Quan en Sergi Sol, mercenari en cap d’Esquerra a qui han retirat tot el poder i per això el tenen entretingut fent tertúlies perquè no saben com fer-s’ho perquè passi el mínim temps possible a la seu dels republicans del carrer Calàbria, em va dir en directe al Tot Es Mou de TV3 “de vegades sembla que justeges”, vaig pensar a no dir res al programa i agafar-lo en privat després. Mai no he despatxat res amb ell fora de càmera, a banda d’alguns WhatsApps quan era cap de premsa de Junqueras per preguntar això o allò sobre la roda de premsa d’avui, on, tot sigui dit, sempre ha fet servir aquell to de superioritat i ha dificultat tant com ha pogut la feina dels periodistes, i a banda també d’un dia que me’l vaig creuar a RAC1 quan anava a la tertúlia després de l’1 d’octubre i em va dir, enigmàticament, “molt bé, Pilar, tu segueix així”. Mai no hi vaig donar importància perquè no vull que res afecti el meu criteri per decidir què haig de dir, ni per bé ni per malament.
Mentre al Tot Es Mou s’anaven succeint les connexions en què no parlàvem, vaig pensar a dir-li, òbviament, que és un masclista fastigós perquè allò no gosaria dir-ho a un home perquè, en comptes d’increpar-lo com estava fent jo ara, potser arribarien a les mans, i que ho feia amb una dona perquè confiava en aquella còmoda superioritat que li atorga el sistema.
Però vaig canviar d’idea quan vaig llegir els missatges que m’estaven arribant de gent que estava veient el programa, especialment dones, que em deien que no podia deixar passar allò de cap manera, i que ho havia de dir. Al cap i a la fi, jo havia apuntat als seus arguments (o més ben dit els seus atacs sense argumentar) en els seus articles sobre el que ell anomenava el càncer de l’independentisme, és a dir, tots els contraris a les accions d’Esquerra després del referèndum de l’1 d’octubre, és a dir, tots els favorables a les accions d’Esquerra fins l’1 d’octubre de 2017.
Per això, perquè vaig pensar que no era un afer que pogués ventilar-se en privat perquè no m’afectava només a mi sinó a qualsevol dona a qui li passés una cosa similar i es pogués sentir identificada, vaig ignorar el tremolor de cames que de vegades et ve quan has d’enfrontar-te per fer-te respectar amb qui té més poder que tu, li vaig dir el que es pot veure als vídeos que circulen per Twitter, que era un masclista i un cínic, mentre ell, amb la seguretat que dona la impunitat, anava repetint “calma’t” i “no et posis nerviosa”, que és el nou “no et posis histèrica” que s’ha fet servir sempre per anul·lar els arguments de les dones.
Explico això perquè el preu que hem de pagar molts cops les dones que tenim visibilitat quan ens intentem fer respectar és que se’ns tracti d’histèriques (o de nervioses com ara intenten fer colar per no semblar masclistes), com si fer-nos notar per aquesta qüestió fos plat de bon gust. A mi se’m diu que raholejo per la vehemència amb que defenso les meves opinions, perquè aquesta és l’única forma amb què la Pilar Rahola s’ha pogut fer respectar en un món de tertúlies ple d’homes als quals la vehemència se’ls comprèn de sèrie. I ho dic amb tota l’admiració, perquè malgrat que penso que se li ha donat un protagonisme excessiu als mitjans, potser si no hi fos allà hi posarien l’enèsim home que fa cops de puny a la taula com en Sergi Sabrià en aquella entrevista a El Nacional per defensar els seus arguments. I a ningú li estranyaria, perquè no gaires dones estan disposades a aguantar el que aguantem nosaltres, que hem de conformar-nos o bé amb demanar permís per parlar quan els altres queden la mar de bé perquè el tenen per defecte, o bé amb ser jutjades per agafar-nos nosaltres mateixes la paraula i fer-la servir amb determinació.
En el cas de l’agressió (com a mínim verbal) que va rebre la periodista del FAQS de TV3 del diputat de Junts Francesc Dalmases, el fet que hagi estat en privat em fa donar gràcies per haver-me atrevit a enfrontar-me a Sergi Sol en públic, i no haver viscut una situació de la qual ningú n’hauria sabut tota la veritat i que s’ha de demanar investigar fins les últimes conseqüències. Perquè tots sabem, com deia al principi, que si en comptes d’ella hagués estat un home, allò hagués acabat com el rosari de l’Aurora, i per això es va aprofitar que és una dona. M’agradaria pensar que si m’hagués passat a mi se m’hagués acudit dir-li exactament això.
El control dels mitjans públics i de les subvencions dels mitjans privats i l’autoritat sobre les empreses i institucions anunciants per part de tots dos partits que se l’han anat alternat han convertit l’ecosistema comunicatiu en un femer enorme on hi té lloc el seu somni humit: que els polítics que l’han propiciat tinguin més credibilitat davant de l’opinió pública que els periodistes que en formen part, com passa entre els seguidors de Donald Trump, un paio que amb tot el poder que té encara anava de víctima amb allò del very dishonest media. I això només és culpa nostra, dels periodistes, de les tantes vegades que hem callat. Ara, l’acusat de l’afer en qüestió renuncia als càrrecs (menys al de diputat, perquè amb les coses de menjar no s’hi juga, com fa en Lluís Salvadó, d’Esquerra, àlies El Mamelles), reconeixent el que ha fet (si no, per què hauria de renunciar? per què no sosté la seva postura en un afer tan delicat?). I encara molts el tractaran com un heroi.
50 
12 
