Tatxo Benet habita professionalment a la torre Mediapro, encarada a la plaça de les Glòries de Barcelona i al supositori que la corona. A la façana vidrada hi ha una senyera enorme i desacomplexada. Al pis setzè hi ha el despatx, gran, de l’encara president de l’empresa. Fins que vinga algú a ocupar-lo. La corporació –el propietari de la corporació– ha decidit no renovar-li el contracte, que s’havia allargat cinc anys. “Tots els mobles, tot el que hi ha aquí, són meus, no de Mediapro”, liquida el president en funcions. Una taula robusta, antiga, que va ser del seu avi, que degué ser una persona amb caràcter. La taula és tot un univers. Plena de talles i calaixos. Hi ha també alguns quadres de preu i gust. La llum del sol entra diàfana i total i fa patir. Fa patir pels quadres. S’ho haurà d’emportar tot. Tatxo és una persona afable, alta, d’envergadura i sembla que imparable. És curiós, perquè alhora transmet una càrrega inequívoca d’ingenuïtat. Una certa fragilitat, incomprensible si es té en compte el conjunt. Durant anys a Mediapro hi ha hagut tres socis i només un déu vertader: Jaume Roures. Però qui coneix Tatxo sap que la trena no es va fer només amb un fil. El caràcter de Roures impregnava tots els comentaris, però l’energia dels altres dos fundadors –Tatxo Benet i Gerard Romí– va completar el miracle. El miracle Mediapro, que aquest tercer soci mira d’aclarir ara.
Final d’etapa o final de carrera?
Doncs… No ho sé. Soc una persona que visc tant al dia, que encara estic treballant a Mediapro. I de moment faig això, treballar a Mediapro.
Però això ara…
Sí. Té un temps limitat. D’acord. No ho sé. Quan acabi aquest temps no he pensat què faré. Durant un temps bastant important em quedaré aquí treballant, no en una feina executiva, però sí per ajudar la gent perquè hi hagi un traspàs raonable. Fins que em diguin que no cal que ho faci. Després, no ho sé… La veritat és que no ho sé. El Mainat em deia l’altre dia que podríem anar a veure obres o a jugar a la petanca. Li vaig contestar que jo més aviat havia pensat anar al Centre Comarcal Lleidatà, que hi ha aquí a la plaça de la Universitat, a jugar a la botifarra. M’agrada jugar a la botifarra. No, de debò. Tinc moltes coses a fer. Tinc la llibreria Ona, una botiga virtual que ven fruita de Lleida sense intermediaris, directament al públic. Potser escriuré una cosa. Suposo que el que faré tot el dia és el que faig ara a la meva vida quotidiana. Amb tot el temps i amb molta més tranquil·litat. Suposo, eh! Potser arriba un moment en què em diuen: “Escolta, vols fer això d’aquí?”. I potser ho faré.
Diu que hi ha get que se’l mira amb recel perquè és milionari. Però vostè és milionari?
Aquest concepte avui no té sentit. Adjudiquem a la gent un valor en euros que no és real. Per exemple, jo tinc accions de Mediapro. El valor d’aquestes accions és variable. En una època valien molt, en una altra valien poquet, i al final, en una altra època, no valen res. No és que no valguin res, sí que valen, però potser ningú te les vol comprar. Si ningú te les vol comprar, vol dir que no valen res. A mi em fa gràcia tota aquesta gent que et diu: “Avui he guanyat un milió d’euros a la borsa!”. –“Sí? Per què?”. –“Perquè les accions de Tesla han pujat un deu per cent i jo en tinc no sé quantes”. –“I què has fet? T’has venut aquestes accions?”. –“No, no les he venudes”. –“Llavors, no has guanyat res, perquè, si demà baixen, seràs al mateix lloc. Per guanyar te les hauries hagut de vendre!…”. És confon de vegades el patrimoni d’una persona amb el concepte monetari, amb la liquiditat que pugui tenir per fer una cosa. Home, jo he de reconèixer que visc molt millor que la immensíssima majoria de la gent. Això ho he de reconèixer. Però dir-me milionari… Jo no me’n diria.
Vostè ha comentat que havia arribat a un acord amb l’accionista majoritari de Mediapro, Tang Hao…
El meu contracte era de cinc anys.
I ara s’ha acabat.
Sí.
Però, per contra, hi ha qui ha lligat la seua eixida de Mediapro amb el fet que no s’haja renovat el contracte de drets amb la Lliga de Futbol Espanyola…
És que això no és cert. No és cert que no s’hagin renovat aquests drets. El que no hem renovat nosaltres són els serveis de producció dels partits de futbol. És a dir, el que no fem ara que fèiem abans és produir les imatges dels partits. Els de la Lliga espanyola internacionalment, els continuem tenint. És un contracte vigent fins al 2029. La Lliga va fer un concurs, i nosaltres ens pensàvem –jo ho continuo pensant– que fèiem la millor oferta. Encara que no conec les altres, crec que la meva era molt bona. Ells van decidir adjudicar-ho a una altra gent. Ara, aquest contracte suposa, més o menys, el quatre per cent de la nostra facturació. No és que volguéssim perdre aquest contracte, ha estat un cop molt fort, però no és…
No ha estat el detonant de la no renovació del seu contracte?
No. No n’ha estat el detonant. El que passa és que la gent… Mira, per exemple, crec que he tingut una actitud molt positiva davant això i vaig fer un comiat amb la gent de Mediapro en què els vaig demanar que ningú s’entristís i els vaig dir que la vida té aquestes etapes. Porto trenta anys aquí. I porto treballant cinquanta-tres anys de la meva vida. En tinc seixanta-vuit i vaig començar a treballar als quinze. Què es pensava algú? Que això seria per a tota la vida fins que em morís? Que faria com el meu avi, que li portaven a firmar els talons al llit on va morir? No es refiava ni dels seus fills…
Això no és així. Les empreses tenen aquestes renovacions. És normal que tinguin aquestes renovacions. La renovació significa que una empresa és viva i que els màxims accionistes són ambiciosos, perquè ningú fa un canvi pensant que anirà a pitjor. Fa un canvi pensant que això serà un revulsiu i que serà per a millor. Jo n’estic satisfet, perquè tot el que he fet ja m’ha quedat i ha arribat un punt en què el fet que jo em retirés de Mediapro era fins i tot normal. Ha acabat el meu contracte, podia donar per acabada una etapa i en ve una de nova, amb uns altres gestors. Això és un exemple de normalitat.
Però la gent… Uns em donen el condol, uns altres em diuen que no em preocupi, que tornarà a sortir el sol. Jo t’asseguro que no tinc gens aquesta visió. A un que em va dir que ho sentia molt li vaig contestar que no ho havia de sentir, perquè jo estic feliç i satisfet. Estic feliç perquè crec que el canvi sempre és positiu i satisfet, perquè, quan miro enrere i veig què he fet en la meva vida laboral, em satisfà.
Molt bé, però li podien haver renovat el contracte, no?
Podien, però no tenien per què fer-ho. I també faltava que jo el volgués renovar.
Però vostè sí que el volia renovar…
A veure, jo no tenia tampoc una voluntat de renovar-lo al preu que fos. Em sento lligat a la gent que treballa a Mediapro. Cadascú, tothom –jo també– tendeix a pensar que ell ho sap fer molt bé i que és indispensable. Però la realitat et diu que ningú n’és, d’indispensable. Ningú. Ara som en aquest despatx tan gran i sembla que la persona que l’ocupa sigui la que ho dirigeix tot, la que ho fa tot… No. El que fa que una empresa sigui gran o petita és la gent que hi treballa. L’equip. I que l’equip treballi com un equip de veritat. Els que som als llocs rectors hi podem donar una visió una mica més estratègica, podem influir més en la filosofia, però al final és la gent que hi treballa, tota la gent, la que fa que el grup tingui èxit o no.
Per què Mediapro desperta tanta expectació, tanta especulació, tanta animositat?
Aquesta és una societat, la catalana, molt estratificada. És curiós, perquè al final la societat catalana s’ha fet a ella mateixa. Els famosos burgesos catalans es van fer a ells mateixos, no van nàixer així. Va ser gent emprenedora que van començar sovint de zero. Els uns eren menestrals, els altres tenien una petita fàbrica i van aprofitar determinades situacions i, amb intel·ligència, van anar creixent i creixent. Però, tot i així, hi ha com un cert recel davant gent que, com jo, vingui de comarques, de poble, de pagès. O davant dues persones, com el Jaume i el Gerard, que no eren conegudes. Un cert recel davant el fet que començant de zero aquestes tres persones facin una cosa que tingui l’èxit, l’impacte i la dimensió que ha tingut. És aquesta una dimensió mundial. No parlem de d’una empresa que ven aquí a Catalunya i que va molt bé, sinó d’una empresa amb un impacte mundial. Això ho sabem fer a Catalunya en diferents sectors, però l’audiovisual n’és un molt específic i és rar que ho hàgim aconseguit aquí.
Nosaltres, a més, hem tingut allò que en castellà en diuen desfatachez, la barra, de dir les coses com ens ha semblat i de posicionar-nos com ens ha semblat també. Jo personalment m’he posicionat en allò que m’ha semblat i els meus socis, també. Un, no tant, però l’altre, sí. Això et crea moltes aprensions. Molta gent que t’ho valora i que li agrada, però també molta gent crítica. Sí que passa en aquest país –dic aquest país i potser això passa a tot el món– que es confon dir les coses com les penses com si tu a partir d’aquell moment fossis l’enemic de tots els altres. Això no ho puc entendre. No tinc per què combregar al cent per cent amb la gent que es pensa que soc de la seva colla. Hi puc estar d’acord amb algunes coses i en unes altres, no. Però jo tinc un pensament, una ideologia, i tinc una forma de veure el món i el meu país. I a mi m’agrada poder-ho expressar, perquè el ciutadà ha de tenir la llibertat d’expressar-se. L’ha de tenir. Uns tindran un altaveu més grans i uns altres de més petit. És molt estrany en el cas de l’empresa catalana –no tant en el de l’espanyola, on està ben vist que tu dauris la píndola al govern de torn– que els empresaris diguem el que pensem.
Això l’estranya? Ací no ho fa ningú. Recorde’s de les dites tradicionals: “El nostre mal no vol soroll”, “La roba bruta es renta a casa”… A Catalunya un empresari és discret per obligació i no ha de fer gens d’ostentació.
Sí! Una vegada un empresari amb qui tenia un embolic ben gros em va dir: “Escolta, això ho hem d’arreglar a la catalana”. De seguida vaig entendre el que em volia dir. Però jo vaig néixer el 57, quan va morir Franco tenia divuit anys. Si comptem que la dictadura va durar, pel cap baix, fins al 78, vaig estar des dels 13 o els 14 anys fins al 20 lluitant per la llibertat. Això és el que pensàvem: “Hem de lluitar per la llibertat!”. Jo m’ho vaig creure. Potser uns altres no ho van fer, però jo, amb la innocència dels quinze, setze, disset anys, em vaig creure que realment la nostra era una lluita per la llibertat, pels drets fonamentals, per la llibertat d’expressió, per poder dir coses, per poder fer coses… Lluitàvem contra el franquisme dintre les nostres migrades possibilitats. A mi em va influir molt el maig del 68. M’esforçava per trobar els fets, què passava. Havies de buscar revistes franceses o el Triunfo de l’època per buscar, no ja el rerefons filosòfic o polític de les coses, sinó què passava exactament.
Jo venia d’aquella època i em pensava que anàvem cap a un món on tothom havia de ser més tolerant i on tu podries dir el que penses. Així m’ha quedat i sempre he dit el que penso.
Vostè és una excepció.
Potser soc una excepció, però no ho hauria ser ser. Jo vaig entrar a un diari de Barcelona, El Periódico, i arribo a la redacció i dic innocentment que soc independentista. La primera cosa que em van dir va ser: “Xiiiist, calla, calla, calla”. El meu cap em va dir que, si volia triomfar en aquesta professió, no ho podia tornar a dir. Em vaig quedar de pedra. Vaig pensar: “No ho entenc! Tu no deus ser independentista i jo, sí. I aquell serà això i l’altre, allò”. Em vaig trobar amb un clima estrany. En la redacció d’un diari on en teoria hi havia d’haver gent de totes les ideologies, però on hi havia en realitat un clima diferent. “No, no, aquí som d’una determinada tendència i, si ets d’una altra, no entris, no hi estaràs bé”.
Això mateix em va passar a mi a TV3 l’any 89.
Potser. Jo a TV3 vaig treballar i tota la vida vaig dir que era independentista. I te’n diré una altra. La redacció de TV3 esports eren tots obertament independentistes.
Una altra excepció. Ja li done fe que la redacció d’informatius, ni bon tros. Quan algú se’n reconeixia –més o menys en tenien tres de localitzats–, la reacció general era com la d’El Periódico amb vostè.
D’acord. Però pel que fa a la redacció d’esports, era d’aquesta manera. Recordo que en un moment en què s’havia constituït el Canal Olímpic, l’any 92, va venir gent de Televisió Espanyola. Al final dels Jocs es va jugar el darrer partit de la selecció de waterpolo, Espanya contra Itàlia. Va ser un partit amb diverses pròrrogues, perquè empataven una vegada i una altra. Els redactors d’Esports de TV3 celebraven cada gol d’Itàlia. L’equip de TVE es va enrabiar tant, que van marxar! A la nit, que vam fer una festa, se’n van anar a parlar amb Joan Granados i li van dir exactament que jo era un fill de puta i un dictador, i que la redacció d’esports de TV3 era un cau d’independentistes. Jo tot això ho veia amb llibertat. Ells ho veien d’una manera i nosaltres, d’una altra. Quin problema hi havia que ells animessin Espanya i nosaltres, Itàlia?
Tots!
La reacció del Granados va ser molt bona. Va venir cap a mi i em va dir, molt seriós: “Tatxo, han vingut a parlar amb mi els de Televisió Espanyola i això… T’he de dir una cosa molt greu”. –”Digue’m, Digue’m.” –”M’han dit que tu ets un fill de puta i un dictador, i després m’han dit que la redacció d’esports és un cau d’independentistes. I jo davant això l’única cosa que puc fer és donar-te una gran abraçada!”. [Riu]. En el fons, els catalans… La immensa majoria som independentistes. La immensa majoria. Però ho som d’una forma còmoda. “No ho dic, perquè no fos cas que… però si em trobo còmode per dir-ho, ho dic”.
No és el cas dels ambients periodístics.
Tens raó. No.
I a TV3 jo no vaig estar llavors a la redacció d’esports, però la redacció d’informatius no era això de cap manera.
No ho sé. Jo era molt innocent. Vaig veure que hi entrava gent de tota mena, però a mi em va semblar positiu.
Jo no dic si era positiu o negatiu. Només dic que en aquella redacció els independentistes –fins i tot els nacionalistes– es comptaven amb els dits d’una mà. Reconèixer-se com a independentista era un estigma negatiu.
Sí, però jo ho deia sense cap mena de problema.
A Esports devia ser fàcil.
No, abans. Vaig estar cinc anys a informatius. Vaig ser cap d’Assignacions i no tenia cap problema a dir-ho. Ho deia sempre. No tenia cap mena de problema. Potser ho deia massa, perquè ara passa que quan parlen de la meva dona li diuen “la mujer del independentista”. [Riu].
Això els ha perjudicat a vostè o a Mediapro?
Sí. Jo crec que sí. Però hi ha problemes amb els quals has d’aprendre a viure. Això m’ho va dir un dia Antonio Franco, el director d’El Periódico, i tenia tota la raó del món. M’ho va dir quan jo tenia vint-i-pocs anys. En aquell moment jo em pensava que tots els problemes s’havien de resoldre. Quan vaig sentir-lo vaig pensar que tenia raó, que n’hi ha que no es poden resoldre i t’hi has d’adaptar. Nosaltres som així. Ens ha perjudicat que siguem una productora catalana? És possible. Si haguéssim estat a Madrid, hauríem tingut més ajudes, més no se què? Segur! Però aquests són problemes amb els quals has d’aprendre a viure. Nosaltres som així, som aquí, pensem d’aquesta manera, ens agrada dir-ho…
Si canviéssim, si jo hagués deixat de dir el que dic, si el Jaume hagués deixat de dir el que ha dit, si el Gerard hagués deixat de ser com és, si ens n’haguéssim anat a Madrid, hauríem sortit guanyant amb unes coses i hauríem sortit perdent en unes altres. Per tant, com que nosaltres el que volem fer és el que fem i volem ser com som, ens hem d’adaptar a la nostra situació i tirar endavant tal com som. No pots fer res més. Perquè si estàs només pendent de fer les coses que agradaran als altres, mai acabaràs fent res de positiu ni per a tu ni per als altres.
Però vostè ha tingut la certesa que aquesta significació tan clara –política en el cas de Jaume Roures i nacional en el seu cas– ha perjudicat l’empresa?
Com a empresa… Crec que hem tingut la sort que som tan bons i hem tingut tan èxit, que hem pogut superar tot això. Nosaltres hem treballat i treballem per televisions governades pel PP, pel PP i VOX, pel PSOE… A nosaltres de vegades ens han dit: “Ara quan canviï el govern i vingui el govern de no se qui, ja veureu!”. I hem continuat treballant després per a aquella televisió. La realitat cau pel propi pes. Per molt que vingui un govern així o aixà, el que vol és fer una televisió amb cara i ulls. Quan van i venen i pregunten als seus professionals, els diuen: “Escolti, aquests són els que ho fan bé”. Nosaltres hem treballat per tothom. Aquí i arreu del món. Hem treballat a països amb règims de tota mena. Som a l’Argentina, amb mil i escaig treballadors, i hi érem abans amb els peronistes i ara amb el Milei. Ens adaptem a totes les situacions. És que si no… Una empresa s’ha d’adaptar a la situació.
I personalment?
Personalment, segur que m’ha perjudicat, però no m’agrada dir les dificultats que jo he passat o que estic passant, perquè és com si digués a la gent que no se signifiqui perquè llavors et vindran a buscar. Per això m’estimo de dir els avantatges que m’ha suposat a mi. Són avantatges personals, que m’han permès sentir-me bé amb mi mateix. I aquests avantatges superen els problemes que m’hagi pogut suposar en qualsevol altre aspecte.
S’ha referit adés algunes vegades a Jaume Roures. Vostè i ell no van quedar bé quan va haver de deixar l’empresa. Vostè s’hi va quedar i ell es va empipar…
Jo això no ho he parlat amb ell.
No ho ha parlat amb ell?!
No.
Sap què s’arriba a dir? Arriben a dir fins i tot que si Mediapro ha perdut la producció de la imatge dels partits de la Lliga espanyola, és perquè ell hi té influència. I que ho ha fet per fer-li mal a vostè.
No ho sé. Potser. Jo crec que no, però. Això seria anar contra l’empresa que ell va fundar fa trenta anys. Jo vaig dir l’altre dia als més de mil treballadors connectats des de tot el món: “Mai, mai, mai faré res contra Mediapro. Faci el que faci, mai faré res que competeixi amb ella”.
El fet que vostè no ho faça no exclou que ho puga fer un altre.
Crec que amb això el Jaume té la mateixa visió de Mediapro que jo. Em sorprendria molt que ell fes una cosa que perjudiqués Mediapro. I, d’altra banda, tampoc ho podria fer perquè ha signat un pacte de no competència. M’estranya que sigui així.
Han tornat a parlar des de la seua eixida?
No, no. Mai més.
Diu que Mediapro és una empresa que fa molt bé les coses. Explique quin n’és el secret. Com és possible que tres persones del carrer muntaren un petit imperi semblant.
Jo havia muntat una empresa pel meu compte l’any 97, quan torno de Madrid, on treballava a Audiovisual Sport, i tres anys després la fusiono amb la del Jaume i el Gerard, i fem Mediapro. M’hi incorporo l’any 2000, la qual cosa no vol dir que no col·laboréssim abans, perquè fèiem coses junts fins que al final allò va caure pel propi pes…
I quin va ser el miracle que els va projectar?
El miracle és que ens vam trobar a TV3 l’any 83 en una cadena que estava absolutament per fer. Jo a TV3 he fet absolutament de tot, de reporter, de periodista, de cap d’Assignacions, he presentat un informatiu, un programa, he passat el Teleprompter, me l’han passat a mi, he venut publicitat! Un dia fa poc va venir Ferran Rodés i em va dir: “No te’n deus recordar, però tu i jo vam negociar les extraprimes de TV3”. Es veu que en un moment determinat en què estaven enfrontats Havas-Mediaplaning i TV3 sobre les extraprimes em van demanar a mi si jo podia parlar amb els ells i vam arribar a un acord. He estat cap d’Esports, he fet de transmissions, de productor, absolutament de tot…
Quan el Jaume, el Gerard i jo ens trobem fora i ens posem a treballar en un moment en què comença a haver-hi un procés d’externalització dels serveis i ja han sortit les privades –que a poc a poc abandonen la idea de fer-s’ho tot elles–, està molt valorada l’especialització. Hi ha una productora que fa comèdies de situació de mitja hora, n’hi ha una altra que sap fer programes d’entreteniment o d’entrevistes per a programes femenins de la tarda… Són gairebé empreses personals. Nosaltres ens vam preguntar què sabíem fer. “Nosaltres sabem fer televisió, sabem fer de tot”. I llavors comencem a oferir serveis a les televisions que van des la compra de drets esportius fins a qualsevol cosa: et busco ENGs i et faig els informatius, tinc unitats mòbils i et produeixo els partits, et faig programes, et puc transmetre senyals…
A poc a poc això fa que l’empresa no es quedi petita amb un programa o dos i vagi subsistint, sinó que exponencialment cada divisió vagi creixent. I al final també diem: “Escolta, aquí el mercat són cinc televisions. De seguida ens l’acabarem. Obrim una delegació a Portugal, busquem una persona adequada per fer-ho”… També obrim a Buenos Aires i a Miami. I això fa que l’empresa vagi creixent.
Això d’un costat, però de l’altre també hi ha el coneixement de la gent que treballa a les televisions. Nosaltres mai van anar a buscar caçatalents. Contractàvem gent a punta pala, però gent que nosaltres ja coneguéssim, gent que sabéssim que eren bons. “Escolta, hem d’enviar algú que obri Mediapro a Portugal, i això ho podria fer aquell…” Aquell era un tècnic que treballava a la Forta [Federació d’Organismes de Ràdio i Televisió Autonòmics], Francisco José de la Fuente… Encara ara és el nostre cap de producció internacional. “Als Estats Units hi havia aquell tio que podria fer allò”… És a dir, el coneixement de la gent i el fet de no haver de dependre que una empresa et busqui la gent cobrant ens van servir de molt. Per això la gent es pregunta com és que tanta gent de TV3 va a parar a Mediapro. Perquè és la gent que nosaltres coneixíem. Nosaltres coneixíem Jaume Ferrús i quan deixa TV3, deixa Canal+, li diem que vingui amb nosaltres, perquè el coneixíem i sabíem com treballava…
Les males llengües habituals diuen que allò va ser un intercanvi de favors, portes giratòries, quid pro quo…
Perquè no saben què diuen. Jaume Ferrús mai va ser director de TV3 amb Mediapro en funcionament. Jo encara treballava a TV3 quan va ser substituït per Lluís Oliva. Ell se’n va anar a Canal+ i s’hi va estar uns anys. Un pot dir el que vulgui, però la realitat és la realitat. I no només va venir el director de TV3. Venia gent com el Dani Margalef, que era ajudant de producció quan jo era a Esports. Ara és un càrrec important dins Mediapro. O el Joan Úbeda, que feia reportatges: “Hòstia, portem-lo cap aquí”. I això també a Madrid. El Quim Brotons era un tio que era a Madrid i que vam cridar perquè treballés amb nosaltres. Buscàvem gent que coneguéssim i que els tinguéssim confiança. D’aquesta manera, vam ser capaços de transmetre a tota la companyia una filosofia, un esperit, una manera de fer. Aquest al final ha estat el gran secret de Mediapro. Tothom treballa amb equip, totes les peces s’interrelacionen. Tenim divisions diferents de negocis, però tothom sap què fan les altres. Tothom s’hi involucra.
Quanta gent són ara?
Uns sis mil.
I creu que tothom sap què fan els altres?
Tenim xarxes internes d’informació que ho permeten. Tenim un comitè executiu on van els directius més importants, però alhora tenim un comitè de direcció on van trenta persones que reben informació quinzenal de tot el que fem. Cada àrea informa a totes les altres del que fa. En aquest comitè de direcció no hi ha gent pel seu càrrec, sinó per la seva posició. Potser hi ha gent per sobre dels seus integrants que no hi són. Però aquestes persones ens interessa que hi siguin, perquè ens interessa que escoltin què fa tothom.
Per tant, el secret de Mediapro seria una cultura d’empresa molt definida i molt participativa…
És una cultura d’empresa molt diferent, absolutament allunyada d’allò que fan moltes empreses, que practiquen el secretisme. “Escolta que no se sàpiga què fem aquí, que no se n’assabenti aquell d’allà, perquè aquell d’allà…”.
No es fomenta la competència ni la competició entre càrrecs interns.
Procurem no fer-ho. I quan ha passat he mirat d’aturar-ho immediatament. El que intentem fomentar sempre és que la informació flueixi entre totes les divisions. Nosaltres necessitem que la divisió de serveis audiovisuals estigui molt en comú amb la de l’estudio o la de drets. Tots aporten sinergies.
Vostès tres van començar amb la propietat d’una tercera part de l’empresa cadascun. Per què va anar venent-se’n accions fins a esdevenir minoritaris?
Perquè van anar fent ampliacions de capital. Nosaltres érem ambiciosos i volíem fer coses noves. Vam fer-una, per exemple, molt important quan vam crear La Sexta. Entre Televisa i nosaltres ens hi vam gastar 700 milions d’euros. Em fa molta gràcia que ens retraguessin que el govern ens havia regalat un canal de televisió…
Això es va dir, sí. Que José Luis Rodríguez Zapatero li l’havia regalat a Jaume Roures, concretament…
Ja, però nosaltres hi vam ficar 700 milions d’euros. Regalo a qui vulgui una freqüència de televisió amb la condició que hi inverteixi 700 milions d’euros. Amb aquella operació nosaltres vam anar rebaixant la nostra participació a Mediapro. Després vam tenir un problema molt greu l’any 20 a França…
Van perdre els dret de la lliga de futbol francesa…
No és que els vam perdre, és que els vam haver de tornar perquè no els podíem pagar. Així de senzill. Vam perdre gairebé 300 milions d’euros a França i uns altres 100 a Itàlia. A més, ens va agafar l’època del covid i vam haver de necessitar l’aportació de capital nou. Va venir aquest capital nou, 600 milions, i encara es va reduir més la nostra participació.
Podien haver-se decantat per no créixer o no expandir-se tant i controlar-ne sempre vostès la majoria de les accions. Està satisfet amb el fet d’haver-ne perdut el control?
Sí. No hauríem pogut fer tot el que hem fet. La nostra valentia també és això. Deixo de tenir-ne el 33 per cent i passo a tenir-ne el 20, però el valor d’aquest 20 serà més gran que el del 33 que tenia. Perquè amb aquests diners que m’entraran faré una inversió a la Sexta o on vulguis, l’empresa valdrà més i el meu 20 per cent, també. Jo seré més petit, però l’empresa valdrà més, donaré més feina, tindré una empresa més potent, amb més treballadors…
Aquestes operacions, a més, no van acabar bé. El cas de La Sexta no va acabar gens bé..
El de la Sexta, si tu te’l mires des d’una certa perspectiva, és un cas d’èxit…
Però vostès van perdre’n la propietat, que va passar a Antena3.
Però vam recuperar una part dels diners que hi havíem invertit.
Perdent-ne la propietat…
Perdent-ne la propietat, sí. Vam canviar-ho per accions d’Antena 3, que després ens vam vendre. Sigui com sigui, el cas de La Sexta professionalment és un cas d’èxit. Quan la vam fer, molta gent ens cantava les absoltes. Recordo concretament que José Manuel Lara va venir i em va dir: “T’ho dic com a amic, no tens cap possibilitat de col·locar el teu canal. És impossible. No hi ha espai, no hi ha lloc al mercat”. I per contra, la Sexta s’hi va posicionar de seguida i va aconseguir en poc temps un 8 o un 9 per cent d’audiència. Vam tenir sort… Bé, mala sort… Ens va venir la crisi de la doble V, la del 2008. Teníem un molt bon soci, que era Televisa, que hi havia posat tants diners com nosaltres. Estàvem en un moment gairebé de break-even, però va arribar la crisi i va caure tot.
Aquella crisi va fer una doble V. Era aquell moment en què el president de la reserva federal i el ministre Pedro Solbes van parlar de “brots verds”. Precisament en aquell moment de “brots verds” vam invertir-hi més diners. Recordo que el de Televisa, Alfonso de Angoitia, que ara n’és president, em deia: “Tatxo, jo us seguiré, però que sàpigues que això ja ho he viscut. Aquí no ho heu viscut, però jo ja ho he viscut”. I jo li vaig contestar: “Alfonso, som tan a prop del break-even… Posem-li una miqueta més”. Hi vam arribar, però llavors va venir la caiguda de la segona V i ja no vam tenir més remei que buscar la fusió amb Antena 3.
Amb el mateix José Manuel Lara, que ja l’havia advertit que no tenien espai…
Sí. Ell mateix. Es va quedar amb La Sexta i jo vaig negociar-ne amb ell la fusió.
Negociar amb José Manuel Lara no era mocar-se amb mitja màniga…
Lara és un d’aquells personatges que et marquen a la vida. Jo hi vaig tenir una relació extraordinària. Tant de negocis com personal. M’hi he barallat molt, però només puc dir-ne coses positives. Quan jo era cap d’Esports de TV3 al camp de l’Espanyol em vam fer una mocadorada, contra mi i contra TV3. Llavors Lara va entrar en la directiva de l’Espanyol i va dir que ell s’encarregava de la relació amb TV3. Em va trucar i em va dir: “Soc José Manuel Lara. Voldria dinar amb tu”. Des d’aquell moment vam anar a dinar una vegada al mes. Ens vam entendre molt bé.
No va intentar mai contractar-lo?
No. No ho va intentar mai. Jo ja estava bé a TV3 i després ja tenia una carrera molt definida, ja tenia una empresa i era molt difícil… O no. O potser es pensava que jo no valia per a la seva empresa. No ho sé. Però, mira, el dia que es va morir, dilluns següent, havíem acordat fer una reunió. Un dels seus fills m’ho va dir. Teníem una relació molt bona. M’agradava molt, perquè, sent tan diferent, era una mica com nosaltres. Una persona amb ambició, amb ganes de fer coses noves, amb valentia… Després cadascú és com és i ell no té res a veure amb mi des del punt de vista del caràcter, però he dir-te que jo, sent com soc i havent-me pronunciat tan clarament sobre tantes coses, tinc molts amics que pensen tot el contrari. Els tinc i els mantinc. I m’agrada molt això. Que hi hagi gent que, malgrat l’etiqueta que t’adjudiquin, després et pugui valorar per altres coses.
Ha parlat de La Sexta. M’agradaria parlar del diari Público. Deia la maldat en aquells moments que, com que Zapatero no estava gens content amb El País, els va cedir un canal de televisió a canvi que vostès editaren un diari per fer la competència al de Prisa…
Ostres! En primer lloc, Público no era de Mediapro. Mai va ser-ne. Público era del Gerard, del Jaume i meu. I això no és el mateix, perquè qui hi posava els diners no era una empresa, sinó nosaltres tres.
D’acord, però això no invalida la teoria…
Jo no hi vaig estar mai a la cuina, vaig posar-hi els diners i vaig donar també una visió periodística juntament amb Quim Regàs. No vaig estar mai en la discussió sobre una cosa o una altra. El que sí que sé és que Zapatero allò no ho veia bé. No va venir, per exemple, a la presentació del diari. Hi va enviar María Teresa Fernández de la Vega. Jo crec que ell no volia que sortís Público. Aquesta va ser una de les raons per les quals no va ser Mediapro qui el va traure. Per no perjudicar l’empresa. Els altres socis van dir que no a la inversió. Aquesta llegenda que si Zapatero tal o pasqual crec que és justament al revés. No li convenia gens, perquè el que ell volia era una bona relació amb el grup Prisa.
El diari tampoc se’n van sortir…
No, perquè eren moments molt difícils per a la premsa. El moment en què els diaris començaven a caure, amb una indefinició molt gran sobre si paper o digital. Tot era molt complicat i vam cometre algun error, lògic també. Per exemple, vam voler competir en preu, fixant-ne un de molt barat. Recordo que jo tenia un amic a Lleida, propietari del Segre, Robert Serentill, que em deia: “Tatxo, t’equivoques en això del preu. Pel preu no guanyaràs més lectors”. I tenia raó. No guanyes amb això. De vendes anàvem bé, però de publicitat anàvem fatal, perquè la publicitat s’havia mort. Al final vam apujar el preu i el vam anivellar amb el dels altres. Les vendes no van baixar. Vam intentar fitxar un tio bo per a publicitat, però no hi havia res a fer…
El fet de ser un diari identificat amb l’esquerra va perjudicar l’entrada de publicitat que es mou en els circuits que es mou?
És possible. Però el projecte de Público no neix perquè nosaltres volguéssim fer un diari d’esquerres. Neix perquè a nosaltres ens ofereixen l’Avui. A mi me l’ofereix José Manuel Lara, que em diu: “Em diuen que m’he de quedar l’Avui”. Així de clar. I continua: “Però jo no vull. Per què no te’l quedes tu i jo me’n quedo un trosset?”. Jo li vaig respondre que encantat de la vida: “A mi l’Avui em sembla collonut”. Al final, no sé per quina raó li vaig proposar que jo fos majoritari i que li ho diria també a Javier Godó, que em va dir que sí. A la nova empresa havíem de ser nosaltres com a majoritaris i ells dos. Quan hi va haver eleccions i van guanyar els socialistes, em va cridar Lara i em va dir: “M’han trucat de la Generalitat i m’han dit que em faran responsable d’allò que es publiqui a l’Avui, perquè no es refien de vosaltres. Per tant, si n’he de ser responsable, vull tenir-ne jo la majoria”. Li vaig respondre: “Mira, si vols tenir-ne la majoria, jo no em quedo amb la minoria. Me’n vaig i te’l quedes tu”. No sé si et recordes de l’època en què a l’Avui van entrar Lara i Godó…
Home si me’n recorde… És que allò ho vaig articular jo!
Ho veus?
I no va anar així.
Ah! [somriu]. Però jo procuro mantenir l’entrevistador al marge de l’entrevista.
I jo, per això no aniré més enllà, tot i que allò va anar d’una altra manera des de la meua perspectiva.
En tot cas, això és el que vaig viure jo. Com que l’Avui va ser un fiasco, vam mirar si podíem traure un diari en català a Barcelona. Vam parlar amb Quim Regàs i Toni Casas, el seu soci, que s’havien dedicat a fer diaris a tot el món. Van fer un estudi de mercat aquí. A Barcelona i a Madrid. A Barcelona els sortia que no hi havia espai per a un diari nou en català.
Anys després els impulsors de l’Ara no en van fer gaire cas…
Sí, senyor. Jo els ho vaig dir als de l’Ara: “Mireu, heu tret el diari que a mi m’hauria agradat traure i que no vaig traure perquè els estudis de mercat em deien que no hi havia lloc. Us felicito perquè heu tingut la valentia de traure’l”. En canvi, els estudis de mercat ens deien que, si tu agafaves un quadrat entre diari més popular i diari més seriós –ho dic així perquè se m’entengui–, d’aspecte més llegidor, com El Periódico, o d’aspecte menys llegidor, com El País, que és més dur, i ho creuaves entre un diari de centre esquerra i un altre de centre dreta, hi havia un espai buit: el diari popular i d’esquerres.
No calia gaire estudi de mercat per arribar a aquesta conclusió. A Madrid només hi havia un diari de centre esquerra, un totxo, El País, per tres de dretes. L’espai, d’entrada, podia semblar bastant clar…
En tot cas, el vam fer i ens donava que hi havia molts lectors d’El País que esperaven un diari d’aquesta mena. Per això el vam fer. I després jo no sé si el Jaume parlava amb el Zapatero o ves a saber què. Jo no hi entrava. Jo no hi vaig parlar mai, t’ho asseguro. El que sí que sé és que aquell, que era un projecte inicial de Mediapro, va acabar sent un diari de nosaltres tres, perquè el Zapatero hi va estar en contra.
I van perdre fins a la camisa…
Vam perdre molts diners. Personals, a més a és, que és el que més mal fa.
Per això vostè ara no és milionari.
Bastant menys del que hauria estat, sí, sí. [Riu]. O ja no ho soc per culpa, entre altres coses, d’això.
Mentre parlàvem, per no perdre el fil de la conversa, he deixat dos temes per al final. El primer és TV3 i Alfons Quintà, el paradigma de la maldat…
Jo el conec a la delegació d’El País a Catalunya, perquè feia de corresponsal a Lleida. Allà vaig conèixer Enric Canals i Alfons Quintà. Quintà era una persona molt peculiar. Crec que ell tenia una visió al cap de com volia fer TV3. Sobretot, de com havien de ser els informatius. Però crec també que ell era incapaç de portar-ho a la pràctica, perquè no tenia la capacitat de lideratge. Entenc capacitat de lideratge per ser simpàtic quan n’has de ser i dur quan n’has de ser. El que no pot ser és ser imprevisible. Amb sortides fora de to en el moment en què no cal. Ell no tenia aquesta capacitat. Efectivament, hi va deixar una empremta en el sentit d’anar per on ell marcava, però la gran sort que va tenir TV3 és que al costat d’Alfons Quintà sempre hi va haver l’Enric. Enric Canals hi va estar des del primer dia i tenia la mateixa claredat sobre quin tipus de televisió volia fer, però la diferència és que l’Alfons hi va estar uns mesos i l’Enric, cinc anys. Enric Canals va portar a la pràctica el projecte, perquè sí que tenia aquesta capacitat de liderar la gent. Es parla molt d’Alfons Quintà i jo li dono el percentatge d’importància que va tenir en la història de TV3, però per a mi va ser molt més important el personatge d’Enric Canals, a part que fos amic meu. Perquè ell ho va portar a la pràctica, va ser capaç de portar-ho a la pràctica.
Alfons, sí, va ser la maldat absoluta. Va matar la seva exdona i es va suïcidar ell. No es pot ser més dolent en aquesta vida que quan lleves la vida a un altre. Però, si traus això, és cert que ell sí que tenia una idea de com fer les coses. I va tenir una idea també molt clara en el sentit de fer una cosa que no tingués res a veure amb Televisió Espanyola. Fugir del model de TVE. I ell ho portava tant al peu de la lletra, que fins i tot no volia que vingués ningú de Televisió Espanyola. Això era una cosa bona en aquell moment. “Jo soc ambiciós, me’n vaig a França a veure com fan els informatius. Porto uns assessors nord-americans”. Perquè, si no, podíem haver caigut on van caure altres autonòmiques: “Escolta, és que això vosaltres no ho sabeu fer”.
Això demanava el director general de RTVE del moment, “una televisió antropològica”…
No calia arribar-hi. Encara que no la facis, portar una gent de Madrid, que vingui aquí, perquè són ells els que saben com es fan les coses… Nosaltres les sabem fer i les sabem fer amb ambició.
Vostè s’estima TV3?
Sí, sí, clar.
L’altre dia va fer una entrevista amb Ricard Ustrell i es va mostrar absolutament partidari de la marca 3Cat. Jo li demane si no es pot combinar una plataforma així amb dues marques històriques i populars tan potents com TV3 i Catalunya Ràdio…
Home, continuen utilitzant TV3…
Després de les protestes, sí. Hi va haver un moment en què es perdia fins i tot al cub de l’edifici de Sant Joan Despí…
Mira, jo crec que d’aquí a tres dies, si encara ho mantenen, això de TV3 i de Catalunya Ràdio estarà desfasat completament. No és una televisió. No ho serà. D’aquí a quatre dies serà una plataforma on podràs veure continguts de tota mena. I llavors que l’un sigui televisió i que l’altre sigui ràdio no tindrà cap mena d’importància, perquè els consumiràs a la mateixa plataforma. Identificar-los d’una manera antiga no et portarà enlloc. Els canvis són molts complicats, la gent hi és molt reticent. Per això a mi m’envien missatges de condol, perquè pensen que el canvi és dolent. Llavors pensen: “Pobre Tatxo!”. Passa igual aquí.
A mi no em sembla malament el brífing que els han fet. Quin problema tinc? Tinc el problema que la televisisó com a electrodomèstic s’està quedant desfasada, perquè els meus productes cada vegada es consumiran més dintre una plataforma. No en puc dir televisió, perquè ningú en diu així. Antena 3 es diu Atresmedia. Els de Telecinco van apostar per un nom horrorós, Mitele, que ara han hagut de canviar…
Però la plataforma, que es pot dir com vulguen dir-ne, és incompatible amb la pervivència del nom TV3?
Si estan implementant la idea bé o malament, jo no ho sé, perquè no ho segueixo tant. Mira, tard o d’hora la marca TV3 ens semblarà tan antiga, que ens semblarà impossible que l’haguéssim estat defensant.
Com el Danone…
Com el Danone, no, perquè el Danone no ha canviat, però fixa’t bé. Jo compro el iogurt a la Vall d’Aran, però quan en compro a Barcelona me’n porten un que es diu Oikos. Ja no es diu Danone.
Això és una marca concreta de Danone.
Primer Danone vol fer un iogurt grec i veuen que no poden vendre’l com un iogurt grec. Llavors busquen una marca que ho permeti.
En tot cas, quan vostè demana un iogurt continua demanant un danone, encara que siga Oikos o La Fageda.
Però el canvi de marca hi és, perquè l’altra ja no identifica el que tu ets. La marca TV3 ja no identificarà el que de veritat ets, perquè ets una plataforma on hi ha continguts de tota mena. Continguts audiovisuals i escrits.
Els 200 extreballadors que han signat un manifest per mantenir-ne la marca, paral·lela al 3Cat, deuen estar molt contents amb vostè…
M’és igual. Ja s’ho faran. És com si em diguessis que jo no estic content amb aquests 200 extraballadors. Estic encantat amb ells. Estic encantat que donin la seva opinió i que cadascú doni la seva.
La segona qüestió era el tercer soci, Gerard Romí. Se’n va anar per la porta petita arran de l’escàndol del cas Fifagate…
A veure, el Fifagate tampoc va ser un escàndol… Va ser un escàndol en general, però la nostra part va ser molt petita.
Van haver d’arribar a un acord amb la fiscalia.
I tot va quedar resolt. Al Gerard, en aquests moments, que jo sàpiga, ningú li reclama res. No té res pendent. Tampoc m’hi vull posar, però el Gerard porta un any i mig treballant a Mediapro com a assessor meu. Ara plegarà perquè plego jo, però tampoc es pot dir que va sortir-ne per la porta petita…
Va eixir-ne per la porta petita i ara havia entrat per la gran…
N’ha sortit per la gran perquè abans d’ahir vam fer un comiat meu i seu on hi havia més de mil treballadors. Ell va poder fer unes paraules de comiat i tothom el va aplaudir. Perquè s’ho mereix. Perquè és una de les persones que més coses ha fet per Mediapro.
Al final de tot plegat, ha valgut la pena?
Sííííí. Saps què passa? Jo visc el dia a dia. Gaudeixo del moment. De fa unes setmanes m’havia donat per baixar caminant. Visc al Puget, baixo caminant i m’arribo fins a Verdaguer, on agafo el tramvia, que em porta fins aquí. Doncs, no saps com gaudeixo caminant per la ciutat. Aquells moments són fantàstics. Vull dir que m’agrada molt viure el moment que vius. En soc un fan.
Què diuen els estudis de mercat de fer una llibreria de llibres en català?
Diuen que ets boig si ho fas [Riem]. Que ets bogíssim si ho fas. La venda del llibre en català és d’un trenta per cent. Per tant, en perdem el setanta. Però, escolta, de llibreries que venguin tota mena de llibres, ja n’hi ha, no cal que la faci jo. Jo he volgut fer una llibreria amb molta ambició, molt gran. Demostrar que la cultura catalana és sòlida, gran, i que es mereix un espai com Déu mana. Quan algú entra a la llibreria Ona sap que el 100 per cent de llibres que hi trobarà són en català. Per tant, el 100 per cent de les vendes a la llibreria són en català. No el 30. Perquè això vol dir que en les altres llibreries sobre els taulells només el 30 per cent dels llibres són en català. És una espiral que es va retroalimentant. N’estic orgullosíssim. I a més, té una directora fantàstica, Iolanda Batallé, que la fa cada dia més gran.
Quanta gent ha vingut a proposar-li aquests dies un projecte inaudit, fantàstic, perquè el finance?
Cada dia, dos. I ara no sé per què, com que vaig fer el Museu de l’Art Prohibit, els ha donat per pensar que soc un expert en art. No ho soc gens, però em demanen que faci xerrades sobre el món de l’art. Ara me n’havien proposat una sobre col·leccionisme i economia.
Gran tema!
Però jo no en sé, d’això.
Vostè és col·leccionista…
Els ho he fet canviar. En direm “col·leccionisme i economicisme”, perquè en aquests moments, en aquesta vida –i això també es porta al col·leccionisme–, la gent es pensa que tot es fa des d’un vessant econòmic. I el col·leccionisme no té per què estar marcat per això. És tot el contrari. Tu col·lecciones una cosa i quan compres aquella planxa no penses que ara te’n costa deu i que d’aquí a deu anys te la vendràs per vint-i-cinc. Però la gent es pensa que és això. La gent es pensa que jo faig col·leccionisme perquè després aquell quadre el vendré per no se quant. Mai n’he venut cap. Ni m’interessa. I no em recordo quant m’ha costat cada quadre. No en tinc ni idea. No m’interessa. Una vegada ja l’he pagat, me n’oblido. El tinc, m’agrada i punt i final. Per això n’he volgut dir economicisme. En aquest món no tot és economia.
Durant el procés vaig tenir una discussió amb una persona del Cercle d’Economia: “És que amb el procés perdrem no sé quant”. –“Escolta, en aquesta vida no tot és economia!”. Li vaig dir que tenia una visió economicista de la vida i em va dir: “Clar que sí, perquè no hi ha una altra cosa”. Jo crec que no. Crec que primerament hi ha la moral, l’amistat, moltes altres coses. Si tu només mires a curt termini, potser tens raó tu. Però si jo miro a llarg termini, potser tinc raó jo.
És això que dèiem abans de l’independentisme en aquest país. Li agrada estar còmode, saber que té molta gent al voltant. Per això quan les manifestacions són grans la gent s’hi apropa i s’hi fica. Per què? Perquè la gent és independentista. Quan em diuen que Pujol no n’era, això no és veritat. Clar que n’era. Clar que n’és. Al final sempre faig a la gent la mateixa reflexió: “Tu estàs a favor de l’autogovern de Catalunya? Sí? Molt bé. I on poses el límit? Què creus, que els catalans no podem portar els assumptes exteriors? Per què no?”. –“És que la Constitució espanyola…”. –“Deixa la Constitució espanyola a banda. Que tenim un gen que ens impedeix portar els assumptes exteriors? Si Catalunya es pot autogovernar, es pot autogovernar en tot. Autogovernar-se vol dir que vols la independència. Si no, digue’m tu per què hem de cedir els assumptes exteriors a un tercer. No té cap mena de sentit”.
Catalunya serà independent?
Jo crec que sí. Depèn de moltes coses. Algun dia. Però no gràcies a nosaltres. Potser no serà gràcies a les nostres virtuts, sinó als defectes dels altres.
