Lluís Sánchez (Artesa de Lleida, 1995) ha estat escollit com el guanyador de la tercera edició d’Eufòria. Va començar com a músic de carrer i ara ha tocat el cel gràcies al programa de TV3, que l’ha coronat com un dels més estimats. El triomf va generar molta sorpresa, per això, ja que no era ell el preferit de les apostes. El Món l’entrevista per saber què farà ara i com ha viscut una experiència televisiva en la qual també ha trobat l’amor de la mà d’una de les companyes, la Misty.
L’audiència t’ha convertit en el guanyador de la tercera edició d’Eufòria. N’ets conscient o encara no ho has paït?
Ho he paït, però de tant en tant m’adono que és molt fort. Quan em van seleccionar, ni de conya creia que pogués guanyar jo Eufòria i que seria la cara més visible del programa o una insígnia de la tercera edició. No t’ho esperes i, a mesura que van passant les gales i veus que vas agafant rellevància, comences a pensar que és guai. Ara bé, quan guanyes tens una mica la síndrome de l’impostor perquè veies a tothom en la primera posició menys a tu.
La gran final va ser apoteòsica. Com vas sentir-te?
La gran final la vaig viure bastant tranquil, estava molt satisfet amb el que havia fet fins llavors i veia que tot estava bastant ajustat. No sabia qui guanyaria, així que vaig pensar que la sort ja estava tirada. Que passés el que hagués de passar, jo estava agraït d’haver arribat a la final i fer-la amb dos amics als qui m’estimo moltíssim. Estava relaxat perquè sabia que m’alegraria guanyés qui guanyés.
Vas escollir Que boig el món de Lax’n’Busto a la final. Per què?
El programa ens deixa escollir sis cançons i, d’aquestes, l’equip fa la tria d’una d’aquestes per a la final. Si vaig afegir aquesta a la llista és perquè crec que a nivell de lletra és una cançó superprofunda, la considero un himne de la música catalana i també un himne a la vida. I, a més a més, musicalment és espectacular i sabia que podia lluir-me. Era el meu registre.
Us han posat les coses difícils amb un munt de cançons que us col·locaven fora de la vostra zona de confort. Això no cansa?
A mi m’agradava que em posessin reptes perquè si totes les cançons que et donen són fàcils, potser el públic se’t gira en contra perquè podria pensar que ets el favorit i el consentit i que, per això, et donen coses que s’ajusten a tu. Jo em creixo quan em donen un repte perquè és el moment en què pots demostrar que tens el que has de tenir. Ah sí? Em doneu això? Doncs ara doblo l’aposta. Quan et donen cançons que t’agraden, de fet, no fas l’actuació tan bé.
Quins han estat els teus pitjors moments a Eufòria?
Hi ha hagut setmanes en les quals ho he passat malament, com per exemple amb la cançó de M’estimes. El tema no m’entrava i jo no estava en el meu millor moment emocionalment parlant. Vaig advertir als coaches que la meva actuació seria una merda perquè sabia que podia ser una catàstrofe en directe. Tampoc no ho vaig passar bé amb les que em feien ballar, la veritat. Em sabia greu per a l’espectador que m’hagués de veure a mi ballar. Aquesta gent busca qualitat i m’ha de veure a mi ballant malament en prime time?
La de la final ha estat la teva millor actuació?
Crec que no, la de Beautiful things ha estat la millor. Sempre he trobat alguna cosa que no m’ha agradat de les actuacions que he fet, per això, ja que en directe acabes fallant en alguna coseta sempre. No hi ha hagut cap actuació de 10, però Lose control i Wrecking Ball la vaig fer molt bé. A aquesta última em vaig equivocar en la lletra, això sí. Els errors formen part del directe i crec que són bons perquè aporten l’espurna d’aquest programa, fa que la gent sàpiga que està veient una cosa real. Em deia a mi mateix que la meva actuació no havia estat perfecta, però tampoc no em martiritzava per això. La televisió intenta que tot estigui calculat al 100% i a la gent li encanta veure que hi ha petits errors perquè això ho fa més natural.
Què tens tu i no els altres? Quina característica t’ha convertit en el guanyador? Aquesta naturalitat que comentes?
Crec que ha estat una qüestió de tempos. A mi em van tocar dues cançons molt potents a la final que vaig viure molt. A més a més, crec que he sortit a passar-m’ho bé a totes les gales. Des de petit somiava en poder estar en directe al plató cantant, saltant i fent el burro. Jo ho practicava a casa amb els hits del moment, que serien de David Bisbal o David Bustamante. Ho he gaudit tant, he estat tan natural i ho he fet tant de dins, que potser la gent se n’ha adonat.
Molta gent va sorprendre’s quan va saber-se que el Julien havia quedat en tercera posició i, de fet, fins i tot en la teva cara va veure’s molta estupefacció.
A l’edició anterior va passar el mateix, que la gent creia que hi havia un preferit clar i va acabar guanyant-ne un altre. En aquesta, feia diverses setmanes que li dèiem al Julien que anés preparant la maleta per a Miami perquè seria ell el guanyador. A ell no li agradava aquest rol, cosa que entenc perquè a Eufòria no li agraden els favorits. Si ets preferit massa gales, la posició et desgasta perquè la gent s’acaba cansant que siguis el preferit. És difícil guanyar Eufòria sent el preferit des de la gala 1 i crec que això és el que li va passar al Julien. En el meu cas, ho anava fent tot bé des del principi però sempre hi havia gent que destacava més que jo.
Insistiu que hi ha hagut molt bona relació entre vosaltres en aquesta edició. Però és possible participar en un concurs de televisió i que no hi hagi competitivitat?
Crec que la gent des de casa s’ha adonat de la pinya que hem fet. Si el Julien o la Maria haguessin guanyat, jo m’hauria alegrat moltíssim per ells de tot cor. Hem tingut molt bon rotllo i s’ha notat. Traieu-vos del cap que estem fent un paper. Quan un company havia pres una decisió que no l’afavoria, jo li donava la meva opinió. I també els preguntava què farien en el meu cas quan tenia una cançó que no em convencia, per exemple. Ens hem ajudat en tot moment. No havíem de tirar-nos pedres al nostre terrat, sinó fer-nos brillar entre nosaltres. I sortia d’una manera natural.
En el teu cas, aquest bon rotllo ha anat una mica més enllà perquè has trobat l’amor a dins d’Eufòria de la mà de la Misty. Com vau viure l’inici d’aquest amor? Us angoixava que, des de fora, es veiés com una estratègia?
La gent pot pensar que aquesta podia ser una història prefabricada i, de fet, ens feia una mica de por que la gent s’ho pensés. La Misty i jo no volíem entrar en un rol de parelleta i que la gent s’oblidés que realment érem cantants que estaven participant en un concurs. En un principi, sí que vam estar molt angoixats perquè estàvem a televisió i no sabíem com tractaria el programa aquesta informació. Vam mantenir en secret la nostre relació, però va arribar un punt en què vam voler deixar de fer-ho. La vam fer pública i ens vam trobar amb la sorpresa que ens van tractar molt bé. Des de direcció collen, com és normal, perquè és un programa i han de treure contingut. Però van veure que la nostra història era real, que estàvem angoixats i que ens negàvem a mostrar certes coses… Ens van cuidar i els hi he agraït a nivell personal. Van interessar-se per la nostra salut i el nostre benestar. Va ser difícil i encara és difícil de gestionar perquè la gent parla molt i opina, cosa que està bé, però no ens agrada que ens acusin de tenir-ho planificat per aprofitar la relació per arribar a la final. La gent, en general, ha estat molt bona amb nosaltres com a artistes i també pel que fa a la nostra relació. Hem tingut molta sort, encara que hagi hagut dies complicats.
Dius que has fet un bon concurs, però que no has acabat de destacar fins al final. Creus que hi ha hagut un punt d’inflexió en el teu pas per Eufòria que ha fet que els teleespectadors s’adonessin que podies ser tu el guanyador?
Crec que la meva nota mitjana al llarg del programa seria un 7. Anava aprovant i no destacava massa, fins que Beautiful Things i Lose control van fer que l’audiència s’adonés que sí que podia cantar. Fins llavors crec que no s’ho esperaven perquè m’havien vist fer altres temes com el Bailoteo i no s’esperaven que tingués el registre que vaig demostrar després amb Satisfaction. A més a més, que anava quedant menys gent i això et permet destacar una mica més. Encara que, repeteixo, crec que he estat bastant tapat tot el programa. Anava fent la feina a poc a poc i he arribat a la final.
No t’esperaves arribar a la final i, encara menys, guanyar.
No, la veritat és que no m’ho esperava gens. L’únic moment en què vaig pensar que podia tenir opcions va ser a l’últim moment, quan m’enfrontava a la Maria i vaig adonar-me que hi havia un 50% de possibilitats que fos jo el guanyador. Jo anava a la meva i estava cada gala pensant en si passaria o no a la següent, sense pensar a la final. Més d’una vegada vaig creure que em farien fora a mi i plorava per les cantonades. Preferia no pensar gaire en una possible expulsió i crec que m’hauria pres amb humor si m’haguessin fet fora. Cada vegada que em salvaven a l’últim moment, però, seia a la cadira del salvat i m’adonava que en realitat no estava tan tranquil com creia.
Has estat preferit de l’audiència i també has rebut comentaris molt positius del jurat i de la gent a través de les xarxes socials.
Crec que he tingut la sort de no estar ni molt amunt ni molt avall. Això és bo perquè si no destaques tant, pot acabar beneficiant-te. No he sentit pressió, ja que mirava les xarxes socials i tampoc allà no he rebut massa hate. La gent deia que ho feia bé sense més, però no em criticaven i això m’ho ha posat més fàcil. Hi ha hagut altres companys que no ho han tingut tan fàcil en aquest sentit. No canviaria res del que he fet a Eufòria, els errors que he pogut cometre m’han servit per aprendre. M’hauria agradat haver fet totes les actuacions de 10, sí, però sé que és la vida real i ho he viscut tot molt intensament. Només m’hauria penedit d’amagar qui soc o d’intentar posar-me una màscara. Si hi havia una cançó que no m’agradava, ho deia. Si posava una mala cara, no l’amagava. M’era igual. No em podria haver perdonat haver fet un paper.
Vas presentar-te a Eufòria amb la intenció que t’ajudés a fer-te famós?
No creia que fos l’oportunitat de la meva vida, només volia entrar i que m’ajudés a guanyar visibilitat i pujar el caixet de les actuacions que feia com a cantant de bodes. El meu objectiu era entrar-hi, que la gent em conegués i marxar a la gala 3 o a la 4 per aprofitar-ho. Si d’allà podia treure més diners de les actuacions que feia com a músic de bodes, doncs endavant.
Com serà la teva vida a partir d’ara? Com serà el teu primer estiu com a guanyador d’Eufòria?
Aquest serà un dels estius més estranys de la meva vida, d’igual manera que els últims mesos també han estat diferents. Sé que hauré de fer molta feina, sobretot perquè em pressiono a mi mateix en sentir que tinc una responsabilitat i una obligació amb els meus companys i amb els artistes que intenten arribar aquí. Estic en una posició molt bona i sé que molta gent mataria per estar aquí. Sento que he de treballar moltíssim i intentar fer el millor producte possible perquè és ara o mai, no tornaré a tenir una oportunitat com aquesta a la meva vida amb aquesta visibilitat. Si deixo escapar una oportunitat com aquesta, que sigui perquè la meva música és una merda i no perquè no ho he treballat.
Com seran les primeres cançons que trauràs i quan sortiran a la llum?
Seran d’estil indie pop, no puc dir-te més. El meu objectiu és que es publiquin aviat, però entenc que serà de cara al setembre perquè l’agost no és un bon mes. Vull aprofitar aquest moment i treure-les com més aviat millor.
És impactant veure el canvi que has experimentat en la música tu que venies de ser músic de carrer?
Vaig estar en un grup de rock i en un grup de pop, des d’on vaig passar a guanyar-me la vida com a músic de carrer que és un món totalment diferent. Té una idiosincràsia molt particular, de fet, ja que la gent es pensa que els músics de carrer som uns morts de gana i no és cert. Si ho fas bé, és una feina com qualsevol altra. També he estat músic de bodes que no és fàcil perquè has de negociar amb els nuvis i veure què volen… I ara he passat a un talent show i Catalunya sap qui soc, tinc un contracte amb una discogràfica… He tocat tots els pals.
El diumenge 30 de juny actuareu en el concert d’Eufòria al Palau Sant Jordi.
Quines ganes! Si fos per mi, deixaria de fer els assajos i hi aniria a l’aventura. Faria el concert demà mateix. Tenir un micròfon a la mà i poder cantar davant de 17.000 persones en un escenari pel qual han passat tants ídols… On he de signar per fer-ho ara mateix? No estaré gens nerviós, tinc unes ganes que no m’aguanto. Visc aquesta situació estranya que m’agrada compartir amb els fans perquè és molt maco rebre estima de gent desconeguda. Sento que estic vivint en un metavers i encara em resulta estrany que em reconeguin pel carrer. Em fa molta gràcia, però.
