Albert Pla imposa un cert, un total, respecte. Entrevistar-lo pot ser ficar-se en un vesper. Si no, que ho pregunten a David Broncano. Els miracles de la xarxa permeten recuperar una entrevista estúpida, no absurda, que li va fer a La resistencia, on ell no sabia on ficar-se i el cantautor terrenal es ficava pertot. Els cronistes que volen enllestir-ho ràpid i sense complicar-se gaire la vida en diuen “un inclassificable”. Es pot intentar classificar algú que ha fet de tot, que riu amb el cap acotat, que sembla innocent, mig fava, i que n’amolla de l’alçada del campanar d’Alcalà de Xivert? Cada vegada que Albert Pla es deixa anar, n’hi ha que s’inquieten i que s’alteren. Pitjor per a ells. Pla se’n surt sempre. I hi torna. Des de l’escenari, el plató o les llibreries. Tot ho veu normal. Fins i tot dir fill de puta a l’autoritat més alta, altíssima, i més incompetent. No s’equivoca, el comediant de Sabadell que ha viscut a tot arreu. Sense veu, murmura cançons impossibles que embadaleixen. “És que, si canto més alt, la gent parla i es beu uns cubates”. Per l’amor de Déu, no us despisteu i pareu atenció a allò que canta i a allò que diu ara!
En quin món viu Albert Pla?
Estic segur que la humanitat, tard o d’hora, aconseguirà sortir d’aquest planeta.
Això diu Elon Musk…
Sí. Jo és que crec que aquest món és un inconvenient per a la nostra supervivència. Crec que el planeta Terra és una plataforma de llançament d’humans cap a mons millors on no tindrem les molèsties que ell ens provoca. Això, comptant que busquis la immortalitat. Saps que et vull dir? Que jo crec que és el que busquem. Per aconseguir això, per allargar aquesta vida, hem d’aconseguir un món que no és aquest. Vivim en aquest món, sí, però provisionalment.
Què té contra aquest món?
Personalment, res. No és res personal. Ell fa la seva. Jo faig la meva. I de vegades em sento molt compatible amb la Terra i amb el que m’envolta, però resulta que no. Resulta que ella, no. Que ella fa coses perquè jo no estigui bé.
Per exemple?
Em posa malalt, mata. Em fa respirar l’aire que vol, em posa la temperatura que a ella li dona la gana. De vegades s’hi està bé. Mira quina sorpresa més agradable! No esperava que avui fes fred! Però també de vegades per a mi és un inconvenient.
I la gent?
La gent… La veritat, no soc gaire sociable. En general, la gent… No hi tinc gaire empatia, cap a la gent. També he de reconèixer que hi ha persones que em cauen simpàtiques, que em són agradables. Però en general la gent no m’agrada. Procuro allunyar-me’n. No soc una persona que tingui curiositat per conèixer-ne d’altres.
Com hauria de ser aquest món on hem d’anar a parar quan puguem fugir de la Terra?
No ho sé. M’agrada imaginar-me’l. Aquesta és la gràcia. Me l’imagino diferent.
Una part d’aquest món queda reflectit en les seues cançons?
No. En les meves cançons jo reflecteixo coses que no m’espero. Si en faig una o escric un llibre o el que sigui sempre m’imagino coses que ahir no m’imaginava que m’imaginaria. Aquí hi ha la gràcia.
Algunes són burletes, cruels…
Sí.
Pense ara, per exemple, en les seues dues novel·les: España de mierda i España en guerra.
També són maneres de divertir-se, petites venjances personals. [Riu].
Li agrada la venjança?
No. No m’agrada la venjança. No soc gens rancuniós. Però, per exemple, sí que reconec que a España en guerra em va agradar molt descobrir que tu li pots dir al president del teu govern que és un regrandíssim fill de la gran puta i que li posaràs un petard al cul, que explotarà, i que després vomitaré sobre el seu cadàver… dijo Jimmy.
Això permet la ficció, sí.
Reconec que en aquest cas em va agradar. A més, també em va agradar que ho fessin els americans, per aquesta cosa que tenim els espanyols o els catalans de pensar-nos que som els americans, que som ells. Quan en realitat jo crec que no, que són més aviat els nostres enemics, almenys moralment i culturalment.
Vostè per què canta? Per guanyar-se la vida? Per burlar-se del que no li agrada? Per mirar de canviar la realitat?
No, no, no. A vera, jo tinc moltes cançons, he fet molts espectacles i entenc que hi ha cançons concretes que poden anar per aquesta línia, però no els dono més importància que a d’altres. Jo faig espectacles i vaig cantant caçons, no per fer escarni, ni per canviar res socialment, ni tan sols per fer conya. Ho faig perquè em surt així. Amb els anys s’ha convertit en un ofici molt agradable. Ara he dinat aquí amb tres músics i els deia que per a mi anar a cantar ja és com… Ja sé que aquest cap de setmana aniré a Càceres i a Sevilla. I faré concerts i veuré tots els amics que tinc a Càceres i les amigues que tinc a Sevilla, i que tornaré després aquí. El moment del concert serà una cosa molt agradable i que no em produeix cap feina. Veig que va bé. [Riu]. Ni em poso nerviós abans de començar ni després quan acaba. Serà una estona agradable i guanyo els diners necessaris per viure, per continuar fent això.
Potser m’equivoco, però jo sí que el veig nerviós i tímid. Què va passar les primeres vegades quan va començar a actuar?
No. Mai m’he posat nerviós jo. [Riu]. No entenc per què la gent es posa nerviosa per sortir a cantar una cançó.
Les primeres vegades vostè estava tranquilíssim, doncs.
La primera vegada reconec que sí que em vaig cagar. Perquè no havia cantat mai ni en un bar. Em vaig trobar en un teatre a Jaén, amb tot el públic castellà, i jo cantant en català allà, sol. Hi havien passat vuit cantants en castellà -gran èxit- i jo em pensava que em matarien. I el tècnic de so em renyava perquè no sabia què era un monitor. Sí, reconec que aquell dia no sabia com havia de fer-ho, però va ser començar a cantar i ja està. Se’m va passar l’ensurt i mai més m’he tornat a posar nerviós. Sempre que hi ha accidents m’ho passo molt bé i sempre penso que, si tot va molt malament, puc fer la trampa de desmaiar-me i la gent aplaudirà molt.
Faça el que faça ara, la gent l’aplaudirà…
Faig el que puc. I faig coses amb les quals em sento molt còmode sobre l’escenari. Has de procurar estar-hi molt còmode, sentir-t’hi molt còmode. I veig que aquesta comoditat també és entre el públic. Llavors quan s’acaba em diuen: “Bé, bé, molt bé, eh!”. Adéu, adéu. Tot va bé. Si fa més de dues setmanes que no faig un concert ja penso: “Hòstia, me cago en la puta, ja fa més de dues setmanes que no en faig cap. Hauré d’anar a fer un concertillo…”. És una rutina que m’agrada.
Vostè té poca veu. I quan canta o quan recita encara en té menys.
Ja et dic. Jo soc com soc i cantava així. Després amb el temps t’adones que, si cantes fluix, la gent t’escolta, i que quan comences a cantar fort, la gent es despista. Si hi ha molta marxa, la gent es distreu, agafa un cubata… En canvi, si cantes fluixet, t’escolten. Clar, quan soc a l’escenari jo intento que la gent m’escolti. Per a mi és tan senzill com fer el que et surt fer.
De petit volia ser cantant?
No ho sé. M’hi vaig trobar havent d’anar a cantar a un teatre… Vaig fer unes cançons i llavors un noi me les va gravar, va presentar una maqueta… Jo era jovenet i escrivia, feia una cançó, intentava dibuixar… Suposo que com li passa a tothom.
Home, tothom de jove no fa una cançó, dibuixa…
Vull dir que no saps ben bé… Que tens coses per a explicar i tu gaudeixes. Hòstia, aquella intimitat teva, collons!, en gaudeixes molt. És un moment íntim molt xulo. Prefereixes això que mirar la tele. O que sortir. Penses: “Hòstia que bé que m’ho estic passant aquí. No sé ni com acabarà, però…”. Quan el meu amic va presentar la maqueta i vaig anar a Jaén, vaig trobar aquesta fórmula. Si m’haguessin donat un premi de pintura, no ho sé -no crec-, però potser m’hauria motivat per una altra banda. Va anar així. I tot ha anat rodat.
Es considera un artista original?
Jo soc un comediant.
Es considera un comediant original?
Mmmmmm… Crec que tot els que pugen a un escenari -almenys tots els que a mi m’agraden-, crec que tots són originals. El Tortell Poltrona és original, el Gila és original, el Pepe Rubianes és original, el Mick Jagger és original…
És que ara parla dels originals. No sé si Fernando Esteso és original…
Home, ell té un humor seu ben original i l’identifiques molt. Quan el veus a ell dius: “Aquest és l’Esteso i ara farà això”. Saps que et trobaràs aquell acudit. I ho trobo molt meritori. Amb els anys també t’adones que hi ha cantants que canten molt bé. Sí, poden haver-hi 8.800 persones que imiten Shakira i són iguals de guapes que ella, però, de Shakira, només n’hi ha una. Jo no em trobo particularment original. Faig això meu, que és el que sé fer. El Sabina deu fer allò altre i el Serrat deu fer el que sap fer.
Quan diu de vostè que és un comediant ja rebutja definir-se com a cantant, com a cantautor, com a intèrpret, com a actor… El concepte comediant pot voler dir: “No em prengueu seriosament, no em compliqueu la vida, que jo només soc un comediant”…
Tot són paraules. Artista em sona molt… Collons, artista és molt… “Perdona, eh, que jo soc artista!”. Comediant quadra més amb el que jo faig. Vaig a Sevilla, munto el circ, faig el que jo sé fer, tothom diu “Ooooooh” i torno cap a casa. [Riu].
No li ha passat mai que ha arribat a un lloc, ha muntat el circ i la gent no ha rigut, no l’ha entès?
No. Mai.
És rar. No fa vostè un humor convencional…
No m’ha passat mai. I per exemple, quan vaig amb el Diego Cortés, porto espectacles més teatrals, més definits, però el meu bolo de batalla soc jo. O jo i el Diego. I mai hem fet un repertori. De sobte, et trobes a les dotze del migdia en una plaça tot de nens i has de dir: “Com que hi ha nens, mireu nens, un policía muerto, un policía menos!”. I llavors tots els nens salten d’alegria, saps? Vull dir que en cada lloc trobes el teu repertori, que és molt diferent cantar en un teatre a les vuit del vespre que cantar en una sala amb gent de peu, que s’ha fotut quatre birres, a les onze de la nit. Tu t’hi adaptes. Sí, pot passar alguna vegada que comences un concert i fa piiiiiii! I llavors veus que no hi ha res a fer. Però això no m’ha passat mai.
He llegit de vostè moltes vegades una pinzellada ràpida i fàcil: Albert Pla és inclassificable. Què en pensa? Se’l pot classificar?
Sí, no ho sé… Has d’entendre que per a mi… tant se me’n fot [Riu]. No hi penso, en aquestes coses.
Diuen que els xiquets no menteixen. Com que són nens… Vostè es fa el xiquet per poder dir tot el que li vinga de gust?
Crec que a la gent els dones un codi. Un codi de llenguatge. Estableixes aquesta mentida, aquest llenguatge que utilitzaràs. I després la gent s’ho menja. És cert que jo no faig servir ni l’agressivitat, ni els crits, ni tot això. Em sé expressar millor de l’altra manera. Em funciona. Tothom m’entén.
La frase és seua: “La millor manera d’arribar al cor de la gent és rebentar-los les costelles”.
Ah, sí? [Riu]. És cert, no? [Riu més].
Se’ls ha de rebentar les costelles, per arribar al cor de la gent?
Literalment, sí. No? De vegades les metàfores tenen molt de realitat. Aquesta és una metàfora, però és real. Rebentant les costelles arribes al cor.
Mirant els seus precedents, sempre he trobat en vostè una línia de continuïtat amb Jaume Sisa.
Home, sí! Amb el Sisa, molt. Reconec que quan vaig començar a cantar no el coneixia. Coneixia el Ricardo Solfa.
Tanto monta, monta tanto…
Quan vaig començar a cantar sí que reconec que els únics cantants catalans que suportava era el Pau Riba i l’Oriol Tramvia.
Formen també part d’aquest món, del de Sisa…
I també soc de la generació dels punkarres. Em vaig criar amb cantants catalans que t’esmussaven per això, perquè eren els cantants que et feien cantar a l’escola.
Li deia això perquè el veig a vostè, quan canta Somiatruites, cantant Qualsevol nit pot sortir el sol o El setè cel.
Sí. De fet, en tinc una versió, de Qualsevol nit pot sortir el sol. I tinc una amistat superxula amb ell. I sí, realment, a mi m’agraden els mons que suggereix. Molt. Sisa és una persona que suggereix, molt suggerent. Trobo que als catalans ens falta una mica això. A mi em falta. Ho trobo a faltar. Trobo a faltar una mica de…
De fantasia llunàtica?
De tot! Alguna cosa que sigui alguna cosa! Que no sigui tot tan català, tan planer, tan ben fet… Allò que dius: “Podria haver-hi algú que fos molt brut o molt alt?!”.
Però si aquest és un país ple de bojos, en el millor dels sentits…
Sí, és clar. Em refereixo a Catalunya perquè soc català, però això en general em passa a tot el món. Imagino que a tothom li passa. No només em passa a mi. També et vas fent gran i cada cop les pel·lícules et semblen més iguals. Els llibres et semblen més iguals i ja no en llegeixes, perquè dius: “Ostres, una altra vegada!”. I sents cantants i sents guitarristes, i dius: “Que bé que canten i que bé que toquen la guitarra”, però hi ha aquella cosa que… Necessites que et desperti més alguna altra cosa. Aquesta necessitat d’alguna cosa que et sacsegi més m’imagino que ens passa a tots. Cada cop costa més…
M’he fixat en tres o quatre coses de la seua discografia que em criden especialment l’atenció. La primera és el primer disc -Ho sento molt-, que devia ser aquell que va portar a Jaén… Va ser com un esclafit.
Eren aquelles cançons, sí. No sé què volia dir amb aquell disc. Va ser tot molt per atzar. Va ser per atzar i… Doncs, això. Tu veies que ningú et feia cas i… Però, mira, un cop de sort.
Atribueix el seu èxit a un colp de sort?
El meu èxit i el de tothom. [Riu]. I tant! A alguns cops, no només a un.
Hi ha un altre disc que em va sobtar. El concert a París imaginat amb Joan Miquel Oliver. Alguns cantautors catalans -Raimon, Maria del Mar, Ovidi Montllor- havien passat per l’Olympia i, de sobte, vostès dos hi passen sense passar-hi…
Home, és clar! A tothom li faria il·lusió haver fet un concert a l’Olympia. [Riu].
Però ningú hi grava un disc imaginari!
Però pensa que als concerts originals de l’Olympia els aplaudiments també són trucats… [Riu]. És un hobby que jo tinc. Quan m’agrada una cançó d’algun amic meu, d’un company de feina, l’hi agafo i em poso a cantar jo sobre ell i hi poso públic. Al Madison Square Garden o on sigui. Amb el Joan Miquel vam acabar fent un disc, però amb molts altres cantants ho he fet també.
Després hi ha aquesta cançó -Somiatruites-, que va gravar amb Pascal Comelade, que més tard va cantar en directe amb Lídia Pujol… No sé si representa alguna cosa important per a vostè…
El Somiatruites era un disc de nanes per a nens. Un disc que jo tenia ganes de fer. Com els altres. Són cançons que em surten perquè em surten. Igual que la cançó El caganer, que vaig gravar amb Estopa, Gerard Quintana, Quimi Portet, els Manel i el mateix Joan Miquel Oliver. O altres mil cançons que vaig fer per a nens. Vaig fer una gira amb el Tortell Poltrona per a nens. No puc evitar-ho. Em surten caçons per a nens. M’és molt agradable. De totes les altres cançons o de les feines que fas, sí, et diuen coses xules, però del disc de les nanes sempre m’han dit coses molt boniques, sí.
Quin públic li és més graït, l’adult o l’infantil?
A mi? Jo no me’n puc queixar. Tothom m’és superagraït. I jo soc el cantant més agraït del món. Un cantant d’allò ho té fàcil [riu], però jo els ho poso difícil i la gent s’enrotlla amb mi.
Vostè se’n burla? Es burla de la gent?
Mai. Mai, mai, mai. No, no, no. Al contrari. A més a més, jo crec que la gent quan jo em ric d’algú o d’alguna cosa saben que abans m’he rigut de mi mateix. La gent ja entra en aquest codi. Sí que hi ha aquest cantautor -no en diré noms- que vol donar la sensació… allò de “que guais que som tots els que som aquí i que dolents que són aquells que no han vingut avui. Aquí hi ha la bona gent, que som nosaltres”. Això, jo no ho toco, és un altre gènere [riu].
Vostè ha fet cinema -per exemple, amb Isabel Coixet o amb Albert Serra- i també ha fet teatre -amb Lluís Danés-, però no hi ha entrat seriosament de manera decidida. Han estat tastets interessants, però…
No. És cert. Ara potser amb el meu paper a la sèrie La Mesías, però és que també… No tinc temps.
Ah, no? I a què el dedica?
Això. A fer cançons, a escriure els llibres que vaig fent… A mil coses. Ja m’agrada el cine, ja. I ja et dic que últimament hi treballem més, perquè ja està bé.
Què és un espectacle multimerda? I ara no em demane qui diu això perquè ho diu vostè.
[Riu]. Això va començar perquè vaig muntar un espectacle amb uns projectors, unes seqüències i uns amplers… en una època en què tot no estava tant al dia com ara, com es pot veure en un concert. Jo en deia multimerda perquè allò era tot una mica casolà. “No us penseu que això és multimèdia, eh!”.
També abans havia fet televisió amb Quimi Portet. Natura sàvia, a TV3. Allò era diferent i va resultar tot un èxit.
Sí. Em va agradar molt aquell programa. Sí, sí. Qualsevol programa que fos així. I la ràdio. Amb el Xavi Mundó he fet programes de ràdio que som com discos. Ho vaig haver de deixar perquè em tornava boig. Em passava el dia estudiant i fent aquells guions… Hòstia, era una quantitat de feina enorme… Hòstia! Em semblava genial. Tant de bo pogués tenir un equip de redactors i no haver-ho de fer jo tot. Però m’ho passava molt bé. Són feines que al final ja no donen per a més. També les ràdios i les teles no arriben enlloc mai.
Què vol dir això?
Vull dir que no hi ha una evolució com al teatre. Allà hi ha un límit. Saps què et vull dir? Tu fas una cosa que a tu et sembla collonuda o que pot ser collonuda, però allò no pot anar endavant perquè no hi ha diners o perquè no hi ha una estructura… Jo no hi he trobat la manera. A Catalunya Ràdio amb Laura Rosel vaig estar dos anys explicant allò dels reis, dels Borbons… Tu fas aquella secció i veus que la gent diu: “Ha, ha, hi, hi, collonut, de puta mare!”, però veus també que allò no anirà a més. No pots dir: “Vinga, anem a fer-ho bé. Això ho he fet jo, com he pogut, però, hòstia, agafem un equip de professionals”. No ho he trobat, això, a la tele o a la ràdio. Es mouen per altres consideracions.
Es mouen per l’audiència. En el cas de Catalunya, amb molts menys recursos que en altres llocs que els fan la competència directa…
Exacte. Per això.
Vostè es mou per diners?
Noooo, no. Però sí, suposo que tothom es mou per diners… Ara, per diners jo no hauria fet la ràdio [riu]. No hauria estat dos anys de cara a la paret fent seccions de ràdio.
Fa vostè molt el tastaolletes.
Sí. A mi, tant m’és el format. N’hi ha molts, de formats, per a dir el que tu vols.. N’hi ha molts. El format que se’t presenta? És el que acabes fent. Tant m’és que sigui una pel·lícula, que sigui una òpera, una obra de teatre, una cançó o un article al diari.
O que siga una novel·la, perquè un dia es va despertar novel·lista i en va fer dues -España de mierda o España en guerra…
I Los unos y los otros, la del whatsapp.
Per què de sobte Albert Pla es fa novel·lista?
Per això. Perquè et poses a escriure i dius: “Ah, mira, que divertit!”. Pots escriure coses que no cal produir, saps? Tu sol pots muntar un pollo impressionant!
Ho fa per muntar un pollo?
No, vull dir que jo, probablement, pel que fa a les dues novel·les, hauria fet una pel·lícula o una sèrie o un musical, però et poses a escriure i realment t’adones que pots muntar un pollo així, en el sentit que pots armar escenes enormes gratis… [Riu].
La tinta és molt barata.
I no només això. Fent cançons et censures molt perquè és qüestió d’anar escurçant molt i anar posant les coses dins de cosetes… Fins i tot en la ràdio, però la novel·la, no. La novel·la et permet fer tantes associacions d’idees, que dius “para, para”.
És conscient que en un altre moment per dues novel·les com aquestes l’haurien afusellat?
Això m’ho diuen a mi des de petit, però mai m’han portat al paredón…
Home, l’han portat davant un jutge, però la cosa ha anat suau… No ha rebut mai amenaces de gent alterada? Concretament, per aquestes dues novel·les.
Amenaces? A twitter i coses com aquesta, imagino que tothom en rep, no? Crec que això li passa a tothom. Al contrari, sempre que he tingut un rotllo xungo he notat que… Per exemple, arran dels discos No sólo de la rumba vive el hombre o Veintegenarios, que és quan jo era més jove i estava més actiu… [Riu]. Precisament, pel fet que no sortissin aquests discos i els problemes que van tenir, la gent venia molt als concerts. Són coses que m’han ajudat. Després, això dels catalans sí que ens ha portat algun mal rotllo, de no anar a teatres a Espanya. Es va acabar tot.
Pel procés? El va afectar?
Collons si em va afectar!
Però vostè no s’ha identificat mai com un independentista…
Per als espanyols, sí. Com que vaig dir que sí…
Va dir que sí que era independentista?
Em vaig cagar en Espanya. Vaig dir que eren una colla de fills de puta. I llavors hi va haver una època en què anaves als teatres i hi havia protestes. Venien els fatxes de torn a tocar-te els ous. Però bé, ha anat així. Ja ens fotien de bufetades amb els fatxes als anys vuitanta i noranta…
Què és Espanya per a vostè?
Un bon lloc de treball.
I Catalunya?
Casa.
Molts catalans li poden retraure que treballe en espanyol a Espanya i en català a Catalunya. Com li va passar a Jaume Sisa amb Ricardo Solfa. Aquesta combinació. Hi ha gent que li pot demanar fidelitat constant a la llengua…
A mi mai m’ha dit ningú res. Bé, quan vaig deixar de cantar en català i vaig començar a cantar en castellà… aquells anys noranta alegres… no vaig fer ni un bolo aquí a Catalunya, però jo ho vaig entendre molt bé. Vaig dir: “Canto en castellà, que canto a Espanya, i que aquí cantin els catalans, bàsicament”. Però després amb els anys crec que la gent ja no sap ni en què estic cantant. Canto en català, canto en castellà, em passo d’idioma amb tanta facilitat… Crec que el públic ni se n’adona. A més, a mi les cançons en castellà m’agraden molt perquè per a mi és un exercici literari. En català em resulta una mica avorrit, si no és que siguin cançons per a nens… [Riu].
Per què?
Perquè no hi faig cap esforç. A més, m’he passat mitja vida a Amèrica i m’agrada fer cançons per a aquella gent. Per als meus amics. És un món que a mi m’agrada molt, Amèrica. Espanya, també, eh! Hi tinc molts amics. Tots aquests fatxes i tots aquests españoletes… ja et dic… no deuen conèixer… Jo dec conèixer Espanya millor que qualsevol president de govern que hi hagi hagut. Crec que soc la persona que… Sí, a Sevilla he anat dues-centes vint vegades. A Màlaga, a Granada. Des de fa trenta-cinc anys. Vaig un cop a l’any mínim a cada ciutat. He viscut a Bilbao, he viscut a València, he viscut a Santiago, he viscut a Sevilla, he viscut a Granada, a Càceres…
Com és el públic que el segueix allà?
Doncs, és el públic normal…
El públic “normal” no el va a veure a vostè. El públic de José Luis Perales no va a veure Albert Pla.
Bé, però és que en aquest món hi ha molts mons. El públic que va a veure el Perales tampoc no va a veure el Morat, ni va a veure la penya sardanista.
Però hi ha un públic més convencional i un públic més raret…
Generalment el que et diuen és: “Hòstia, tan fatxes com són a Espanya… Allà no et maten?”. I dius: “No. Allà hi ha el cinquanta per cent de gent fatxa i l’altre cinquanta per cent de…”.
De gent que no és fatxa.
Ja està. Per exemple, Valladolid. És una de les places que anem més. Valladolid és una ciutat que té una fama de rància acollonant i, en canvi, tenen un festival de teatre, un altre de titelles i hi ha una contractació collonuda… I és casa nostra.
Clar, és que vostè de tant en tant en deixa anar contra els reis -l’encanta fer-ho-, contra les banderes, contra… Contra Podemos! S’entén que s’inquieten…
Sí, però jo també els dic a la gent que s’enfada que no em facin cas, que les meves opinions són molt canviants, que no soc d’idees fixes. Avui soc indepe i demà, ja no. Saps? [Riu]. Que avui m’agrada el blanc i demà m’agradarà el negre. Saps? Mai dic aquestes opinions en un concert. Un ja està acostumat. Jo puc fer vuitanta concerts a l’any i que no passi res, i en canvi, pot passar que un dia surtis a la tele i que tothom et vegi. I que et diguin: “Hòstia, fa temps que no treballaves”. La gent associa que surts a la tele amb el fet que estàs treballant. O fas la sèrie La Mesías i que diguin: “Hòstia!”. Jo ja soc conscient que una tonteria que pugui dir ara pugui ser el titular d’El Món. Saps? “Me cago en…!”. Fas mil virgueries i el titular és el que és. I allò ja està escrit. I després l’has de defensar a la pròxima entrevista. I a mi em fa com… “No, mire, es que equivoqué…”. [Riu].
Hi ha un punt de frivolitat en tot això? O és alegria?
M’importa un pito! Saps què et vull dir? Si tu ara em preguntes per l’Ayuso, és que no sé… te’n diré quatre merdes, però és que m’importa un pito l’Ayuso. I m’importen un pito les opinions dels famosetes sobre l’Ayuso. Sobretot, dels famosetes de segona o tercera regional. No em posa l’actualitat política i la cosa social. El canvi climàtic… Sí, però, fantàstic! De vegades en parles en les entrevistes… Et pregunten sobre la Shakira i aquell dia dius que és una tonta del culo. I llavors, pum!: Shakira es una tonta del culo”. I dius: “Hòstia!” [Riu]. Ets conscient que passa això, però, clar…
Ho fa!
No és que ho faci, però jo soc com soc i llavors sortirà el que sortirà. Si fos d’una altra manera, també sortiria el que sortiria. No crec controli tan bé tot això.
Per això demana a la gent que no et prenguen seriosament…
És que jo no demano res a la gent. No els demano res. A tot estirar, que vinguin a veure’m al teatre. Com un que veu les pel·lícules del Kubrick o un altre que va seguint els discos del Lluís Llach, jo sé que hi ha gent que ve a veure’m, que em continuarà veient pel que hagi fet aquell dia, no pel que digui o deixi de dir.
Té sentit de la transcendència? Què és allò que li agradaria que quedara de vostè?
Què? Res! Tot cremat!
