La periodista Mònica Terribas és la creadora i directora de la sèrie documental El minuto heroico: yo también dejé el Opus Dei. Un projecte de The Mediapro Studios produït per a Max España que aborda els casos de tretze dones d’arreu del món que relaten de primera mà els abusos psicològics i laborals que van patir en la seva estada en institucions coordinades per l’Opus Dei. Des de diversos punts d’Espanya, Irlanda, Regne Unit i Amèrica Llatina es poden sentir les veus d’uns testimonis que expliquen la seva història en quatre capítols. Els dos primers s’emeten aquest divendres 7 de febrer i els següents el dia 14 del mateix mes.
El Món parla amb Mònica Terribas per conèixer de més a prop com ha estat la producció d’aquest documental i les qüestions socials i personals que han sorgit arran de la investigació que ha dut a terme durant quatre anys.
Com sorgeix aquest projecte?
Una de les dones que participa en el documental em va enviar un mail i em va dir que, ara que tenia temps, volia explicar-me la seva història i parlar del que va viure quan estava dins de l’Opus Dei. A partir d’aquí, del que m’havia explicat feia quatre anys, vaig començar a investigar i em vaig trobar que allò mateix m’ho explicaven altres dones de països i edats molt diferents. Això és el que em va portar a fer El minuto heroico, no era una cosa que havia passat feia molts anys, sinó que els abusos a l’Opus són sistèmics.
No és el primer cop que es tracta l’Opus Dei a través de productes periodístics…
És la primera vegada que tretze dones de diferents països i edats es planten davant d’una càmera i ho expliquen, perquè és molt diferent que t’ho expliqui un periodista a què ho expliqui un testimoni. No estem parlant d’opinions o interpretació, són les vides d’unes persones. La força que tenen les seves històries està perquè ho expliquen quan ja ho han paït.
Com ha estat el contacte amb tretze dones de diverses parts del món?
En el cas de moltes noies joves, que són les primeres amb qui vaig contactar aquí perquè havien estat en escoles de l’Opus Dei, en entrevistar-les i veure-les tan joves em vaig quedar parada. A partir d’aquí vaig començar a contactar amb les altres dones. Fins i tot amb dones de Mèxic, que no han sortit al documental, perquè feia només un any que havien abandonat la institució. És una cosa continuada, no es tracta d’una cosa del passat.
Què ha suposat per als testimonis i les seves famílies l’exposició pública que poden agafar aquestes històries?
El dia que les vam reunir, quan encara no es coneixien entre elles, perquè veiessin els quatre episodis abans que ningú, per a mi va ser el dia més important d’aquest projecte. Que les persones que s’identifiquen elles mateixes com a víctimes d’un abús psicològic, religiós i laboral vegin reflectit en una pantalla el que han viscut i que estiguin bé era el més important. Jo hauria fracassat si aquell dia elles haguessin sortit de l’auditori amb més dolor. En canvi, van sortir molt més fortes, vaig plorar molt [s’emociona]. Aquest documental no podia ser una revictimització de les tretze dones, sinó un camí cap a la llibertat que elles no havien tingut.
És el projecte més impactant, en l’àmbit personal, de la seva carrera?
Sí, juntament amb l’entrevista que vaig fer al bisbe Pere Casaldàliga. He pensat moltíssim en ell durant aquests quatre anys perquè per a mi el model de ser cristià de base és el bisbe Casaldàliga. La fe en les persones com són, amb les debilitats i vulnerabilitats de cadascú, xocava tant amb el que estaven explicant… Tal com jo he vist el que pot ser un cristià de peus a terra, és l’antítesi al que han viscut aquestes dones.
L’Opus Dei no ha volgut participar en el documental per donar la seva versió. Si tenia una idea de la institució abans de fer aquest projecte, com ha canviat?
Tenia l’esperança que l’Opus Dei participaria. Vaig escriure a la Prelatura de l’Opus Dei a Roma amb la intenció de parlar amb ell i que veiés personalment el que es deia. Hi ha centenars de testimonis que avalen el que elles han dit i ells ho saben. Van ser molt amables, però crec que contestaran a través dels seus canals de comunicació. Algun dia, el Prelat tindrà la necessitat d’explicar per què coincideixen tretze dones de diferents edats i espais socioculturals tan diversos. Perquè no crec que torni a dir que “són casos aïllats” i que “hi ha un canal d’escolta per a les males experiències”, que és el que han dit fins ara. O si no el Papa els reclamarà que reparin, compensin o posin solució al dany material o psicològic que ha causat a centenars de persones i penso que això l’Església catòlica no ho pot deixar passar.
Creu que pot servir com una mena de me too?
Sí, el documental es diu El minuto heroico: yo también dejé el Opus Dei i vaig voler recalcar el también perquè sé que hi ha moltes dones que no s’han atrevit a explicar-ho. Està passant, s’estan escrivint i parlant entre elles. Persones que encara són dins de la institució i que corroboren el que està passant. Crec que aquesta sensació de ‘no passa res per explicar que he estat de l’Opus Dei’ vol dir que hem fet la feina.
Li preocupa la resposta negativa o les pressions que poden patir?
Elles no tenen por i jo tampoc. Penso que amb por no es fa res a la vida. La por paralitza, que no vol dir ser inconscient. Soc conscient de la força i el poder que té l’Opus Dei, perquè al llarg de la meva vida he vist i sé on tenen les claus de poder. Per això m’ha costat tants anys trobar una plataforma que s’atrevís a fer un original d’aquestes dimensions amb estrena internacional. No vull tenir por, perquè quan tenim por, no acabem de fer les coses que hauríem de fer.
La gent pot plantejar-se, després de veure el documental, què hi ha realment darrere d’aquesta institució?
Desitjo que hi hagi debat social i sobretot que supernumeraris i agregats de l’Opus Dei que potser no ho veuen així o no han patit aquest dolor parin l’orella i reflexionin. Que tu no hagis patit aquest dolor no vol dir que no existeixi. No podem tancar els ulls a aquesta realitat i l’Opus Dei tampoc ho pot fer.
Per què no hi ha perfils d’homes?
L’experiència de les dones, i ells ho reconeixen, és molt radical perquè les numeràries passen a estar molt tancades a dins del que és l’organització i les cases de l’Opus Dei. Els homes, siguin agregats, numeraris o supernumeraris, en general tenen activitat fora. Per tant, l’aïllament mental i la coacció psicològica és d’una altra dimensió, malgrat que he conegut experiències d’homes que són tant o més greus. Gent que ha deixat l’Opus Dei i ha perdut la seva feina, que els seus entorns els han oprimit… Si pogués fer El minuto heroico d’ells, ho faria.
Els espectadors poden canviar la seva relació amb les seves pròpies creences i sobre l’Església arran del documental?
La relació amb la fe no ho crec. La gent que és de religió musulmana, per molt que sàpiguen que hi ha gent que interpreta malament l’Islam, no perd la fe. Els cristians no perden la fe malgrat saber que existeixen comportaments i abusos de tota mena. Una gran lliçó del documental és que moltes d’elles no l’han perdut i que a més no parlen des de la venjança, sinó des de la reconstrucció.
L’Opus es podrà corregir?
En temps de Donald Trump, Netanyahu i Putin, tot i que la meva bateria d’esperança comença a disminuir, crec que hem de viure amb l’esperança que el món ha de millorar.
Sobre el sector audiovisual a Catalunya, té al cap algun projecte o producció íntegrament en català després d’aquest documental?
Des del 2020 treballo desenvolupant projectes a The Mediapro Studio i una cosa que m’ha fet especial il·lusió d’El minuto heroico és que he pogut tenir dos testimonis parlant en català i que faran la volta al món. Estic treballant en documentals que no sé si veuran la llum, però estic centrada en la meva feina a The Mediapro Studios i no tinc projectes amb la tele ni amb ningú al marge de les meves activitats socials per militància.
