Manel Alías ha rebut el Premi Nacional de Periodisme atorgat pel Govern de la Generalitat, tot un honor que comparteix amb altres companys que també han cobert la guerra d’Ucraïna per als mitjans de comunicació catalans. N’ha parlat en una entrevista a El Matí de Catalunya Ràdio, en la que es mostra content i agraït per aquest guardó: “Que sigui un premi ex aequo està molt bé perquè em posa les coses més fàcils. La sensació que tinc és que m’he colat en una divisió que no és la meva perquè soc un redactor més. És cert que ha passat una cosa tan greu i tan extraordinària com és una guerra, que m’ha situat en un lloc amb una visibilitat que, si no, no tindria. Estaria fent les meves cròniques com sempre”.
“Em sento com aquests equips petits que ara juguen la Copa del Rei, que després arriben a la final”. Una actitud que sembla que corresponguin a la síndrome de l’impostor, encara que ell ho negui: “No és això, sinó que hi ha molta gent que fa bona feina que passa desapercebuda. El que dic és que, a vegades, passen coses grans que fan que una d’aquestes persones cridin l’atenció i és el que m’ha passat a mi”, prossegueix.
Manel Alías reconeix que mai no va voler ser corresponsal
Manel Alías també ha reconegut que mai no havia volgut ser corresponsal: “No m’ho havia plantejat. La meva decisió de convertir-m’hi és poc professional, si me la miro fredament. Ho vaig fer perquè volia viure un temps en un altre lloc i vaig adonar-me que la nostra professió donava aquesta oportunitat. Em continuaven pagant mentre coneixia una altra cultura! Jo sempre he treballat de la mateixa manera, estigui a la guerra o no. Sempre vull respondre què ha de saber la gent de la situació que tinc davant, però per tal de fer-ho he de conèixer-ho bé”.
Un dels titulars que més han cridat l’atenció ha estat el següent: “Cobrir una guerra no és tan complicat com a periodista“. I com ho justifica? “La guerra és tan bèstia que quan jo vaig entrar a Mariúpol, per exemple, donava igual on pogués arribar. A cada carrer podria treure una història molt poderosa, així que no és tan complicat. En canvi, cobrir Moscou quan aparentment no passa res de gros és molt difícil. Si parlem de resultat i quina situació és més difícil com a periodista, et diria que en alguns sentits és més difícil cobrir un lloc en el que no està passant una cosa tan grossa”, explica.
El periodista assegura que troba a faltar Rússia en algunes coses, però en d’altres no: “És un lloc dur que ha empitjorat. El context amb el que em movia era més dur i em feia mal veure algunes coses. El que trobo a faltar és un Moscou que no ha existit, el que jo m’imaginava que és un Moscou que visqui sense aquest règim dictatorial. Crec que seria un país espectacular si tinguessin uns anys de llibertat… Tant de bo arribi aquest dia”.
Veu lluny la rendició d’un dels dos bàndols? “Crec que trigarem molt a poder explicar el final de la guerra. El més important serà que arribi un alto el foc i que es respecti, que sigui de veritat i no una excusa. Amb Putin serà difícil que ho compleixi i no ho torni a encendre quan trobi alguna excusa”.
3 
