Al·lèrgiques al Pol·len és un dels grups de música de la nova fornada de l’escena musical catalana que ha agafat més força en els darrers anys. Format per sis joves nascudes a la Vila de Gràcia, és una de les poques bandes formades només per dones. Fa poc més de quatre anys que van emprendre aquesta aventura musical com a sextet, però des que van pujar als escenaris ja no han parat. En només quatre anys han publicat quatre discs. El darrer, Al·larma (Niu & Montebello, 2024). El treball d’estudi que va encetar el projecte, nascut durant la pandèmia de la Covid, és De Cero, un primer disc completament autoeditat. Des de llavors, a mesura que han anat creixent, Al·lèrgiques ha anat consolidant-se, tant internament com dins la mateixa escena catalana. Amb el darrer disc, però, el grup s’ha catapultat definitivament i s’ha consagrat com una de les girlbands més fresques del país. Durant la seva breu, però intensa, carrera musical han col·laborat amb artistes com Figa Flawas, Oques Grasses, Ariox, Maria Jaume o l’emblemàtic Joan Manel Serrat, amb qui van reversionar el clàssic dels clàssics Paraules d’amor. El Món en parla amb la segona veu i guitarrista, Joana Subirats (Barcelona, 2001) i la guitarrista Emma Dotres (Barcelona, 2000), en una entrevista en què es remunten els orígens de la banda i s’endinsen en el backstage de la indústria musical.
Al·lèrgiques neix en època de pandèmia. Què recordeu dels inicis?
Emma Dotres: El grup neix poc abans de l’any 2020, prepandèmic completament. A l’octubre-novembre de 2019 vam fer la primera reunió totes, amb l’objectiu de trobar-nos.
Joana Subirats: Estàvem totes molt interrelacionades durant la infància i l’adolescència. Ens havíem anat trobant en diferents llocs. Per exemple, l’Emma i jo anàvem juntes a l’institut amb la Marina Rico [la veu principal del grup], jo a un curs menys. Jo també havia coincidit a l’escola de música amb l’Ona Salabert [la baixista de la banda], i l’Ona i la Rico anaven juntes a l’esplai. La Berta també havia fet un protogrup amb nosaltres. Amb la Maria Riba [la teclista] érem molt amigues també…
Llavors vau decidir trobar-vos.
J.S.: Nosaltres ja teníem un projecte en què fèiem cançons la Riba, la Rico i jo que es deia Flowers and the Band, i des del principi ja teníem una idea de fer una banda formada només per noies. Llavors, a l’octubre-novembre de 2019 vam decidir que era el moment de fer-ho, i ja ho teníem força aparaulat. És a dir, no ens posàvem a buscar a gent des de zero, sinó que algunes d’elles, com l’Emma, ja havien vingut en algun assaig amb el protogrup. L’Ona també tenia un peu a dins perquè ja ho havíem xerrat molt… Llavors vam decidir quedar i iniciar el projecte, però sense cap mena de compromís. De fet, és una de les bromes internes que tenim. Zero compromís [riu].
En el moment de seure i plantejar, us vau marcar l’objectiu d’arribar fins al punt que heu arribat?
J.S.: Gens. Crec que, a diferència de molts grups que neixen ara, amb l’edat que tenim, nosaltres no teníem ni idea ni de la concepció del que és la indústria musical, ni de com es preparaven i es treien els discs, ni que es feien gires… [ironitzen].
E.D.: Bé, no sabíem res, però alhora sí que sabíem coses perquè ens movíem en un entorn on hi havia molta gent que ja feia música, però era més des de l’ambient de barri, com Tupica. No es dedicaven activament a la música, però formaven part del circuit de ciutat, de les festes de barri. Hi havia molta gent que era PD [punxa-discos]… Jo mateixa havia sigut PD. Hi havia un petit món, enxarxat, que tocava des de la música fins a l’associacionisme. El món del cau, l’esplai. Nosaltres venim d’aquí, és una evidència.
J.S.: La clau de l’inici va ser, realment, que, molt poc després de començar ja vam poder tancar molts bolos a Barcelona pel boca-orella. Perquè, simplement, havíem fet un grup. Però, al principi, tot molt era a escala de barris. No eren grans festivals, sinó que la gent dels caus i els esplais que organitzaven les seves festes de barri ens convidaven a tocar.
Quin va ser el primer concert?
J.S. i E.D.: Va ser a la Guineueta, just després del confinament, tothom anava amb mascareta, hi va haver un cas de covid entre el públic [riuen].
Com vau viure fer concerts en aquella època?
J.S.: Jo ho veig molt llunyà, era molt al principi. Era estrany perquè havíem publicat el primer disc durant la pandèmia, quan ja s’estava alleugerint el confinament, i la manera de comunicar-nos amb el públic va ser molt des d’Instagram. Tot i que una cosa que sempre hem tingut molt clara, i que ens defineix molt, és fer concerts, al principi tot era més estrany. Però ho recordo molt lluny. També és cert que eren les primeres vegades que tocàvem juntes davant de gent, coneixent-nos a dalt de l’escenari, que és molt diferent que fer-ho en un buc d’assaig.
Al·larma és el vostre quart disc en només quatre anys. Cada un dels treballs d’estudi reflecteix, d’alguna manera, les diferents etapes vitals que heu viscut?
E.D.: Sí, potser no et diria que són les diferents etapes vitals de cadascuna de nosaltres individualment, però sí que són, una mica, les etapes del projecte. Crec que cada disc reflecteix la sonoritat representativa del projecte en cada moment.
J.S.: Ara estic veient molts projectes néixer amb gent que ja té la nostra edat, o que és una mica més gran, i ho fan d’una manera molt diferent de la que vam viure nosaltres. No hi ha punt de comparació entre com vam començar nosaltres a com comencen els grups d’ara.
En quin sentit?
J.S.: Nosaltres vam començar amb 17-18 anys. Crec que, en aquell moment, no hi havia una concepció de la indústria i de la música tan clara. Crec que era més complicat d’entendre, o de conèixer, també perquè érem més petites. Vam començar a aprendre a fer música -és a dir, fer discs, compondre, etc.- amb el projecte.
E.D.: Si jo ara fes un projecte des de zero hi ha moltes coses que les faria diferent. Nosaltres tenim un aprenentatge molt fort en cada disc que hem fet.
J.S.: Hem sigut una mica de fer i escopir una mica. És a dir, de pensar que les cançons que hem anat fent les trauríem. I a la gent, li agradarà o no, però forma part del procés. Si no haguéssim fet els tres discs anteriors, segur que ara no hauríem fet aquest quart disc.
Us penediu d’alguna cosa d’aquests quatre anys?
E.D.: No! Bé, segur que d’alguna cosa en concret potser sí, però crec que si ho mirem a la llarga ha estat un procés molt sincer. Molt de creixement personal, musical, professional, en tots els àmbits. Evidentment que si tornéssim a fer-ho des de zero faríem alguna cosa diferent, però les hem fet de la manera que ens ha nascut fer-les. D’una manera molt sincera. Som així, i aquest és el nostre projecte.
J.S.: Som un projecte que, des de l’inici, mai hem amagat les nostres postures. No ens hem volgut maquillar gaire. I potser, d’alguna manera, la gent ha connectat amb nosaltres per aquest motiu. És millor ser com ets per molt que hi hagi imperfeccions enlloc perdre la personalitat.
I Al·lèrgiques té una personalitat molt marcada en una escena on a vegades sembla complicat diferenciar els grups entre si.
J.S.: La personalitat és un factor molt important en un grup. Tu pots fer rock de moltes maneres. Pots aconseguir el so d’un grup que t’encanta, però si tens una personalitat marcada a la gent no li importarà. No es tracta d’imitar per arribar a fer el mateix que algú, sinó buscar la teva pròpia manera de fer-ho. Nosaltres, com que no hem tingut tants referents, potser tampoc hem pogut copiar tant…
La indústria musical és un món força masculí amb pocs referents, generalment, femenins…
J.S.: No és que sigui un món molt masculí, sinó com s’estructura el sistema. No és que hi hagi moltes dones o poques, sinó la representativitat que se’ls dona. I tot el sistema de valors que hi ha darrere la indústria, la música. Que, al final, és un sistema de valors molt masculí, molt patriarcal…
E.D.: Feixista, homòfob…
J.S.: És com la societat. Se’ns farà molt més fàcil consumir música feta per un grup d’homes blancs de Barcelona, per exemple, que la d’un de dones. De la mateixa manera que a nosaltres també se’ns fa molt més cas que si fóssim d’un altre col·lectiu, que estaríem més al marge.
E.D.: Sempre dius que [en apel·lació a Joana Subirats] s’ha de tenir en compte l’escala dels privilegis. Nosaltres en tenim molts, i ens en falten d’altres. Intentem treure el cap quan podem i amagar-lo quan no ens toca, perquè també hi ha molts moments que hem de fer un pas enrere.
Al principi de l’entrevista comentàveu que, abans d’iniciar el projecte, desconeixíeu el funcionament de la indústria musical. Ara que en formeu part, què en penseu?
E.D.: Crec que la indústria respon a la mateixa lògica capitalista que responen totes les indústries i tots els sectors, siguin els que siguin. I més, quan és una indústria popular [la de la música], ja que la indústria fa el que vol la gent, però també les empreses. És una espècie de roda. Respon a un funcionament entre capitalista i popular.
J.S.: Jo m’he adonat que no és només una sola indústria, sinó que n’hi ha moltes diferents. Hi ha diferents circuits, diferents entorns. El problema és que tu no esculls en quin entorn estàs, perquè van en funció de la música que fas, però sí que pots, mínimament, reconduir, o escollir, en quins espais vols estar i en quins no. Sobretot quan tens una mica de poder.
E.D.: En el moment en què el públic et dona la legitimitat per decidir-ho, és un factor molt important. Nosaltres ens hem trobat també moltes vegades que, per molt que el públic et legitimi i que féssim un Apolo i estigués a arrebossar i no hi cabés cap ànima en pena més, per què després no estem en els cartells més importants del panorama actual? Crec que, més enllà de la legitimitat que doni el públic, també influeix la mirada. El públic decideix, sí, però l’últim moviment de la partida és el programador [i ho repeteix per emfatitzar] qui ho acaba marcant.
Us sentiu còmodes formant part de la indústria?
J.S.: Crec que ens sentim molt més còmodes ara que fa un temps, sobretot quan anem a llocs, perquè ens fem grans i guanyem seguretat com a persones, i a la vegada també tenim més connexions amb altres artistes, però també crec que la indústria no deixa de ser un espai incòmode. Hostil.
E.D.: I és molt competitiva. Bé, potser és més comparativa que competitiva. I això, al final, és una merda, perquè comparar-se fa que competeixis. Dins una mateixa sala, si ens poséssim tots i a totes, al final ens acabaríem comparant, i a la llarga competint. I hi ha molt bon rotllo, i personalment també pots tenir-hi amistats, però igualment també pots sentir enveja. Crec que falta una xarxa sincera i real entre les persones que compartim professió. Una professió que, si la penses a la pràctica, no és bona. I més quan dirigeixes un projecte com nosaltres. Et trobes amb mil problemes, com els que té tothom… Amb sous molt precaris i vides molt precàries, perquè has d’arribar a tot arreu i, sovint, no arribes a res. Treballes de nits, arribes a casa moltes vegades passat les quatre del matí i l’endemà no ets una personal normal… I això no es posa en diàleg. No hi ha cap espai concret per parlar-ho.
J.S.: Jo, últimament, des d’aquesta manera de veure les coses, he intentat parlar d’aquests problemes amb altra gent del sector. I aquí també és quan veus que tothom està passant pel mateix. Aquesta és una mica la part més dolenta, però dedicar-te a la música també té moltes coses bones. També he vist que, a vegades, quan les coses et van molt bé, comences a no fixar-te prou amb el que t’està passant i enfadar-te pel que no. Això a nosaltres ens ha passat, i encara ens passa a vegades. I hem de lluitar-hi en contra. Al principi, evidentment no ens preocupaven per les coses que no ens estàvem passant perquè no sabíem ni que ens podien passar. I a la que tens un any de puta mare és quan t’enfades per les coses que no et passen. És molt llaminer enfadar-te pel que no passa, en lloc de valorar el que sí que t’està passant.
Quatre anys després de començar el projecte, us dediqueu exclusivament a la música?
J.S.: Jo sí, però encara visc a casa els meus pares [riu], per tant, per mi no compta. Si visqués independitzada i em dediqués només a Al·lèrgiques diria que sí.
E.D.: Jo tinc una altra feina, i totes les altres també tenen altres feines de jornada completa a banda d’Al·lèrgiques.
Com ho compagineu?
E.D.: Com bonament podem. Fent malabars. I a vegades ens passa que no arribem a tot. Passa moltes vegades que, si tens dos bolos al cap de setmana, o només que en tinguis un, si tens una jornada de tota la setmana, fas el concert de divendres a la nit, el de dissabte a la nit, arribes diumenge que ja no saps ni com et dius, però dilluns has de tornar a anar a treballar.
