Imagines un pirata llegendari? Segurament penses en un home rude, amb la barba despentinada i una ampolla de rom a la mà. La imatge clàssica ens ha venut una ficció, però la realitat sempre és més fascinant. Sobretot, quan la veritat esquinça el mite.
Perquè avui et revelarem el secret d’una de les figures més temudes dels oceans. Un personatge que va protagonitzar històries d’una brutalitat inaudita, però amb uns costums que farien empal·lidir qualsevol dandí londinenc. Prepara’t per al xoc.
Parlem de Bartholomew Roberts, l’home que va assaltar més de 400 vaixells. El pirata gal·lès més eficient de la història, conegut pel seu comportament gairebé contradictori. Però el que feia quan no estava saquejant era el realment sorprenent.
La seva història comença l’any 1682, amb el nom de John Roberts. Va començar com a grumet amb només 13 anys, aprenent tots els secrets del mar. El seu somni, com molts, era dirigir un vaixell. Però l’oportunitat real va trigar a arribar. Amb 35 anys, era mestre en el vaixell negrer Princess.
El seu destí va canviar radicalment el 1719. El Princess va ser atacat per dos vaixells pirates. La tripulació, inclòs Roberts, va passar a formar part dels seus captors. El capità, Howell Davis, també gal·lès, va veure el potencial en Roberts, la seva rapidesa d’adaptació.
La mort de Davis va ser un punt d’inflexió. Una canonada fatal va acabar amb ell. La tripulació, entre l’eufòria i l’embriaguesa, va escollir Roberts com el seu nou líder. Per assegurar la lleialtat, Roberts va ordenar un atac de venjança sense demora contra la fortalesa on havia mort Davis, arrasant-la.
El seu codi de disciplina: te i serenates
Roberts va imposar un règim que trencava amb la imatge tradicional del pirata. Mesures dràstiques per als presoners, tot i que respectava la vida de les dones. I el més impactant: va intentar mantenir els seus homes sobris amb càstigs severs, donant ell mateix exemple.
Ell només bevia te. Sí, te. El mateix home que dirigia batalles ferotges, tornava a la seva cabina per gaudir d’una infusió. (Nosaltres també al·lucinem amb la imatge).
La meva prioritat era la disciplina. No podia permetre la borratxera que destruïa altres tripulacions. I sí, el te era la meva única companyia.
A canvi d’aquesta disciplina, Roberts recompensava la seva tripulació amb generositat. La primera gran gesta va ser al port brasiler de Bahia. Amb un sol vaixell, va atacar 42 embarcacions portugueses a punt de salpar cap a Lisboa.
Va trencar la seva formació, va provocar la seva desbandada i es va concentrar en el vaixell més important. El botí va ser colossal: sucre, pells, tabac i 40.000 monedes d’or. Un èxit que el va catapultar a la llegenda.
Després d’aquesta proesa, va permetre als seus homes descansar a les Illes del Diable. Després, va posar rumb a Barbados, Martinica i les costes americanes, on va continuar la seva incessant cadena de robatoris. Fins i tot a Terranova, va repetir l’operació de Bahia, enfrontant-se a 22 vaixells desprevinguts.
L’estil d’un conquistador brutal
Per escapar de la Marina britànica, Roberts es va dirigir a Guinea. Allà, va capturar diversos vaixells negrers i, posteriorment, va vendre els esclaus. La seva audàcia i el seu domini de la navegació li van permetre enfrontar-se a més de 400 vaixells, segons les cròniques de l’època.
Però la seva imatge en combat era tan única com les seves manies. Es presentava amb la seva millor casaca de damasc, calçons de seda i un tricorni de plomes. Dirigia la lluita des de la primera línia, mantenint la lleialtat de la seva tripulació.
Les seves curioses costums no s’acaben aquí. Va raptar un capellà perquè oficiés a bord i atengués espiritualment els seus homes. A més, era un melòman apassionat. Va pagar generosament un trio de músics perquè amenitzés la vida del vaixell i li toquessin serenates a la seva cabina. (Sí, un pirata amb banda sonora personal).
Aquest contraste entre la brutalitat i la sofisticació és el que fa de Roberts una figura tan complexa. Però no tot era te i música.
El costat fosc: un llegat de terror
Roberts també va mostrar una crueltat extrema. En un incident de l’octubre de 1720, va ordenar tallar les orelles a un grup de captius holandesos. Alguns van ser penjats i els seus cossos, usats com a blanc de tir. (Un recordatori esgarrifós de l’època).
Exigia grans quantitats d’or als capitans dels vaixells esclavistes capturats. Un capità es va negar. Roberts va cobrir el seu vaixell amb quitrà i el va cremar fins a reduir-lo a cendres. Amb 80 esclaus africans a bord. A la seva sort, el pirata es va mostrar totalment indiferent. Una prova del seu caràcter implacable.
La seva carrera meteòrica estava destinada a acabar. El 1722, dos vaixells de la Royal African Company van salpar amb una missió clara: acabar amb el pirata. El 10 de febrer, l’HMS Swallow, comandat pel capità Chaloner Ogle, va albirar el vaixell de Roberts, el Royal Fortune, amb 40 canons i la seva bandera onejant.
La caiguda d’una llegenda
El combat va ser curt, però ferotge. Roberts va morir amb les seves millors gales, amb les seves insígnies i el seu barret coronat per plomes vermelles. Una metrallada li va destrossar la jugular. Es va negar a ser capturat. Els seus homes van llençar el seu cos per la borda, tal com els havia ordenat, per evitar que els britànics se n’apoderessin.
La mort de Roberts va marcar el final d’una era. A la seva tornada a Londres, el Rei Jordi I va felicitar personalment el capità Ogle. Havia alliberat el comerç brità d’aquell “terror dels mars”. L’Almirallat el va ascendir a comodor i li va concedir el tractament de sir.
Els membres de la tripulació de Roberts van ser jutjats per pirateria i assassinat. 52 d’ells van ser penjats al castell de Cape Coast, a Guinea. Va ser l’execució pública de pirates més gran de l’anomenada edat d’or de la pirateria. Altres 20 van ser condemnats a treballs forçats, una altra forma de mort lenta.
La història de Bartholomew Roberts ens recorda que la realitat és molt més rica i plena de matisos que qualsevol ficció. Aquest home, el “Rei de l’Atlàntic”, que bevia te i escoltava serenates mentre liderava una flota de terror, és un testimoni de la complexitat humana. I entendre-ho, és una validació definitiva que aquesta lectura valia el teu temps. O potser, només el preu de no saber un dels secrets més grans del mar?
