Marc Gabernet (Sant Boi de Llobregat, 2002) treballa “de sol a sol”. És un apassionat de la seva ciutat natal, on continua vivint i on ha centrat tota la seva trajectòria professional, i de la seva feina. I així ho transmet quan en parla. Tot i tenir, només, 23 anys, l’any 2018 va fundar la productora audiovisual La Bombilla Media, la qual s’encarrega, a hores d’ara, de la producció executiva i la direcció del programa Lo Repte: Objectiu NY, de 3Cat, o la direcció de Clímax, el programa de cites de Som Eva i 3Cat. Enamorat de la ràdio, també fa gairebé set anys que col·labora amb l’emissora local de la seva ciutat natal. Té les coses molt clares i moltes ganes de continuar creixent. En aquesta entrevista amb El Món, Gabernet reflexiona sobre el paper dels joves en els mitjans de comunicació, la importància de garantir la qualitat periodística del contingut de safareig i les dificultats per independitzar-se. Aquesta és la tercera entrega d’una sèrie que21 farà la radiografia d’una generació, talents de menys de 30 anys, amb Carnet Jove o amb la possibilitat de tenir-ne.
Tot i que només tens 23 anys, ja fa gairebé set anys que et dediques al món de la comunicació audiovisual. Et ve de petit aquesta fal·lera?
Sí, completament. De fet, aquesta setmana he fet una reunió amb l’escola on vaig estudiar a primària perquè, just ara, el Govern els ha proporcionat unes caixes de material audiovisual, que és una mena de kit amb càmeres, micròfons… I em van contactar per veure si puc ensenyar als nanos de l’escola a fer servir tots aquests estris i donar-los eines per fer pòdcasts o televisió. Jo recordo que, a cinquè de primària, tenia un mestre, en Ramon Fradera, que em va animar a crear un taller de ràdio i cinema. I vam fer un curtmetratge a l’escola amb una càmera molt barata i un moviemaker [el programa d’edició] sense llicència [riu]. I ja en aquell moment vaig veure que era un àmbit que m’agradava.
Abans de crear La Bombilla, però, ja havies posat en marxa uns quants projectes.
L’any 2015 vaig conèixer un projecte que es deia Enganxats, que era un diari digital d’actualitat televisiva. En aquell moment vaig contactar amb ells, perquè jo volia ser periodista, per començar a col·laborar amb ells. I van acceptar. Recordo que li vaig demanar al meu pare que m’acompanyés, perquè tenia 15 anys [riu], i allà vaig conèixer un equip de gent jove, d’entre 18 i 25 anys, que treballaven en aquest mitjà de manera transversal per fer créixer el projecte. I allà, de fet, és on vaig conèixer l’Alba Surrallés, que avui en dia és la meva sòcia, i altres persones que encara van alimentar més les meves ganes d’endinsar-me en aquest món. I ja tenia molt clar que volia fer un programa de tele, i el volia fer a la meva ciutat, perquè no tenim pràcticament programació de ràdio ni tenim televisió pròpia. Llavors vaig agafar algunes persones i vaig muntar un petit equip, llavors l’Ajuntament, a través dels pressupostos participatius, ens va donar una dotació i vam aconseguir comprar un parell de càmeres i posar-nos al carrer a fer un programa. I a partir d’allà ja va ser un encadenament de projectes fins a arribar on som ara.
Vau començar amb l’objectiu d’arribar fins on sou ara?
La veritat és que no ens ho imaginàvem. Jo sí que tenia clar que em sé moure i que soc molt testarrut. Per tant, que si em proposava un objectiu, el podria aconseguir. Però en aquell moment no em proposava crear una empresa ni treballar per crear programes per cadenes de televisió. Jo només tenia una necessitat d’expressió artística, comunicativa, i veia que la gent del meu entorn també la tenia. A part, sempre he sigut bastant líder, a l’escola era el delegat de la classe [ironitza], i vaig decidir que em veia capacitat per liderar un equip, crear un projecte comú, i veure fins on arribava. Ara ho mires amb perspectiva i veig que ens ha anat molt bé. M’agrada sempre reivindicar que, tant l’Alba com jo venim de baix. La meva mare és dona de fer feines, el meu pare és jardiner i sindicalista. Això no és com un Nude Project on els pares ens posen calés, ens paguen l’oficina, les càmeres… Això [La Bombilla Media] és pencar, suar i fer més hores que el sol fins a arribar al punt que podem viure-hi.
Sents que, pel fet de ser tan jove, tant tu com l’equip, heu hagut de dedicar més esforços dels habituals per reivindicar-vos?
Jo al principi, quan anava a les reunions, evitava dir quants anys tenia, perquè pensava que si els deia que tenia divuit anys no em prendrien seriosament. Que dirien: “Que faci coses i que torni quan les hagi fet”. Però vaig tenir la sort que, amb divuit anys, l’any 2020, just després de fer la selectivitat, que la vam fer just després de la pandèmia, vam presentar un projecte a TV3, que era el MoodZ. Aquell va ser el nostre primer gran fracàs [riu], però tenien la sort que la direcció de TV3 confiava en nosaltres. Van confiar en un grup de joves que no tenien experiència.
Per què defineixes MoodZ com el teu gran fracàs?
Dic que és el gran fracàs perquè ens vam llençar a la piscina amb un pressupost ínfim a fer tres peces diàries durant tres mesos, i va ser una autèntica bogeria. Moments de la meva companya Alba editant un programa la nit de Sant Esteve, perquè també ens vam embolicar nosaltres sols a fer unes campanades. Volíem fer-ho tot perquè volíem demostrar que podíem [riu]. I no va sortir bé, però en vam aprendre molt.
Ara ja dius quants anys tens?
Sí, ara ja dic la meva edat, perquè crec que ja estic arribant en el punt en el qual és normal algú en la meva situació. Fins ara, sempre m’he trobat amb elogis. I els agraeixo molt, però també creen una mica la pressió de pensar que si quan arribi a l’edat, més o menys, normal per tenir aquestes responsabilitats, soc mediocre.
Et preocupa aquesta pressió?
La veritat és que no. Jo no faig els projectes pel que pensi la gent de mi, sinó perquè em ve de gust fer-los, i per què la gent que confia en nosaltres també els ve de gust. Sempre que fem un projecte, sigui més banal o sigui més periodístic, ho fem amb la vocació que serveixi per a alguna cosa. Ara mateix estem fent el Clímax, que és un programa de cites, i, tot i que pot semblar molt banal, no deixa de ser un espai en el qual es mostren cossos diferents, es mostren diferents expressions de gènere, diferents identitats, diferents orientacions. És un espai en el qual, la gent més jove, que té catorze o quinze anys i s’està autodescobrint, pot veure’s reflectit si a la pantalla hi troba referents joves, catalans, parlant d’aquesta mena de temes.
Aquest plantejament té també un component polític.
Segurament sí. No ve amb un component polític pensat de casa. La nostra intenció és mostrar la diversitat, allò que ens fa únics i diferents, però entenc que, en aquests moments, en els quals hi ha un auge bestial de l’odi, sí que en té. Va sortir un estudi fa molt poc que alertava d’una repuntada de l’homofòbia molt gran a Catalunya. Doncs, davant aquesta situació, poder tenir un espai a la televisió pública en el qual hi hagi cites lèsbiques, gais, bisexuals… Persones trans explicant la seva realitat. L’altre dia vam fer una tertúlia sobre la sexualitat en el cos de la dona i la pressió per quedar-se embarassada. Tractem temàtiques molt diferents, que, tot i que ho fem des d’un punt de disbauxa, creiem que estem introduint un missatge.
Tractar aquests temes des de la disbauxa és la clau per atraure el públic jove?
Sí. I n’hem après molt també. Nosaltres vam començar que volíem fer un programa com el Sálvame, però a la catalana. I vam entendre que no era l’espai per fer-ho. Vam començar fent safareig, i comentant la vida dels influencers de Catalunya, sent una mica el que ara és el Que no surti d’aquí [de Catalunya Ràdio], però amb una versió més light. O sigui, en lloc de parlar dels grans noms de l’star system, parlar de la gent de peu, com la Cèlia Espanya o la Berta Aroca, i vam entendre que el que tocava era parlar d’un altre tipus de coses. És a dir, si volem parlar de la nova parella de l’influencer de torn, que vingui l’influencer i ens ho expliqui, amb els seus codis i els seus tempos, perquè no vèiem gaire lícit destapar la vida privada de persones que encara no estaven en un punt tan alt d’exposició. Creiem que era massa personal, per això vam modificar els continguts. I aquesta segona temporada de Clímax hem tingut un 20% més visites que en la temporada anterior, cosa que per mi i per 3Cat, és tot un èxit. Hem aconseguit fer uns continguts, no educatius, perquè no som un programa educatiu, però amb un punt més de servei públic.
L’auge de programes com el Clímax també ha servit per amplificar les figures dels creadors de contingut a Catalunya.
De fet, crec que el sorgiment de Som Eva ha fet que, avui en dia, estiguem parlant dels creadors com una indústria. I crec que productores com la nostra han vingut, una mica, a dignificar la feina dels creadors. Nosaltres ens vam trobar, quan començavem, que molts dels creadors que venien a Clímax ens explicàven que la seva participació en altres projectes no se’ls havia remunerat, o se’ls pagàven quantitats molt minses. De fet, ara mateix, hi ha creadors que la gent se sorprendria del poc que cobren. Nosaltres hem intentat posar en valor el fet de pagar a tothom que ve a participar a Clímax. I pagar bé.
Són una indústria consolidada?
Encara no, és una indústria que està començant. És per això que no m’agraden les agències de representació dels influencers catalans. Està molt bé que hi hagi casos en què amics donin un cop de mà amb els correus i que tu, com a influencer, li paguis uns diners, però després hi ha empreses molt grans que volen fer negoci d’una cosa que encara no hi ha negoci. Per exemple, si jo li estic pagant 150 euros, per dir alguna cosa, a algú per col·laborar al programa, em sembla poc ètic que s’enduguin el 30%. I també hi ha empreses de representació que no acaben fent res. Empreses que veuen que algú es viralitza mínimament i intenten tenir-ne l’exclusivitat. En canvi, però, també n’hi ha d’altres, com Jaleo, que estan fent les coses molt bé perquè cuiden als creadors. Crec que s’hauria de formar als creadors de contingut en termes legals i laborals.
Catalunya té una bona premsa rosa?
Catalunya ha d’estar preparada per tenir una bona premsa rosa, perquè la premsa rosa és premsa. Jo soc dels que pensen que la crònica social ha de tenir darrere un punt periodístic, un punt deontològic. El que no podem fer és dir que som la gran aposta de la premsa rosa i fer programes com el Clímax, com el Loft, com el Que no surti d’aquí, i rebaixar la premsa rosa a rumorologia entre col·legues a una barra de bar. Si fem premsa rosa, fem-la de qualitat. També va ser aquest un dels motius pels quals vam deixar una mica de fer safareig i parlar dels altres, perquè vèiem que no teníem els coneixements per fer-ho. Nosaltres, abans de fer una barrabassada vam preferir rebaixar els continguts.
Et refereixes a la polèmica del Que no surti d’aquí amb Ter Stegen?
No concretament. Em refereixo a diferents temes. La polèmica de Ter Stegen pot ser un dels temes, però no l’únic. Sense cap ànim d’assenyalar a ningú en concret. Nosaltres, en el cas de Clímax, vam optar per rebaixar el to perquè no ens vèiem en cor de fer el que ha de ser el periodisme de premsa rosa, que ha de ser periodisme, i de qualitat.
L’auge de les xarxes socials també ha jugat un paper molt important a potenciar el safareig i, d’alguna manera, la rumorologia, cosa que genera un marc conceptual on sembla que s’ha perdut qualitat periodística.
Les xarxes socials han creat una necessitat de sobreestimulació constant que provocat que es redueixi els continguts que fem a l’efímer més absolut, al clip de 30 segons, hiperpicat, perquè no tinguem temps de pensar el que estem veient. Nosaltres fem un programa d’una hora i mitja. 90 minuts de contingut que es resumeixen en quatre clips de trenta segons per TikTok. Què veu la gent? Al Clímax tenim uns 1.500-2.000 espectadors que veuen el programa sencer, però després tenim entre 40 i 60.000 persones que veuen els clips i es queden només amb aquests trenta segons. Ens han obligat a fer-ho tot molt més efímer i compactat, i això és un perill perquè crees una imatge, a vegades, descontextualitzada. Tu pots fer un producte de molta qualitat, però que se’t viralitzi un tall massa banal, i que la gent es generi la imatge de què fas un contingut banal.
Com es pot contrarestar aquest pensament de banalitat?
Doncs, la veritat, és que no ho sé [riu]. Seria hipòcrita per part meva dir que s’han de deixar de fer clips curts… Sí que crec que cal més educació per ensenyar des de petits que no ens podem creure tot el que veiem a les xarxes socials, que ens eduquin en verificar la informació, i més ara que estem entrant en l’era de les fake news. Crec que falten eines creades pels serveis públics que ensenyin a no creure’s tot el que veiem.
S’hauria de començar a educar en l’ús de les xarxes socials des dels primers cursos de l’escola?
Jo crec que sí, des de ben petits. Ensenyar-los a no creure’s una bola. Ensenyar-los que existeix una intel·ligència artificial que pot fer que amb la teva veu i la teva cara es diguin coses que tu no has dit. Que siguin conscients que passa.
En aquest sentit, alguns creadors de contingut també estan contribuint a crear consciència.
Exacte. Jo aquí vull trencar una llança a favor de tots els periodistes i comunicadors que, tant en els mitjans privats com els públics, estan fent contingut en català. Crec que s’ha de fer valdre tota la feinada que està fent la gent jove a Catalunya. És a dir, pòdcasts com Xapa la Ràdio, la Heavy, la feinada que fa el Que no surti d’aquí, que ho estan fent molt bé, la gent d’iCat que està intentant revolucionar l’emissora, productes com la Turra de l’Alba Riera, que crec que és excel·lent. Obren la porta a posar sobre la taula que falten continguts polítics per joves en català des dels mitjans públics.
S’està fent una bona feina, però és suficient? Els mitjans públics encara haurien d’incrementar més la seva aposta per aquesta mena de continguts?
Crec que en els mitjans públics sí. Als mitjans privats entenc que programes com Clímax, la Turra o el Loft no et donin benefici econòmic. Per què Atresmedia no dota Flooxer, que és el seu canal juvenil que seria com el Som Eva castellà, de continguts com els que fa Som Eva? Doncs perquè seria una dotació de diners molt gran que donaria una recaptació econòmica molt petita. Entenc que els mitjans privats no apostin per aquesta mena de continguts. Ara bé, crec que els canals públics encara hi han d’apostar més, perquè no és només crear continguts de cara al públic, sinó de dotar joves de recursos per desenvolupar-se tècnicament. La Bombilla Media és el que és, en part, gràcies a la confiança de 3Cat. Crisàlide, la productora del Que no surti d’aquí, més o menys el mateix. La Manchester, amb la Turra, també té guionistes joves que s’estan podent desenvolupar professionalment. Crec que els mitjans públics no s’han d’entendre, només, des del punt de vista de l’espectador, sinó des de la perspectiva de la feina. S’estan generant llocs de treball, i això és important.
Consideres, doncs, que també cal entendre’ls com espais de formació on les generacions més joves poden guanyar experiència.
Els joves estem fent-nos un lloc entre tota la gent que ja fa molts anys que està en el sector. Jo si estic tanta estona treballant i li dedico tantes hores, no és només perquè confio en el projecte, sinó perquè veig que en el futur tindré una recompensa.
És una cursa de fons.
Sí, però, i si no ho acaba sent? També crec que la romantització de l’autoexplotació laboral és molt gratuïta i perillosa. Jo no vull treballar deu, onze, hores cada dia. I ho estic fent, en part, perquè algú m’ha fet creure que en un futur, que s’hauria de veure quina mena de futur, podré treballar menys hores. No sé si creure-m’ho. Per exemple, jo ara visc amb els meus pares, però vull independitzar-me.
Ho has intentat?
És impossible! Tinc molt clar que si me’n vaig a viure a fora de casa ho vull fer sol, perquè, per compartir pis amb gens, ja ho faig amb els meus pares i tinc un plat a taula [riu]. Evidentment, jo també aporto gran part del meu sou a casa per poder-ho tirar endavant, perquè som una família humil i ens hem d’ajudar. I clar, jo miro preus per saber quant em costaria marxar de lloguer jo sol i, aquí Sant Boi, ara la mitjana frega els 1.200 euros. És una barbaritat. És com Barcelona. I, com pot ser que Sant Boi tingui els preus de Barcelona [riu]. Surt més a compte pagar una hipoteca mensual que el lloguer, però tampoc em puc hipotecar. Llavors sí, jo puc treballar molt pel futur, però, a veure si acaba arribant aquest futur [riu].
Aconseguir estalviar per poder independitzar-te no és evident…
Jo aquí també tinc un problema amb els diners [riu], perquè m’agrada tenir una vida entretinguda. M’agrada sopar fora… I sé que, quan marxi de casa els meus pares, ja no ho podré fer tant. Has de renunciar. Llavors sempre em neix el pensament de si, realment, estic disposat a renunciar a l’oci per poder pagar un lloguer que em deixarà amb el mínim per poder pagar el menjar i poca cosa més. I fer-ho treballant deu hores al dia. Fins a quin punt vull ser tan esclau? Alguna vegada he pensat de deixar la productora i anar-me’n com a assalariat en una altra empresa [riu], però el meu tarannà creatiu no m’ho permet. Quan acabo un projecte ja n’estic començant tres més.
Sents que hauries de triar si renunciar a la creativitat o a l’oci.
Ja ho vaig viure quan fèiem MoodZ. Durant aquells tres mesos, els primers de la universitat, postpandèmia, em va costar molt fer amics. En el moment en què tots es coneixien, jo sempre estava treballant. En aquell moment vaig decidir que volia dedicar-me a aquest món, però tampoc volia renunciar a l’oci, llavors vaig prendre la decisió que renunciaria al descans [riu]. Tinc la mentalitat que, si em ve de gust sortir de festa però l’endemà tinc un rodatge, doncs sé que puc fer les dues coses, però estant una mica més cansat. Fins que el meu cos ho aguanti, crec que no he de renunciar a la meva joventut.
En algun moment hi has renunciat?
Crec que no, però perquè aquest és el meu estil de joventut. He unit amics i feina. Això també és un problema, perquè quan t’enfades amb un amic, és més difícil mantenir la relació de feina. Ho has de fer igualment, perquè s’ha de ser professional, i si fa bona feina ha de continuar al seu lloc. I també té les seves coses bones. Ara fa un mes i mig, l’Ajuntament de Sant Boi va licitar les tardes de l’emissora de ràdio, i nosaltres vam guanyar el programa diari, de sis a vuit del vespre. Com que no tinc temps per fer ràdio jo, que m’encanta, vaig optar per oferir-los la feina als meus amics de la universitat, que és el primer programa remunerat que faran, perquè quan acabes la carrera no tot és remunerat… Amb això, jo, egoistament, m’asseguro que tinc els meus amics a Sant Boi a deu minuts caminant i que, quan acaben les nostres jornades, poder veure’ns. A més, soc profundament santboià, nacionalista santboià, i m’agrada molt haver pogut muntar-me tota la vida aquí al voltant.
Què té Sant Boi de diferent?
Sant Boi permet tenir la vida de ciutat i la vida de poble a quinze minuts caminant. De fet, a Sant Boi, pots arribar a tot arreu caminant, i això crec que és un èxit. Aquí tenim oferta cultural, d’oci nocturn… Tenim tot el que necessito, ara mateix, vitalment, que altres ciutats em podrien proporcionar, però maximitzat. I a mi m’agrada que tot sigui més petit. I a Sant Boi també m’he creat el meu propi ecosistema. Jo estic segur que, si estic on estic, és perquè fa deu anys em van donar la possibilitat de començar a l’emissora de ràdio, o perquè l’alcaldessa em va animar a participar en els pressupostos participatius per engegar el primer programa de televisió.
