“És casa teua!”. Aquesta frase, pronunciada fa més de 40 anys, va posar la llavor del que serà un dels llibres del true crime d’aquest Sant Jordi, L’enverinadora (Pòrtic Edicions, Grup 62). L’autora d’aquesta novel·la sobre un cas real, Anna Sàez Mateu, era en el grupet de col·legiales que un dia de finals dels anys 70 es van esverar i fascinar alhora amb una foto en un retall de premsa esgrogueït que havia trobat una companya d’escola. La imatge mostrava una casa de la Granja d’Escarp, l’edifici on aleshores vivia la família i el mateix on, el 1935, un matrimoni i el seu fill nadó havien mort enverinats. Eren tres de les cinc víctimes del cas. Ara que es compleixen 90 anys dels crims que van trasbalsar aquest petit poble de l’extrem sud-oest del Segrià, la periodista i actual directora del diari Segre ha fet saltar els tabús locals amb una obra que resulta universal. Els crims de Dolors Coït Vallès, la jove modista de la Granja que va matar tota la família política als anys 30, són un drama rural que es podria haver produït a Kansas o a Suècia.
“Si no hagués escrit jo aquest llibre, l’hauria escrit algú altre i m’hauria sabut greu”, admet Sàez Mateu en una trobada amb periodistes a la llibreria Ona. Admet que inicialment va tenir dubtes, que fa anys no s’hi hauria posat. Però va arribar el moment que va entendre que aquell cas li havia “passat per dins”. Al seu costat, l’editor, Josep Lluch, assenyala que L’enverinadora pertany al que es coneix com a “literatura del jo”. “És un cas real amb vivència personal, però amb distància temporal, cosa que permet fins i tot una certa ironia”, puntualitza.
La segona vida de l’enverinadora, a Madrid
Han passat els anys que calia perquè Anna Sàez hagi deixat de ser la nena que preguntava per l’enverinadora del poble i rebia respostes ambigües –li deien que havia sigut “abans de la Guerra”, en un “passat remot”– i s’hagi convertit en periodista i escriptora amb experiència. Així ha pogut gratar en aquesta història i, amb l’ajuda d’un amic periodista que va descobrir un lligam familiar llunyà amb Dolors Coït, localitzar-la en una residència de Cienpozuelos i visitar-la als 97 anys per descobrir que encara era una mestra de la manipulació. “Ens va arribar a dir que el seu marit havia mort del pulmó. I que ella havia estat a la presó com a presa política. Com que havia sigut als anys 40, era relativament fàcil de justificar-ho d’aquesta manera. Quan li vam dir que sabíem la veritat, va fer un gir i ens va assegurar que tot havia sigut un malentès”, recorda l’autora.
Dolors Coït va viure encara uns anys després d’aquella visita, fins als 102 anys. Després d’haver estat detinguda, d’haver tingut un judici mediàtic que va atraure periodistes de tot l’estat i d’haver estat condemnada a 150 anys de presó, amb 30 de compliment efectiu que es van quedar a mitges, amb una condemna que començar durant la República i va acabar durant el franquisme. Quan va sortir de la presó es va tornar a casar, amb un home més jove, que va morir abans que ella –no se sap de què– i va arribar a viure al carrer Ferraz de Madrid, en una casa amb servei. La residència de Cienpozuelos va ser la seva última etapa. Havia nascut al final del segle XIX, havia matat a sang freda als anys 30 del segle XX, i va acabar morint en una residència confortable al segle XXI.
Mentrestant, a la Granja encara els provoca un ensurt sentir parlar del cas. “Vaig avisar la meva mare que faria el llibre, però fins que no l’ha llegit no s’ha tranquil·litzat una mica”, subratlla l’autora.
La transformació d’una jove modista en una assassina sofisticada
El cas de l’enverinadora era “una màcula” per al poble. Una noia de 21 anys, “guapa, menuda i que era modista” es va convertir silenciosament en un monstre i ningú ho va detectar a temps, ni els metges que anaven veient com morien d’una misteriosa gastroenteritis tots els membres de la seva família política. La primera va ser la sogra, però era una dona gran i el metge va signar que havia sigut una mort natural. Quan es va destapar la cadena de crims, es va saber que l’havia matat perquè els volia desnonar de la casa on vivia amb el seu marit, que tenia mala relació amb la seva pròpia mare. “Durant el judici, va dir: ‘Em volia fer fora i va ser ella la que va haver de marxar'”, recorda Anna Sàez.
Vuit mesos després, però, va ser el marit, Constantino, qui va morir, també després de tres dies d’agonia amb una malaltia digestiva. El germà d’aquest home, la seva dona i la seva criatura de mesos van seguir el mateix camí, en una cambra de la casa on anys més tard es criaria l’autora que ara explica la seva història. Al final, va ser el cunyat moribund qui va lligar caps i va avisar el metge que li semblava que Dolors, que els devia diners, els havia enverinat. Però no el van poder salvar.
La sentència, dictada quinze dies abans que esclatés la Guerra Civil
Un cop descoberts els crims, Dolors Coït va destapar la seva veritable personalitat. Quan va entrar a la presó, tot i que era molt jove, anava vestida de dol amb la mena de peces que duien les vídues de l’època en una zona rural. Semblava gran i abatuda. Quan va reaparèixer per al judici, conscient de l’interès que havia generat el seu cas –va cobrir el judici, entre molts altres, un periodista espanyol que poc després entrevistava Lorca–, s’havia convertit en una estrella mediàtica i transformada, físicament, en una dona sofisticada. “Va aprendre de seguida a fer servir la premsa a favor seu”, apunta Sàez.
La sentència, dictada quinze dies abans que esclatés la Guerra Civil, també enviava a la presó la mare de l’enverinadora, condemnada a 74 anys com a còmplice, perquè la filla assegurava que era l’autora intel·lectual dels crims. Era una dona esquerpa de 50 anys –semblava una vella de 80– que no va aconseguir gens d’empatia del tribunal. La filla la va arrossegar amb ella, amb la diferència que Dolors va poder reinventar-se després de la presó. Ara, ja morta, recupera el protagonisme amb aquest llibre que ja està entre els més venuts en l’apartat de no-ficció. Però aquesta vegada no en podrà gaudir.
