Asier Gilabert (Barcelona, 1999) parla sense embuts. El jove actor ha sortit recentment de l’Institut del Teatre, però ja s’ha introduït de ple en l’escena teatral de Catalunya. Des de fa una setmana és un dels protagonistes de Manifest Mangione, un espectacle trepidant amb dramatúrgia i direcció de Carol López, que ha volgut comptar amb vuit actors graduats de l’Institut del Teatre per fer-la. L’obra es pot veure al Teatre Lliure de Montjuïc fins al 4 de gener, moment en què s’embarcaran en una gira per diferents municipis catalans. Gilabert, però, ja fa uns anys que circula pel món del teatre català. Ho ha fet, especialment, amb la seva companyia titellaire Fil de Guà, creada el 2020 amb Gerard Pla, que es va donar a conèixer amb l’espectacle Les vespes. En aquesta conversa amb El Món, l’endemà de l’estrena de Manifest Mangione, reflexiona sobre la complexitat del món que envolta les arts escèniques, la indústria “clientelar” i “capitalista” que les envolta i la importància de reivindicar l’art de carrer i la cultura popular.
Com va anar l’estrena?
Ha sigut com treure’ns les rodetes de la bicicleta [riu]. Ahir ho comentàvem, haver pogut fer abans diversos passis per rodar una mica ens va permetre anar amb una energia més lliure en l’estrena. Estem molt preparats per a les funcions que ens queden.
Impressiona actuar al Teatre Lliure?
Doncs sí [riu]. Crec que és un somni per a tots nosaltres poder actuar al Lliure. A més, tots som de l’Institut del Teatre, i el veus sempre allà, a l’altre costat de la plaça. Tens el Mercat [de les Flors] i el Lliure, i tots dos són grans referents per a nosaltres. També és cert que portem dos mesos d’assajos i crec que hem normalitzat d’alguna manera habitar aquest espai, però alhora també hi ha la sensació de no acabar-s’ho de creure. És una contradicció, una mica. I de tant en tant t’adones que estàs allà, que estàs al Lliure. I això ho compartim tots. Hem intentat ser molt veritables, molt honestos amb nosaltres mateixos, i quan ens impressionava una cosa, deixar-nos impressionar.
Abans d’endinsar-nos en la teva carrera, la vocació per la interpretació et ve des de ben petit?
Doncs sí, des de l’adolescència, o fins i tot una mica abans. Jo des de sempre he sigut el pallasso de la classe [riu]. Sempre m’ha agradat molt fer riure, fer bromes… Això que per algunes persones els pot arribar a tirar enrere, per altres també pot ser una virtut. A secundària ja vaig descobrir que una manera de canalitzar-ho [el fet de fer el pallasso] era fer-ho dalt d’un escenari, i m’hi sentia molt bé, m’agradava. No tan perquè em fessin cas i m’aplaudissin, sinó que vaig descobrir que podia establir una relació amb el públic, captivar-lo, que és una sensació molt especial. I, sobretot, poder-me expressar des d’un lloc on ets vulnerable, que també és un punt una mica contradictori. Fa por i posa nerviós, però quan ho aconsegueixes és realment molt satisfactori.
Ja sabies, però, que t’hi volies dedicar, o ho veies com un hobby més?
Al principi era més un hobby… A l’institut on anava, el Súnion, fèiem un concurs de teatre per Sant Jordi, i jo m’hi presentava cada any. També des de petit m’agradava molt imitar els personatges del Polònia, fer aquesta mena de jocs, i és el que feia al principi en aquests concursos, perquè sempre està bé divertir la gent. Recordo que també vaig fer un monòleg imitant els professors. Jo no feia ni extraescolars de teatre, ni feia cap altre curs fora, però participar en aquests concursos sí que era una constant. Una professora de l’institut sí que em va preguntar si m’havia plantejat entrar a l’Institut del Teatre. Jo no sabia què era, però vaig dir que sí [riu]. Se’m va posar la idea al cap, i ja al batxillerat sí que els vaig demanar als meus pares que volia fer el batxillerat escènic. Com tots els pares, em van dir que millor fes el batxillerat social [riu], però que m’apuntarien a teatre d’extraescolar. I és el que vaig acabar fent [riu]. Vaig fer la selectivitat, però vaig tenir la sort de poder entrar a l’Institut del Teatre.
Vas sentir que hi havia alguna reticència del teu entorn per voler-te dedicar al món escènic?
És una cosa que em deien sobretot els meus pares, però la veritat és que els he d’estar molt agraït perquè mai m’han posat bastons a les rodes. Sempre m’han animat, sempre han confiat en mi, i al final han anat veient que amb tot el que m’ha anat sortint, que hi ha la possibilitat que això sigui una veritat. També és cert que vinc d’una família relativament privilegiada. Jo ara visc al Clot, però vinc de Sant Gervasi de Cassoles [riu]. Crec que tant en l’entorn del Súnion i tots aquests entorns on es promou força l’art i l’expressió individual. Crec que és un cert marcador de classe. I això ho noto també quan, precisament del Súnion, he anat a classe amb força gent que ara està triomfant a l’escena musical. I això no crec que sigui casualitat. Crec que si hagués nascut en una família més humil, la cosa potser hauria anat diferent, però, en aquest sentit, jo he tingut les circumstàncies que m’han permès perseguir els meus somnis [riu], i n’estic agraït.
Ara ja ets dins el circuit teatral de Catalunya. És difícil inserir-s’hi sent una cara nova? Es dona prou oportunitats a la gent més jove?
Hi ha diversos factors aquí. La resposta rasa i curta és que no [riu], que mai hi ha prou oportunitats. Crec que hi ha una certa perversió aquí, perquè es dona per sabut que és un àmbit precari i que, per tant, les persones que ens dediquem a les arts escèniques ho fem per una vocació, i que ens hem d’empassar circumstàncies precàries i discriminatòries, fins i tot. Com ha sigut durant molts anys amb certes conductes abusives i masclistes, davant les quals, gràcies a la feinada de certes persones que han alçat la veu, s’ha pogut crear consciència. I això també és important. Pel que fa al tema de la precarietat, crec que estem parlant d’un sector econòmic del capitalisme, i els treballadors d’aquest sector, o la gran majoria, com a mínim, sempre estarem condemnats a tenir una part més petita del pastís a repartir que altres persones, que o bé tenen la propietat dels mitjans teatrals o que ostenten un poder molt gran.
I ho notes?
Jo he crescut a l’Institut del Teatre escoltant el fenomen aquest del tap generacional, que l’han viscut fins i tot professors meus. Ara ens trobem en una situació en què el tap generacional no s’ha destapat, sinó que s’ha renovat. És un concepte, però, que no m’acaba de fer el pes perquè la qüestió no és que hi hagi d’haver una oferta concreta, que és la que pot assumir Catalunya, per exemple, i nosaltres hi hem d’anar assumint rols, sinó que la gràcia seria descentralitzar i portar les arts escèniques a la vida de tothom. Que sigui una cosa accessible tant per al públic com per als intèrprets i els treballadors de la cultura que s’hi volen dedicar.
Com definiries el panorama de les arts escèniques del país?
Clientelar, segurament seria la paraula. El problema principal, per a mi, és que les arts escèniques, per si soles, són deficitàries. Dins el mercat privat són deficitàries sempre que no facis merda, sincerament [riu]. Grans espectacles que poden arribar a ser de masses perquè estan ultrapromocionats, i agafen certes persones, és més fàcil que omplin teatres, però realment la qualitat artística no hi és. El que estan fent és reproduir altres fenòmens o formats d’entreteniment i els porten a un teatre. Pel que fa a arts escèniques que siguin realment interessants i que puguin tenir una qualitat cultural, i que contribueixin a incrementar la qualitat cultural del país, és molt més difícil que puguin ser rendibles econòmicament. I aquí les institucions públiques tenen un paper d’intentar promocionar-les, o intentar que les arts escèniques continuïn funcionant. Com a mínim, encara hi ha gent que entén que la cultura és un bé preuat que s’ha de fer el màxim accessible possible, perquè a llarg termini és beneficiós.
Creus que les institucions inverteixen prou perquè així sigui?
Quan deia que és un panorama clientelar és que es concep com una indústria. I, evidentment, dins el capitalisme és inevitable, perquè el sistema sempre busca maneres d’ampliar mercats i de beneficiar-se allà on pugui. Aquí el problema és que les institucions també conceben les arts escèniques com una cosa que ha de ser rendible econòmicament, i això condiciona tota la resta de coses. Independentment de si una cosa està ben feta o no. Si no és rendible, deixarà de ser promocionada o suportada per les institucions. I evidentment també pel sector privat. Ens hauríem d’apropar al màxim al fet que la cultura fos un bé a fons perdut. Igual que la ciència o la recerca són beneficioses a llarg termini, una cultura que pugui tenir una sèrie d’artistes amb capacitat d’explorar i ser avantguarda, i un públic que sigui capaç d’anar educant-se cada vegada més per poder admirar i rebre art de forma constructiva, profitosa intel·lectual i socialment, és un bé que hauria de ser impagable. Crec que el capitalisme s’ha de superar [riu], i fins que no ho fem estem condemnats a anar veient com tots els aspectes de la nostra vida estan supeditats al marge de benefici de la burgesia.
Les dades, però, mostren que els joves cada vegada consumeixen menys cultura, presencialment sobretot. Cada vegada van menys al teatre, menys al cinema… Com es pot reenganxar les noves generacions?
És tot un tema també… Si el context que parlàvem abans de les arts escèniques ja és complicat, perquè ja té un error en la mateixa concepció, ara mateix amb el moment de capitalisme de plataformes, o tecnofeudalisme com li diu segons qui, que és una paraula que cada la sento més real, és més complicat que mai. La nostra atenció està absolutament segrestada per una sèrie de gegants tecnològics que la necessiten per seguir monitorant. El CEO de Netflix deia fa uns anys que el seu màxim competidor era la son. Això és molt bèstia. Des del teatre, com competeixes amb això? Com li dius a una societat que sent que no es pot avorrir ni un segon que s’ha d’asseure dues hores en una butaca a veure persones parlar? Evidentment, serà menys trepidant que els impulsos constants de dopamina que generen els reels d’Instagram o TikTok, o anar saltant de minisèries constantment… Només ens falta que ens posin Subway Surfers a sota la pantalla al cinema…
Això ja seria massa…
Doncs no estem tan lluny! Ara mateix, indirectament, el fet que tenim menys capacitat de concentració està condicionant qualsevol forma de comunicació. I al teatre i al cinema hi ha aspectes que tendeixen cap aquí. Cap al canvi constant, que no s’avorreixi ningú… És una mica contradictori amb l’obra que estem fent al Lliure, perquè és una obra d’hora i vint trepidant. També és cert que és una obra de creació, i és fins on hem arribat amb el temps que hem tingut. I n’estem molt contents. Però és així, és picada, amb canvis d’escena constants. I, de moment, les persones que l’han vist, és un aspecte que lloen, perquè es fa fàcil. Evidentment, no estic en contra de fer coses ràpides i trepidants, però també és un condicionant.
El teu camí en les arts escèniques no es limita al teatre. L’any 2020 vau crear amb en Gerard Pla la companyia titellaire Fil de Guà. D’on neix aquest projecte?
A l’Institut del Teatre hi ha quatre itineraris: text, musical, físic i visual. En el cas del text, per exemple, el fet expressiu més important és la paraula. Jo vaig entrar per text bastant condicionat pel que coneixia del teatre en aquell moment. Durant els primers anys, però, a l’Institut del Teatre fas assignatures que són com una mena d’introducció a la resta d’itineraris. A musical fas una cançó i l’has de millorar, fas diverses assignatures físiques, i una de visual. I allà, manipulant titelles, de sobte vaig connectar amb un jo que estava molt endins meu que estava des que era petit i m’agradava fer ombres a les parets. Fins i tot quan jugava amb ninos, a fer-los viure. I vaig veure que estava molt guapo. Sobretot perquè vaig veure que em donava moltes opcions per explorar a nivell poètic, i sento que no em vaig equivocar fent el canvi. I si el món de les arts escèniques ja és relativament petit, el món titellaire és encara més petitó, però és més familiar [riu].
Les titlles acostumen a anar relacionades amb un públic familiar, per a nens petits, però no només.
És cert. Generalment, els espectacles de titelles socialment estan relacionats amb els infants perquè funcionen molt. I, realment, si vols sobreviure com a companyia titellaire, tothom acaba fent un espectacle de teatre familiar que pugui rodar i es pugui exportar una mica a tot arreu. Però no és només això. Els titelles per a adults també existeixen. Aquí Barcelona tenim un festival preciós, que és el Ròmbic, on hi participen la Puntual, l’associació titellaire de Roquetes, l’ateneu de Nou Barris i la Casa taller de marionetas de Pepe Otal. Entre aquestes quatre entitats referencials del titella a Barcelona fan aquest festival que és molt interessant de veure, perquè porten gent internacional molt referencial. Recordo que quan estava pensant si canviar-me d’itinerari hi vaig anar i em vaig enamorar absolutament de Javier Aranda, un titellaire increïble. Fa un parell d’anys també va venir en Nevill Tranter, un altre increïble referent, que ara ja s’ha fet gran, però demostra que es perd la tècnica, però mai es perd el fons. Els titelles per a adults són superinteressants. I funcionen molt, malgrat els apriorismes que hi pugui haver. Sempre que he vist titelles per a adults, tothom surt extasiat.
Creus que existeix un estigma sobre aquesta professió?
Sí, sempre. Com amb els pallassos… Crec que tothom [en relació amb la professió] que té un estigma és capaç de fer el cor fort i acabar apropiant-se d’aquest estigma. Amb en Gerard sempre diem: “Soc titellaire, no tinc diners per gaire” [riu]. I és veritat, una mica d’orgull titellaire. El món titellaire, dins que és petit i únic en la seva complexitat, tens sempre gent d’arreu. Hi ha, potser, una aproximació des d’aquelles persones que hem estudiat arts escèniques, i ens hem format en la tècnica, però també hi ha gent que acaba agafant la tècnica des de la pràctica, perquè és una cosa que li neix. És aquest origen popular dels titelles que s’ha de reivindicar. Que encara existeix, i que també forma part d’aquest sector. Sovint, quan vas a festivals de carrer, o festivals de titelles, sempre ve gent, normalment de Llatinoamèrica, que porta el seu titella a tenir un número i exposar-lo, i sempre trobes joies. És gent que té un carrer increïble, perquè s’han criat, teatralment parlant, allà. Gent que molesta, gent que fa soroll [riu], i això és una cosa absolutament.
S’ha de reivindicar més, també, l’art de carrer?
Sempre! I ara mateix crec que més que mai, perquè, cada vegada més, les institucions, sobretot municipals, tendeixen a matar els carrers i convertir-los en terrasses de bar. Condicionar-ho tot al benefici econòmic. I, en aquest cas, l’espai públic està cada vegada més privatitzat. Això fa que, fins i tot, festivals de carrer com el Fira Tàrrega, que històricament han estat molt arrelats i sempre hi anava molta gent, ara ja no sigui el mateix. Si tu ara vas a Fira Tàrrega i vols actuar a la Zona Off [la zona que busca afavorir la coexistència entre artistes Off i la programació oficial de Fira Tàrrega], sort que hi ha gent que es dedica a autogestionar-lo perquè funcioni. Però només hi ha uns llocs molt concrets i unes hores molt concretes per poder actuar. Tens 45 minuts per muntar, fer l’espectacle i recollir. I tot està molt controlat per la institució. Jo ara mateix si em posés a ballar aquí al mig del carrer, segurament em posarien una multa. O em prendrien per un boig [riu]. En tot cas, tant a la Barcelona del pla Endreça com en qualsevol lloc mínimament gentrificat, la cultura popular i les arts de carrer, si no són al servei d’un esdeveniment que es pugui monetitzar, es prohibirà o es limitarà moltíssim. Sempre posen l’excusa de què és pel descans dels veïns, però precisament la cultura popular es fa amb els veïns.
Això ja es viu d’una manera o una altra amb les festes majors d’alguns barris de Barcelona…
Les festes de Gràcia són un gran exemple. Ara hi ha una nit de silenci, que això, per festa major, em sembla aberrant absolutament. I demostra la gentrificació del barri, alhora que tens cinc milions de persones durant una setmana sencera. Com vols descansar si hi ha gent tota l’estona passant per la porta de casa? L’única manera de descansar és reduir el turisme a la ciutat. Jo vaig actuar amb Fil de Guà fa un parell d’anys, vam fer un bolo a plaça de Raspall de les Vespes, que és un dels espectacles que tenim, i recordo que va ser la funció més difícil que hem tingut mai.
En quin sentit?
A veure, va funcionar, i la gent que s’hi va quedar molt bé. Ara bé, per començar, plaça de Raspall està a l’epicentre de Gràcia i tota l’estona passava gent. Teníem tanques posades al nostre teatrí, que l’havíem muntat i estàvem acabant de fer proves de so, i no parava de passar gent saltant la tanca. Tota l’estona turistes que passaven per allà com si fos Disneyland París. I estàvem intentant tenir-ho tot a lloc per fer l’espectacle, i a la gent li era absolutament igual. Quan vam fer l’espectacle prou bé, però la massificació turística condiciona, i és un fet promogut per les institucions. I és un impediment per tenir unes arts de carrer i una cultura popular en condicions durant la festa major. La indústria capitalista és un monstre que no dorm, i les arts són el contrari.
O sigui, creus que el problema de l’art és el capitalisme.
Sí, sens dubte. Ras i curt.
