“Escolti, i tot això qui ho paga?”, preguntava Josep Pla, l’any 1954 quan va copsar la vitalitat de Nova York. Una pregunta que es podria formular en referència al cost que implica la compra i utilització d’un sistema operatiu de ciberespionatge com Pegasus, comercialitzat per l’empresa israeliana NSO suposadament contra la delinqüència organitzada i que en el Catalangate s’ha fet servir per manllevar les dades dels mòbils de 65 independentistes. Un sistema caríssim i amb un catàleg de tarifes que depèn de la capacitat econòmica del comprador, com en el mercat d’armes. L’únic cas judicialitzat al món és el de Mèxic del 2021, que aporta dades concretes sobre els costos de la compra i ús de l’spyware. Un cas que mostra els trucs que fan anar els estats per amagar com financen aquests sistemes quan són utilitzats al marge de la legalitat.
El fet que NSO asseguri que només ven Pegasus a agències de seguretat governamentals hauria de facilitar saber la traçabilitat de com s’ha pagat. Però a l’Estat espanyol no s’identifica cap despesa amb aquesta empresa, i La Moncloa assegurava el passat mes de juliol que les policies espanyoles no l’han adquirit. Tot i que ningú no diu res del Centre Nacional d’Intel·ligència. Però el cost elevat de punxar com a mínim 65 terminals en possessió d’independentistes catalans supera amb escreix la xifra de 27,86 milions d’euros en fons reservats que es mantenen estables en els pressupostos generals de l’Estat any rere any. És a dir, amb els fons reservats oficials no n’hi ha prou per pagar tot això. D’aquí que, per exemple, el govern mexicà amagués la despesa a través de contractes pantalla i la possibilitat que l’Estat espanyol hagi comprar a través de tercers el sistema Pegasus amb un altre nom i que hagi financiï amb “fons reservats b” -uns fons que provenen de pressupostos no oficials- la utilització del malware.
El cas Pegasus de Mèxic
La Unitat d’Intel·ligència Financera de Mèxic (UIF), que depèn de la Secretaría de Seguridad y Protección Ciudadana del país, va presentar el juliol del 2021 un informe sobre com el govern havia comprat l’spyware. Una investigació arran de l’escàndol sorgit el 2017 sobre la utilització de Pegasus per espiar polítics i periodistes des del 2012 per part del govern d’Enrique Peña Nieto, part de la fiscalia, l’exèrcit i el CISEN, el servei d’intel·ligència mexicà. Segons l’informe de la UIF, al qual ha tingut accés El Món, el govern mexicà va camuflar la compra del sistema d’espionatge en 31 contractes a través de cinc departaments polítics.
En principi, NSO va fer una venda al Procuraduría General de la República -la fiscalia- a través de l’empresa Grup Tech Bull, SA, que ostenta el contracte de Pegasus. Aquesta empresa, i seguint el fil de la UIF, va utilitzar diverses empreses “façana” amb simulació de contractes per cobrir els més de 60 milions de dòlars invertits en ciberespionatge a través de diferents instàncies del govern. Per exemple, amb la Policia federal es van formalitzar 16 contractes amb les empreses KBH Aviation, SA, i Comercializadora de Soluciones Integrales Mecale, SA. Els contractes tenien per objecte conceptes com “seguretat elèctrica” o “manteniment d’instal·lacions”.
Altres contractes com els signats per la Secretaria de Governació, el departament de Prevenció Social, el Servei de Protecció Federal o el CISEN eren amb empreses com Artículos Téxtiles o Proyecto Semilla. Aquestes empreses servien sabates, uniformes, publicitat a parades d’autobús, circuits tancats de televisió, tancaments perimetrals o fins i tot medicaments. Segons els investigadors policials mexicans, eren contractes falsos que simulaven la compra, subministrament o adquisició de serveis o materials que no existien però que els diners anaven a parar a NSO per sufragar la compra clandestina del malware.
I a Espanya, com s’hauria comprat Pegasus?
“S’informa que al Departament de Seguretat Nacional no hi ha constància de denúncies, ni dades que avalin l’existència d’atacs amb el programa Pegasus a ciutadans espanyols”. Aquesta va ser la resposta parlamentària a una de les que sortien a la llista de CitizenLab com a espiat amb Pegasus, el diputat d’EH Bildu Jon Iñarritu. Va ser una resposta oficial del juliol passat a una pregunta formulada a la vista que en l’informe de Seguretat Nacional del 2020 –el recull d’amenaces i tendències que cataloguen els serveis de seguretat de l’Estat– no hi apareixen els espionatges a través d’aquest programa israelià. Curiosament, el departament de Seguretat Nacional unifica tots els serveis d’informació de l’Estat, tant el Centre Nacional d’Informació com les Unitats Centrals i Perifèriques d’Informació de la Guàrdia Civil i la Comissaria General d’Informació del Cos Nacional de Policia.
Fonts de la intel·ligència policial de l’Estat insisteixen en conversa amb El Món que ni la Guàrdia Civil ni el CNP tenen aquest sistema d’espionatge. “El CNI ens va vetar davant NSO”, asseguren les mateixes fonts. “A més, no teníem diners per comprar-lo!”, afegeixen. “Estem convençuts que la Casa (el CNI) té aquest sistema, d’aquí que bloquegés que la policia i la Guàrdia Civil que intentéssim fer tractes amb NSO”, relaten. De fet, les mateixes fonts, alerten que, per exemple, “el cos de Mossos d’Esquadra es va buscar la vida i va intentar comprar Galileo, de l’empresa HackingTeam, un Pegasus amb llicència italiana, molt més barat, però fiable”.
“El que és clar és que un sistema així no es compra amb fons reservats oficials, perquè no n’hi ha prou”, comenta la mateixa font. Una afirmació que apuntala una altre veterà dels serveis d’informació de l’Estat especialitzat en operacions de camp d’intel·ligència, seguiment i obtenció d’informació. Espiar 65 telèfons, a 80.000 euros per terminal pel capbaix, sumen uns 5,2 milions d’euros, amb la tarifa plana del mig milió d’euros de cost de la instal·lació, tenint com a fórmula el cost descobert a Mèxic. “Però això és com el comerç d’armes, cada client és un preu diferent…”, indica. Els números es fan sols: els fons reservats són de 27, 86 milions i se’ls reparteixen entre el CNI (19,8 milions), la secretaria d’Estat de Defensa (500.000 euros); 7.374.610 euros per al ministeri de l’Interior i 186.310 euros per al ministeri d’Afers Exteriors. “Si amb aquests 19,8 milions el CNI ha de pagar Pegasus, no els quedaria ni per pipes, ni per pagar confidents, operacions encobertes, informadors o simulacions”, raona aquest interlocutor.
D’aquí que les fonts consultades especulin en un finançament semblant al descobert per la policia mexicana, és a dir, contractes simulats a través d’empreses pantalles o fantasmes, de compres o lloguer de serveis i repartits en diversos nivells administratius. “És fàcil simular compres en un departament gegantí com és Defensa, d’on depèn el CNI”, addueixen. “També cal apuntar altres fonts de finançament, per exemple, en els comisos de drogues, qui diu que si es confisquen dues tones de cocaïna no n’hi havien tres en realitat, que i la que falta entra va al mercat per obtenir diners per a despeses d’aquest estil?”, afirmen les mateixes fonts. En definitiva, i com diu el tòpic sobre l’espionatge, res és el que sembla. Però aquest dilluns sí que s’ha certificat que algú va espiar independentistes catalans. Ara cal saber a més qui va fer-ho, qui va pagar-ho.
6
1
