El Departament d’Interior ha posat en marxa un operatiu de nom estranyíssim –Kanpai, una paraula que es fa servir al Japó per brindar i que significa alguna cosa com ‘buidar el got’– que vol ser una demostració de força contra la multireincidència. La filosofia del pla, que és la de sempre de l’actual director de la Policia de la Generalitat, Josep Lluís Trapero, és fer de locomotora del sistema perquè tots els ressorts es posin en marxa per a un objectiu que sembla permanentment inassolit i inassolible. La idea és que la lluita contra aquesta modalitat de delinqüència enquistada no només sigui cosa dels Mossos, sinó que es mulli el legislador, que s’activi la fiscalia, que es moguin els jutjats i que s’hi impliquin els serveis socials. Trapero ja va intentar-ho quan era cap d’investigació dels Mossos a Barcelona, l’any 2007, i continua pensant que és possible.
Conceptualment, és indiscutible que té raó: la delinqüència multireincident és un fenomen d’alta complexitat que només es pot intentar reduir si s’aborda des de tots els fronts alhora. No serveix de res, o serveix de poca cosa, que la policia empaiti els carteristes si els delictes lleus només comporten una llarga cadena de detencions que es van acumulant en el currículum dels delinqüents. Però aquesta aproximació al problema continua posant el focus en la manera de contenir-lo i no les causes. I això la fa inviable com a eina. Coneixent l’administració, és difícil de creure en l’ideal de tots els actors penals i socials treballant contra la delinqüència multireincident. Però, sobretot, és impossible que servís per a l’objectiu de desactivar-la. L’única cosa assolible és foragitar els delinqüents, que vagin a delinquir a una altra banda, com si fóssim en un western. La complexitat del problema és tanta –grans bosses de ciutadans al món que estan fora del sistema perquè el sistema no els ofereix res– que no es pot resoldre localment, només te’l pots treure de sobre.
Posats davant d’aquest repte, que viuen com a immediat, els responsables de les polítiques de seguretat arriben a la conclusió que necessiten més eines, és a dir més poder. I que aquesta necessitat col·lideix amb límits que tenen els estats democràtics per protegir els drets i les llibertats dels ciutadans. És coneguda, per exemple, l’obsessió del tinent d’alcaldia de Seguretat de Barcelona, Albert Batlle, per les càmeres de seguretat al carrer. En vol moltes més i no para de reclamar-les, cosa que implicaria que la comissió de videovigilància del TSJC entrés en aquest discurs i autoritzés un increment substancial en l’ús d’una mesura consensuadament restringida, almenys fins ara.
Per arribar al canvi de paràmetres que reclama, Batlle sap que cal convèncer la ciutadania que això li convé. La por és la millor aliada. La seva campanya d’alarmisme sobre les armes blanques –secundada per l’alcalde, Jaume Collboni, i ara pel Departament d’Interior– és un dels mecanismes amb què espera guanyar la batalla cultural de renunciar a més llibertats a canvi de més seguretat. I el mateix es pot dir del pla Kanpai, una operació de propaganda en què es difon com a valor positiu la idea que la policia ha d’“ocupar l’espai públic”, en paraules de l’intendent dels Mossos Rafa Tello, cap de Seguretat Ciutadana de la Regió Policial Metropolitana de Barcelona, que probablement ni tan sols és conscient de la gravetat de la seva frase.
Exhibir musculatura policial amb operatius que requereixen un miler d’agents no serveix per fer més segura la ciutat –i encara menys la societat–, sinó per fer més obedients els ciutadans. Ves que no sigui aquest l’objectiu.
