L’amor és un dels grans temes de la literatura. Explorar els racons de l’ànima i endinsar-se en els camins tortuosos d’estimar ha estat, històricament, una de les grans motivacions d’escriptors i poetes. Aquesta ha estat també la motivació de la poetessa barcelonina Blanca Llum Vidal (Barcelona, 1986), que enguany arriba a Sant Jordi amb la seva última publicació, Tan bonica i tirana (Proa, Grup 62), que li ha valgut el premi Carles Riba 2024. La mateixa poetessa defineix la seva nova obra com “un llibre de capes”. Algunes són visibles, altres que cal entreveure-les: “La primera i visible: un amor desbocat d’intensitat hiperbòlica que es diu amb un ritme nerviós, amb una llengua subordinada i amb uns poemes en prosa contundents i enigmàtics, a vegades barrocs i a vegades directes”, argumenta la poetessa barcelonina. Aquesta, però, és només una primera capa d’un llibre de poemes escrits en prosa que, a poc a poc, relaten les “contradiccions, els misteris i la força de l’amor i el desig”.
L’autora de Tan bonica i tirana descriu la seva darrera publicació com “una reflexió sobre la malaltia invisible”, tant la “del cap que col·lapsa” com “la del cor destruït”, però també com “un agraïment poliamorós a l’amistat que fa el món menys cruel i més just” i “una història en què es parla de cultura i d’humans a través d’animals i a través de la terra”. Totes les definicions, doncs, confirmen que aquesta obra és “un llibre de capes” en què s’exploren els racons de l’amor i el desig com a motor de vida. L’escriptura de Blanca Llum Vidal no és planera ni senzilla, però sí clara. Aquest és, de fet, un dels motius pels quals el jurat del premi Carles Riba va decidir atorgar-li el premi l’any 2024: “Els poemes en prosa de Tan bonica i tirana, punyents i plens d’honestedat, es claven en la memòria del lector com ganivets. L’autora hi expressa l’amor i el desamor, la passió i la ferida, l’esperança i el dolor amb una radicalitat, un desplegament verbal, una musicalitat i unes imatges de gran poeta, tan lliure com arrelada en una tradició que va de Víctor Català a Pasolini“, va argumentar el jurat a l’hora de deliberar.
Una trajectòria centrada en la poesia
Blanca Llum Vidal ha dedicat bona part de la seva trajectòria a l’escriptura poètica, darrerament explorant els camins del desig, tant amb la darrera obra –Tan bonica i tirana-, com amb les seves darreres dues publicacions de l’any 2024, No cometràs adulteri i Llegir petit (i escriure sobre literatura i amor). Amb un llarg bagatge a l’esquena, la poetessa barcelonina explica que “estima” dues dones per sobre de tot: “Víctor Català fent capitular prejudicis mil·lenaris i parlant dels estranys raïms d’una mai vista raïmera i Marguerite Duras explicant que no pensa res en general de res, excepte de la injustícia social”. La seva carrera en el món de la poesia va arrencar l’any 2009 amb la publicació de La cabra que hi havia, i va seguir dos anys després amb Nosaltres i tu (2011), Homes i ocells (2012) -una altra obra de poesia en prosa- i Visca! (2013).
L’any 2014, mantenint el ritme, Blanca Llum Vidal va tornar a la primera plana del món de la literatura catalana i en català amb “el ritme tetrasil·làbic” de Punyetera flor. Després d’aquests versos, l’escriptora barcelonina es va prendre uns anys de més tranquil·litat creativa, ja que fins al 2018 no va tornar a publicar una nova obra de poesia. Aquell any, quatre anys després de la seva darrera creació, Vidal va presentar Aquest amor que no és u, la qual va precedir la següent obra Amor a la brega. Ara bé, la poetessa també ha explorat altres gèneres literaris, com ara l’assaig amb Maripasoula: Crònica d’un viatge a francesa (2015) i la narrativa amb La princesa sou Vós, una “novel·la epistolar d’esperit vuitcentista i vetes punks”. Blanca Llum Vidal també ha dedicat part de la seva carrera literària a editar la poesia de l’emblemàtic Àngel Guimerà i les Dues Catalunyes d’Àngel Carmona. A banda, també ha participat en l’elaboració d’alguns llibres col·lectius, com ara Pedra foguera, antologia de poesia jove dels Països Catalans (2008) o Allò de dintre, un homenatge poètic a Joan Ponç.
