No són pigmeus. Són gent mbuti! Aquesta és una de les històries que més fascinen Albert Sánchez Piñol, que va arribar al Congo per treballar amb una ONG i s’hi va quedar després de trobar-se’n un cara a cara. “És com una epifania!”, comenta. La mateixa epifania que va captivar Paul du Chaillu, Georg Schweinfurth, Paul Schebesta, Anne Eisner, Patrick Putman i Colin Turnbull. Cadascun d’ells, més que pigmeus, que també, buscava altres raons a la selva. Des de Déu, la raó de Déu, fins a la glòria. També Sánchez Piñol hi buscava el seu cor entre les tenebres. Diu que el va trobar. I va trobar-hi igualment els personatges, les situacions, les relacions, el rerefons estructural… Una mirada sobre el món que després li ha servit per a escriure. Al seu nou llibre, Les tenebres del cor (La Campana), explica la història dels exploradors i els antropòlegs que buscaven a l’Àfrica els pigmeus que vivien a la nostra literatura en closques d’ous, cavalcaven sobre corders i cabres de la seua grandària i cada any es batien amb bandades de garses. N’hi explica també la pròpia, d’història. I es pregunta, dolgut, rebel contra l’evidència, per què els periodistes d’aquesta part del món no tenen gens d’interès pel Congo, un país encara en guerra i que ha patit el darrer holocaust de la humanitat.
Què és un antropòleg?
Em sembla que hi ha un moment al llibre en què dic –així, recorrent a la definició popular– que és un xafarder professional. La qual cosa ens apropa bastant, en certa mesura, als periodistes.
Quina por!
Això dic jo. [Riem].
Això ens porta a una afirmació lapidària que vostè fa també al llibre, segons la qual “la culpa de tot, o de gairebé tot, sempre la tenen els banquers, els capellans i, sobretot, els editors”. Només cal afegir-hi els periodistes…
Però no hi sortiu. Recordo la frase. De tota manera, precisem, l’antropòleg és un xafarder professional d’altres realitats.
I amb pretensió científica, supose…
Sí. Encara que la ciència social és una pretensió que hem de posar entre cometes. Per dir-ho d’una altra manera, també popular, s’acostuma a dir que els psicòlegs creuen que existeixen els individus, els sociòlegs creuen que existeix la societat i els antropòlegs creuen que existeixen les societats. Això crec que ens serveix molt bé per a entendre-ho. Per què? Perquè un antropòleg és algú que t’estudia realitats socials. És a dir, un antropòleg et podria estudiar les relacions que hi ha entre les edicions d’El Món, i et sortiria un món. Podria estudiar perfectament, amb el mateix mètode, una AMPA de la dreta de l’Eixample que un grup mbuti de l’Est de Congo. És això.
Mbuti…
Sí. No hi ha manera. És una paraula que faig servir moltes vegades al llibre, però que no s’ha consagrat. Sempre, pigmeus…
Difícil. És com renunciar a dir vambes i danone… Supose, doncs, que els antropòlegs intenten conèixer, des dels grups, l’ésser humà.
És l’intent de conèixer altres realitats de l’ésser humà. I demostrar que la vida humana pot ser viscuda de maneres molt diferents.
Es pot conèixer l’ésser humà de veres? Es pot arribar a la conclusió de saber com som les persones?
No. És clar que no. Això és un work in progress, per dir-ho d’alguna manera. Però crec que pots fer un esforç i trobar-ne noves interpretacions. I un gran plaer intel·lectual descobrint aquestes facetes ocultes. Aquestes maneres d’experimentar la vida humana que ens poden ser tan exòtiques i alhora tan properes quan les descobrim. Sí. El coneixement és possible. Podem conèixer. Si no, no ens dedicaríem a això. No pots arribar a un absolut, però des d’aquí podem conèixer altres societats. Això és una convicció racional que tinc. Ara sabem molt més dels pigmeus del que en sabíem fa dos-cents anys.
Fa dos-cents anys hi havia més curiositat personal, social i científica per l’exotisme, per les societats i els paisatges sense descobrir, per l’aventura. Ara hi ha curiositat pels altres?
Jo és que matisaria la primera part, perquè l’exotisme també és un invent.
Vull dir que la gent tenia curiositat per allò que no coneixia, per allò que li resultava exòtic. Pels pigmeus o pels esquimals. Per això ficaven animals en un zoològic…
És que només aquesta pregunta ja ens portaria a llargues reflexions. La reivindicació de l’exotisme implica que existeixen altres societats.
Rares.
Totes són rares, perquè nosaltres sempre som el patró de la normalitat.
Clar. Òbviament…
És que han passat moltes coses en aquests últims dos-cents anys. Jo vull recordar que hi ha hagut una ideologia –el thatcherisme va ser-ne la culminació– que diu que la societat no existeix, que només existeixen els individus. Això té unes ramificacions. Aquesta gent no creu que existeixin els mbuti, perquè no creuen en la societat, i es pensen que tots els individus som iguals al marge del nostre context cultural, la qual cosa és una aberració absoluta. És veritat que hi ha hagut un cert tancament. Aquest n’és un. No ens importa gaire el que passa allà. Jo t’ho puc dir venint del Congo. Com seleccionem fins i tot el que ens importa de fora. No és el tema del llibre, però, ja que parlo amb un periodista, t’ho comento. Com es parla tan poc d’una guerra tan terrorífica, de les magnituds de la que hi ha al Congo? A mi això m’indigna. Fins i tot m’emprenyo amb amics meus d’esquerres quan diuen: “No, és que es parla molt més d’Ucraïna que de Gaza”. I del Congo, què?
Vostè es pregunta això. Jo em puc preguntar també si finalment els xinesos se n’han sortit i han substituït amb la pròpia demografia els tibetans al Tibet…
O els uigurs. Tot és una gran decepció. Però això ho podries explicar tu millor que jo. Perquè jo em pensava que quan la informació es descentralitzava amb les xarxes socials això era una gran conquesta. La gran conquesta podia ser que ara no fossin els grans grups editorials els que ens dictessin de quins temes hem de parlar. Oi? Doncs, no. Busca a les xarxes socials Ucraïna, Gaza i Congo, i veuràs com hi ha la mateixa jerarquia informativa que als grans mitjans. És una gran tristesa. I anem a remolc. No sé qui dicta de què es parla i de què no es parla. El poder en bona part és això.
Qui ho dicta als mitjans són els periodistes. I si vostè em demana pel criteri de jerarquització, li diré que hi ha mitjans que s’articulen en base al propi criteri –és el cas de TV3– i n’hi ha que atenen exclusivament al criteri de l’interès dels lectors. Els famosos clicks. Vostè creu que hi ha grans conspiracions o algú per damunt de tot imposant de què es parla i de què no?
No, no, no. Crec que és molt més sofisticat que això. Però, si ho dicten els periodistes, com és que no n’hi ha que s’interessin per una guerra que involucra 160 grups armats, cinc estats i…
Crec que lamentablement això és fàcil de saber. Vol que li diga la meua opinió?
Sí.
Perquè no en saben prou, perquè no entenen què passa allà… [Riu]. Crec que el que passa la Franja de Gaza és molt més fàcil. Hi ha dos bàndols i, a més, encara és més fàcil prendre partit…
Si no saben què passa al Congo, jo els ho podria explicar en tres minuts, si és que hem de sintetitzar-ho…
Doncs, no els interessa. I creuen que no interessa als seus lectors.
No ho entenc. Abans podíem dir que era una lluita ancestralment ètnica entre grups, però ara estan claríssims els interessos econòmics, perquè tots els nostres mòbils es fan d’allà. Si obviem aquest tema ètnic, el coltan amb què es fabriquen els nostres mòbils surt d’allà. Abans ens podien dir que no hi havia cap tema econòmic al darrere que els motivés, però ara… Ara ja veig que tampoc els interessa. Però bé, només trac el tema perquè quan estic amb periodistes miro de saber com funciona tot això…
Pense també que una guerra que s’allarga anys i anys deixa d’interessar als periodistes perquè al final l’interès dels lectors, de l’audiència, també decau… Ha baixat moltíssim l’interès per la guerra d’Ucraïna respecte al primer any.
Ja [poc convençut i encara menys resignat].
Un pigmeu no existeix…
Té nassos. Al capdavall, veus que és un constructe cultural. Un invent, de fet, purament literari.
D’Homer…
D’Homer. Els pygmaios eren els follets dels grecs. I ja està. Per a nosaltres els follets són uns senyors que viuen en bolets i que tenen barba blanca, i per als antics grecs eren uns senyors petitons que lluitaven contra les garses i que vivien en un país exòtic o remot. Un explorador alemany decideix que ha trobat els pigmeus d’Homer al centre d’Àfrica, i va i se’l creuen! Ja veus com es construeixen les teories. La poca fidelitat que tenen aquestes construccions, amb les quals operem tan sovint. És un invent, això dels pigmeus. Però és que també és un invent això dels tutsis i dels hutus. Abans de la colonització un hutu era un pobre, i ja està. No tenia més contingut ètnic. També va d’això el llibre, sí.
I d’anar al Congo, amb l’excusa dels pigmeus, per descobrir-se a un mateix…
Jo faig servir el concepte de la ultraalteritat. L’altre és un concepte molt antropològic. L’alteritat és el que no és com nosaltres. Un moro, un africà, un gitano… Però un pigmeu està més enllà. No és que sigui algú diferent. És que és algú moooolt diferent. No és algú exòtic. És algú exotiquíssim. És cert que els seus cossos són impactants. Una cosa és veure’ls en un documental i una altra és tenir una persona davant teu que és com un hòbbit d’El senyor dels anells. Però hi ha tota una construcció d’aquesta identitat literalment fantàstica. Literària. Perquè va triomfar. L’explorador que va decidir que eren pigmeus totes aquelles societats que habiten al bosc africà va tenir crèdit. En contra de qualsevol criteri científic o racional. És aquesta història de construccions, de confusions, el que m’interessava en un llibre que és, bàsicament, un llibre d’aventures.
Vostè fa el seguiment d’una colla d’antropòlegs, de vividors en més d’un cas, que se’n van allà cadascun amb un propòsit diferent. Tots al voltant dels pigmeus, però cadascun amb la pròpia història al darrere i al davant.
Exacte. Jo volia fer una tesi doctoral sobre els pigmeus. Aleshores, la primera cosa que fas és recopilar-ne tota la bibliografia. I vaig descobrir que allò apassionant eren els personatges que els havien estudiat. Eren autènticament literaris en el sentit més extens del terme. I cadascun mereixia un capítol. Per què? El patró que tenien en comú és que tots veuen que allò és una cosa fantàstica. Una meravella. Una cosa que no és del món comú, que és extraordinària. Són extraordinaris, els pigmeus. I cadascun hi projecta alguna cosa de la seva més íntima personalitat. I el més increïble de tot és que ho troben.
O sigui, si tu vols trobar Homer al cor d’Àfrica, el trobaràs. Si tu vols trobar Déu al cor de les tenebres, és que el trobes, encara que sigui la cosa més intel·lectualment absurda que hi pugui haver. Si tu vols trobar un paradís gai enmig de la selva, el trobes, com és el cas de Colin Turnbull. De fet, hi ha personatges que són comodins, com Patrick Putnam, que és algú que vol ser el gran referent del món pigmeu i riu-te tu de la tragèdia de la pàgina en blanc. [Riu]. És algú que es passa vint anys enmig d’ells i no pot escriure’n ni una pàgina pràcticament. El seu últim acte a la Terra és llançar la màquina d’escriure contra la paret. O sigui, són uns personatges amb una tragèdia o un anhel interior tan forts, que es mereixien aquest llibre.
Diu vostè que odia Putnam, perquè era un canalla, i que s’ha enamorat de la seua dona, Anne Eisner…
Sí. És un llibre que no té cap deute amb l’acadèmia i, per tant, em puc permetre la subjectivitat. Jo dic que soc subjectiu, però intento ser just. Però Putnam, clar, és que era un pijo ianqui que es va muntar un paradís artificial al centre de l’Àfrica amb una sèrie d’absurds que al final t’enerven. El tio es queixa que s’està malmetent la cosa primigènia dels pigmeus quan ell ha muntat un hotel i els fa servir d’extres a les pel·lícules de Tarzan. I diu: “Hosti, és que la civilització moderna els està arruïnant”. Però, a veure, si tu tens aquesta idea purista de la cultura, no siguis tu qui la desballesti. A part que sabem que maltractava la dona, Anne Eisner, que, crec jo, era una gran artista. Se l’emporta a viure al Congo, als anys cinquanta, i només quan hi arriba li diu que és casat amb tres més. I tu ets la quarta. La poligàmia africana va molt per ordre d’arribada al matrimoni. És jeràrquica. Per a les africanes, doncs, ella era l’última.
L’admiració i l’amor que sent ella per un farsant són totals…
Ella l’admira molt, li presta suport tota la vida, fins i tot quan estava malalt… M’he permès el luxe d’incorporar-hi imatges d’ells perquè, com que són personatges reals, transmeten molt aquestes imatges. I Putnam és el coronel Kurtz. La imatge aquella… perdut en un imperi artificial, feudal… No em simpatitza perquè té aquella actitud, que, a més, és destructiva. No crea res, Putnam. A part que amarga a tothom.
Però darrere d’ell hi arriba un paràsit, Colin Turnbull, que els xucla tot el treball. Tant a ell com a ella.
Ni tan sols la va citar al llibre que va escriure amb tota la informació que ella li va facilitar, sí. Uf!
Cada personatge és un llibre.
Cada personatge és… És que de debò… La gent sovint et diu: “Això es mereix una història”. Jo, com a autor, sé que cada història ha de tenir tres elements com a mínim: plantejament, nus i desenllaç. Molt sovint la gent es queda amb el primer, una cosa extraordinària. I no. És molt difícil. I aquí tots els personatges els tenen. I Turnbull és molt peculiar. Té aquesta mesquinesa tremenda. Només es refereix una vegada, que jo recordi, a Anne Eisner, i la cita com la dona de Putnam. No era com avui dia, però a veure, tio, que tu eres un progre, un gai progre dels anys seixanta de Califòrnia. Vull dir… Com es pot ser tan mesquí? És increïble! Perquè, a més a més, al marge d’això encara té més història. Aquest capítol et demostra les profundes interrelacions entre els pigmeus i la literatura. Perquè ell escriu un grandíssim bestseller, The Forest People –en castellà, La gente de la selva. Jo l’havia llegit i m’havia impactat. No em va inclinar encara per res, perquè era molt jovenet, però era un llibre magnífic. Ara, és una construcció! És una construcció el que ell fa dels mbuti, dels pigmeus. Els continua dient pigmeus! Aquest tio no se n’allibera!
Volia vendre el llibre? Si els deixava de dir pigmeus, perdia la gràcia originària del mite…
Crec que hi ha alguna cosa d’això, sí.
Avui dia mateix tu dius mbuti i ningú sap de què parles. Si dius pigmeu, sí.
Clar! Però ell se suposa que era un acadèmic. I d’esquerres…
Però al remat volia un bestseller.
Sí. Doncs, va ser un bestseller. I molt popular. Tot i així, beneït pels acadèmics, quan, en realitat, allò no té un valor…
Tots ells hi van anar per beneficiar-se’n.
I tots en van obtenir algun benefici o alguna gran tragèdia. Putnam, per exemple, no en va traure cap, de benefici.
I Albert Sánchez Piñol a què hi va anar. Inicialment, vostè hi treballava per a una ONG, però, quan veu el primer mbuti, el món canvia. Pensa en una tesi doctoral, però que en volia traure?
La tesi, en realitat, només era l’excusa, per ser sincers…
Va quedar fascinat…
Sí, sí. A més, ho explico i no em sap greu.
Quan veu el primer mbuti és com una aparició divina…
Són humans, però, sí, sí, va ser com una espècie d’epifania. És molt bèstia. És un fenomen psicològic que està estudiat. No soc el primer que li passa. Acostuma a passar amb antropòlegs quan troben un salvatge –entre cometes– absolutament exòtic. A mi em va fascinar moltíssim. Crec que va entrar en acció una pulsió infantil. Quan som criatures és quan desenvolupem els nostres desitjos més intensos. Conèixer els marcians, conèixer els aliens, altres móns… Per a mi allò era una cosa, una força, extraordinària. Normalment quan ets adult te’n desfàs. Jo, en lloc de desfer-me’n, el que vaig fer va ser intel·lectualitzar-ho, però és la passió última, el motor per estar allà. La meva fascinació pels pigmeus és això: conèixer una gent tan diferent a nosaltres. Veure que la vida pot ser viscuda d’una manera que no té res a veure amb la nostra, però res!
No tenen cap valor com els nostres.
És que és un altre món. Intento explicar-ho, no amb abstraccions, sinó amb concrecions… No ho sé. Imagina’t una societat sense portes. [Riu]. Com canvia tot! Els seus valors no tenen res a veure amb els nostres.
Jo no he viscut en una societat sense portes, però sí en pobles on les portes no quedaven tancades.
I ja és un canvi. Imagina’t! És que, per trobar una societat diferent, pots transitar en l’espai o en el temps. De fet, això ens passa. Quan parlem amb els nostres iaios dius: “Com pot ser que pensen tan diferent?”. I són de la nostra pròpia família. Només ha passat quant temps? Quaranta anys? Però, és clar, parlem d’una societat paleolítica. Les diferències són molt considerables. I a mi això és el que em donava aquesta fal·lera.
Hi ha un altra moment epifànic. Abans de veure els nbuti, es troba amb les dones que carregaven llenya al llom per vendre-la a Kirumba. Com una filera de formigues…
Això és previ, però, sí, sí. No descobriré res si dic que a Àfrica hi ha molt de dolor també. És una societat adolorida. Per la conquesta colonial, pel que vam deixar allà i per les pròpies dinàmiques autodestructives. El Congo està en guerra. Aquestes són les imatges que també en recullo, perquè jo necessito explicar-ho tot.
Ha dit en una entrevista que hi va fer coses que, si les explicara, li costarien cares.
Sí, sí.
Per què?
Perquè tu quan ets allà no ets tu. Tu allà ets un altre. Per què? Normalment, quan viatgem ens movem en tres dimensions, però quan viatges al Congo en fas servir cinc. La quarta dimensió és el temps, en el sentit que a l’Est del Congo no hi ha Estat. I a la selva només hi ha dos poders: l’església catòlica, que té molta autoritat moral, i els senyors de la guerra. El marc de relacions és totalment diferent a una democràcia urbana. Les coses es fan d’una altra manera, t’agradi o no t’agradi. I quan ets allà has de fer-ho així. Però és que, a més a més, encara hi ha una cinquena dimensió, que és la teva jerarquia social. Jo aquí era un auxiliar administratiu i allà, al tercer dia d’arribar, ja tens cinc persones al teu càrrec, que, a sobre, et controlen. Tu ets un patró. Això ho canvia tot.
Ells esperen que tu actues d’una determinada manera…
Exacte. I si no ho fas, hi ha unes conseqüències. O maltractes la gent o perds el respecte i l’autoritat. Què fas?
Aquesta és l’excusa que sempre s’ha donat ací per justificar, no l’autoritat, sinó l’autoritarisme…
Deixa’m que te n’expliqui un exemple perquè entenguis això. Una cosa és quan som aquí i una altra quan ets allà. Allà et trobes la pel·lícula feta. Tu aquí n’ets el protagonista, d’aquesta realitat, que construeixes cada dia. Allà les coses no van exactament així. El primer viatge que vaig fer a l’Àfrica era de feina. Jo hi anava a examinar ONGs i tot això. Necessitava algú. No podia preocupar-me de cuinar-me mentre viatjava i em movia, rentar-me la roba i tot això… Vaig contractar una dona. El que em demanava em va semblar una misèria. Li vaig dir que no. Li van fotre una pallissa i una mica més i la maten. De fet, crec que la van matar.
Perquè vostè li va pagar més…
És això. Vaig provocar un desequilibri familiar i social. El marit es va sentir humiliat. Les famílies bantus poden ser cent persones. Ella, amb aquell sobresou, va redirigir-ne l’estructura del poder, que n’és la part més sagrada. Has de respectar molt els vells, la gerontocràcia. Donava més calés a les cosines, que tenien més poder, va disminuir la figura dels iaios… Tu saps el caos que va crear? Volent fer una bona acció, entre cometes… Jo dic que Àfrica sempre et torna culpable. Perquè, si jo li pagava el que em demanava, l’estava explotant. Si no, l’estic matant. Què fas? No és un país per a covards o per a moralistes.
Ja ho escriu vostè al llibre: “El Congo és l’infern dels moralistes”.
Sí, perquè encara fan més mal. De debò. És que… Jo observava les ONGs i veia que la meitat creaven uns desequilibris… Seria molt llarg d’explicar, però és el que t’he dit d’aquesta dona… en pla bèstia! Tu poses un hospital allà. “Ah, un hospital! Això és fer el bé!”, pots pensar. Anava a examinar l’hospital. Em demanaven d’anar a veure com operaven i jo els deia que no, que jo no sé operar, que a mi m’interessaven les conseqüències que se’n derivaven. No se n’adonaven i només hi havies de mirar. A la porta de l’hospital venien medicaments. No veieu que el tio que obre la porta de la farmàcia s’ho està venent tot? No veieu que el que obre la porta del quiròfan ara arriba en cotxe? Era ell qui decidia qui hi entrava i qui no. Però, a més a més, els que s’enriquien amb aquelles jugades s’havien carregat l’estructura social del poble. Perquè ara manaven ells, que tenien la pasta, i no els vells. Però, encara més. Aquell poble –el de l’hospital– se n’havia beneficiat i el poble del costat, com que no en tenia cap, s’encenia…
Però llavors tot el qui els vol ajudar els fa mal…
Crec que hi ha una certa arrogància en el fet de decidir nosaltres com els solucionarem els problemes.
Però si la gent es mor de gana, què fas?
Doncs, mira, en primer lloc, preguntar al seu govern.
I si el seu govern és autoritari i corrupte?
Aquí arribem a un punt que és absolutament indignant d’Occident, que és el missionerisme. Aquesta idea que nosaltres tenim la raó, anem allà, l’exportem i els resolem la vida… Els governs d’allà, en realitat, no són més corruptes que els d’aquí. Clar, si et mires un desastre com el Congo, això no val. Molts governs d’allà tenen un pressupost anual inferior al del Barça. Poca cosa podem corrompre. Això per començar. Segona: no hi ha ni un sol d’aquells governs que hagi demanat més ONGs. Per alguna cosa deu ser. Ni un. Ni corrupte ni no corrupte. Jo m’hi he interessat. A tot estirar et diuen: “Sabem que hi ha ONGs i no les podem fer fora del nostre poble, però no ens arreglen res”. I tercera, la majoria d’aquests països han seguit plans de sanitat, per exemple, molt racionals, seguint les directrius de l’ONU. Així és com s’han de fer les coses. Tu no pots intentar des de Barcelona resoldre un problema de l’abast del que tenen aquests països. Hi ha uns plans de les Nacions Unides que s’hi han d’implementar. Però això no ho volen fer les ONGs, perquè perden protagonisme. Et diran: “No, és que són corruptes”. Deu ser que nosaltres podem donar lliçons d’honestedat… I entrar als seus governs és un altre assumpte que… De debò, aquesta idea és nefasta.
I ens hem de rentar les mans?
És que no serveixen de res les ONGs. Només perquè tinguem bona consciència cívica aquí. Ni tan sols allà. Aquest és un debat que està molt superat. Mai ningú els n’ha demanat comptes. Què han fet de bo? No, no, és un tema del qual jo he desistit, però, si us plau… Jo ja ho entenc, però… Hi ha una cosa que afecta la nostra consciència més íntima, que el el missionerisme. La pregunta que acabes de fer –“Ah, és que s’estan morint de gana, alguna cosa hem de fer”–, no se la fa tothom. Tu no veuràs cap africà que digui: “Hi ha molts accidents de trànsit a Europa. Alguna cosa haurem de fer per arreglar-ho!”. No totes les cultures són així. Hi ha un exemple que darrerament em crida l’atenció, que són els xinesos. No es preocupen per res d’això. Passen de tot.
Ací ens preocupem fins i tot per la pena de mort als Estats Units i ens destarota que allà les armes de foc siguen legals…
Doncs, jo no. No em preocupa. És el seu problema. Potser la meva és una actitud molt més relaxada, però no hi podem fer res.
La seua és una actitud d’antropòleg… Es limita a observar i a estudiar.
És que no canviaràs res. Nosaltres, sí, anem on sigui a mirar. Jo entenc que això pugui ser criticable, però és una reflexió que va més enllà de l’article periodístic. De debò, en el fons de tot això hi ha aquesta idea missionera. Tenim la missió de civilitzar el món. És que és d’una ironia terrorífica, perquè això va canviant en el temps. Fa cinc-cents havíem de cristianitzar-los i si no els cristianitzàvem… Tothom veia que era evident que havien de ser cristians. I que, si no, fèiem una cosa molt dolenta perquè es podririen en l’infern. Pobra gent! Fins i tot els assassinàvem per convertir-los. A ells i als seus fills. Quan els hem cristinianitzats a tots ara resulta que pensem: “No, ja hem canviat, en això estàvem equivocats”. Ara són els drets humans i és la democràcia. I què serà d’aquí a cinc-cents anys?
Què podem fer davant una guerra tan terrorífica, de les magnituds de la que hi ha al Congo?
Som fills del nostre context, d’acord. Però és el seu problema, que l’arreglin ells. Potser aquesta és una actitud més democràtica. Jo no els dic mai als africans que han de fer amb la seva vida, amb el seu govern o amb la seva societat. És que no són els meus. A mi no em deixen fer el que vull amb la meva. L’última vegada que vaig anar a votar em van fotre l’urna a una bossa d’escombraries i em van dir “¡Perro, muérete!”. I jo he d’anar allà a defensar a democràcia europea? Va, home, va. En lloc d’intentar exportar els nostres valors, hauríem d’intentar arreglar les nostres contradiccions. En general. Això és el que penso.
Comparat amb l’antropòleg, el missioner hi va a ensenyar. Ell creu que aquesta és l’actitud correcta, ensenyar la idea de Déu o el que sigui. Un antropòleg, com que va a estudiar-los a ells, entén que la veritat, el coneixement, els tenen ells. És una inversió de principis. Partim d’aquesta base, de la base que ells tenen el coneixement.
És més humil. Al llibre explica que els són ells que han acabat ajudant-los a vostès. Diu textualment: “Qui esvaeix les tenebres del seu por ja no tem les tenebres”. Vostè hi va esvair les seues?
Sí. Una bona part. Hi ha un moment en què ho escenifico. És aquella escena nocturna en una clariana de la selva, on tothom balla com un boig, tothom borratxo, uns grillats disparant… Pots pensar que allò era l’infern. Al contrari. Aquell va ser el millor moment de la meva vida. Perquè els coneixia, no els tenia cap por. Al contrari, sabia que estava entre amics. M’entens? En canvi, agafes aquesta escena, la traus de context i hi veus el cor de les tenebres, de Conrad. I no! Quan coneixes l’altre realment s’esvaeixen moltes coses. Aquest és un principi, en certa manera, en comú amb el periodisme. Explicar una realitat que no coneixes.
Hi ha una cosa que em crida l’atenció. Alguns europeus, quan van a l’Índia o a Orient, davant el budisme o l’hinduisme, sí que volen aprendre, sí que són humils… Per contra, se senten superiors a qualsevol persona d’Àfrica, siga un vell o siga un bruixot…
Fa tempos que dono voltes a aquest tema. Crec que no té res a veure amb una qüestió cultural. És una qüestió de pura jerarquia econòmica i política mundial. És a dir, tot aquest respecte per la Xina va venir des del moment en què es va convertir en un pol econòmic internacional de primer ordre. Fins al punt que, contra qualsevol lògica racional, s’ha arribat en alguns llocs a incloure l’acupuntura dins la Seguretat Social. Això és una fractura amb tot el coneixement occidental. Parlen d’energies amb una agulla… No, no. L’energia, segons el codi racional europeu, ha de ser mesurada. Si no, no és energia. I t’hi incorporen una cosa així. En canvi, quan els parlen d’un bruixot africà et diuen: “No, no, ui!, aquests! Estan escampant la sida!”. Alerten que van amb gilettes fent talls… Per què no dius tot això dels xinesos, que també fan algunes coses que… Per què? Perquè jo crec que hi ha una jerarquia econòmica mundial, política, que es reflecteix en la nostra admiració. I aquells altres pobrissons són el cul-de-sac de la història moderna i els projectem tot aquest menyspreu. I és això el que explica l’escassa importància que els donem.
Per tant, no hi ha cultures superiors o inferiors, però sí que hi ha estats econòmics superiors i inferiors…
I tant. Hi ha rendes superiors i n’hi ha d’inferiors. I no nega ningú que augmentar-la sigui una aspiració que és bastant universal.
Per tant, és lògic que tots aquests països, tota aquesta gent, vulguen aconseguir un nivell de renda, una riquesa, semblant a la dels països desenvolupats econòmicament, que aspiren al progrés econòmic…
I tant! Però això ja no és aquesta idea missionera d’anar a donar la mà a un nàufrag. Això vol dir implementar-hi els plans de l’ONU. I punt. Això inclou també els pigmeus, perquè ells també pateixen un colonialisme intern, eh? Jo tinc moltes trifulgues amb amics meus africans quan em diuen que som racistes. Ells també ho són amb els pigmeus. Els diuen que són micos. Els tracten una mica com els nostres iaios als gitanos. Perquè els pigmeus també són nòmades, robagallines… És aquesta idea… Perquè no els poden controlar. A més, tens la selva pel mig.
Ja quasi no en queda…
Ja, ja. És que no hi queda ni un animal viu. Els furtius s’ho han carregat tot. Tenim una idea molt equivocada d’Àfrica. Això és de manual de primer curs, però són un continent molt urbanitzat. La gent ha fugit de la selva i ha anat a les ciutats. La selva s’ha quedat abandonada, però hi han entrat els furtius. La gent ha de menjar. No hi ha bestiar. A més, si tens un Estat que no existeix, com al Congo… Això dels parcs nacionals i tal… Estan totalment devastats.
Hi ha algunes barbaritats culturals nostres que li volia comentar. Ha llegit Tintin al Congo?
Sí.
La primera versió o la darrera?
Jo crec que amb una ja en vaig tenir prou. No sé si és la primera o la darrera.
No li pregunte, doncs, sobre la idea que tenia Hergé del Congo?
És terrorífic. Diuen: “Oh! És que era un producte de la seva època!”. La gent que denunciava les barbaritats del colonialisme belga al Congo, el que hi feia el rei Leopold, també eren de la seva època. A mi això em fa molta gràcia. Totes les èpoques han tingut els seus opositors contra aquestes barbaritats. El que va passar allà excedeix qualsevol mesura. És llarg d’explicar.
El rei Leopold es va quedar el Congo com a propietat privada…
Com una reserva pròpia, sí. No era de l’Estat belga. Al final el van cedir a Bèlgica, però era el seu jardí particular. Podia fer-ne el que volgués. Amb la gran hipocresia que hi va entrar contra l’esclavisme dels àrabs. Ell hi va crear els “treballs lliures”, que eren una forma d’esclavitud també. No m’atreveixo ara a dir-te la xifra de morts, però allà hi va haver unes hecatombes… Amb un afegit que la gent no acostuma a comentar, perquè Leopold és el dolent de la pel·lícula, però què va passar? Leopold va ser objecte de crítiques d’humanistes, periodistes de l’època, anglesos i francesos, que criticaven el que ell hi feia, perquè Leopold era belga. Però el que passava al costat, a les colònies angleses i franceses, era pràcticament igual. Això no ho denunciaven. Jo diré ara un frase una mica polèmica, però no tenim clar que som els dolents de la pel·lícula. Perquè per a nosaltres això és un apartat menor als llibres d’història. Ara, per a ells… Tenen molt present que les conseqüències de tot allò. Vol una prova indirecta? Allà no hi ha hagut gaire solidaritat amb Ucraïna.
Ens odien?
Sí. A la tercera cervesa et volen matar. Els surt el, el… No m’estranya! Fixa’t què passa ara al Congo. S’estan enduent totes les reserves minerals, amb la complicitat absoluta d’Europa. Ruanda exporta molt més or i coltan del que tenen a les seves reserves. Tots els països del món tenen controlades les reserves del seu subsòl. Ells exporten molt més del que tenen. D’on ho trauen? Òbviament, del Congo. Ho sap tothom. Però, clar, això és perquè la Unió Europea ho compra. Quan seria molt fàcil dir-los: “Escoltin, senyor, cadascú el que és seu”.
Li comentava abans algunes barbaritats en el nostre imaginari. Aquesta afecta els pigmeus directament. En la primera pel·lícula de Tarzan una tribu de negres que ataquen un grup de blancs els volen representar… I són nans, nans nord-americans, òbviament.
Sí [Riu]. És molt fort. Tot aquest imaginari africà, una bona part, el crea Paul Du Chaillu, que és el primer personatge del llibre. Ell comença amb els goril·les. Tot això de King Kong, de Tarzan amb els goril·les, el goril·la que segresta una dona, aquest mite sexual, l’exotisme, tot això és de Du Chaillu. Als seus llibres, que van ser molt populars, on es barregen literatura i ciència, hi ha tot això. El creador de Tarzan, Edward Rice Burroughs, tenia tots els seus llibres a la seva biblioteca. D’aquí venen totes les pel·lícules. Estic segur que els guionistes de Tarzan, a més de Burroughs, havien llegit Du Chaillu. Com que no van trobar pigmeus, van buscar nans i els van pintar de negre.
Encara més. Ací teníem els Conguitos. Cacauets recoberts de xocolata. En les bosses que els contenien hi havia un dibuix amb un pigmeu amb llança.
Bueno… Era una cosa que…
De veres. Petites, redonets, conguitos…
Jo això, justament, ho trobo intranscendent.
Perdone, ara volen que canvien el nom. Milers de persones han acusat l’empresa que els fabrica de racisme…
Ja. Però a mi tot això em sembla absolutament irrellevant en comparació amb tots els règims desequilibrats que hi ha als països africans, que, per cert, estan canviant. Tenen personalitat i tenen caràcter. Suposo que ho està seguint. Als francesos, els han fotut un puntelló al cul. Han fotut fora en Macron. Quasi totes les excolònies franceses tenien una moneda imposada per París, que decidia París, el franc CFA… Però això què és? És que és fortíssim!
Potser ara la substituiran per una de xinesa…
Ara els entraran els xinesos. Prefereixen els xinesos als europeus.
Doncs, que es preparen també. Del foc a les brases…
Ah, sí. Però, fixa’t com n’estan, de cremats, que els prefereixen. No els regalen res els xinesos, però els fan autopistes. M’entens? I els altres anaven amb una ONG repartint condons i després arribaven els capellans i els pagaven diners per endur-se els condons. [Riu].
Tot molt coherent…
Tot molt coherent! Deixa’ls córrer, els xinesos. Però, si tu parles amb els governants africans, volen més xinesos i menys europeus. És la seva decisió. Amb l’experiència històrica que tenen diuen: “Prou! A veure aquests, provem-ho”…
Deixe’m que li parle d’un darrer mite nostre. El del tresor amagat. En la novel·la fins i tot vostè el pateix. Recorda aquella pel·lícula que es deia Les mines del rei Salomó?
Això bascul·la entre la banda europea i la banda africana. És la idea aquesta de l’imaginari colonialista…
El cementeri dels elefants.
Exacte. Les mines del rei Salomó. El marfil. Allà en algun racó recòndit hi ha un tresor que nosaltres ens podem endur. I també ha passat transferit a la banda africana: “Hi ha un tresor que ens heu fotut!”.
Home! Si els estan furtant els minerals…
Clar. Tenen raó. No ho puc explicar tot, però jo quan estava allà… La quantitat de gent que em venien amb projectes de cooperació, tal com ells els entenien… La meitat era gent que em deia: “Jo sé on hi ha amagat el tresor que ens van robar. Vostè ha de portar la maquinària per trobar-lo i anirem a mitges”.
L’or de Moscou.
Exacte. Segurament hi té alguna vinculació narrativa.
D’alguna manera, vostè també hi va trobar el seu tresor. Després d’aquella experiència ha fet tres, quatre llibres amb el Congo o Àfrica com a escenari…
Sí.
Pandora al Congo…
És el que menys. A mi la riquesa que em van aportar el Congo no és tant d’arguments narratius com de rerefons estructural, els personatges, les situacions, les relacions… Una mirada sobre el món.
Pallassos i monstres…
Va ser el primer llibre. Un llibre que ha agradat molt a qui l’ha llegit. Molta gent el va confondre amb una mena d’informe d’Amnistia Internacional. No era això. Era veure com tots aquells monstres dictadors en realitat eren productes d’Occident. No d’Àfrica, sinó del colonialisme. És un tribut directe, sí, però després hi ha la concepció mateixa dels relats, que té un rerefons antropològic.
La pell freda també és això.
La pell freda… De fet, quan vaig escriure Les tenebres del cor vaig veure fins a quin punt tot allò m’havia influït. Ja ho explico al llibre. Quan m’estava allà vivia en l’edifici d’un missioner a la selva. Si no, no pots estar-hi. De què va La pell freda? De dos individus tancats en un far amb dues visions totalment oposades de la bestialitat exterior. Simbòlicament, és aquest el deute que tinc, més que no coses concretes… Justament la selva de Pandora al Congo no és la selva real. És la selva imaginària. Com més endins, més perdut. Allà no hi ha selva. És una xarxa de poblets, que són els nusos de la xarxa, units per camins que duen a un altre poble. No t’hi pots perdre. Jo mai vaig tenir por a la selva. Potser perquè coneixia com a antropòleg com funciona.
A la nit sí que en tenia…
Home, a la nit no et moguis per la selva. Sigues prudent. La gent es pensa que… Jo, que veiés la seva buidor, la seva destrucció natural, això no vol dir que ho considerés un parc temàtic, com fa molta gent. La primera vegada que vaig fugir del Congo per la guerra em vaig trobar a Uganda una expedició de canadencs i australians que anaven cap allà. “No hi aneu”, els vaig dir. “No, és que nosaltres anem a veure els goril·les”. Però als guerrillers els és igual! I no. No em van fer cas. Els van pelar a tots. Xaval, hi ha un punt… Es pensen que allò és un parc temàtic, que la cosa no va amb ells… “Nosaltres anem a veure els goril·les”. Bé, doncs, potser als hutus genocides que campen per allà i que són milers els ho podeu explicar. Per quedar-se amb les teves botes et tallaran els peus. És molt bèstia el que ha passat allà. Només el genocidi ara es calcula que van ser un milió de persones en tres mesos. És l’últim genocidi del segle XX. Però és que allò només va ser l’espurna del 2009. Allò només n’havia segut el pròleg. Jo explico al llibre com estava tot d’encès. D’això fa vint anys. Fa vint anys que estan en guerra. L’últim mapa polític que tinc del Kivu, d’aquella regió, inclou cent vint grups armats diferents. A més, ara, a diferència de quan jo hi era, hi ha islamistes, que són els que faltaven. Quan jo hi era l’Islam era un acudit. N’hi havia un grup a tota la regió. I ara s’han multiplicat. L’exèrcit d’Uganda també és dins, oficialment. I tot es va reprendre amb Donald Trump.
El dia que Trump va ser escollir president, l’M23, que és la guerrilla auspiciada per Ruanda, fa una ofensiva bestial. Seria molt llarg d’explicar, perquè ells ja la podrien haver feta abans. Perquè militarment l’exèrcit del Congo és un desastre. Però, per què ho fan? Se sospita que Trump ha ofert al govern del Congo quedar-se totes les mines a canvi de suport militar. Ells estan desesperats, perquè no poden contra la guerrilla. Els de Ruanda, que, de fet, eren el nen mimat dels Estats Units, ho devien saber i van decidir quedar-se-les abans. Per poder negociar després o el que sigui. Allò és una calamitat total. És una guerra horrible. A més, les mines aquelles… nens de deu anys treballant sota terra… Una cosa…
Tot això ho explico perquè m’ho preguntes, però, en realitat, el meu interès allà no eren els africans. Eren els pigmeus. Els africans eren un accèssit, però no eren el meu interès. Tenia curiositat i tal, però el meu interès eren els mbuti, que eren un altre món.
Els mbuti –els pigmeus, ai!– s’acaben o no s’acaben?
Noooo. Jo crec que no. El que s’acaba és la selva…
A la novel·la hi ha un capellà italià, el propietari de l’edifici on viu vostè, que es posa a plorar perquè els mbuti s’acaben…
“És que els estan exterminant!”. “Però si ets tu el que s’extingeix!”. I no ells. És que no ho veieu, home? Aquell era un món molt surreal.
I els catalans s’acaben o no s’acaben?
[Riu]. Doncs… Jo diria que abans s’acabaran els catalans que els mbuti. Veient com va el pla. Però m’estimo més no parlar-ne perquè no voldria que el meu pessimisme s’encomanés a ningú.
