En una presó, el temps discorre lentament. Les hores de soledat a la cel·la, les nits en vetlla, i, sobretot, la gestió de la incertesa i de les emocions, fan un còctel nociu per al cervell humà. La Dolors Bassa, però, combat el setge amb un escrit a la paret de la seva cel·la que li recorda que estar “amargada” li fa mal i que ha de gaudir de les “petites coses”. “Cada dia llegeixo la frase que em vaig escriure jo mateixa i em repeteixo que sóc forta”, diu la consellera, empresonada a Puig de les Basses. A més, ha decidit aprofitar el pas lent de les hores, i de quina manera. Estudia un màster en Filosofia a la UOC i confecciona una llista amb tots els llibre que ha llegit fins ara. 600 en total, aproximadament mig llibre al dia des que va entrar a la presó. Tot just fa uns dies, ha descobert el joc de cartes UNO i les seves companyes la posen al dia del safareig de Tele 5. “Quan vaig entrar vaig tenir por de no tornar a riure, però sempre hi ha alguna raó per fer-ho”.
Té 62 anys, prou jove com per recuperar el temps perdut entre els barrots: “Aquests tres anys m’he perdut moltes coses però he après també a gaudir de les petites coses que abans no se m’hauria acudit valorar, com per exemple, dormir al meu llit o obrir la nevera i agafar el que vulgui, com he fet aquests dos primers dies de permís”. A fora l’espera la seva mare, de 89 anys, els fills, la família, els amics i, sobretot, una néta que aquest Nadal ja podrà fer cagar el tió i veure passar els reis mags d’Orient amb la seva àvia. Malgrat la brutalitat de la repressió espanyola i del dany irreparable que ha causat en persones bones i dignes en nom d’una bandera, la Dolors no perd el somriure en cap moment de la conversa que mantenim per videoconferència.
Com era la Dolors Bassa de fa quatre anys, abans de l’1-O, i com és ara, després de més de tres anys empresonada?
És la mateixa Dolors, però ara és més reflexiva. I forta, perquè la presó t’enforteix quant als sentiments i la manera de veure les coses. Fa quatre anys qualsevol cosa em distorsionava molt, i ara no. I la soledat i els alts i baixos constants d’emocions fan que estigui més freda. Ara bé, de conviccions i de manera de ser, sóc la mateixa. Quan vaig entrar a la presó tenia molta por de no tornar a riure, però no ha estat així.
S’aprèn res, en una presó?
Aprens que si fas cas als sentiments i et deixes anar, ho perds tot, perquè un cop et trobes tancada al a cel·la, només et queda ser tu mateixa. Crec que parlo en nom dels nou presos i preses polítiques quan dic que ens vam enfortir molt no volent deixar-nos anar, i això va reforçar les nostres conviccions. I sobretot, aprens a estar sola. En el meu cas, estem poques hores amb les altres dones, a Puig de les Basses no hi ha activitats, i amb la Covid-19 encara hem estat molt més soles dins de la cel·la.
Estar a la presó és dur, però més ho és per a una dona en un sistema penitenciari pensat per a homes. Vostè ha escrit i ha estudiat molt aquesta circumstància, quines conclusions n’ha tret?
La presó és molt més dura per a la dona, a Espanya, a Catalunya i jo diria que en tots els sistemes penitenciaris. A Alcalà Meco va ser menys dur perquè és una presó de dones, però en general, i en el meu cas, que estic en una presó per a homes i pensada per a homes, és molt dur. Hi ha diverses victimitzacions: per ser dona portes una motxilla que no porten els homes, que és la cura de família, que la societat ens ha posat, i de mala mare. I aquest estereotip també es trasllada als tractaments. Per exemple, les psicòlogues valoren si ets bona mare o no per poder sortir de permís… Als homes no se’ls pregunta mai. I això, minva l’autoestima de les dones. Jo veig moltes companyes amb poca autoestima, i quan rasques una mica, veus que pateixen perquè han hagut de deixar els fills i la família. I dins de la presó, tot està pensat per homes, a l’economat tot és per a homes, hem lluitat molt perquè tinguin, per exemple, una barra de llavis! Una de les coses que em van dir les companyes en entrar a presó va ser: “Estás presa pero no estás muerta”, per recordar-me que m’havia de vestir bé i sentir-me bonica. I una darrera cosa molt dura per a les dones és que estem totes en un mateix mòdul, sense separacions per comportament o manera de ser. Els companys de Lledoners estan en un mòdul de respecte, però aquí hi ha de tot, dones amb problemes d’addició, de salut mental, delictes de sang… I tot plegat fa que el dia a dia sigui més conflictiu.
Com llegeix vostè els resultats de les eleccions del 14F i com creu que s’ha de fer servir?
Sentimentalment, ho vaig viure amb molta il·lusió. Passàvem del 50% i era una manera de demostrar que persistim. I fa quinze dies, estava molt desesperada, pensant ‘com pot ser que no siguin capaços de posar-se d’acord?’. I ara penso, sempre que es fa govern costa. El PSC, que ens dona lliçons, va passar per dues eleccions a l’Estat i per una investidura fallida, i ara ens diuen que no ens en sortim? Per tant, crec que les negociacions van ben encaminades i que arribarem a fer un govern fort. I sobretot, demano a totes les parts que no desaprofitem aquest 52%, perquè demostra que la gent hi és sempre malgrat la repressió.
En algun moment en aquests més de tres anys ha tingut la sensació que el carrer havia abandonat?
Hi ha hagut moments molt durs a causa de la repressió, i semblava, dic semblava, que la gent no hi era. I més encara amb la Covid-19. No ens hem pogut manifestar i expressar-nos com volíem, però novament a les urnes hem demostrat que les conviccions són fortes. Més que el resultat en concret –la victòria d’ERC dins de l’independentisme-, m’ha emocionat veure que la gent hi és passi el que passi.
Què demana a ERC, JxCAT i la CUP?
Que per allò pel que hem lluitat i pel que som a la presó i a l’exili no sigui en va.
Els governs independentistes s’han gestat després de llargues negociacions, corredisses, desencontres… L’acord és necessari, inevitable?
Necessari i inevitable. És evident que per poder continuar endavant hi ha d’haver un govern independentista fort, perquè si no, podem perdre molt més del que hem perdut amb la repressió, i podem engegar a dida els sacrificis, no només personals sinó col·lectius. En l’època del 155 molta gent ho va passar malament, vam intentar mantenir el sottogoberno per poder preservar les institucions i no va ser fàcil. Per tant, aquest govern independentista és necessari i imprescindible. Al meu parer, és millor allargar les negociacions si en surt un govern fort.
El ciutadà independentista potser contempla atònit les negociacions.
És important que no hi hagi aquestes baralles. Discrepàncies n’hi ha hagut sempre! A Junts pel Sí no era fàcil, però com que teníem un objectiu comú, les discrepàncies les deixàvem per a dins i quan sortíem ja anàvem tots a la una. I això és el que hem d’aconseguir ara. Poder anar tots plegats en la idea de continuar el projecte de república catalana.
El seu company Raül Romeva, en preguntar-li en què havia avançat el país en tres anys, tenint en compte que hi havia gent a la presó i a l’exili, i que el diàleg amb l’Estat no havia donat fruits, va respondre que resistir ja és avançar. Hi està d’acord?
Totalment. Hem tingut una resiliència que no ens ho pensàvem. Al principi la gent tenia molta por i era desesperant, perquè pensàvem que sí que havien aconseguit atemorir-nos. Durant aquests tres anys penso que sí que hi ha hagut aquesta por a tirar endavant, però també de no fer un sol pas enrere i per tant, de demostrar que el projecte és vàlid i que la gent encara hi és. Tirarem endavant i això és el més important. Estem immersos en un conflicte polític, i també ja social, a nivell d’Estat i que ha de tenir una solució política i social.
Un dels esculls en la negociació entre ERC, Junts i la CUP és quina estratègia es planteja per si falla el diàleg amb Madrid. Des de la presó, quin camí assenyalaria vostè?
Primer hem d’evidenciar clarament que l’Estat torna a fallar. L’altra vegada un dels errors que vam cometre va ser marcar el termini dels 18 mesos. No hauríem d’haver fer aquest càlcul, sinó anar avançant. Si després de l’1-O haguéssim estat capaços de fer una lectura més freda i llegir bé el 3-O, segurament no haguéssim declarat la independència el 27-O de forma declarativa només. Per tant, partir de la premissa que no hi haurà negociació és erroni. Intentem que hi hagi diàleg i negociació i si no ens en sortim, ja en parlarem. Pensem que, malgrat la repressió, estem més forts. Tenim gent a l’exili que ofereix una veu a fora, podem demostrar bé que hi ha repressió i això dona els seus fruits.
Però fins quan, intentar el diàleg?
Jo ni tan sols posaria el termini dels dos anys. És veritat que no pot ser indefinit, però hi haurà algun fet disruptiu, com ha passat en tots els processos, que farà que la situació canviï. De vegades penso que si tot el que ha passat amb la corona espanyola, hagués passat en la nostra legislatura –la de l’1-O- i sense pandèmia, possiblement ara seríem independents. Ara tenim fortaleses molt importants, com el Consell per la República, l’exili i el govern independentista que hi haurà. Són fortaleses que abans no teníem.
Com s’imagina que es resoldrà el conflicte polític?
Estic totalment segura que serà amb la mediació internacional. De fet, quan vam tirar endavant l’1-O la idea era sempre pactar, i comptàvem que acabaríem pactant. És per això que la taula de diàleg hi ha de ser com a pas previ. Ara bé, estic convençuda que ens faran patir molt, que no serà gratis. Però acabarem assolint la independència.
Justament, el paper del Consell per la República és controvertit en les negociacions. Quina funció ha de tenir, al seu parer?
El president Puigdemont és un actiu importantíssim. És el molt honorable president i hem de comptar amb ell, però està fora, igual que ho està la Marta Rovira. El Consell ens pot anar molt bé per internacionalitzar el conflicte, però el Govern de la Generalitat, només pel que representa la institució, no pot tenir tutela exterior. El Consell per la República és imprescindible, ha de ser la veu exterior del que fem a Catalunya, però hauria de contemplar una representació de la societat catalana i no només de partits.
Uns hipotètics indults als presos i preses polítiques podria ser un fer disruptiu?
A la presó aprens a no generar-te expectatives. Poden passar mil coses, els indults són una qüestió purament política.
De fet, aquest mateix dimecres s’ha conegut que el jutge Marchena dona cinc dies perquè els presos polítics es posicionin sobre els indults. Vostè ho ha tingut clar des del primer dia?
Un indult ens resoldria molt la part personal però no resol el conflicte, però després de tres anys a la presó hem pagat moltíssim a nivell personal. Si donen els indults, jo faré com en Jordi Turull, sortir sense ni agafar la meva roba. Però com que és pura política, no em vull fer cap il·lusió. Jo ara només compto amb els meus drets en el marc del sistema penitenciari. Ja vam veure que amb el tercer grau no ens podem generar expectatives.
La reversió del tercer grau, tot i que s’ajustava clarament al reglament penitenciari, ha estat una decisió d’una justícia espanyola que fa política. Molt probablement, un pres comú no hauria patit aquesta reversió.
El Tribunal Suprem ha canviat la normativa del 100.2 a tot l’Estat per no donar-nos el tercer grau a nosaltres! És evident que el sistema judicial té un biaix polític lamentable.
Quan surti de la presó, continuarà en la política activa, encara que no pugui ocupar un càrrec públic fins que fineixi la seva inhabilitació?
De política se’n fa cada dia, quan jo era mestra, segons com explicava una cosa estava fent política. Defensar les drets socials i laborals, per exemple, és fer política, i ho seguiré fent. Política institucional no en podré fer, però ara tinc 62 anys i quan surti, el que tindré ganes de fer és gaudir dels petits moments. Evidentment, continuaré a ERC, defensaré la independència i les meves conviccions seran les mateixes, i ajudaré en tot el que pugui. Però voldré gaudir de la vida, estar tranquil·la i poder gaudir de tot allò que no he pogut gaudir en aquests tres anys.
3 
63 
