El debat entre defensors del sionisme i propalestins sempre ha sigut encès a Catalunya. Durant dècades, gran part del catalanisme va estar fascinat per la creació de l’estat d’Israel i el renaixement de l’hebreu. El relat hegemònic, però, ha anat evolucionant. I actualment la societat catalana és majoritàriament solidària amb Palestina. Un posicionament que s’ha fet notar especialment arran de la guerra de Gaza, la dura resposta de l’exèrcit israelià a l’atac de Hamas a Israel el 7 d’octubre del 2023. El suport a les víctimes de Gaza s’ha traduït en un clima que part dels jueus de Catalunya consideren antisemitisme. Aquest diumenge, el Centre Jueu de Girona denunciava, en declaracions a l’ACN, que durant els últims mesos han rebut amenaces i insults pel sol fet de portar la quipà.
Però no tots els jueus del país viuen la situació de la mateixa manera. En són un exemple els que formen part l’Associació Catalana de Jueus i Palestins-Junts, que manifesten la seva crítica a l’estat d’Israel i el seu antisionisme.
La complexitat de la situació està posant en tensió fins i tot l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, que ha rebut una carta de la Comunitat Palestina de Catalunya que li comunica que no acceptarà la Medalla d’Honor de Barcelona si és ell qui els l’entrega. Els membres de l’entitat retreuen a l’alcalde que no hagi fet “cap gest institucional, més enllà de paraules buides” contra el “genocidi” que s’està produint a Gaza. Malgrat que el PSC i el PSOE s’han posicionat obertament a favor dels palestins —el govern Espanyol ha reconegut l’estat de Palestina oficialment—, el fet que Collboni recuperés l’agermanament de Barcelona amb Tel-Aviv pesa en contra de l’alcalde a ulls de l’entitat.
En aquest context viuen Carles Grima, advocat, professor de dret constitucional, independentista i membre de l’Associació Catalana contra l’Antisemitisme, i Laurent Cohen, nascut a França en una família de jueus egipcis i copresident de l’Associació Catalana de Jueus i Palestins-Junts. Tots dos són jueus, però viuen de manera molt diferent la seva judeïtat —que no es considera exactament el mateix que el judaisme, un terme més lligat directament al fet religiós.
Carles Grima, el català que va redescobrir la judeïtat perduda de la seva família
Grima, nascut el 1968, va ensopegar amb la judeïtat —o el judaisme, en el seu cas— per converses a mitja veu que sentia a casa de la seva àvia materna. En parlaven els oncles, que comentaven contínuament la situació d’Israel. Ell anava a escola als escolapis, vivia com qualsevol altre nen de la seva generació. Amb la particularitat que mai feia deures en dissabte i el feien banyar sempre els divendres a la nit, però no sense vincular aquest costum al fet religiós. Fins que un dia els seus oncles li van dir: “Nosaltres som jueus”. Era a finals dels anys 70 i tenia uns 10 anys. “Se’m va desmuntar tot. Per a mi els jueus eren una gent que Hitler havia volgut exterminar, no en sabia gaire cosa més”, recorda. Quan li va demanar explicacions a la seva mare, va intentar allunyar-lo del que li semblava que eren problemes. “No en facis cas”, li va dir. Però ell no ho va deixar córrer. No va parar fins que la mare li va comprar una estrella de David per penjar-se-la al coll i va començar a investigar el seu passat.
La clau estava en el seu besavi, l’avi matern de la seva mare, Jaume Carandell Yach. Va morir molt jove, quan la seva filla, l’àvia de Carles Grima, tenia 10 o 12 anys. I tot el que n’ha pogut saber és que vivia a Bescanó (Gironès), que probablement la seva família hi havia arribat des de la Catalunya Nord i que es va voler casar amb una cristiana. Davant l’oposició de les dues famílies, la parella va fugir per tornar tres dies després i forçar els pares de l’un i de l’altra a acceptar el casament. A partir d’aquí, no se’n sap res més, però la judeïtat de la família es va anar diluint. De fet, que la besàvia fos cristiana trencava la transmissió del judaisme, que és per via materna. Ell va haver de reconstruir-se com a jueu, quan va ser major d’edat i va trobar una sinagoga on estudiar tres anys i després assolir la conversió passant per un tribunal rabínic.
Actualment, és jueu practicant “al 90%”, cosa que inclou fer un dejuni estricte de 24 hores, sense ni aigua, pel Yom Kippur, no treballar mai en dissabte —el sàbat—, i participar de les celebracions de la seva sinagoga, Bet Shalom, una de les cinc que hi ha a Barcelona, la que es defineix com a “progressista”. És homosexual i està casat amb un home que no és jueu però sí tan sionista com ell. I com a membre de l’Associació Catalana contra l’Antisemitisme no descansa mai en la seva reivindicació de “l’equitat” informativa en relació amb el conflicte de Gaza. “S’ha imposat el relat que tot el que fa Israel és dolent. I tot el que és dolent, és culpa d’Israel”, es queixa.
El conflicte és entre Israel i l’Iran, Palestina és instrumentalitzada
El canvi de prisma que demana implica partir d’una idea: “Aquí hi ha un estat que és l’Iran i els seus tentacles, Hamas, Hezbol·lah, la jihad islàmica… contra un altre estat, que és Israel, que es defensa. Si Hamas converteix un hospital en un centre de municions, l’està convertint en un objectiu militar legítim”. L’atac de Hamas que va desencadenar la guerra que ja fa un any que dura es va produir, segons Grima, per dinamitar l’acord que es negociava entre Israel i l’Aràbia Saudita: “A l’Iran són xiïtes i a l’Aràbia Saudita són sunnites, i lluiten entre ells pel control de l’Islam”.
Segons aquest punt de vista, el conflicte no és entre Israel i Palestina, sinó que hi ha una guerra permanent de “l’Iran contra l’entitat sionista“. Palestina i el sud del Líban —controlat per Hezbol·lah— són utilitzats per l’aiatol·là Ali Khamenei, líder suprem iranià. Per això, creu, una solució dialogada al conflicte és extremadament difícil: “És clar que cal una sortida negociada. Però amb qui ha de negociar Israel? Amb l’Autoritat Nacional Palestina, que no té cap autoritat a Gaza? I, en tot cas, si l’Iran continua amb la seva guerra, de què servirà un acord amb els palestins?”.
Com el Centre Jueu de Girona, Grima denuncia un creixement de l’antisemitisme. Sosté que molts jueus no s’atreveixen a dur la quipà tot i que voldrien posar-se-la: al capdavall, aquest casquet indica que estan “per sota de Déu”. “Jo no tinc por, perquè la por és subjectiva, i per això me la poso en actes públics, com ara en la manifestació de la Diada. Per què m’he d’amagar? Per què no puc reivindicar el meu judaisme? Si en la Diada hi ha pancartes reivindicant el feminisme, per què jo no puc reivindicar el meu judaisme?”, es demana. Admet que durant la Diada no va tenir cap problema, però sí que va haver-hi tensió al seu voltant el 8 d’agost, quan va participar en l’acte de benvinguda a Carles Puigdemont a Barcelona. “Ningú em va dir res, però es palpava a l’ambient. I molta gent es troba en moltes situacions en què pel sol fet de portar la quipà rep insults pel carrer”, assegura. Parla de “violència” contra els jueus. “No és violència física però és violència”, insisteix. Amenaces, insults, pintades.
“Ser jueu està mal vist i exterioritzar un símbol jueu et pot donar problemes. Jo conec professors d’universitat que són jueus i no ho diuen”, insisteix. A la seva sinagoga, Bet Shalom, no hi ha cap rètol que indiqui que és la seu d’una comunitat jueva i, així i tot, tenen vigilància a la porta. I assegura que l’antisionisme —la crítica a l’estat d’Israel— és una modalitat d’antisemitisme. Tot i que admet que ell també voldria que a Israel hi hagués “un govern progressista”, i no l’actual gabinet, amb Benjamin Netanyahu i alguns ministres ultraortodoxos. Però és una qüestió a debatre “després de la guerra”. “Netanyahu haurà de passar per la justícia, però ara no és el moment”, argumenta.
Laurent Cohen, el jueu antisionista nascut a França en una família que venia d’Egipte
Laurent Cohen és la cara oposada del judaisme. Copresident de l’Associació Catalana de Jueus i Palestins. Jueu “de tradició i de cultura”, però no practicant, ni tan sols creient. I antisionista.
Va néixer el 1960 a França, on els seus pares es van traslladar el 1951 des d’Egipte. Després del 1948, amb la creació de l’estat d’Israel, la vida per als jueus als països àrabs “es va tornar difícil”, perquè es dubtava d’ells. “Es temia que es tornessin partidaris d’Israel, que va néixer amb guerra i neteja ètnica”, afirma. Els seus pares eren descendents de sefardites. La seva àvia paterna tenia un cognom portuguès i creuen que venia dels sefardites expulsats de la península Ibèrica al segle XVI. I també té avantpassats sefardites per part de mare, la família de la qual havia anat a parar a Itàlia. Fins que el seu besavi es va traslladar a Egipte, a Alexandria, pel comerç de cotó.
“Mai m’he identificat amb el sionisme ni amb Israel, ni els meus pares tampoc. La idea d’Israel era per a jueus europeus amb poques opcions, per a la resta no tenia sentit. En certa manera era una solució per a pobres. Per als altres, només tenien sentit Europa o els Estats Units com a destinació”, explica. Així és com ell va néixer i va créixer a França, “en un ambient humanista i d’esquerres”, en una casa on el pare era professor de lletres clàssiques.
A la denúncia sobre l’antisemitisme creixent que expressen altres jueus –com ara Grima–, replica que “qui està patint un genocidi és el poble palestí”. “Ni tan sols sabem quantes víctimes mortals hi ha, perquè a més a més dels que moren directament per accions militars hi ha morts per la fam, la malnutrició, càncers que no es poden tractar adequadament…”, alerta. Segons ell, es tracta d’un “genocidi televisat”. “El racisme a Europa és bàsicament antimusulmà, islamòfob, contra els demandants d’asil”, afegeix.
Admet que “potser hi ha algunes pintades en sinagogues”. “És lamentable, perquè no s’ha d’associar el judaisme amb el sionisme, però és Israel el que juga a aquesta confusió, per defensar-se de les crítiques que se li fan. Si hi ha judeofòbia és responsabilitat d’Israel”, sentencia.
Sentiment de culpa com a jueu pel comportament d’Israel
Per a Cohen, crear l’Associació Catalana de Jueus i Palestins amb una desena de persones més, l’any 2009, va ser catàrtic: “Em van encaixar les peces del puzle que ballaven. Gràcies al contacte amb els palestins em vaig entendre i em vaig reconciliar amb ni mateix. Tenia un fort sentiment de culpa per ser jueu, pel que feia Israel amb ells, per no fer-hi res en contra. Quan començo a treballar-hi activament resolc aquesta contradicció, soc jueu antisionista”.
Te clar que la seva posició és “difícilment reconciliable amb la dels jueus sionistes” que viuen a Catalunya. Però comença a detectar que a les xerrades que organitza la seva entitat hi assisteixen “jueus que no se senten bé amb el que fa Israel”. “Hi ha gent que s’està distanciant de les comunitats jueves [les sinagogues], perquè malgrat les diferències, encara que n’ho hagi de més progressistes que altres, totes són sionistes”, assegura.
Aquest distanciament segueix la petja d’un moviment que als Estats Units i a França ja pren molta força. “Als EUA, a través de l’associació Jewish Voice for Peace, amb rabins i tot, han fet actes al Capitoli i a la Borsa de Nova York, per fer protestes pel comerç d’armes amb Israel. Formen part d’un moviment del judaisme reformat dels EUA que Israel no reconeix, però que ja és molt nombrós. Encara és un relat minoritari, però creixerà. Són jueus joves antisionsistes o postsionistes, reclamen poder viure el judaisme fora del sionisme. A Catalunya encara no es veu però a França ja és molt visible”, anuncia.
Salah Jamal, el palestí que comparteix associació amb el jueu antisionista
Cohen comparteix entitat amb un dels palestins catalans, o catalans palestins, amb més projecció pública. Salah Jamal, metge, historiador i escriptor nascut a Nablus el 1951, va arribar a Catalunya a principis dels anys 70 i es va fer soci de l’Ateneu Barcelonès, buscant la intel·lectualitat del país. Allà assegura que va descobrir amb sorpresa el filosionisme de molts catalans il·lustrats. “No entenia com podien estar fascinats amb un estat ocupant”, recorda.
Per a Jamal, les denúncies d’antisemitisme són “l’arma llancívola clàssica”. Conceptualment, per a ell ni tan sols té sentit parlar d’antisemitisme en relació amb Israel. “Una gran part els israelians són descendents d’eslaus, de moldaus, d’argentins, no són semites”, subratlla.
Davant la situació actual, assegura que “cada dia hi ha més jueus que es desmarquen d’aquesta barbaritat que està fent el govern actual, són jueus lúcids”. Com a palestí que ha viscut el conflicte en primera línia, adverteix que la idea dels “dos estats ha estat assassinada pels colons”, amb la permissivitat dels Estats Units i Europa. “Ara ja no els controla ni Israel, són extremadament agressius i és impossible fer-los marxar”, conclou.
