L’any passat amb el govern del Botànic es va fer davant l’Ajuntament de València la desena edició de La Plaça del Llibre, un nom eufemístic per no haver de passar-se els dies barallant-se per haver escrit “català” o havent de justificar que tots els llibres exposats no són només valencians.
La Plaça del Llibre, com els anys anteriors, es va convocar en un espai, enfront mateix de la casa de la vila, de trànsit humà intens i agraït. El consistori que presidia Joan Ribó només estrenar-se va subscriure un conveni amb Full -la Fundació que convoca la cita editorial- de cessió de l’espai públic. Aquell acord havia anat renovant-se amb gran goig i alegria per totes les parts.
La plaça del Llibre va anar creixent en superfície, ambicions, visitants i paper imprès a la venda. La cita, de caràcter anual, aplegava les principals novetats editorials valencianes en català i una bona representació de les que s’havien publicat a Catalunya.
Per poc agut que siga el lector ja deu haver intuït que enguany, amb l’ajuntament del cap i casal en mans del Partit Popular -i ara també de Vox, en sagrada comunió-, les coses han canviat. Premi a l’enginy! Com cada any la Fundació Full va demanar el permís corresponent al nou consistori i tot van ser sets, vuits, nous i cartes que no lligaven. Des de la regidoria de Cultura municipal els van respondre que hi havia “problemes” amb l’emplaçament i que els “tècnics municipals” ja els dirien alguna cosa si els podien resoldre, però els dies anaven passant i allò no ho arreglava ningú.
Diu la dita que sap més el dimoni per vell que per dimoni. Igualment els editors, que saben més per vells i dimonis que per editors, i que van mamprendre a buscar alternatives per si arribaven els dies de la Plaça sense plaça. Algú amb sentit de l’humor va apuntar que, en honor al nom de la fira llibretera i a l’ofici i la vocació del nou conseller de Cultura de la Generalitat, podien mirar de demanar la cessió de l’interior de la plaça de bous, una proposta que va ser celebrada però no adoptada.
Finalment, la Fundació Full va demanar un espai a la Universitat de València -on no manen ni el PP ni Vox-, que els el va cedir dins el Jardí Botànic de la ciutat -potser en honor al pacte polític que els havia permès celebrar les edicions anteriors- i on finalment s’ha fet aquesta darrera convocatòria.
El problema del Botànic és que es troba apartat de les zones més concorregudes de la ciutat, allunyat del centre, i no disposa de l’espai adequat perquè les parades de la Plaça del Llibre puguen enramar-s’hi sense ofecs. Això ha obligat a reduir-ne molt la superfície.
El president Carlos Mazón s’ha passat totes aquestes setmanes explicant als valencianoparlants quina mena de llengua han d’usar. Ell, que ni la parla ni l’escriu. Fins i tot s’ha reunit amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per lliurar-los un manual d’ús gramatical que faria les delícies del Bombero Torero. Mazón, però, no ha parlat amb l’alcaldessa de la capital perquè facilite que els llibres escrits en la llengua que el preocupa tant, però que no parla no hagen estat desallotjats d’un espai que fins ara els ha estat vigorós.
L’estratègia de la dreta valenciana sempre ha estat la mateixa. Atacar el “català” i els “panques traïdors” a la pàtria -xica- valenciana li ha donat la cobertura precisa per continuar defensant el castellà, l’única llengua que els pica i els cou. La paradoxa és cruel. Els més castellanitzadors pretenen passar pels “autèntics valencians”. Mentre Mazón remenava la llengua “com es parla, no artificial” amunt i avall, la convocatòria anual més important per la difusió del llibre valencià perdia l’espai vital que li havia permès aquests anys el contacte més intens amb els lectors.
El president de la Generalitat valenciana passeja gramàtiques més o menys absurdes i alhora ofega la producció literària en la llengua que diu que li trau la son. Si els editors valencians es descuiden, l’any que ve hauran de fer la Plaça del Llibre en les tres paradetes que estan encara sense assignar al pavelló del peix del Mercat Central. Sota les anguiles.
La situació del català a la ciutat de València és de màxima fragilitat. En la capital del país la llengua que havia estat hegemònica durant segles ha quedat reclosa a un reducte quasi testimonial.
El 1980 Joan Francesc Mira va impulsar una gran enquesta sociolingüística -la primera que es feia a tot el país i amb recursos de debò- que es va publicar un any més tard. Les dades que feien referència a la capital del país esborronaven. A València parlaven o sabien parlar català el 52% de persones més grans de 55 anys, però aquesta xifra es reduïa dràsticament al 23% en el cas de les persones entre 15 i 8 anys. Quedava clar que la transmissió lingüística s’havia tallat de pares a fills. La realitat era més aspra que la que traçava l’enquesta: un percentatge altíssim de progenitors havien abandonat l’idioma matern i no el parlaven als seus fills. Això explica en part la situació actual.
Segons la darrera enquesta oficial -Coneixement i ús social del català 2021-, la llengua que ara es parla a les cases de la capital ha reculat fins al 10,3 % en el cas del català. És a dir, el 1980 el 41,1% dels habitants de València sabien o parlaven català. Ara només és la llengua habitual del 10 % de les llars. El carrer és castellà.
Quaranta anys de democràcia formal han servit per quasi esborrar el català de la capital del país. Malgrat l’“especial respecte i protecció” que promet l’article 3 de la Constitució. Ni respecte, ni protecció, ni res.
El Partit Popular no respecta ni protegeix el seu “valencià”. I encara menys el valencià de veres, el que ataquen amb l’excusa que és “massa català.” Carlos Mazón i Vicente Barrera voldrien apuntillar-lo. Per això han multiplicat per deu les ajudes i els suports als bous de carrers i de plaça, i han permès l’extradició de La Plaça del Llibre. Si els carrers eren de Manuel Fraga, les places són d’ells. I dels bous.
