El diagnòstic de càncer en un fill petit cau com un gerro d’aigua freda sobre cada família que passa per aquest tràngol. Cada any es diagnostiquen 154 casos de càncer infantil a Catalunya, cosa que suposa un 0,5% del total de casos de càncer que es registren anualment. Segons les dades del Departament de Salut, dirigit per Manel Balcells, amb motiu del dia internacional del càncer infantil, celebrat aquest dijous, 15 de febrer, entre els anys 2018 i 2022 la mitjana anual de la taxa d’incidència del càncer pediàtric ha sigut de 134 casos per cada milió de nens.
La diferència entre els tumors en infants i en adults és l’etiologia. Mentre que els càncers en nens i nenes s’originen en el procés de “formació” i “maduració” dels infants, en adults el tumor apareix fruit de l’envelliment i, sovint, pot anar acompanyat d’altres malalties o problemes de salut: “Els càncers infantils són càncers de desenvolupament i, com a tals, actuen amb més rapidesa i agressivitat que en adults”, assevera el doctor i director assistencial de l’àrea d’oncologia pediàtrica i de la unitat de neurocirurgia de l’Hospital de Sant Joan de Déu, Andrés Morales, en conversa amb El Món.
Segons apunta Morales, i coincideix el doctor Miquel Segura, responsable del laboratori de tumors Neuronals del Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR) i investigador principal del grup de recerca del càncer i malalties hematològiques infantils del centre, la falta d’inversió destinada a la recerca dificulta trobar millors tractaments per fer front a càncers en infants: “Com que és un grup de malalties rares, amb una incidència molt petita entre la població, no hi ha la voluntat de destinar més diners per investigar. Si no hi ha mercat, la inversió és mínima”, argumenta. Segura lamenta que la investigació fins ara s’ha dut a terme més per “filantropia” que per capacitat econòmica. És per aquest motiu que, segons ell, la recerca a Catalunya s’ha centralitzat en aquestes dues institucions. Tot i que assegura que s’han produït “grans avenços” en els últims anys, Andrés Morales, des de Sant Joan de Déu, considera que és “fonamental” destinar més recursos a la recerca per poder “personalitzar” tractaments i trobar vies alternatives als funcionaments convencionals.
El càncer infantil, territori poc explorat
Tot i que el càncer infantil encara és un territori poc explorat, se sap que els tipus de càncer més comuns entre infants són els tumors hematològics, principalment la leucèmia -una malaltia de la sang o la medul·la òssia caracteritzada per una multiplicació anormal de cèl·lules sanguínies-, i el limfoma de Hodgkin -un càncer que es desenvolupa al sistema limfàtic-; i els tumors cerebrals. També, però, dins el grup de “malalties minoritàries” pediàtriques s’hi troben els osteosarcomes, és a dir, els càncers que es formen a les cèl·lules òssies. “Mentre que les leucèmies són més freqüents entre els nounats fins als cinc anys, els osteosarcomes són més comuns durant l’adolescència”, argumenta Morales.
De fet, segons les dades de la conselleria, els tipus de càncer infantil més freqüent entre el 2018 i el 2022 van ser les leucèmies, les malalties mieloproliferatives i les mielodisplàsies. Aquest conjunt de malalties van suposar gairebé un 28% del total de càncers pediàtrics registrats. Els segueixen els tumors del sistema nerviós central i miscel·lània de neoplàsies intracranials i intraespinals, amb un 27,3%, i el dels limfomes i neoplàsies reticuloendotelials, amb un 13,4%. El percentatge restant està compost d’altres menes de tumors.
En tractar-se d’un conjunt de malalties amb característiques pròpies, els tractaments mèdics que s’apliquen en cada cas són diferents: “La clau per millorar l’índex de supervivència [situada en un 77%, segons les dades del Departament de Salut] és triar la combinació idònia de tractaments per abordar cada cas”, argumenta Segura. “El més efectiu sempre són les cirurgies complementades tractaments de radioteràpia o quimioteràpia, però cal tenir en compte que això no sempre permet extirpar els tumors. Per exemple, la quimioteràpia alenteix els tumors cerebrals, però no els elimina“, afegeix el metge de Vall d’Hebron. Des de Sant Joan de Déu, Andrés Morales subratlla que és fonamental poder implementar “teràpies dirigides” per personalitzar els tractaments i “incrementar la taxa d’èxit”, ja que, tot i que “els tractaments de quimioteràpia tenen més bona acceptació amb infants que en adults, no tot són flors i violes“.
Tots dos experts coincideixen que cal investigar més per trobar noves maneres de combatre el càncer infantil. Morales explica que des de la Vall d’Hebron han dedicat molts esforços a desenvolupar tractaments amb immunoteràpia, és a dir, modificar el sistema immunitari dels pacients per ajudar-los a localitzar i destruir les cèl·lules canceroses: “És molt efectiu en gliomes”, confirma Segura. Per a l’investigador, la recerca també ha d’anar encarada a tenir més coneixement sobre els efectes secundaris dels tractaments, com ara els alentiments en l’aprenentatge o les alteracions cognitives, ja que és una altra de les lluites a les quals s’enfronten un cop acaba la lluita contra el càncer des de l’hospital.
Els efectes psicològics del càncer
Tots dos especialistes també coincideixen que la lluita contra el càncer no es limita al tractament. En aquest sentit, la psicòloga de l’Associació de Familiars i Amics de Nens Oncològics de Catalunya (AFANOC) Naiara Mestres assegura en conversa amb aquest diari que “quan la família rep el diagnòstic s’engeguen molts processos” perquè el càncer no el pateix només el nen o nena, sinó que també el pateix “tot l’entorn”. Per a la psicòloga, el procés d’acompanyament s’ha de fer de manera “integral”, és a dir, “sensibilitzar” tots els agents que formen part de l’entorn de l’infant. Un dels punts claus, per a Mestres, és l’escola: “El paper de l’escola durant un càncer infantil és molt important. Les tasques que duen a terme les mestres hospitalàries, i posteriorment les mestres a domicili, és fonamental perquè l’infant no perdi el fil de l’ensenyament i pugui reincorporar-se de la millor manera possible un cop torni a casa”, argumenta la psicòloga de l’AFANOC.
Mestres, però, lamenta que l’ensenyament a domicili per a tots els alumnes que han fet front a un càncer i que encara no estan preparats per recuperar la normalitat només s’ofereixi als cursos de primària i secundària obligatòria, i deixa fora infantil i el batxillerat. La psicòloga també considera que una part molt important de combatre un tumor és que la família “prengui consciència” de la malaltia i “expressi les emocions” que senten en aquell moment, ja que això ajuda a alleugerir el mal tràngol: “És important no perdre de vista que, més enllà del càncer, segueix sent un nen que necessita riure i distreure’s“, conclou la psicòloga.
