Julia Navarro (Madrid, 1953) torna a les llibreries amb El nen que va perdre la guerra (Rosa dels vents), una novel·la que relaciona l’horror de la dictadura franquista i de la russa estalinista. El protagonista és el petit d’una família republicana, a qui envien a Moscou amb només cinc anys per fugir de la Guerra Civil. Aquí, l’escriptora dona veu a tots aquells que han dit que no quan els poderosos han intentat silenciar-los i tallar-los les ales. La veu femenina de la mare també és molt potent, una caricaturista que no podrà evitar que el seu marit comunista enviï el fill a l’exili. Allà, serà acollit per una intel·lectual que també lluita contra les cadenes que volen imposar-li.
En aquesta novel·la trobem una reflexió sobre els totalitarismes que arriba en un context polític molt adient, tenint en compte l’auge actual d’aquest tipus de règims. Va començar a escriure-la motivada per tot el que està passant?
La història es repeteix sempre. Els règims dictatorials han estat sempre i crec que és cert que hem de conèixer la història per no repetir-la. Desgraciadament, es repeteixen escenaris diferents amb característiques diferents… però les temptacions totalitàries estan allà. Si ara agafem un mapa del món, ens costarà trobar més països democràtics que autocràcies o dictadures. En el segle que vivim! Jo no em baso en el context social, sinó que intento fer una reflexió. Les meves obsessions estan sempre en els meus llibres i aquest auge del totalitarisme és una d’elles perquè em preocupa molt. Quan obres la finestra i veus el que està passant en el món, no pots quedar-te indiferent o fer com que aquí no passa res. Potser perquè a Espanya vam patir una dictadura, crec que hauríem de tenir una especial sensibilitat cap a aquells països en els quals la gent està patint situacions de manca de llibertat.
No és la primera vegada que escenifica els seus llibres a Rússia. Què té aquest país que la fascina?
Soc una apassionada de la literatura russa, sobretot dels segles XIX i XX. Sempre m’ha interessat el que passava en aquell país en relació amb els seus escriptors, els músics i artistes en general. Em sembla que, realment, és fantàstic tot l’art que ha sorgit en aquell país. I el meu interès pels seus escriptors és el que m’ha portat a intentar comprendre tot el context on aquests escriptors s’han mogut. Jo no soc capaç d’aïllar l’obra de l’autor. Quan llegeixo els poemes d’Anna Ajmátova, més enllà de sentir la sacsejada a l’ànima que em provoquen, també m’adono que són els poemes d’algú a qui han robat la llibertat perquè està exiliada a dins del seu país.
Darrere d’aquest llibre hi ha una feinada de documentació.
Per escriure aquesta novel·la he trigat tota una vida. Aquí estan concentrades moltes de les meves lectures i, a més a més, he hagut de fer una feina de documentació intensa. Hi ha diversos testimonis d’escriptors i artistes que van patir l’exili, per exemple. Aquí he escrit sobre Rússia, a més a més, que és un país en el que no va poder accedir-se als arxius fins al gran canvi que va experimentar el país. Ara mateix viuen en una autocràcia de llibre, de fet.
Aquesta novel·la sembla un homenatge als escriptors que han lluitat per la llibertat i que han aixecat la veu.
No és que ho sembli, és que ho és. Aquesta és una novel·la per a tots els qui van dir que no, els qui diuen que no i els qui diran que no en el futur. No es tracta d’esperar actituds heroiques, però sí de fer un reconeixement a tots aquells que han fet una resistència davant de les retallades de llibertat. Tota aquesta gent va atrevir-se a dir que no, però va pagar un preu a canvi. Crec que és important fer-los un reconeixement perquè gràcies a ells s’han obert les escletxes perquè els altres puguem respirar.
A las dones no se les ha reconegut mai al llarg de la història, però llibres com aquest demostren que sempre hem tingut molt a dir. Les seves protagonistes són dues dones poderoses que es rebel·len contra les cadenes dels marits i també de la política. Per què?
Al llarg de la història s’ha donat poca importància al paper que han jugat les dones i nosaltres també hem estat allà. Jo penso en les dones espanyoles que també van ser empresonades durant el franquisme, que no se’n parla però no van ser poques. Va haver-hi presons per a dones i allà van estar maltractades, torturades, deixades… Sempre es posa més el focus en ells i encara falta posar-lo en elles, en què els hi passava a elles. Crec que el que haurien de fer els ministres d’educació no és muntar plans -a quin pitjor-, sinó donar veu a les dones de manera massiva en els llibres de text. Cal donar veu les dones escriptores, filòsofes, científiques o artistes que també han contribuït i han estat importants. Hi ha una sensació d’indiferència molt forta cap a elles i això fa que les nenes no tinguin referents. Diuen que les nenes no escullen les carreres de ciències, però és que tampoc no tenen referents. I, no obstant això, les aportacions de les dones a aquest àmbit han estat notables. Volen fer alguna cosa? Doncs incorporin els noms de les dones que tenen una obra darrere.
El nen protagonista d’aquest llibre és separat de la seva família i forçat a viure en un altre país. Ha conegut alguna persona que hagi experimentat aquesta sensació? O com es documenta en casos així?
Durant la Guerra Civil Espanyola va haver-hi moltes famílies que van decidir enviar els fills a altres països com a una manera d’intentar que no patissin els estralls de la guerra. Volien que tinguessin una vida tranquil·la sense haver de viure en base al ritme de les bombes, cosa que entenc. Molts nens van ser enviats a la Unió Soviètica, però aquests no van tenir retorn perquè no hi havia relació entre aquest i el règim franquista de Franco. Aquests nens no van tenir la possibilitat de tornar i van quedar-se allà… Sempre he pensat com de terrible va haver de ser per a aquests nens haver de separar-se dels pares i, a més a més, no tenir l’esperança de poder tornar. En el meu cas, també he conegut un nen de la guerra. Ahir mateix vaig estar dinant amb ell aquí a Barcelona i sí, la seva també és una història de sentir-se un sense pàtria.
Per què ha escollit aquests dos països en aquesta època en concret?
El franquisme i el comunisme s’emmarquen en els dos grans corrents ideològics del segle XX, els que van marcar el món. Avui els dividim en neopopulismes de dretes o d’esquerres, però són el mateix. Els règims totalitaris em són igual si es pinten de vermell, de blau o de groc perquè tots actuen de la mateixa manera que és privant de la llibertat als seus ciutadans.
Què té aquesta novel·la que no tenen les altres que ha escrit? Li ha costat escollir el tema?
Jo intento explicar una història diferent a cada novel·la, però que totes elles interpel·lin directament als lectors. No vull que els deixi indiferent perquè no es tracta que simplement agafin un llibre i, durant una estona, s’endinsin en aquella història. Crec important incorporar elements que et convidin a la reflexió. Quan obro les pàgines d’un llibre, m’agrada emprendre un viatge que em permetrà visitar altres llocs o veure’ls amb uns altres ulls. Intento que se submergeixin en una experiència que els facin reflexionar. Jo sempre escullo els temes d’una manera molt espontània, no tinc un càlcul darrere… Sempre acabo escrivint del que a mi m’interessa i deixant una empremta de les meves precupacions del moment.
Després de vuit novel·les i més d’un milió de llibres venuts, aquest també s’ha traduït al català. Ara que es troba de promoció a Barcelona, com veu els seus fans d’aquí? Té bona acollida a Catalunya i amb els seus llibres en la nostra llengua?
Jo sempre m’he sentit ben acollida i estimada pels lectors catalans, a més a més que els meus llibres sempre s’han editat en català i castellà. A Barcelona m’hi sento com a casa, la veritat. No tinc la sensació que els lectors em vegin com un cos estrany.
Com són els lectors catalans en comparació als espanyols?
Jo no crec que els éssers humans, en general, siguem tan diferents els uns dels altres. Pot ser que hi hagi diferències depenent del lloc d’origen de cadascú, però tothom acaba agafant un llibre perquè tenen interès en aquella història visquin on visquin o siguin d’on siguin. He anat a molts cercles de lectures i mai no he vist diferències entre un lector de Barcelona i un d’Almendralejo, sincerament. Com tampoc no la veig entre un lector francès i un de mexicà. Escriure és poder comunicar-te amb els altres, així que és una bona notícia que els llibres es tradueixin i que cada lector pugui llegir-lo en la seva llengua materna. Això és fantàstic.
Un dels seus llibres s’ha adaptat a una sèrie de televisió, Dime quién soy. Ha de ser un orgull, però també ha de ser complicat tot el procés creatiu.
És molt difícil perquè el llenguatge literari no és el mateix que l’audiovisual, per a mi tot el procés d’adaptació va ser molt complicat. Van passar diferents directors i equips de guionistes fins que va arribar l’equip definitiu que va adonar-se que havíem de treballar junts. S’ha fet una feina digna i sembla que als teleespectadors els ha agradat, però vaig patir molt mentre es feia perquè l’única cosa que volia era que respectessin la novel·la i el que jo havia volgut escriure allà. Em deien que volien canviar certes coses que feien els protagonistes perquè no era televisiu el que jo havia escrit. Doncs llavors farà una sèrie que no tindrà a veure amb la meva novel·la, així que no la facis.
Sempre es diu que fer una sèrie permet arribar a gent que potser no hauria comprat el seu llibre.
Aquesta és una arma de doble tall perquè si la sèrie es fa malament, jo puc acabar perdent lectors. Si no la troben interessant, mai no compraran el meu llibre. Puc multiplicar el nombre de lectors gràcies a la sèrie o perdre’ls per culpa de la sèrie, no està tan clar. A més a més, que jo no soc una escriptora que pensi les històries ja enfocades a veure si es podrà fer una sèrie o no. No és el que jo persegueixo.
Què té entre mans ara mateix?
Mai no m’agrada explicar en què estic treballant fins que ho acabo. De fet, ni tan sols el meu editor no sap ni tan sols el tema de la següent novel·la fins que li faig entrega de l’USB. Tampoc no sé quan estarà llesta perquè mai no sé quant trigaré… Sé quan començo, però no quan acabo.
Existeixen els autors best-seller?
No existeixen els autors best-seller, és un tòpic perquè ningú pot saber si el llibre acabarà venent-se molt o no. Tu pots haver venut moltíssimes còpies d’un llibre i, després, no vendre’n pràcticament cap amb el següent. Això que hi ha gent que ven molts llibres i, amb això, aprèn la fórmula màgica per vendre’n sempre molts és una solemne bestiesa. Jo mai no sé què passarà amb els meus llibres, sé que me la jugo amb cada llibre. Ningú no sap quina és la fórmula i és que, de fet, vendre llibres no és gens fàcil. Pots encertar i pots no encertar.
Ara mateix hi ha un corrent d’escriptors que publiquen un llibre per any. Són les editorials que els pressionen? És possible fer un bon llibre en tan poc temps?
Hi ha gent que té aquesta capacitat… jo no la tinc, però no trec mèrit que poden tancar-se i fer un llibre en només un any. Es pot fer un bon llibre en un any? Si tens aquesta capacitat, potser sí. El món dels llibres ha canviat moltíssim, ja que abans escrivies un llibre i podia estar-se anys a la llibreria fins que la gent el coneixia. Ara, en canvi, vivim en la societat de ho vull ara i ho vull ja. Tot va molt ràpidament i no donem temps a reposar res. Les editorials necessiten llibres cada poc temps perquè s’ha d’adaptar a aquesta petició, és clar. A Espanya es publica molt i hi ha molts lectors, però no hi ha temps a què els llibres reposin sobre la taula de la llibreria. A mi m’ha passat això de llegir una ressenya, anar a la llibreria 15 dies després de la seva publicació i que ja no el tinguin. Va tot excessivament ràpid i sembla que anem corrents cap a enlloc.
