però creu que només hauria servit per alliberar les seves consciències i, d’altra banda, “hauria contribuït a la intransitabilitat del moviment”, que de per si sol ja està prou desorientat. Amb tot, reivindica que l’independentisme no està mort i fa una crida a “treure forces i energia i esperança per tornar-hi quan puguem”.
Com han anat els concerts fins ara?
Per ara, prou bé. A nosaltres ens interessava que no es veiés això com un enèsim exercici de nostàlgia d’allò que havia passat, sinó que les cançons noves tinguessin un espai digne i, en aquest sentit, creiem que ha funcionat molt bé això. Ens feia patir una mica veure si aconseguiríem que les noves cançons es fessin un lloc digne en el concert entre les cançons que formen part de la nostra història i que són les que molta gent dels nostres seguidors coneixen. Pel que hem vist en els concerts que hem fet fins ara, això ha estat així. Hi ha hagut temps perquè la gent les escoltés, les conegués, les país i, fins i tot, se les aprengués.
Per què heu sentit que ara era el moment de trencar el silenci de Brams, després de vuit anys?
Feia molt temps que teníem ganes de trencar el silenci, però sabíem que no tenia gaire sentit fins que no tinguéssim claríssim què era exactament el que volíem dir, com ho volíem dir i què volíem aconseguir amb allò que dèiem. Nosaltres sempre hem procurat fer cançons i cantar-les quan hem tingut coses a dir. El mitjà mai ha anat per davant del missatge. Això sempre ha estat un aspecte constituent, que sempre ha format part del nostre tarannà. En el seu moment vam plegar cinc anys, perquè ens semblava que en aquell moment ja havíem dit tot el que en aquell moment es podia dir. I després vam tenir la necessitat de tornar l’any 2010. I ara ha sigut una cosa semblant, atès que després dels fets de l’any 2017 vam quedar una mica estabornits. És allò que saps que perds, però no acabes de saber què has perdut. Quan veus que el que ha passat ha estat una derrota, què has perdut pel camí i què has guanyat, aleshores ja saps el punt de partida en què estàs i és el moment de veure com explico el que tinc ganes d’explicar i fer les cançons. Però és un procés llarg.
Pel que expliques, entenc que el Primer d’Octubre va ser un punt d’inflexió per al grup.
Sí, perquè nosaltres des dels nostres inicis als 90 sempre havíem anat empenyent cap a un lloc que es transformaria un dia concret, però en definitiva sempre havíem estat empenyent cap allà. Quan es va començar a visualitzar i a materialitzar la data, ja fins i tot molt abans, amb les consultes i tot el procés que hi va haver previ, nosaltres ens vam alinear amb el discurs sense discutir res. Quan perds, quedes especialment estabornit perquè t’hi havies compromès. No només s’ha trencat una esperança, sinó que te’n sents corresponsable perquè t’has afegit a activar la gent i a esperançar-los. Encara que el nostre paper fos en l’àmbit de la batalla cultural i de posar música a una a hegemonia naixent. Però, d’una manera o altra, te’ns sents corresponsable i tens ganes de dir-hi l’última.
Aquest silenci i les cançons d’ara han servit per pair-ho tot i dir el que s’havia de dir?
Pe pair-ho tot, no. Les cançons les hem fet quan ho hem acabat de pair tot. Hi hem posat lletra, hi hem posat música i ara tenim ganes de dir-ho perquè ho teníem al pap des de feia temps. Cal trobar el context, la calma interior, haver-ho paït tot i trobar les paraules per compartir-ho.
El disc es titula Tornar-hi, tornar-hi i tornar-hi, que està inspirat en la frase “Per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi”, d’Antoní Massaguer.
Sí, però no volíem que fos un missatge de tornar-hi buit. Calia donar-hi contingut. I, per tant, creiem que havia d’anar acompanyat pels flancs amb una sèrie d’idees, que vam estar debatent quines serien. Vam fer un entremig entre tot el que volíem dir i la capacitat real que teníem per explicar-ho. Nosaltres som un grup que no estem d’activitat absoluta, que apareixem quan podem, que fem els discos que podem, perquè tots tenim altres feines, altres grups. Vam arribar a un punt de trobada entre tot el que volíem explicar i tot el que podíem explicar. Vam decidir fer cinc cançons perquè crèiem que així el missatge seria més fàcil de fer arribar, que si en fèiem deu el missatge quedaria més fragmentat.
El disc són cinc cançons, però quatre tenen un missatge molt clar. Vindrien a ser les quatre potes de la taula?
Sí. L’altra [Hi ha vi després de la mort] és el gerro que hi ha a sobre de la taula perquè no sembli que estem tot el dia en un soterrani rumiant com destruir Espanya i el capital, no? Que en part és veritat, però en part no. Perquè tenim vida, tenim amics, anem a fer el boig. Ens agrada la cultura popular i ens agrada gaudir de la vida que bonament puguem tenir. Cal contextualitzar el patiment. Estem en una situació de derrota. Estem en una situació que culturalment estem en retrocés i hi ha dos estats que pretenen la nostra dissolució. És una situació greu, però insisteixo que cal contextualitzar-la. Nosaltres sempre hem fet servir la tradició de la cançó de taverna, que és un element de la cultura popular que ha caracteritzat la nostra vida com a grup. I ho vam amanir amb aquesta cançó. Però sí, com dius, són quatre potes d’una taula, quatre cantonades que et marquen un discurs. Per tant, no és un disc que recull les quatre últimes coses que se’ns han acudit, sinó que recull quatre o cinc d’aquella vintena que se’ns han acudit disposades de la millor manera possible perquè es comprengui el discurs complet.
Quines són aquestes quatre idees?
La primera és l’energia i l’empenta per tornar-hi. És a dir, hem perdut, però no queda altra solució que aixecar-se i tornar a començar perquè no estem en una situació estàtica, sinó que hi ha canvis constants. És treure forces, energia i esperança per tornar-hi quan puguem. La segona, és un cant a l’autoestima. Estem fatal, però no estem travessant la frontera per Portbou. Vull dir, estem fatal, però hi ha altres moments que hem estat bastant fatal i hem sobreviscut. Sembla que la nostra fatalitat sigui la pitjor de tota la història, quan hi ha hagut fatalitats pitjors. Per tant, si anem vivint fatalitats és perquè som vius. Un altre, en el nostre cas, ja s’hauria mort. D’alguna manera cal donar-hi la volta i celebrar poder viure moltes fatalitats perquè no només voldrà dir que som vius, sinó que som molt forts per resistir-les. La tercera seria un crit d’alerta pel risc de digerir la derrota i la frustració personal a costa dels més febles, que seria el discurs de la xenofòbia. Per a nosaltres això també és una forma de rendició. I, finalment, el quart, que també va en un sentit d’un gènere que abraça la ironia, ens situa en un suposat pla de perdonavides amb algú que teòricament t’està esclafant.
I per què heu decidit anar publicant les cançons de forma individual cada dues setmanes?
Sobretot per donar la màxima intenció i la màxima atenció a cadascuna de les cançons. No eren les últimes cinc cançons que se’ns han acudit i que hem tingut temps de fer, sinó que han estat pensades com un discurs complet. Un discurs té un inici, un desenvolupament i un final i volíem que la gent les escoltés en aquest ordre. Abans la gent escoltava la cara A d’un disc, però actualment el disc no es publica en suport físic, perquè no sabríem on anar-lo a vendre, i hi ha el risc que les cançons quedin surant en la immensitat oceànica de les plataformes digitals i les xarxes. Nosaltres volíem evitar que la gent hagués de sentir les cançons quan l’algoritme li digués.
Creus que la indústria musical penalitza les cançons amb discurs?
Potser la indústria musical no perquè està disposada a difondre el que sigui. Com que s’hi juga poc i l’aposta és barata, aposta per tot. Una altra cosa és el tema de contractacions de directes, on nosaltres en aquest cas no hem jugat. Ens hem muntat una gira produïda per nosaltres als llocs on hem triat. Però aquests circuits sí que penalitzen. És cert que és molt més fàcil anar a buscar una cosa per a tots els públics, perquè ningú s’enfadi, encara sigui a costa de no dir res.
La música encara pot ser una eina de transformació política?
Si ara et digués que sí, semblaria pretensiós. Em conformo que acompanyi un moviment hegemònic i que ajudi perquè no faria res més que posar-hi combustible.
I aquesta distància que heu agafat del Primer d’Octubre era necessària per no enfocar la qüestió des de la ràbia del moment?
Sí. Era necessari. Era molt fàcil fer un disc l’any 2019 cagant-se en tot. Ens hauríem quedat molt tranquils i ens hauríem alliberat de tota culpa, però, i ara què? De la mateixa manera que ens hauria pacificat les consciències, hauria contribuït a la intransitabilitat del moviment, que ja és prou intransitable.
Vosaltres ho teniu molt clar, però el moviment independentista està desorientat?
Sí. Hi ha una certa desorientació perquè l’independentisme s’ha quedat sense una estratègia. Qui crea l’estratègia no són els partits polítics, perquè la seva acció, en tot cas, és executar-la. Qui ha de dissenyar l’estratègia i posar-la en funcionament és el moviment civil. Mentre continuem posant tota l’atenció en els partits, estem desatenent l’autèntic motor, que és el moviment civil. S’hauria d’activar l’estratègia. Ja està bé que els partits tinguin representació, sobretot per si una part d’aquesta estratègia s’ha d’activar a les institucions. I, si no, per una simple qüestió de legitimació representativa del moviment.
Cal recuperar l’empenta del moviment?
Sí, jo crec que això és el que cal. Cal recuperar aquesta empenta. I per aquesta empenta calia esperança i calia treure’s el cor agre. I com que cal això, aquí està la resposta de per què hem tret aquest disc. Aquest disc va encarat a intentar tornar a posar en marxa això. A donar combustible als motors del moviment civil.
Per exemple, A cada enterrament remarqueu la capacitat de resistència del poble català.
Cada cop que vivim una fatalitat quasi és un moment de celebració i no de pena perquè les estem sobrevivint totes. No cal posar-se esplèndid amb això, perquè no cal fer-ne bandera ni especialització, però cal combatre aquest desànim del malament que estem perquè si no val més plegar i deixar-ho córrer.
“Ens han negat la llengua i la cultura. I, com a màxim ens l’han fet opcional… I, tanmateix, la continuem parlant”
Hi ha dues llengües oficials, però una és obligatòria i l’altra és opcional. Construir la igualtat des d’una posició de desavantatge és perpetuar la desigualtat. És a dir, et prohibeixo durant 50 anys de parlar català, i ara no, meitat i meitat. Això no va així. O sigui, si vols que siguem equànimes, prohibim el castellà durant 50 anys i a partir de l’endemà que cadascú decideixi. O sigui, ens hem de construir la igualtat a partir del desavantatge. El que fan tots aquests tolerants en definitiva és reforçar i perpetuar la victòria del dictador.
A la ‘La por i la covardia’ vinculeu l’identitarisme al país amb la voluntat que té l’estat espanyol de desviar l’atenció del procés d’alliberament nacional… És una referència directa a l’aparició d’Aliança Catalana?
El fet que de cop i volta neixi l’identitarisme és una operació d’estat com una casa de pagès. Una operació d’estat no cal que tingui funcionaris treballant, només cal que hi hagi algú que vagi a favor de dividir, fraccionar i impossibilitar una majoria. En aquest sentit, Salvador Illa i companyia estan borratxos de cava cada dia que això creix perquè això converteix la seva grisa minoria en una cosa que es promet perpètua mentre existeix això. Més enllà que qualsevol intent de cercar la puresa l’únic que fa és minimitzar-nos. Aquest aïllament en la puresa fa que es pugui viure amb molta pau l’agonia de la nació catalana, però això no ens interessa. El que ens interessa és que la nació catalana no mori, i amb aquests posicionaments l’estàs condemnant a mort.
