L’any 2025 s’acomiada amb un nou rècord –un rècord astronòmic– en el preu d’un tebeo de grapa. Se’n diuen “de grapa” aquells que es publiquen grapats, a diferència d’aquells que s’editen amb el llom encolat. Els tebeos “de grapa” antics solen estar fets en paper que sovint recorda al d’estrassa –o a la pasta de creïlla– i amb una qualitat en la impressió per amollar a córrer. El temps és inclement amb aquestes revistetes. Quan acumulen anys el paper s’engrogueix, la tinta a mercè del sol es difumina i l’espai on hi ha la grapa sol rovellar-se pel contacte amb aquell ferro barat i despietat… La cultura popular, molt popular, paga aquests peatges.
Aquest comic book –en argot nord-americà del gènere–, el del rècord, va arribar als quioscs el 1939, costava 10 centaus i suposava la irrupció amb col·lecció pròpia d’un superheroi que va marcar era nova: Superman. El número 1 de Superman es va subhastar el passat 22 de novembre a la casa dels encants nord-americana per excel·lència: Heritage, que té la seu social i els seus milionaris socis a Dallas.
Visitar la pàgina web d’Heritage Auctions és un viatge a la nostàlgia, a les andròmines, als somnis, a les quimeres i el col·leccionisme més difícil d’interpretar i justificar. Els descreguts se senyarien si saberen què arriben a pagar els ianquis o els confederals més destarifats per una pistola de la guerra de Successió.
Els còmics –en tebeo imprès i en original– representen una de les partides més determinants de la casa de Dallas. En aquest darrer rècord, algú del qual no sabem ni història ni circumstàncies, va pagar 9.120.000 dòlars pel número 1 de Superman. Nou milions de dòlars! Esbrinar-ne el perquè és cosa de la psicologia, però el tebeo en qüestió, a part ser el número 1 de la col·lecció –els primers sempre són mítics–, benvivia en un estat més que saludable de conservació: un 9 sobre 10.
Com s’ha fet banal quan apareixen mòmies tan lucratives, darrere aquest primer número hi ha tota una història digna de documental. Potser de ficció potser real. Una mare que juntament amb el seu germà el conservava, entre altres publicacions de l’època, en unes golfes, pensant-se que potser amb el temps allò seria important… Es mor la senyora dels nou milions i diu als fills que, desaparegut abans el germà, és la propietària d’una capsa de cartró on hi ha alguna revista digna d’atenció preferent… Els fills la troben i demanen a un especialista el preu d’aquell tebeo en qüestió… Se subhasta i quan saben el preu al remat s’estimen més mantenir l’anonimat a l’estil dels guanyadors de la grossa de Nadal…
Qui en determina el preu?
Qui determina l’estat de conservació d’un tebeo és un altre dels embulls apassionants del món dels còmics anglosaxons. Hi ha empreses especialitzades a fixar-lo. Ho han de fer amb cura i professionalitat. Perquè la seua paraula –els seus números– és la llei. Treballen amb una qualificació que es mou entre el 0 i el 10. Com les notes de quan l’ensenyament en aquest país imposava respecte. Si ells diuen 6, és 6. I si diuen 9 o 10, uau! Reben els exemplars, els inspeccionen, els analitzen, els fan una fitxa de preservació, els encapsulen en un taüt transparent de plàstic i els marquen en lacre perquè ningú els puga obrir i manipular sense desllorigar-ne l’artefacte.
El mes d’abril del 2024 el món de la compra i la venda de còmics als Estats Units va patir un terratrèmol de cel·lulosa quan es va saber que una de les cases més de valoració prestigioses, la CGC, havia avaluat un nombre indeterminat de tebeos per sobre del seu estat de conservació real. Segons van proclamar els directius de la CGC, un empleat seu s’havia deixat entabanar per uns estafadors i, a canvi d’una comissió en el negoci, havia sobrevalorat alguns còmics molt importants per als col·leccionistes. Déu meu! Semblava que el món s’ensorrava, però el drama va passar ràpid i de puntetes i el mercat va continuar venent i comprant sense més conseqüències agres.
Va ser aquesta empresa la que va puntuar el primer número de Superman amb una valoració de 9 sobre 10 un any i mig més tard. I tothom s’ho va creure. O almenys així s’ho va creure el comprador d’aquest tebeo que val més que alguns quadres de grans mestres de la pintura. I encara diuen que el còmic, com el peix resulta car, és un “art menor”?
Nou milions són molts diners, però la quantitat no destarota si sabem, per exemple, que per l’aparició de Superman en la col·lecció Action Comics, anterior a la pròpia del personatge, amb un estat de conservació 8.5, un anònim resolut va arribar a pagar sis milions de dòlars… Si algú paga això per un tebeo és perquè en va sobrat, de milions, perquè és un foll de les historietes impreses o perquè sap que quan passen uns anys el podrà vendre més car. És això primer, això segon i això tercer, perquè de fa una dècada els fons d’inversió han irromput en aquest món. Com que les compres són anònimes, ves a saber qui adquireix allò i amb quines intencions ho ha fet.
L’abisme que marquen els originals
Siga com siga, dels preus dels tebeos de grapa de fa uns anys als actuals hi ha un abisme de diferència cap amunt. Qui compra avui a deu sap que podrà vendre demà a vint o quaranta. Una visita minuciosa a la web d’Heritage i una revisió de preus de les darreres dues dècades marca amb contundència el camí de la inversió… o de l’especulació. Amunt, sempre amunt. I encara ningú ha gosat parlar de bombolla en aquest àmbit tan peculiar i excèntric per a molts.
Tot això es refereix a còmics, als humils tebeos de grapa. Sempre nord-americans, això sí, perquè cada país marca circumstància. I n’hi ha que són molt més humils. Però encara hi ha un àmbit en aquest novè art que és l’art amb majúscules: els originals. Què és un original? El dibuix matriu. La creació, quasi sempre sobre paper i en tinta xinesa, del dibuixant, que després serà impresa en un procés industrial. L’original és la mare d’aquesta expressió artística.
Durant anys ningú en feia cas. O quasi ningú. Els dibuixants els enviaven als diaris o als sindicats de distribució en cadena i quasi mai demanaven que els els tornaren. Els responsables dels diaris o els sindicats sovint els trinxaven o els llançaven perquè els faltava espai. Els dibuixants retallaven les vinyetes de les pàgines i les enviaven als seus fans amb dedicatòries de proximitat o de llunyania.
Un original era poc o no era res fins que van començar a rebre atenció preferent allà pels anys seixanta. L’atenció es va convertir a poc a poc en devoció i més tard en culte sagrat. Els teòrics els van reivindicar i els mateixos dibuixants van canviar d’actitud. Ara ja no els cedien. N’enviaven una còpia o n’exigien a diaris o sindicats, que eren les empreses que els distribuïen per tots els Estats Units i més enllà, el retorn puntual i minuciós.
La consideració d’“art” –un art tan important com la seua germana pintura– va donar lloc a un comerç de venda i compra que pren mil dimensions i formats. Hi ha dibuixants que se’ls venen personalment, n’hi ha que els cedeixen a galeries, que han brotat com esclata-sangs, n’hi ha que els subhasten personalment…
Qui ha dit “pintura”? Exactament ara els originals de còmic tenen aquesta dimensió. Per això no és estrany que una pàgina original de Tintín arribe als tres milions d’euros. Hergé en va amollar molt poques. En regalava, en comptagotes, als amics. Quasi totes van quedar en mans de la fundació que porta el seu nom. Les restants es cotitzen alt o més alt, enmig de polèmiques i conflictes judicials, perquè Nick Rodwell, marit de Fanny Rodwell, viuda de Georges Remi i administrador de la societat Moulinsart SA, la branca comercial que promociona i comercialitza l’obra de l’artista, no en passa ni una. Rodwell té un caràcter audaç i aspre. Moulinsart factura més de 15 milions d’euros anuals…
Frank Frazzeta, el rei dels rècords
Però qui darrerament bat els rècords de cotització en subhasta no és Hergé, sinó Frank Frazetta, il·lustrador i creador d’historietes nascut a Brooklyn el 1928 i mort el 2010. Poc es va imaginar ell que acabaria sent el ninotaire més cotitzat del món. Frazetta, deixeble dels grans clàssics del còmic nord-americà dels anys trenta i quaranta, com Hal Foster o Alex Raymond, es va dedicar al gènere de la ciència-ficció en sèries tan populars com Conan.
No són les pàgines originals d’aquestes còmics les que rebenten el mercat, sinó els quadres a l’oli que Frazzeta pintava per a il·lustrar-ne les portades. Encara que l’autor és considerat el gran renovador del gènere, aquesta devoció no justifica els preus en subhasta de les seues portades. Hi ha el fenomen Frazzeta i definir-ne les causes demanaria els estudis amb què els experts en el gènere acostumen a entabanar els càndids en les revistes especialitzades.
Aquesta lògica poc explicable però fascinant s’ha concretat en una espiral de preus que tira de tos. A la mateixa casa Heritage el 2018 es va saldar l’oli Death Dealer 6 per 1.792.500 dòlars. El 2019 Egyptian Queen trencava el llistó i assolia el preu de 5.400.000 dòlars. Frazzeta indomable. La dècada dels vint consagrava les dues xifres. El 2023 Dark Kingdom es venia per 6.000.000 de dòlars. Finalment, el passat mes de setembre Frank Frazzeta rebentava la banca i la seua coberta de Conan se subhastava per 13.500.000 dòlars. T’ha tocat o t’ha fet aire?
El novembre del 2022 Christie’s va subhastar un quadre de Joan Miró a un preu rècord: 20 milions d’euros. Quant li costarà a Frazzeta superar-lo? El fenomen Frazzeta és l’anècdota d’una categoria indiscutible: el món del còmic s’ha fet espai a colzades en l’univers de l’art especulat i especulatiu. Glòria al còmic!
