L’envelliment ja no és només una qüestió de sort genètica o de resignar-se a les arrugues. Cada vegada més, la ciència del longevitat saludable posa el focus en què passa dins de les cèl·lules i com podem allargar els anys de vida amb bona salut, no només el calendari. Centres punters com l’Institute for Aging Research de l’Albert Einstein College of Medicine treballen per entendre per què alguns organismes arriben a vellesa amb una sorprenent vitalitat.
En aquest context destaca la figura d’Ana María Cuervo, biòloga molecular formada a Espanya i referent mundial en recerca de l’envelliment. El seu treball apunta a un mecanisme cel·lular clau, relacionat amb com les cèl·lules “netejen” els seus residus interns, que podria explicar per què algunes persones mantenen el cos i el cervell actius molt més temps. Però el que proposa Cuervo va molt més enllà d’un consell genèric sobre menjar millor o fer exercici.
Qui és Ana María Cuervo i per què tothom en parla
Ana María Cuervo és una investigadora espanyola, instal·lada des de fa dècades als Estats Units, que codirigeix l’Institut d’Investigació de l’Envelliment de l’Albert Einstein College of Medicine de Nova York. Des d’allà s’ha convertit en una de les veus més escoltades quan es parla de com envellim i de què podem fer per mantenir-nos sans més anys, gràcies als seus estudis sobre els mecanismes cel·lulars que controlen el deteriorament associat a l’edat.
Cuervo ha estat reconeguda amb nombrosos premis internacionals i forma part d’organismes científics de prestigi, fet que l’ha situat al centre del debat global sobre la longevitat. El seu missatge, però, és tan contundent com realista: les arrugues i els cabells blancs continuaran formant part de la nostra biologia; l’objectiu no és eliminar-los, sinó conservar prou salut com per, en paraules seves, “córrer una marató als 80 anys”.
De què parla exactament quan parla d’envelliment
Quan Cuervo parla d’envelliment no es refereix només a l’edat cronològica, sinó al que anomena envelliment cel·lular. Cada cèl·lula del cos acumula amb el temps danys, residus i proteïnes mal plegades que, si no s’eliminen correctament, afecten el funcionament de teixits i òrgans. Aquest procés està relacionat amb malalties com l’Alzheimer, el Parkinson, alguns tipus de càncer i patologies metabòliques que es disparen a partir d’una certa edat.
La clau, segons la seva recerca, és entendre per què els sistemes interns de reparació i neteja del nostre organisme perden eficàcia amb el pas dels anys. D’aquesta manera, l’envelliment es veu com un problema de manteniment: durant dècades el cos és capaç d’arreglar el que es trenca, però arriba un moment en què els mecanismes es descoordinen o s’esgoten i el deteriorament s’accelera.
Què és l’autofàgia i per què importa tant
El concepte central en el treball de Cuervo és la autofàgia, un sistema de “neteja interna” mitjançant el qual la cèl·lula identifica les parts que ja no funcionen, les desmunta i en recicla els components. Dins d’aquest procés existeix una modalitat molt específica, la autofàgia mediada per xaperones, en la qual ella és pionera. En aquest cas, unes proteïnes “guia” reconeixen els elements defectuosos i els porten fins als lisosomes, uns orgànuls encarregats de descompondre’ls.
Segons els estudis que lidera, aquesta via d’autofàgia disminueix progressivament amb l’edat, fins i tot en persones sanes. Quan els investigadors reprodueixen aquesta baixada d’activitat en animals joves, l’envelliment s’accelera: els teixits es deterioren abans, apareixen problemes metabòlics i es multiplica el risc de malaltia. Això suggereix que la pèrdua d’aquesta “brigada de neteja” cel·lular no és l’única causa de l’envelliment, però sí una peça essencial del trencaclosques.
L’objectiu: més anys de vida sana, no només més anys
Una de les idees que Cuervo repeteix en les seves intervencions públiques és que la meta de la recerca no és tenir vides interminables, sinó allargar la franja de vida amb bona salut. En termes mèdics es parla de “compressió de la morbiditat”: reduir el temps que passem amb malalties incapacitants i concentrar-lo al final de la vida, mantenint la funcionalitat durant dècades.
Això vol dir que el punt de mira canvia: no es tracta d’arribar als 100 anys a qualsevol preu, sinó d’aconseguir que els 70, 80 o 85 siguin edats en què puguem continuar caminant, pensant amb claredat, conservant autonomia i vida social. Per això insisteix que el seu somni no és un rostre eternament jove, sinó un organisme capaç de suportar esforços físics i mentals avançada l’edat.
Del laboratori a la vida quotidiana
Com es tradueix tot això a la pràctica? La recerca de Cuervo assenyala que determinats hàbits poden activar de forma natural l’autofàgia i ajudar el cos a mantenir en marxa els seus programes de neteja interna. No es tracta de fórmules miraculoses ni de suplements de moda, sinó de decisions quotidianes que actuen sobre el metabolisme.
Un dels punts clau és la relació entre alimentació i temps entre àpats. Quan el cos passa diverses hores sense ingerir aliments, les cèl·lules “busquen” recursos interns per produir energia i, en fer-ho, reforcen els mecanismes de reciclatge de components danyats. Si passem el dia picant, aquest sistema té menys oportunitats d’activar-se. D’aquí ve la recomanació de respectar intervals clars entre àpats i evitar menjar de forma contínua des del matí fins a la nit.
Son, exercici i estrès: els altres pilars
La investigadora també remarca la importància del descans nocturn. Durant el son, el cervell i altres teixits aprofiten per reorganitzar-se, eliminar toxines i reparar danys. Dormir poc o malament de forma crònica afebleix aquests processos i s’ha relacionat amb un major risc de deteriorament cognitiu. Per això els experts recomanen mantenir horaris regulars i un ambient adequat de descans.
L’activitat física és el tercer pilar. No és necessari entrenar com un atleta, però sí incorporar moviment de forma sostinguda: caminar, pujar escales, fer exercici aeròbic moderat i treball de força adaptat a cada edat. Aquest tipus d’activitat millora la sensibilitat a la insulina, redueix la inflamació i contribueix a mantenir actius els circuits de reparació cel·lular. El missatge que llança Cuervo és clar: un cos que es mou envia senyals de renovació a les seves cèl·lules.
Cap a una medicina de l’envelliment personalitzada
Tot i la importància dels hàbits, Cuervo recorda que no totes les persones parteixen del mateix punt. La genètica, l’entorn i les malalties prèvies influeixen en com respon cada organisme. Per això defensa la necessitat d’una gerociència aplicada a la clínica: una medicina que analitzi marcadors de l’envelliment biològic (com l’estat de l’autofàgia, les mitocòndries o la inflamació crònica) i permeti dissenyar intervencions personalitzades.
Aquesta aproximació inclou tant modificacions d’estil de vida com possibles tractaments farmacològics. Diversos grups internacionals estudien molècules capaces de modular els sistemes de neteja cel·lular i altres vies vinculades a l’edat. L’objectiu no és crear una “pastilla de la joventut”, sinó complementar els hàbits saludables amb teràpies que retardin l’aparició de malalties associades a la vellesa.
Què podem fer avui mentre la recerca avança
Encara que molts d’aquests fàrmacs es troben en fase experimental, el treball de Cuervo i d’altres equips ja ofereix algunes línies d’actuació clares per al dia a dia:
- Mantenir una alimentació ordenada, amb intervals sense menjar suficients perquè el cos activi la seva maquinària de reciclatge.
- Prioritzar un son reparador, amb horaris regulars i higiene del son adequada.
- Incorporar exercici físic regular, combinant moviment aeròbic i treball de força adaptat.
- Reduir el estrès crònic amb estratègies de gestió emocional i suport social.
- Fer un seguiment mèdic preventiu, especialment a partir de la mitjana edat, per detectar a temps factors de risc metabòlics i cardiovasculars.
Segons aquesta visió, envellir bé no depèn d’un únic gest radical, sinó de moltes decisions petites sostingudes en el temps, alineades amb el que sabem dels mecanismes cel·lulars.
Un futur en què envellir no sigui sinònim de perdre capacitat
La recerca que lidera Ana María Cuervo apunta a un futur en què l’envelliment es pugui mesurar i modular de manera molt més precisa. A mesura que es desenvolupin tests per avaluar l’estat dels nostres sistemes de neteja cel·lular i altres marcadors biològics, serà possible saber si el nostre “rellotge intern” va massa de pressa i com frenar-lo.
Potser continuarem tenint arrugues i canes, però la idea és que aquestes marques externes no vagin acompanyades d’una pèrdua prematura d’autonomia. La imatge de poder afrontar una marató —o simplement una vida activa i plena— als 80 anys deixa de ser una fantasia i es converteix en un horitzó realista si combinem ciència, prevenció i canvis d’hàbits.
