José Cuní és un dels professionals que més llarg recorregut ha fet davant una càmera o un micro en aquest país. Cuní ha encadenat professionalment durant anys i dècades un programa amb un altre i un mitjà amb el següent. Públics i privats. N’hi ha que el veuen com un divo eternament necessitat dels focus, però absolutament ningú li nega el pa i la sal de l’ofici, de saber fer i comunicar informació. Afirma que sempre el busquen i que ell mai ha demanat res a ningú. I confirma que ha abandonat “zones de confort” de manera sistemàtica perquè l’atrau el risc. El darrer risc? Aquesta temporada presentarà i dirigirà Las Mañanas de RTVE. Quan aclareix per què fa temps va abandonar el català i es va passar al castellà destil·la un retret: “A partir del moment en què a mi, a casa meva, no m’ofereixen continuar amb la feina que jo feia i simultàniament m’ofereixen fer-ho en la llengua amb què professionalment vaig començar, doncs, en lloc d’anar-me’n a casa, me n’he anat a continuar treballant”. Una opció compensada, aclareix: “Tota la meva aportació és en llengua catalana i allà està. Qui la vulgui la pot trobar”. El nou director de Las Mañanas diu que ara viu “una propina” i que està preparat per a deixar el micròfon el dia que note que entra “en zona de ridícul”. De moment, però no la nota. Ni li pica ni li cou. Josep Cuní no té remei.
La pregunta obligada: la ràdio es mor?
Noooo! [Riu]. A veure, jo no puc garantir res ni de la ràdio ni de ningú. Jo no puc garantir res, però un mitjà que va saber superar la competència de la televisió, que li van fer cançons en contra molt populars quan va sortir el vídeo, perquè allò era la seva mort, que s’ha adaptat a les xarxes socials -també per obligació, com qualsevol altre mitjà- amb una gran facilitat, i que ha estat mantenint uns nivells d’audiència més o menys estables com en els millors moments…
La gent jove se l’escolta poc. La ràdio els recuperarà quan es facen grans?
Bé, però la gent jove s’està apuntant al pòdcast, que és una manera diferent d’escoltar la ràdio. Com em va dir un dia, fa alguns anys quan va començar això del pòdcast, l’Iñaki Gabilondo: “¡Bienvenido al ayer de la radio!”. Perquè, escolta, els que fa molt de temps que ens dediquem a això de la ràdio sabem que, de gravacions de coses intemporals, se n’havien fet sempre. Quina és la diferència? Que la tecnologia ara et permet escoltar-ho quan tu vols, les vegades que vols. I abans això s’emetia un, dos o tres dies, a unes hores determinades. I si no ho senties, doncs t’ho havies perdut. Però no deixa de ser exactament el mateix. I et diré: el pòdcast està fent en molts casos que es recuperin els millors muntatges que es feien a la ràdio en temps immemorials. Perquè tenen bona cura de les músiques, de les ambientacions. En definitiva, recupera el millor llenguatge radiofònic quan està fet a consciència. Ara, si tu agafes i comences a gravar qualsevol cosa, si agafes el mòbil i comences a xarrar i a gravar, i després ho penges, i en vols dir pòdcast, doncs, digues-li pòdcast, però pòdcast no és això exactament.
Hi havia un temps en què Ràdio Nacional tenia orquestra i, quan gravaven un episodi de radionovel·la, allà hi havia l’orquestra amb els seus trombons i les seues tubes.
Jo vaig entrar a Ràdio Barcelona el 76, a l’històric estudi Toresky, on s’havia fet ràdio de cara al públic. Encara que llavors no se’n feia, darrere les cortines hi havia tots els estris especials per fer radionovel·les i radioteatre, el Taxi Key i tota la història viva de Ràdio Barcelona. Allà hi era tot i ningú en feia cas. Perquè ja es feien servir els efectes gravats en disc. Però recordo que encara hi havia un aparell amb una mena de bombo al mig i, a l’entorn, tota mena de coses estranyes que no sabies què eren exactament, però que s’utilitzaven per fer els sorolls de qui caminava o de qui trepitjava la sorra. Uns estris purament casolans. Ara haurien de ser al museu de la ràdio si n’hi hagués.
Vostè que es podria considerar -amb perdó- un fòssil…
No, no. Sense perdó. Sí, sí, un fòssil.
Vull dir que s’ha adaptat molt bé, amb uns reflexos envejables, a tots els canvis, a tots els nous formats, que en diuen ara.
Crec que la gran sort que he tingut i que no ha tingut gaire gent és que jo vaig poder treballar amb els històrics de la ràdio -gairebé amb els fundacionals-. Hi vaig coincidir perquè encara hi eren. S’estaven jubilant quan jo hi vaig arribar. Vaig viure tot el procés de readaptació, de regeneració, a partir de la transició. Vaig conèixer els que l’impulsaven. Per tant, vaig viure llavors la meva pròpia transició professional, treballant alhora amb els uns i els altres. Jo arribava a les quatre de la tarda a Ràdio Barcelona i el senyor Armand Blanch, que havia estat el director del quadre escènic de tota la vida, ens dirigia les gravacions que fèiem. Les gravacions tant podien ser publicitàries, com uns microespais de tres minuts que ara considerarien pòdcasts, precisament. L’un parlava dels avenços científics, els altres parlaven de coses molt diverses… Aleshores et donaven un patracol de papers i anaves gravant una cosa darrere l’altra. Podies passar-te quatre hores gravant coses inversemblants. Llegir una notícia científica de l’època i, immediatament després, passar a gravar un anunci de balta, balta, balta, falda pollita, siete veinticinco, i després acabar gravant la primera careta -la primera careta, que vaig gravar jo- del futbol del Puyal. La primera, patrocinada per La Caixa, que va ser la careta del gran llançament d’una gran aposta.
Per això mateix pot sorprendre com s’ha adaptat vostè als canvis actuals, mentre altres grans professionals s’han decantat per anar jubilant-se o els han jubilat.
Sí, però…
…no hi ha res de nou sota el cel.
Sí, clar que n’hi ha. El dia que entro a Catalunya Ràdio hi havia un processador de textos. No hi havia ordinadors. Parlo de l’any 1984. Quan havies acabat el text havies d’anar a la impressora i esperar deu minuts fins que la impressora acabés la feina amb uns papers que s’embolicaven de manera permanent. Uns papers que no sempre podies fer servir per llegir en antena. Jo no soc digital, però m’hi ha hagut d’adaptar. La diferència dels que som analògics i que ens hem hagut d’adaptar al digital és que no pensem en digital. Els que han nascut amb el digital ja hi pensen, en digital, i aquest és el seu avantatge sobre nosaltres.
Ha pogut fer aquest esforç sense patir gaire?
He fet l’esforç. No soc conscient que m’hagi costat gaire, però també he passat per molts moments que m’han fet sentir inútil tecnològicament parlant, eh? Jo soc negat per a la tecnologia, per a la mecànica, per a totes aquestes coses. Però, si m’ho expliquen bé, ho puc entendre. També és cert no tothom ho vol explicar bé, perquè no tothom vol que s’entengui [somriu].
És la tàctica del metge i el farmacèutic. Els primers feien una cal·ligrafia endimoniada a les receptes que només entenien els segons. Els pacients en quedaven als marge i se sentien en mans de ments privilegiades.
Clar. Jo recordo al començament de la informàtica, quan cada empresa tenia el seu tècnic informàtic. Quan el cridaves la primera cosa que et deia era: “Què has fet?”. Has pecat. Sentiment de culpa. Tu no eres conscient d’haver fet res, però alguna cosa havia fallat. El trasllat de la culpa -d’aquest sentiment judeocristià que és la culpa permanent- et passava a tu. No havia estat la màquina. I ara, mira, acabem de veure com un error involuntari ha fet saltar el sistema a tot el món.
Ha parlat adés de Joaquim Maria Puyal, de quan va dir a Ràdio Barcelona que, ja que parlaven català entre ells, podien retransmetre els partits també en aquesta llengua. I vostè parava per allà…
Jo hi vaig arribar quan ho estaven posant en marxa. Un dels primers enregistraments que vaig fer a Ràdio Barcelona -si no el primer- va ser la careta i la publicitat que anava a la mitja part, en els moments de descans, del primer programa de futbol en català del Puyal. Després allò ja va quedar institucionalitzat i a partir d’aquell moment els vaig anar gravant cada setmana. De vegades no gravaves la careta cada setmana, perquè sempre deies el mateix; de vegades, sí, perquè canviava la publicitat. Però la norma era gravar-ho cada setmana i jo ho vaig estar gravant mentre hi vaig ser.
Aquesta reflexió de Joaquim Maria Puyal -que ara sembla tan òbvia- de demanar fer un programa a la ràdio en la mateixa llengua en què parlaven periodistes i audiència, vostè la compartia?
De fet, jo abans d’anar a Ràdio Barcelona havia treballat a Ràdio Terrassa. Allà ja es feien programes bilingües, per entendre’ns. A part que n’hi havia un de sardanes que es feia des del quaranta-no-sé-quants en català. Però també hi havia uns espais que es deien A correcuita que feia Paulina Pi de la Serra. Jo hi posava la veu, la introduïa i ella feia les seves explicacions. La meva sort a Ràdio Terrassa i especialment a Ràdio Barcelona va ser que jo parlés català. I que tingués el que ells deien “bon accent català”. Per llegir. Perquè hi havia grans professionals catalanoparlants però que, en canvi, no llegien bé en català, des del punt de vista radiofònic, segurament perquè tenien una gran inseguretat, perquè sempre havien treballat en castellà. De veus de dones, no; però de veus d’home, sí. Hi vaig entrar perquè no hi havia veus d’homes que parlessin clarament en català. Que poguessin gravar de manera indistinta en els dos idiomes una falca publicitària, la careta d’un programa o el que fos.
Però per a vostè això no era una reivindicació.
Per mi això era normal perquè la meva família sempre havia parlat en català.
No. Em referesc a la necessitat de portar el català a la ràdio com un idioma d’ús habitual, normal.
Jo m’ho vaig trobar amb naturalitat i ho vaig viure amb naturalitat també. Ho vaig anar entenent com una reivindicació amb el pas del temps. Amb el pas dels primers anys. I de manera molt especial a partir del moment en què vaig a Catalunya Ràdio, cosa que, vista en perspectiva, em sembla per part meva una evolució absolutament lògica per les circumstàncies i els temps.
Li és igual treballar en castellà o en català? Ara fa ràdio en castellà.
Sí. Ara faig ràdio en castellà. He tornat pràcticament a una part dels orígens, perquè llavors era bilingüe, amb predomini del castellà. Jo havia anat a l’escola i havia fet tot el batxillerat -la carrera ja va ser diferent- en castellà. El català em venia purament de família i d’interès personal. L’havia anat estudiant en hores lliures i amb amics dels meus pares, que eren lletraferits i que m’ensenyaven quatre coses. He viscut sempre en català i una part molt important de la meva vida l’he treballada en català. He treballat moltes més hores en català que en castellà.
El que li vull dir és que hi ha professionals a Catalunya que mantenen el català com una bandera, com una exigència professional i nacional. Vostè treballa indistintament en català i en castellà i no hi veu cap problema…
Jo he estat treballant en català des del 1985 fins al 2022 de manera ininterrompuda. Parlem de gairebé quaranta anys. Les circumstàncies m’han portat a treballar ara en castellà. Si les circumstàncies m’haguessin portat a treballar en anglès, en francès o en italià i jo n’hagués tingut el domini necessari, ho hauria fet tranquil·lament.
No en fa qüestió.
Ara, en aquest moment, no. En aquest moment, ja no. Tota la meva aportació és en llengua catalana i allà està. Qui la vulgui la pot trobar. I ja està. Ara són unes altres circumstàncies. Una etapa de propina professional, que m’arriba quan en circumstàncies normals no pensava que estaria fent informació diària. Me la van oferir, em va semblar que era una oportunitat i la vaig acceptar. Però també diré una altra cosa. He tingut la sort de participar activament en el desenvolupament dels mitjans audiovisuals en llengua catalana a casa meva, que és Catalunya. I ho he fet. A partir del moment en què a mi, a casa meva, no m’ofereixen continuar amb la feina que jo feia i simultàniament m’ofereixen fer-ho en la llengua amb què professionalment vaig començar, doncs, en lloc d’anar-me’n a casa, me n’he anat a continuar treballant.
N’ha dit “propina”. Considera que l’etapa que viu ara és una propina?
Sí.
Per què?
Primerament perquè l’any que vaig néixer Josep Pla va escriure una cosa curta titulada “Propina” dins un llibre que es deia Les hores. Quan vaig llegir aquest text em va semblar brillant. Pla deia que a la vida tot és propina, no? Ara ja sabem com era Pla i podríem relativitzar tot allò, però sí, perquè no es tracta tant que jo ja podria estar jubilat com… De fet, podria estar-ho des d’un punt de vista administratiu, perquè ja he cobert la fase i ja m’hi podria acollir, però no ho he fet, perquè m’han anat sortint oportunitats. I les oportunitats professionals a mi sempre m’han engrescat. Sempre. N’és la prova que quan he estat bé en un lloc, en lloc d’acomodar-m’hi, quan m’han ofert altres coses, he optat per sortir de la zona de confort i encarar nous reptes. Però, des d’un punt de vista professional, com que ja he complert amb l’edat que em tocaria jubilar-me, això és un afegit. Una propina. Des d’un punt de vista vital cada dia que passa corro més riscos d’estar més a prop del final que no del començament. Per tant, això és igualment una propina. I aquesta propina es pot aplicar a moltes altres característiques de la vida. A partir de determinada edat tot el que et ve de gust i pots fer és una propina.
Encara que Jordi Basté és més jove, quan li vaig parlar de retirada em va dir que ell és com Rafaela Aparicio, que moriria a l’escenari. Vostè vol morir-se davant el micro?
No, no. Aquella frase, atribuïda també a Pla, però que uns altres atribueixen a Josep Tarradellas…
El ridícul..
Exactament. “Vostè a la vida faci el que pugui, però, sobretot, no faci el ridícul”. Aquesta frase, jo la tinc molt gravada. Sé que la sensació de ridícul és molt subjectiva i que tothom veu el ridícul de l’altre i no veu el propi. Això també ho tinc molt present. Però jo, que soc malaltissament autocrític, m’adono -potser em faig trampes al solitari, no conscientment- que encara no soc a la zona de risc de ridícul. Però el dia que ho noti plegaré d’avui per demà. Segur.
Conec gent important, amb projecció pública, que sempre deien això, però que, quan gent del seu entorn han tingut prou força per dir-los que havien entrat en aquesta zona, no se’ls han volgut escoltar.
No crec que a mi em passi això. Perquè, a veure, he vist a la meva vida massa patetisme en segons quins àmbits i en segons quins moments. I dius: “No caldria”.
Vanitat, professionalitat, ofici, vici, fília al treball, obsessió… Què definiria millor la relació amb el seu ofici?
Malaltia. Malaltia, sí. Jo soc un malalt de la meva feina. En els moments en què se m’ha definit externament com un pencaire o com un gran treballador m’he emprenyat, perquè també pot ser un gran treballador el que obre rases i tampoc no cal tenir més capacitat que la de la força física per obrir-ne, encara que ara van amb màquines i és molt més fàcil. Sempre pensava que hi havia d’haver alguna cosa més, que no pas dedicar-hi moltes hores. Però és cert, això també és cert…
I llavors com vol que un malalt abandone l’addicció?
Perquè amb el temps i amb els anys, quan ja has assumit la malaltia, quan ja saps que hi convius, és diferent que quan no ho has fet. Jo durant molts anys em negava a acceptar que la prioritat de la meva vida era la meva feina. Jo havia de quedar bé i havia de dir allò de “No, no, no, la família, els amics…”. I va haver-hi un dia en què vaig dir: “Prou. Això no és veritat. Tu t’hi apuntes davant qualsevol nou repte professional com si fos a un bombardeig. I tampoc no tindries cap necessitat de fer-ho perquè, si estàs en una zona de confort, si estàs en una zona còmoda, si vius un moment de plenitud professional amb el que estàs fent, per què has de trencar això per anar a una altra incertesa més?”. Bé, perquè m’ha semblat que podria contribuir a ampliar el ventall dels mitjans, per exemple? Si no, no m’ho explicaria a mi mateix.
Però potser és vici aquesta atracció pel risc…
No. No em tinc per… Si jo dic que no em tinc per una persona que s’estima el risc, ningú em pot creure perquè, si ha seguit la meva trajectòria professional, hi he anat sempre. Per tant, és una contradicció, no? Però jo per mi mateix sempre he vist el risc personal, però mai he vist el risc professional. He separat molt la meva vida personal de la meva vida professional en aquest sentit.
Diuen que hi ha gent que treballa per viure i gent que viu per treballar. La seua família no li ho ha retret mai?
Sempre! Sí, sí, sí. La meva família es mereix un monument. Hi ha hagut moments… Jo recordo un dia el meu fill -en una conversa que no sé exactament a què venia i no sé què li vaig dir- que em va deixar anar: “Però tu què dius? Si no hi ets mai!”. En aquell moment allò em va fer un efecte com si m’haguessin donat un parell de bufetades sonores d’aquelles, saps? Però vaig pensar que tenia tota la raó. No vaig tenir valor, perquè no podia tenir-ne, de replicar-li res, perquè ell tenia raó i deia la veritat. És cert. Era cert. La meva dona i els meus fills venint-me a buscar el diumenge a dos quarts de la tarda a la porta de Ràdio Barcelona per anar-nos-en a dinar a casa els meus pares a Tiana. Els meus pares dinaven sempre a les dues, però com que jo en aquella època plegava a dos quarts, ja van acceptar dinar a les tres. Aquells dos quarts de vegades eren tres quarts de tres. Perquè quan acabes, una cosa és dir adéu i l’altra és acabar sortint.
A l’època de 8TV acabava el programa a les onze de la nit, però no arribava a casa abans de dos quarts d’una, perquè després passava pel despatx, recollia unes coses, en mirava d’altres que havia de tractar al programa de l’endemà, actualitzava els correus, no sé què… Mentrestant m’anava traient la pressió del que havíem acabat de fer. Per tant, jo, a l’hora d’acabar un programa, no he acabat la meva jornada laboral. Tampoc l’he començat a l’hora que he començat el programa. O sigui, em desperto pensant en la feina que faig i me’n vaig a dormir pensat en la feina que he fet o en la que faré l’endemà. Això és una malaltia, autodiagnosticada, però és una malaltia. I no té cura.
Se’n penedeix?
No. Però sí que m’agradaria o m’hagués agradat tenir un caràcter una mica menys autoexigent, perquè es pot viure exactament igual i amb una mica més de felicitat. Aquest nivell d’autoexigència et porta a renunciar, no sé si a la felicitat -perquè tampoc no sé ben dé què és la felicitat, que és fugissera-, però sí a moltes coses. No cal, si t’has programat i consta oficialment -i així s’ha apuntat- que te’n vas el dia 1 de vacances i el dia 29 et demanen si te’n pots anar el dia 2, perquè hi ha un problema de no sé què, dir que sí. Per què he de dir que sí? Podria dir que ja estava previst, que és 29, que demà-passat és dia 1 i que me’n vaig. I en canvi, m’he quedat, no perquè m’ho haguessin tingut en compte, perquè jo sé que aquestes coses no te les tenen mai en compte, al contrari. Al contrari.
Jo tinc la meva feina com un deure. Com un deure… -i pot sonar molt ampul·lós- com una mena de deure social. Crec en la comunicació com un deure social. I en la transmissió d’informació, que en forma part, també com un deure social. I com una aportació social alhora. Llavors, la meva responsabilitat, elevada a l’enèsima potència, absolutament superlativa, m’ha portat a viure-ho com una obligació social quan no sempre ho ha sigut. O quan no sempre ho és. Una cosa és que ho sigui ampul·losament en una definició acadèmica i una altra cosa és en el dia a dia i en les teves relacions amb els teus caps i amb l’empresa amb què treballes.
Sembla que s’ho cobra bé. Diuen -i no és un retret, sinó una constatació- que vostè és car.
Que soc car?
Sí.
És possible.
Que, des que va muntar la seua productora, s’ha cobrat molt bé la faena que ofereix.
És possible que jo sigui car, però no sé què és ser car. Perquè a les empreses per a les quals he treballat o treballo els dono el 150 per cent de mi mateix mentre hi soc. I això, d’entrada, no té preu. Però sí que és cert que, en un moment determinat, persones no coincidents entre elles sí que van coincidir a fer-me veure que, a partir d’un moment, si et vols fer valdre professionalment [fa un colp sec a la taula], has de cobrar-ho. Em va semblar que tenien raó. De tota manera, la relació cost-benefici ha sigut sempre immensament de benefici per a qui m’hagi pagat. Potser no des d’un punt de vista del retorn estrictament econòmic de beneficis desaforats com hi ha hagut en aquest sector durant molts anys, però sí des d’un de vista d’audiències, des d’un punt de vista de reputació per al mitjà en qüestió. Això sí. Allà està.
Té la sensació que totes les empreses per a les quals ha treballat n’han quedat satisfetes? Vostè sempre se n’ha anat content?
Jo he tingut la sort que, totes les feines que he fet, me les han ofert. O sigui, que no he hagut de trucat mai a cap porta. La meva relació amb les empreses públiques i privades, perquè he treballat en els dos sectors, admeto que en alguns casos -majoritàriament, sí- no han estat fàcils. Ni d’elles cap a mi, ni de mi cap a elles. Jo no soc una persona de conflicte. No m’agraden els conflictes i intento evitar-los. Però sí que hi ha vegades que et veus immers en el conflicte que creen uns altres i llavors els has d’afrontar. Llavors el que no faig és amagar el cap sota l’ala.
En el seu pas pels mitjans públics ha sentit alguna intromissió política forta?
No, no, no. A veure, què vol dir intromissió política forta? Que em truquen?
Que li truquen o que algú ha trencat un límit que vostè considere excessiu.
A l’empresa privada saps qui n’és l’amo, la qual cosa no vol dir que t’hi hagis d’entendre sempre només perquè sàpigues qui n’és l’amo. A l’empresa pública no saps qui n’és l’amo, perquè, en teoria, l’amo és tothom, però aquest tothom té representacions i aquestes representacions no sempre, per les experiències que jo he tingut, han estat elegides adequadament per a les responsabilitats que els han donat. N’he conegut alguns, de directius, que han arribat als mitjans públics quan jo hi era sense tenir ni idea de què és món de la ràdio, de la televisió o de la comunicació en general, perquè venien d’altres destinacions. Això no dona confort professional, perquè penses que quan haguem de parlar del que haurem de parlar, com ens entendrem si no coneixen aquest món? De què parlarem, si no coneixen aquest món? I el punt més curiós és que algunes d’aquestes persones venien amb grans idees, que no els podies dir que eren de bomber. Perquè els havien dit, perquè havien sentit, perquè havien vist… I aleshores penses que sí, que molt bé, però que això funciona amb uns altres mecanismes. Recordo un polític amb idees que em va insistir molt que l’havia d’ajudar a muntar la BBC. I jo li deia que no era possible aquí muntar la BBC.
Alfons Quintà volia muntar la BBC a TV3.
No. No era Alfons Quintà, encara que és cert que ell també ho deia, ja ho havia dit, això. Jo hi vaig coincidir a Ràdio Barcelona, on feia el seu Dietari famós, de tres a quatre de la tarda. Me’l trobava pels passadissos, no deia mai ni hola ni adéu…
Quan va començar a preparar el projecte de TV3 va dir que hi volia fer la BBC.
Sí, però al darrere hi ha hagut alguns més que la volien fer, la BBC. I a un dels que la volien fer, i que m’ho va plantejar directament a qui perquè l’ajudés, com que vaig veure que no m’entenia, li ho vaig haver de dir d’una manera molt clara: “Mira, no podem fer la BBC, perquè no som britànics”. Així de clar. La BBC és un gran invent, genuïnament britànic, pensada per als britànics, amb la finalitat d’adreçar-se als britànics. I els britànics i nosaltres, que som llatins, no tenim res a veure, més enllà de tenir-nos una mútua admiració o una admiració sense ser mútua, que això no ho sé.
Diu la llegenda que quan Jordi Pujol li va dir a Josep Pla que volia fer la socialdemocràcia a la sueca, Pla li va contestar que al voltant no en veia cap, de suec.
Aquesta és una característica molt pròpia d’aquest país, enlluernat sempre per les coses dels altres. Després a l’hora de la veritat ens topem amb la realitat crua i dura, que és que som la societat que som. Ni millor ni pitjor, la que som. I com que som la que som, no som una altra. Si no som una altra, podem adaptar les coses dels altres, sí, però sempre que les passem pel sedàs de la nostra manera de ser.
Al final a Catalunya hem trobat una bona fórmula per gestionar els mitjans públics?
Els mitjans públics a Catalunya i/o a Espanya, perquè Catalunya va copiar el model espanyol, no es gestionen bé. Perquè la intromissió política sempre hi ha segut -i jo no me’n queixo-, però…
Fa un moment li he preguntat això i vostè m’ha dit que no ho havia notat mai…
No, no, no. A mi, no. A la meva època a Catalunya Ràdio la veu popular deia que jo hi manava molt i jo ho negava. Un cop vaig ser fora de Catalunya Ràdio vaig admetre que jo m’equivocava, que efectivament hi havia manat molt. Durant aquell temps en què suposadament manava molt a mi no em va trucar mai ningú -ningú- per fer-me una recomanació, un retret, res… Només una vegada -una sola vegada, una- em va trucar el secretari general de la Presidència per demanar-me que li revisés el sou a un col·laborador. L’única. Vaig agafar el col·laborador i li vaig dir: “Si vols que et revisi el sou, digues-m’ho a mi, no cal que facis trucar a la secretaria de la Presidència”.
El secretari general de la Presidència era Lluís Prenafeta.
Efectivament. L’única vegada en deu anys. Una. I no va ser… Explico l’anècdota perquè mai he explicat ni explicaré qui era el col·laborador. Sobretot, perquè, si se sabés qui era el col·laborador per qui s’interessava el secretari general de la Presidència, diries: “Caram, quin xoc de trens, no?, aquí”. El xoc no hi era. Hi era l’entesa per sota, per sota la porta i per darrere la taula. En fi… L’entesa era una altra, i això ajudava a entendre moltes coses, que jo ja sabia. I com que ho sabia, doncs, aquí pau i després glòria, però hi havia prou confiança per dir-li: “Escolta, no cal que truquis al secretari general de la Presidència, vine, perquè entres a aquest despatx sempre que vols per malparlar de tothom… Doncs, el dia que hi vulguis entrar per demanar més per tu, vine i ja ho estudiarem. No tinc cap problema amb tu. No en tenim cap tu i jo. Una altra cosa és que tu amb la teva línia vulguis fer creure que estàs contra el poder, jo represento el poder i, per tant, estàs contra mi, però tu i jo sabem que és el joc al qual jo t’ajudo perquè tu el puguis fer públicament, no? Totes aquestes circumstàncies, les recordes ara i et fots un tip de riure, perquè dius ufffffff…
Dues coses sobre televisió. Per què en tots aquests anys no hi ha hagut la possibilitat de constituir-ne una de privada en català tan potent com RAC1? És una qüestió de recursos, perquè la televisió és molt més cara que la ràdio, o hi ha hagut uns altres errors?
Jo sempre he cregut que hi havia espai a Catalunya per a una televisió privada en català. És cert que els models que han sortit no han reeixit. També és cert que, no només les grans cadenes privades espanyoles, sinó també les més grans productores de televisió, han considerat que no era negoci una televisió privada autonòmica. Sempre he considerat que, si em defineixen i m’acoten el volum de negoci, en podem parlar. Perquè si per negoci hem d’entendre fer una milionada de facturació, amb una milionada de beneficis, potser no. Però, si fem una empresa ajustada en els costos, la programem bé i la comercialitzem adequadament, potser no ens farem rics, però podem viure’n bé uns quants anys. Això va passar a 8TV, però clar..
El grup Godó s’hi va deixar la carcanada. Ho va intentar anys i anys amb totes les variants possibles i res…
El grup Godó s’hi va deixar la carcanada perquè el grup Godó pretenia que, amb dos programes diaris, els beneficis li cobrissin les vint-i-quatre hores del dia. I això no pot ser. I quan jo deia: “Hem de fer més programes”, la resposta era: “Quan fem més beneficis en farem més”. Jo crec que això va al revés. Si no hi invertim, no podrem tenir mai millors resultats econòmics. Però al final les circumstàncies van portar on van portar, vista quina n’ha estat l’evolució o la involució, en definitiva.
Té la sensació que, després de tants anys, ha deixat molts enemics pel camí?
Suposo que sí, però mai ho he fet a consciència, perquè aquest no és el meu caràcter. Una de les meves característiques és que quan jo parlo en clau professional puc fins i tot obcecar-m’hi i no valorar altres claus que amb els anys he entès que també hauria de valorar. Perquè també formen part del joc dels altres. Que no formen part del meu joc no vol dir que no formin part del jocs dels altres. I sé que en moltes ocasions no he sigut entès, precisament perquè jo entenia que, des d’un punt de vista professional, les lectures eren les que eren. I eren més limitades que les altres. Però, si he tingut enemics o n’he generat, mai ha sigut voluntàriament. És cert que aquesta és una professió en la qual tots portem un rei dins, tots volem ser atesos i entesos, tots volem que ens malcriïn…
Hi ha un divisme extrem en això del periodisme exhibit…
Total.
Vostè és considera un divo…
No. Si per divo entenem capritxós, no soc capritxós…
No, divo és El crepuscle dels Déus i baixar per l’escala com Gloria Swanson.
Jo vaig tenir l’oportunitat de veure la representació a Broadway d’El crepuscle dels Déus -Sunset Boulevard-, amb la Glenn Louse, que al moment inicial surt de dalt de tot d’una escalinata, es posa una capa, s’hi embolica i, un cop va fer aquest gest, vaig pensar: “Ja puc marxar, això és fantàstic, ja està. El que vingui darrere ja no importa!”. Mmmm.. No! Hi ha divisme en aquesta feina i tothom es pensa que és millor i segurament tothom té la seva part de raó. Però, saps què passa? La televisió, sí, té la capacitat de fer-te levitar i tu creus que pots levitar. Oblides la llei de la gravetat i creus que pots levitar, però la llei de la gravetat existeix. La meva llei de la gravetat me l’he trobada al semàfor de dalt de tot de la Diagonal, davant el Club de Polo, quan tornava de 8TV. En aquell semàfor a les 12 de la nit, en ple hivern, sol, sense trànsit. Aquell semàfor sempre està en vermell. Aleshores t’hi atures, veus tota la Diagonal al davant, algun cotxe que fa pampallugues amb els llums, no hi ha res, no hi ha ningú, i dius: “Estàs segur que el que has fet ha servit per a alguna cosa? Si no hi ha ningú…”. És més, hi arriba un cotxe, s’atura al teu costat i no et fot ni puto cas. Per què te n’ha de fer?, et podries preguntar, però, si has fet una cosa tan important, gairebé hauria de baixar del cotxe a saludar-te… I no passa això.
Que vas pel carrer i el saluden i et diuen no sé què, sí, d’acord, molt bé, gràcies, molt amables, i està molt bé, no? No sempre et ve de gust, però ja saps que és la cua que t’has d’empassar… Però l’obligació de relativitzar la dimensió del que has fet, si no la tens de manera natural, l’acabes tenint per la imposició dels fets. I la via dels fets és que el que has fet avui demà ho recorda molt poca gent i els pocs que se’n recorden tampoc ho expliquen.
El dia que la gent no el reconega, el dia que ja ningú el salude, vostè patirà?
No. No, en absolut.
Té previst aprendre a viure sense fer ràdio, sense fer televisió?
Sí.
Què farà?
Ui! Jo tinc un llistat d’idees per fer, una llista que vaig allargant de fa molts anys de les coses que m’agradaria fer algun dia. Quan la vaig actualitzant hi aporto coses noves i repesco les anteriors que encara són vigents.
Vigile, perquè amb l’edat algunes ja no podran ser.
Segur. Però, mira, quan l’any 95 tallo per anar-me’n als Estats Units un any la primera por que tenia era si sabria estar sense un micròfon al davant, perquè, clar, jo tenia quaranta-dos anys i en feia vint-i-cinc, entre unes coses i altres, que sempre n’havia tingut un al davant. I els últims anys, fins i tot una càmera, però sobretot, un micròfon. I em demanava: “Jo sabré viure sense un micròfon al davant?”. I sí. Vaig descobrir que sí. I em vaig interessar per moltes coses. Va ser un any molt gratificant i vaig aprendre moltíssim. De fet, aquell any és la millor inversió professional que he fet a la meva vida perquè tot el que he fet després és conseqüència d’aquell break, d’aquell tall, i d’haver-me imbuït de tot el que em vaig imbuir allà.
Però, fixe’s que diu va ser “la millor inversió professional”, no “l’any més feliç de la meua vida”. Tornem al punt de partida. Sense micro, però preparant-se per als micros que vindrien després.
No, no. M’ho miro així avui. Jo ho vaig fer com una necessitat professional, però també vital. Vist ara amb perspectiva, després de trenta anys, m’adono que és el millor que vaig fer. Per què? Perquè jo he viscut dels mecanismes que vaig aprendre als Estats Units professionalment durant molts anys. De fet, el model d’Els Matins de TV3 és un model genuïnament americà. De la televisió americana. De tota la vida, d’altra banda. No pas de la que vaig veure jo al 95, perquè al 95 ja feia molts anys que la feien. I a més, és el mateix model que, readaptant-lo mínimament, encara fan ara les grans cadenes, fent-se la competència les unes a les altres. I no devíem anar tan desencertats quan al cap d’un temps les televisions comercials espanyoles i després la pública van fer-se’l seu. A mi TVE va venir a buscar-me en època de Luis Fernández perquè fes per a ells Els Matins de TV3, i li vaig dir que no en aquell moment. Ho recordo ara i no ho recordo com un error, al contrari.
Jo crec que vostè no té remei.
Remei? Nooooo. Això ja ho sé. Això ja m’ho dic jo cada dia. No tinc remei.
