Els guionistes de Com si fos ahir han tirat la casa per la finestra aquesta setmana i han estat generosos en girs de guió en uns quants capítols que han convertit el final del trimestre d’hivern gairebé en un final de temporada. La sèrie diària de TV3 ja té confirmada la desena temporada que la convertirà en la més longeva de la cadena de televisió pública catalana i sembla que els seus responsables tenen pressa per arribar a aquesta fita i han posat la directa. La pausa de Setmana Santa és de només quatre dies naturals, tan sols dos més que en una setmana qualsevol, però els darrers quatre dies han esclatat unes quantes bombes de les que marquen un final d’etapa. Cada espectador – i en són molts, perquè alguns capítols recents han arribat a tenir una mitjana de 280.000– deu tenir el seu propi rànquing, els seus cops d’efecte preferits, però aquest és el top 5 que hem triat a El Món, endreçats de menys a més.
5. La pistola desapareguda de la mossa d’esquadra
Entre les relacions trencades d’aquest final d’etapa de Com si fos ahir n’hi ha una que difícilment tindrà remei és l’amistat entre l’Izan (interpretat pel jove Lluís Català) i la Naiara (Daniela Brown). El jove que un dia la jove policia en pràctiques va salvar d’una pallissa al carrer va resultar ser l’encaputxat que assaltava lladres pel seu compte perquè els Mossos d’Esquadra li semblen inútils. Els atacava amb un esprai irritant, ho gravava i ho penjava a la xarxa. Després d’haver-se-li colat a viure a casa, la Naiara el fa fora quan ho descobreix, però aviat li acaba perdonant. I ell no n’aprèn. Uns pinxos que amenacen el seu pare a la botiga de pollastres rostits i croquetes del barri el porten al límit, i un dia que veu la pistola de la Naiara a casa no pot resistir la temptació de robar-li.
La noia està desesperada perquè no la troba i sap que la faran fora del cos si confessa que l’ha perdut. I, de sobte, li truca el pare de l’Izan per avisar-la que el noi està encanonant un dels pinxos… amb una pistola. La cara de la Naiara a la següent seqüència, asseguda al menjador de casa davant de la pistola recuperada mentre l’Izan fa la maleta, deixa clares les qualitats actorals de Daniela Brown. Després d’esbroncar-lo, amb raó, només dirà paraules quan l’Izan li pregunti si no es veuran mai més. “Jo espero que no”. Final d’una trama que ha volgut portar a la ficció les controvertides patrulles urbanes i els espontanis que persegueixen carteristes pel metro, que són ben reals.
4. Mares que volen anar a Islàndia i a Noruega
En el top 4, hi posem dues mares. De fet, en aquest punt no parlem d’una trama sinó de dues. És el capítol de mares empoderades. O més aviat una d’empoderada i una altra de pesada. Les dues amb dèries per volar a prop del pol nord. D’una banda, hi ha la Mari Carmen (Teresa Urroz), la mare de la Noe (Elena Gadel), que havia retirat la paraula a la seva filla després de descobrir que li havia fet creure que s’havia deixat un foc encès quan el descuit havia estat seu. Això i moltes altres maniobres de la Noe per coartar-li la llibertat a la seva mare (posar-li un límit a la targeta de crèdit, no deixar-li menjar el que li agrada, obligar-la a llogar el seu pis per anar a viure amb ella, oposar-se al seu viatge a Noruega amb una amiga) havien portat la Mari Carmen a punt que semblava de no retorn. “Me tratas como una vieja chocha!“. Però a última hora, els déus guionistes s’han compadit de la Noe i han fet que la seva mare li truqui de matinada des de l’aeroport per dir-li que l’estima. I tot seguit, però, agafar el vol cap a Noruega. Lliçó contra l’edatisme apresa.
L’altre cas és diferent. Parlem d’una mare esbojarrada, intrigant i dominant –tot alhora, que ja és difícil– que ha acabat aquest trimestre amb un pam de nas. La Diana (Mercè Arànega) ha tornat sobtadament d’Indonèsia, on tantes ganes tenia d’anar a viure, just en el moment en què la seva filla Nina (Ariadna Llobet) acaba d’aconseguir recuperar l’oferta de feina a Islàndia que el seu egoista germanastre, Ivan (Roger Coma), li havia fet perdre. I no és una feina qualsevol perquè és a Islàndia, el país on somia viure ella. Tot anava bé quan descobreix, amb horror, que la seva mare se li vol enganxar com una paparra i anar-se’n amb ella. Així que pren una decisió dràstica: l’enreda amb l’hora del vol i marxa sense ella.
3. No era Ghana, eren les Canàries: l’estafa al descobert
Es veia venir. L’estafa dels dos amics bombers a la qual s’han acabat apuntant també el Litus (Pepo Blasco) i el Jordi (Andrés Herrera), havia d’acabar petant. I ha sigut aquest dijous mateix, en un dels dinars de la colla que sempre acaben sent accidentats. És una d’aquelles coses que els espectadors més empàtics i implicats es deuen preguntar estranyats: per què coi munten aquestes trobades si saben que s’acabaran malament. La resposta és clara: aquesta és la gràcia. Com va dir una vegada Emma Vilarasau, una de les grans dames del teatre i dels serials catalans, “un personatge de culebró ha de patir”. Encara que sigui en una trama còmica, com és en aquest cas.
Els dos estafadors de tercera, maldestres com ells sols, han tingut la mala pensada de dir que se’n van de vacances de Setmana Santa a les Canàries amb els amics bombers. I el comentari ha portat cua, perquè el Miquel (Eduard Farelo) ha tornat a recordar que el dia de la classe solidària al gimnàs per recaptar fons per al seu suposat projecte a l’Àfrica es van equivocar en dir que el poble que volien ajudar era a Ghana “a prop de la frontera amb Nigèria”… i aquests dos països no comparteixen cap frontera. Ràpidament, la colla nota que el Litus i el Jordi s’estan posant nerviosos, i el Jordi acaba cantant com una mallerenga. Confessa l’estafa, n’acusa els bombers i, quan tota la colla se li tira al damunt, només els salva una trucada que rep la Sílvia. Per cert, santa Sílvia màrtir, que ja cansa de tanta desgràcia, i per això ha estat descartada per a aquest rànquing, en una decisió totalment subjectiva. El cas és, però, que aquesta vegada els guionistes han estalviat la llagrimeta als espectadors: que quedi dit que es veu que les proves han sortit bé i està curada del càncer de coll d’úter.
2. Nuvi a la fuga… amb bicicleta
El rànquing es posa interessant. Arribem a una de les trames preferides d’El Món: els embolics de la cosina de la Gina (Meritxell Huertas), la Lídia (Míriam Alamany). Val a dir és una trama a la qual donem un punt extra perquè permet apreciar la vis còmica i els matisos interpretatius de Meritxell Huertas, una actriu que mereixeria més papers i més importants.
Però tornem a la seva cosina. Aquesta temporada els responsables de càsting li han buscat un partenaire realment a l’altura, el seu exmarit, Carles, interpretat per Jordi Díaz, que també voldríem veure més –qui no recorda el Fede d’El cor de la ciutat? Les peripècies d’aquesta parella han anat pujant de to i posant-se interessants fins a arribar a l’últim capítol del trimestre, en què han obsequiat els seguidors fidels de la sèrie, els que no s’han agafat vacances abans d’hora, amb una memorable fuga amb bicicleta del nuvi i la seva ex. Tot plegat mentre la núvia, la famosa Janina de qui encara no hem vist la cara, s’ho mira estupefacta i els espectadors només li veuen els espatlles.
1. “No et vull tornar a veure mai més”: la gran traïció
I arribem al top one. Totes les opinions són respectables, però ara i aquí no n’acceptarem cap que no estigui d’acord que el final d’aquesta trama ha sigut la bomba de la setmana. L’infart del Josep (Pere Ponce), que dimarts sembla mort, ha fet que hagi semblat ben bé que arribàvem a un final de temporada, sovint amb un mort. Al final –sentim l’espòiler si algú ha comès l’error de no veure el capítol, però, com diria Chus Lampreave, els testimonis hem de dir la veritat, tota la veritat i res més que la veritat– només ha sigut un ensurt enorme. Després de tenir un infart en descobrir que l’Eva (Alicia González Laá) li havia fet el salt amb el seu fill, el Josep és salvat a l’últim moment per la mateixa Eva, que se’l troba estès a terra inconscient… amb el full del diari del fill que els ha delatat.
Quan recupera la consciència a l’hospital i se la troba al davant fent cara de gos apallissat i dient-li, amb aquella veueta, “quin ensurt m’has donat”, ell contesta amb contundència: “No et vull tornar a veure mai més”. Ara comença per a l’Eva un dels seus habituals moments zero –no para de ficar-se en embolics, però ningú vol que el personatge desaparegui de la sèrie. Què farà sense parella i sense feina una altra vegada –cal recordar que el Josep és l’amo del gimnàs que ella dirigia? La imaginació dels guionistes per fer que aquesta dona s’equivoqui una vegada i una altra amb les seves relacions sexoafectives –ara se’n diu així– és infinita. I els seguidors del Comsi en volen més.
