Parla de la política valenciana sense embuts, però escriu d’altres coses. Aquest és el Ferran Torrent que s’ha vist aquesta setmana a Barcelona, on l’escriptor de Sedaví (Horta Sud) ha presentat El jo que no mor (Columna), la seva nova novel·la. Es tracta d’una obra “transversal”: rebutja l’etiqueta de negra. No és una obra de gènere, assegura, però sí que admet classificar-la com a “històrica”. Passa en la València del 1966, prou anys enrere per merèixer aquesta consideració. Sigui com sigui, és una narració “sobre la identitat” on “ningú és qui aparenta i tothom utilitzat una identitat falsa, començant per Ava Gardner, que va a València amb nom fals”, fent-se passar per una milionària anònima.
En aquest marc, en plena guerra freda, Torrent situa el falsificador Regino, el protagonista, que fa tractes amb un general del règim de Franco en una ciutat plena d’espies, del Mossad i soviètics. L’altra gran protagonista és la ciutat, sobretot l’arquitectura de la València moderna, la de principis del segle XX, que l’autor considera “important”, perquè “reflecteix un canvi social i polític”, i “preciosa”, amb tocs de modernisme.
Uns polítics “inútils totals”
Aquesta és la València que acull la ficció de Ferran Torrent, però l’escriptor no deixa de ser, també, un ciutadà amb una visió molt crítica sobre les institucions i els polítics del seu entorn. Com a “triple afectat” per la DANA –”casa, cotxe i la botiga” d’una germana–, no se n’està de parlar-ne només de començar la trobada amb la premsa convocada pel Grup 62 a la llibreria Ona. “Com que em preguntareu per això, ja podem començar parlant-ne”, etziba posant-ho fàcil. I de seguida deixa anar que tres mesos després del desastre està “quasi tot per fer”. La causa de la lentitud en la reparació de les destrosses i l’arribada d’ajudes és que “els polítics valencians uns inútils totals, sense cap autoritat a Madrid que és on s’ha de tenir”. Està convençut que si la riuada hagués sigut a Madrid, el País Basc o Catalunya tot aniria més de pressa. “Madrid perquè ho fagocita tot i Catalunya i el País Basc creen problemes polítics, a diferència dels valencians”, afegeix.
Només admet dues excepcions, la delegada govern espanyol, Pilar Bernabé, que ha trepitjat “tots els pobles” afectats. “Ara els tocava anar pel fang i aguantar si els escridassen, i ella ho ha fet”, assegura. També reconeix que el Consorci d’Assegurances s’està comportant correctament. Però que fa a tota la resta, és molt més crític: “Les ajudes de la Generalitat Valenciana, com que tenim una autonomia de merda són ajudes de merda”, resumeix.
Si compara la València reflectida a El jo que no mor, la dels anys 60, amb la d’ara, tampoc aconsegueix ser optimista. “El País Valencià continua sent el balneari d’Espanya. Des de la democràcia hi ha Hagut retrocés polític. València ha passat de ser una de les capitals més importants de l’estat a ser la capital de la segona comunitat pitjor finançada. Això és perquè si no crees un problema polític, si no molestes, no et fan cas”, conclou.
Però de tot això, de la DANA i del que l’envolta, no té cap intenció d’escriure-hi com a autor literari. “No hi ha espai, se n’ha parlat molt”, argumenta. En canvi, recorda que hi ha una riuada, la del 1949, “la dels gitanets”, de la qual se’n saben molt poques coses, per l’època en què es va produir i perquè els afectats eren els més desvalguts de la societat, els que vivien al voltant del riu, els que no tenien res. “Allà sí que hi ha una novel·la”, adverteix. Però no vol dir que pensi escriure-la ell. La seva següent narració passarà el 1973. Hi haurà uns anarquistes que intenten atemptar contra Franco, la CIA dirigint la Transició al País Valencià i el desengany dels comunistes.
Un final que justifica el títol de la novel·la
I mentre els seus lectors esperen el moment d’endinsar-se en la València del 1973, poden refugiar-se de la del 2025 descobrint la del 1966 amb Regino i les seves falsificacions, el general Francisco Moreno –un dels que va acceptar suborns del Regne Unit de Churchill per convèncer Franco perquè Espanya no entrés en la II Guerra Mundial–, el director d’hotel Manuel Estornell amic de Hemingway i una visita misteriosa –i inventada– de l’actriu Ava Gardner a la ciutat. I atenció al final, que és “el que justifica el títol”. “Primer la novel·la tenia un altre títol, era El perquè no importa, i l’editorial em va dir que no era un bon títol, i vaig veure que tenien raó”, admet. Així ha sigut com el llibre ha arribat a les llibreries com a El jo que no mor.
