A mi l’afer del diputat de Junts Francesc de Dalmases, acusat, com a mínim (i reconegut per ell mateix) d’interferir en la feina dels periodistes del FAQs arran d’una entrevista a la presidenta del Parlament Laura Borràs, i com a màxim, de coaccionar insultant, escridassant i fent cops contra el mobiliari per emfasitzar en aquesta ingerència, com han afirmat diferents testimonis, incloent personal tècnic del programa, em sembla molt i molt rellevant perquè il·lustra la forma que han pres molts dels mals d’aquest petit territori ocupat per Espanya.
El mal més important n’és el control de l’ecosistema mediàtic per part dels partits polítics hegemònics, Junts, Esquerra i el PSC, de manera que s’erosiona greument la qualitat democràtica de la societat catalana. De la mateixa manera que el bipartidisme del regne necessita dominar els mitjans de comunicació d’àmbit espanyol per mantenir el seu control sobre les estructures de l’Estat heretades del franquisme, la masoveria de la colònia, que viu d’aquestes estructures fent veure que vol derrocar-les, ha hagut de crear tot un entramat comunicatiu que faci de corretja de transmissió d’aquesta manera de fer. I cada nova mostra de llibertat que treu el cap, acaba amansida.
Això es fa principalment de dues maneres. La primera és la subvenció, és a dir, inocular el verí del diner al comptat. La segona, més subtil, és la publicitat institucional: no hi ha cap mitjà que no en tingui. I tots els partits en són còmplices de tal manera que a cada negociació de Govern després d’unes eleccions, una de les direccions generals més disputades són la de Mitjans de Comunicació i la de Difusió que, oh, sorpresa, en aquest govern s’han repartit entre Junts i Esquerra, respectivament. Igualment, en els mitjans de comunicació que ofereixen continguts de pagament, ho he explicat altres vegades, bona part dels subscriptors són partits, institucions i organitzacions que depenen de l’administració pública, representant una tercera forma de finançament públic encobert.
No és d’estranyar, doncs, que no puguin fiscalitzar correctament els polítics: la hipoteca que tenen amb ells és massa elevada. I fins i tot allà on els és més complicat exercir el poder del talonari, a les xarxes, intenten de totes les maneres que a cada veu lliure li sigui el més car possible expressar-se i desisteixi. Només cal veure els intents de cancel·lació constants.
Per això resulta insultantment hipòcrita que l’entorn de Junts (i d’altres, en altres ocasions) vegi normal des d’allò de pactar entrevistes fins que un diputat s’atribueixi el dret de dir als periodistes com fer la seva feina (i tantes altres sortides de to, com les que enumera la Montserrat Dameson en aquest article) amb la justificació que són premsa subvencionada (sic). Ells no només participen d’aquest sistema sinó que se’n beneficien, i si ara no en surten tan afavorits com Esquerra, que els ha superat en vots a les darreres eleccions, és amb l’esperança que a les properes puguin ser ells qui tornin a liderar el remenament de cireres. There is honour among thieves, que en dirien en anglès.
També constato que es veu normal que els polítics demanin disculpes (sic) als que s’hagin pogut sentir ofesos. No a tothom, només als ofesos. I com que l’ofensa és un verb reflexiu, traslladen la responsabilitat a aquests, no l’assumeixen ells. I que acceptin que, com ha dit el mateix Dalmases en la seva recollida de cable, una actitud com el “respecte als mitjans de comunicació públics”, sigui quelcom que es percep coneixent el polític en qüestió, en comptes de manifestar-la de forma pública i inequívoca. I que no s’apercebin que al final és la xarxa la que permet fiscalitzar de veritat els polítics, del color que siguin.
Un polític no té dret a intentar interferir en la feina dels periodistes en una democràcia. Mai. Ni tan sols en té l’encarregat de premsa o de comunicació d’aquest polític, o del seu partit, o de l’institució que representa. Però encara és més greu que ho faci un representant electe. Un polític s’ha de sotmetre a les preguntes dels periodistes i respondre-les aguantant-se si no li agrada. Perquè són els periodistes els encarregats de fiscalitzar el poder, especialment entre períodes electorals, perquè les democràcies no es limiten a poder votar cada quatre anys.
I això no és cap defensa corporativista dels periodistes del FAQs, que per cert em sembla un programa on tot es fa de forma equivocada: és hispanocèntric, perpetua el privilegi de tòtems del processisme com Pilar Rahola, té una idea mal entesa de l’entreteniment i mai no s’hi fan les preguntes adients als convidats. Tampoc no és una assumpció que els periodistes són intocables: ho són, només faltaria, per als polítics, però han d’estar sotmesos al veredicte de l’audiència. Perquè si ara es justifica que ho faci en Dalmases perquè es considera que el FAQs el conformen mals professionals, demà tindrà el mateix dret de fer-ho en Salvador Illa o qualsevol altre. Coincidir en ideologia amb Junts no és un argument per exculpar-lo.
El problema del veredicte de l’audiència és que actualment és difícil conèixer-lo de forma fiable: els audímetres, els EGM, etc., són mesures obsoletes i tendencioses orientades a legitimar un panorama comunicatiu dopat. Per entendre’l millor caldrien les audiències totals i no relatives i per segments sociodemogràfics en el cas de la televisió i la ràdio; per temps d’estada a les pàgines i pàgines vistes per sessió, en el cas dels mitjans digitals, per exemple; a més de la incidència real dels partits, les institucions, les organitzacions i grups d’interès en aquests mitjans, entre d’altres. I, evidentment, mesurades per entitats independents.
Només es pot valorar la qualitat dels projectes (no només periodístics) quan són outsiders, com va passar amb la presentació de La Fera, que va aplegar més de 700 creadors en català fa dues setmanes a l’antiga Sala Barts i va premiar precisament tres dones creadores de contingut a internet, ignorat olímpicament per TV3. I en això, els Dalmases, els Sergis Sols i companyia hi estan descaradament d’acord.
35 
