Julien Leone (Perpinyà, 1994) ha estat el tercer classificat de la tercera edició d’Eufòria. El concursant de la Catalunya Nord ha aconseguit un suport popular increïble i, de fet, a molts els va decebre que no fos ell el guanyador. Treballa des de fa un temps com a col·laborador a la ràdio pública France Bleu Roussillon, en la qual té una secció diària sobre llengua i literatura catalanes. Ho ha estat compaginant amb una carrera musical que va iniciar fa 10 anys i que ara vol que s’expandeixi encara més. El Món l’entrevista per saber què ha suposat per a ell el pas pel concurs musical de TV3.
Per què vas voler presentar-te a Eufòria? Com vas descobrir el programa tu que vius a Perpinyà?
Jo he arribat a Eufòria una mica per atzar. Cal saber que l’equip del programa també busca gent, no només es queden amb les persones que es presenten als càstings. A mi em van enviar un missatge per Instagram, però encara no sé com em van trobar. Jo no coneixia el concurs, de fet, però vaig pensar que podria ser una aventura i una experiència. Per què no?
La decisió ha estat encertada, tenint en compte que has triomfat i has acabat en tercera posició. T’esperaves arribar a la final d’Eufòria?
Estic molt content i feliç amb el resultat, superfeliç. L’experiència a Eufòria ha estat intensa… més agradable que intensa, podríem dir. He tingut alguns moments en els quals sí que confiava en poder arribar a la final i d’altres, en canvi, en els que estava convençut que era impossible. De fet, a la primera gala, creia que m’expulsarien i que no arribaria a la següent. Molta gent em diu ara que no s’esperava que prosperés tant en el programa. I jo, personalment, optava per no esperar-me res. Si hi confies i acabes marxant, t’entristeixes. I si penses negativament i després la cosa va bé, doncs te n’alegres. Jo anava a la meva i no hi pensava. Ara bé, quan vaig veure que arribava a la semifinal vaig ensumar-me que sí que hi havia opcions.
Tenies l’esperança de poder guanyar? Has estat el concursant amb més suport popular pràcticament des del principi i això acostuma a ser bon senyal.
Preferia no esperar-m’ho, encara que és cert que molta gent em deia que guanyaria. A mi no m’agradava gaire que m’ho diguessin perquè no se sap mai… Les coses poden canviar en qualsevol moment perquè és un programa de televisió. Jo no em volia deixar enganyar per la gent que em deia que guanyaria segur.
Quin feedback has rebut de l’audiència? Què et deia la gent pel carrer?
He rebut l’estima d’una manera increïble, molt i molt bé perquè és l’única manera en què es pot rebre. M’han dit que els agradava moltíssim com cantava, la veritat. I ara la gent em diu que no entén per què no he guanyat Eufòria.
I tu ho entens, per què no t’han seleccionat com a guanyador?
És clar que sí, el que no entenc és per què em diuen tant això que no s’esperaven que guanyés el Lluís. Canta superbé i ho fa tot molt bé, d’igual manera que la Maria. Jo estic molt content amb la meva tercera posició.
Doncs a les xarxes socials sí que s’han llegit molts comentaris de lament per aquest resultat i han arribat a titllar d’injusta la victòria del Lluís.
Potser l’opinió majoritària a Twitter no és l’opinió majoritària de la gent… Potser van votar el Lluís perquè van trobar que la seva actuació a la final era millor que la meva. I, sincerament, hi estic d’acord.
Potser et va perjudicar interpretar la cançó de l’Ovidi Montllor després de l’expulsió? Creus que podrien haver canviat les coses si l’haguessis cantat en primer lloc?
No ho crec, la veritat. Crec que aquesta segona interpretació va ser tan bona precisament perquè era la meva última actuació abans de marxar. Era un moment molt emotiu perquè era l’última, justament. No hauria canviat res d’haver canviat l’ordre.
Per què vas escollir aquest tema?
En primer lloc, perquè és una cançó molt bonica. Jo havia fet un homenatge al cantant a Alcoi fa un temps amb artistes de tots els Països Catalans i, a més a més, vaig voler cantar un tema de l’Ovidi Montllor a la final d’Eufòria perquè trobava molt bonic que un noi de la Catalunya Nord cantés una cançó d’un artista del País Valencià com a símbol d’unitat dels Països Catalans.
En el programa van donar molta importància al fet que fossis de la Catalunya Nord, precisament. És una etiqueta que creus que t’ha pogut ajudar?
És el que soc, però no sé si m’ha ajudat o no. En tot cas, he viscut molt bé i molt tranquil·lament que destaquessin aquesta faceta meva. El programa va anar a gravar a Perpinyà dues vegades! La segona vegada, per mi va ser criminal que m’ensenyessin el vídeo que havien preparat allà amb la meva mare i tota la gent que m’estima. Com havia de cantar després d’allò? Estava molt emocionat i lluitant per no plorar.
El català s’està obrint pas a les escoles de la Catalunya Nord i acaba de saber-se, per exemple, que ja hi ha més de 15.000 alumnes que el trien a l’escola. Com es viu aquest tema des d’allà?
No són totes les escoles les que ofereixen estudis en català, però sí que n’hi ha d’immersives en les quals es parla català al pati, a la cantina, a les aules, al bus… A tot arreu. A les escoles públiques hi ha opció de fer unes hores setmanals en català i es poden fer classes bilingües en català i francès. Hi ha classes per a adults i una Facultat de Català a Perpinyà que arriba fins al Doctorat. En el meu cas, vaig fer l’opció de català a l’ESO i, després, cinc anys d’estudis superiors en català. També m’ajuda que la meva mare sigui de Portbou, ja que amb ella i amb el meu avi he parlat sempre català.
Has notat més dificultat a Eufòria que els altres concursants pel tema de la llengua?
Podria haver estat un hàndicap, però no ho ha estat. Jo em puc fer entendre en català bastant fluid i sense problema, però els codis dels joves i la part més col·loquial de l’idioma no la domino. Els altres concursants d’Eufòria tenien menys anys que jo i els sentia fer bromes amb uns codis i unes paraules que em costaven d’entendre, a vegades. Això em va col·locar en un estat d’anàlisis i vaig optar per mantenir-me més aviat callat mentre observava. Tothom em trobava molt callat i fantasma en un principi. Al final, però, vaig adonar-me que havia de donar més i he progressat molt al llarg de les gales. Cada vegada em veia més còmode amb el programa i amb el català.
El teu accent és diferent i és maco poder sentir-lo a TV3.
Aquest accent és molt meu perquè la gent de Perpinyà no parla com jo. Als Països Catalans hi ha diferents variants dialectals amb accents i algunes paraules diferents. A la Catalunya Nord n’hi ha una que és diferent, però jo no el parlo. Jo parlo com es parla a Figueres, però amb un accent francès. I això és perquè la meva mare és de Portbou i l’he après d’ella. En canvi, la gent que aprèn català a Perpinyà de família de Perpinyà nord-catalana no parla el català com jo. La majoria parla en francès, allà, calculo que només el 30% de la població deu entendre el català.
I tornant a Eufòria. Des de casa hem pogut veure que els concursants d’aquesta edició heu fet molta pinya, segurament més que en els altres dos anys anteriors. És real aquesta amistat? On quedava la competitivitat?
Sí que ens diuen això que és l’any amb millor relació entre nosaltres. Ha estat real i molt guai, ja que no hem viscut en un ambient de concurs sinó de colònies. No hi ha hagut competitivitat, gens ni mica. És una competició, d’acord, però jo he acabat molt content de la victòria del Lluís perquè som un equip.
Hi ha hagut tan bona relació entre vosaltres que, fins i tot, ha acabat sorgint l’amor amb la parella del Lluís i la Misty.
Jo no em vaig assabentar d’aquesta química fins que el Lluís em va dir que estaven sortint. No m’assabento de res i he estat un dels últims en saber-ho, de fet. A mi m’és igual, la veritat, cadascú fa el que vol i ja està. El programa els ha deixat explicar el que han volgut sobre el tema aquest, els ha cuidat bastant. Han intentat que en parlessin, és clar, perquè és un programa de televisió i n’han de treure suc. Si ells no volien, però, no passava res i això està bé.
Els més malpensats diuen que aquesta història d’amor els ha afavorit a tots dos. Què en penses tu?
En un concurs així sempre hi vas amb una estratègia, ells potser en tenien una o no té res a veure amb això i aquest amor és genuí. No ho sé… Potser tenen alguna cosa més enllà de l’amistat i ja està.
Eufòria és un concurs musical, un talent show o un reality?
Aquest és un programa de televisió en format de talent show, no és un concurs de música com a tal. És un concurs de música al 30%, potser, però també entren el joc el ball i la interpretació.
S’ha parlat molt del repartiment de temes que s’ha fet aquesta edició. Us obligaven a sortir de la zona de perill constantment i a superar-vos setmana rere setmana. No cansa això? No arribava un punt en què demanàveu una cançó més adient al vostre gust?
A mi ja m’ha agradat que fos així, ja que forma part del concurs. Va haver-hi concursants als qui els va acabant cansant, però a mi em motivava. Crec que si haguéssim pogut triar nosaltres tots els temes, jo no hauria arribat a la gran final. El meu fort és l’adaptació, precisament, i crec que la gent m’ha votat més gràcies a aquest Julien més camaleònic. Si hagués triat cançons més meves, potser no haurien agradat tant. En el meu cap sona molt bé cantar Bob Marley, però a la televisió i amb aquest públic no tant… M’he deixat aconsellar perquè són professionals i saben perfectament què pot agradar i què no. Coneixen les tendències i han vist, més o menys què podia cantar i què no. M’he deixat portar.
La feinada que hi ha darrere de cada actuació és increïble.
No sé com ho hem fet, però ha sortit més o menys bé. L’equip és molt bo, però no és tan extens com pot semblar… Els coaches tenen molta qualitat i he tingut molta sort de conèixer-los, l’aventura d’Eufòria valdria només per això. Ara bé, no estàs tant de temps amb ells en realitat a les classes. La major part del temps practiques sol. En el meu cas, ho he fet com he pogut. Eufòria no té una acadèmia, el cap de setmana has d’aprendre’t la lletra i la coreografia pel teu compte. Jo tenia una llibreta en la qual escrivia la lletra. En un principi, encertava el 40%. Tornava a escoltar la cançó i m’estava cinc minuts sense fer res. Després, tornava a escriure la lletra i havia pujat fins al 60% de la lletra correcta. En aquest punt, me n’anava a dormir. I això ajuda el teu cervell a retenir la informació. Aquesta tècnica la van copiar altres concursants perquè funciona bastant bé.
A Eufòria no hi ha acadèmia, com sí que n’hi ha a altres programes similars com Operación Triunfo. Quin format creus que és millor per als concursants? El d’Eufòria amb classes presencials, però mantenint la vida fora mentre graveu el programa? O el mètode d’OT que els tanca en una casa durant tres mesos?
Per mi molt millor poder continuar vivint a casa teva mentrestant, oi tant. Jo vull continuar anant a restaurants i fent la meva vida. Potser en el meu cas, m’ha agradat ser lliure perquè el feedback que he rebut ha estat molt bo. També és cert que era el meu primer cop vivint a Barcelona i m’ha agradat poder aprofitar els meus dissabtes lliures per visitar la ciutat i passejar-hi. D’aquesta manera pots tenir, almenys, un dia de relax. Aquesta no és una vida normal, òbviament, ja que ocupes moltíssimes hores al programa i després la gent t’atura pel carrer. El meu feedback és molt bo i, per sort, no he tingut molta crítica. A molta gent els estressava pensar si marxarien o no en cada gala, però jo no ho pensava perquè sabia que tinc una bona vida a Perpinyà i tornaria cap allà encantat en cas de ser expulsat.
I ara què faràs? Has treballat en una ràdio francesa bastant de temps, tens previst continuar-hi o centrar-te al 100% en la teva carrera musical?
No sé si la meva vida canviarà a partir d’ara, però m’encantaria marxar de gira en bus. Una possibilitat és que em truquin amb ofertes d’altres àmbits com el teatre musical, tal com em van dir des del jurat. De moment, em centro en l’actuació al Palau Sant Jordi i en l’estrena de dos singles que tinc bastant avançats i podrien veure la llum el mes vinent. En cas que no em truquin, doncs tornaré cap a Perpinyà encantat i feliç de poder tornar a la ràdio.
Què fas exactament en aquesta emissora? Quina és la teva feina allà?
Treballo a la part local de la Catalunya Nord que té la ràdio pública francesa, France Bleu Roussillon. Emetem en francès, jo m’ocupo de la secció de la llengua i la cultura catalanes. Em demanen dues cròniques cada dia a primera hora del matí i la resta del temps, m’ho organitzo com jo vull. El mes de gener vaig gravar 200 cròniques per tenir-ne de sobres. Espero poder compaginar-ho amb la meva carrera musical, la que vaig començar fa 10 anys a Perpinyà. Dependrà de la intensitat de la carrera si puc seguir-hi o no.
Em pots avançar alguna cosa d’aquestes dues cançons que dius que tens preparades per a l’estiu?
Seran en català i l’estil és una barreja entre pop urbà, afro, hip-hop i reggaeton. La idea és que la gent balli amb aquests temes. No tanco la porta al francès, però vull fer la meva carrera musical en català perquè Eufòria m’ha obert aquesta porta.
El 30 de juny actuareu davant de gairebé 20.000 persones al Palau Sant Jordi. Això és gros encara que Eufòria t’hagi ajudat, una mica, a perdre la vergonya a actuar en públic.
Sí que m’ha ajudat, però tenir 17.000 persones al teu davant implica una cosa física. Tanta gent cridant acaba impactant-te les orelles i psicològicament. No són 17.000 persones que venen a veure què passa, sinó que han pagat l’entrada i ens estimen.
Recomanaries a algun cantant amateur que es presentés a la quarta edició d’Eufòria tu que ho has viscut?
Depèn… A mi em deien que havia d’anar al Conservatori perquè era genial i tothom ho deia. Ara bé, un amic meu va anar-hi i no li va agradar gens perquè no era per a ell. Hi ha gent als qui no els convé certes coses, que no volen tenir tanta mediatització o que no volen tenir un equip de producció darrere controlant. A més a més, que han de ser conscients que per poder participar a Eufòria has de renunciar a certes coses. En el meu cas, vaig deixar dos grups de música i moltes actuacions pendents. Aquesta és una aventura bastant intensa.
Creus que has trobat un Julien diferent allà a dins?
No he sortit d’Eufòria com un músic diferent, segurament perquè al Conservatori ja m’havien acostumat a haver d’interpretar temes de diferents estils encara que no m’agradessin. Ara bé, sí que m’ha canviat pel que fa a la gestió de la càmera, la interpretació i l’art escènic en general. Eufòria no és una acadèmia com a tal, però sí que és una escola perquè pots aprendre molt allà a dins.
Quina ha estat la millor i la pitjor actuació de totes les que has fet a Eufòria?
La millor que he cantat és Great balls of fire i la pitjor, What is love. Sobretot perquè tècnicament no la vaig fer gaire bé i l’Albert Sala es va adonar que no pronunciava bé.
