En una terra devastada pel canvi climàtic, una terra sense ànima, gairebé postapocalíptica, una jove musicòloga busca un vell i celebrat compositor desaparegut. Aquest és el punt de partida de l’escriptor i creador audiovisual Jordi Lara (Vic, 1968) en la seva darrera obra, El gat i les estrelles, editat per Proa. En aquesta “faula visionària”, tal com la defineixen des de l’editorial, l’escriptor dibuixa amb gràcia un món en què un grup d’artistes s’ha exiliat per fugir d’una societat que no ha sabut cuidar la natura, i encara menys l’art. En aquest reducte artístic, anàrquic, sense esperit gremial, s’hi troba un vell compositor molt exitós que ha acabat fugint de la societat global en veure una gran pèrdua de respecte per l’art. Des d’aquest oasi artístic, malgrat que el defineix com una deixalleria plena de persones, Jordi Lara s’endinsa en una profunda reflexió sobre el sentit de l’art i la seva importància per a la vida.
Amb un llenguatge entenedor i molt treballat, Lara crea un imaginari simbòlic que acompanya amb les il·lustracions de Paula Bonet (Vila-real, 1980), escriptora i pintora contemporània. Unes il·lustracions que ajuden, encara més, a endinsar-se en aquesta terra devastada i “crear paisatges anímics” subjectes a interpretació, diferents per a cada lector. El cromatisme de les pintures, de tons blavosos i verdosos apagats, també permet al lector imaginar-se aquest món postapocalíptic en què manquen els recursos naturals més bàsics, com l’aigua o la benzina. Un món que pot recordar alguns clàssics del cinema, com ara Mad Max, malgrat que l’escriptor no tingués uns referents pensats a començar a escriure el llibre: “Jo tenia un missatge i una pregunta. La imatge era la d’un vell artista caminant sol pel desert, i la pregunta genèrica que hi havia al darrere és: quin és el paper de l’art en la nostra societat. Un art profundament compromès amb la condició humana”, explica.
Jordi Lara rep El Món a la sala d’assaig de l’Orfeó Català, al Palau de la Música, minuts abans de la presentació del llibre. Una presentació força atípica, en què l’escriptor ha presentat la seva darrera faula davant els seus lectors més fidels, amb la música a piano de Bach com a fil conductor. Amb el caliu dels espectadors, Lara reflexiona, com fan els seus personatges, sobre l’art que et fa pensar: “L’art que t’ajuda a explorar-te una miqueta a tu mateix. I el que més m’interessa del llibre, a reflexionar sobre el que defineix la condició humana”, relata. Un art que va més enllà de l’entreteniment i del brogit capitalista en què viuen alguns artistes, empesos a crear constantment. Un art que es fa preguntes i no alliçona amb les respostes, com adverteix que sí que passa en algunes ficcions. Per a Lara, aquest és l’esperit de la literatura: “La feina de la literatura és fer que el lector es faci preguntes”, argumenta.
Un viatge físic i reflexiu
La història se centra en el viatge de la jove musicòloga, que és qui narra l’obra -i no en coneixem ni el nom-, i el “celebrat” compositor, batejat com a Santos Haddouche, pels polígons industrials i carreteres desolades d’aquest món futurista, d’essència postapocalíptica. Un viatge en què ambdós personatges s’endinsen en una reflexió sobre cap on va l’art, i sobre si qui és artista pot deixar de ser-ho en algun moment, malgrat que ja no vulgui continuar creant. De fet, l’objectiu final de l’aventura pels camins devastats és “retornar a l’ésser humà la incerta dignitat d’un últim acte artístic”. Perquè, com bé escriu Lara, “l’art és simplement la purga del pecat original de la consciència”. I més en el context autoritari que situa la faula, on “pensar diferent és pensar a la contra”.
Jordi Lara creu que la vida no es pot entendre sense l’art. I menys ara. “Jo volia parlar de què pot aportar l’art a aquesta humanitat nova, en què ens hem de reinventar com a humans. Per això, situar-ho en un futur em permetia plantejar les conseqüències [d’aquesta humanitat nova]“, comenta l’escriptor vigatà, que fa referència a la irrupció amb força de la intel·ligència artificial. “Ens diuen que d’aquí a uns anys la intel·ligència artificial serà més intel·ligent que l’humà més intel·ligent [riu]. Llavors, on quedem els humans?”, afegeix. També fa referència a l’auge dels discursos reaccionaris d’extrema dreta, que, des del punt de vista de l’autor, volen imposar una cultura “sense esperit crític”, de la “mentida”, del “pensament únic”. Una cultura buida. Davant aquest escenari desolador, l’escriptor vigatà situa la importància de l’art com a eix fonamental per salvar la humanitat: “L’art és un terreny en el qual, indefectiblement, ens definim com a humans respecte a altres espècies i altres matèries. Si ens volem redefinir com a humans, ho hem de fer a través de l’art”, defensa amb fermesa Lara.
La importància del Palau de la Música
La música és un dels elements més primordials del llibre, tal com el mateix Lara va destacar durant tota la presentació. És l’antic ofici d’en Santos Haddouche, i també és el motiu pel qual la jove narradora va a buscar-lo a l’exili. També és la llum en els moments de més foscor, i és l’eix troncal que vertebra la reflexió sobre el sentit de l’art. Aquesta inspiració musical ve, en part, donada gràcies al Palau de la Música, on Jordi Lara ha estat escriptor resident durant tot aquest any. Des de la direcció artística del Palau, com a cada escriptor resident amb qui col·laboren, li van encarregar l’elaboració d’un conte. Jordi Lara s’ho va prendre al peu de la lletra. Fins i tot, un pèl massa, perquè el conte es va acabar estenent més del previst. Tot i així, el mateix escriptor el continua definint com un conte. D’aquí neix ‘El gat i les estrelles’.
Tenint en compte que l’encàrrec havia traspassat els marges previstos, a la creació de la faula s’hi va afegir també l’editorial Proa, amb qui recentment ha començat a treballar Lara. Aquí és on Paula Bonet també es va sumar al projecte: “Això va ser una proposta d’en Josep Lluch [editor de Proa] que va veure que era un conte -m’agrada dir-li conte- molt visual, cinematogràfic. D’alguna manera, tenia ganes de fer visible allò que el lector es va construint mentre llegeix a través de la mirada d’una artista contemporània”, relata l’escriptor vigatà. El resultat és una obra coral, en què la pintura i la paraula s’entrellacen per fer que el lector reflexioni sobre el sentit de l’art. I més, en un context autoritari, en què el pensament únic preval per sobre de tot.
