Les peripècies abrasives i l’autoliquidació per burrera natural i falta de clientela del partit Ciutadans han eclipsat la plataforma presumptament cívica que el va inspirar. Els taxidermistes –perquè així es deia la taverna on van covar la seua revolta– es definien com a “intel·lectuals”. En el sentit estricte del terme, sí, perquè allà hi havia periodistes, escriptors, professors, actors… Enciam de totes herbes. S’hi van aplegar Félix de Azúa, Albert Boadella, Arcadi Espada, Francesc de Carreras, Xavier Pericay, Iván Tubau… Gent que ells mateixos o generacions enrere havien aconseguit fugir de l’aixada, el llegó, el cavalló i la basseta.
Què aplegava aquestes criatures de tants bombos mutus? La decepció. Tots estaven despagats amb el pacte que el PSC havia lligat amb Esquerra i amb la suposada deserció de Pasqual Maragall, que se’ls havia tornat “nacionalista”. L’alcalde més modern i més cosmopolita de l’urbs havia sucumbit a les raneres del pujolisme. S’havia pujolitzat. Horror!. “Ciutadans del món” i “no-nacionalistes” en realitat s’identificaven amb un espanyolisme de diverses intensitats i amb un amor a la llengua castellana que van convertir en l’ariet del seu cabreig. El partit que en va recollir la proposta i l’essència es va proclamar “constitucionalista”, quan en realitat se sentia més espanyol que les olives farcides d’Alcoi.
Cal seguir la pista d’aquells taxidermistes, en què s’han convertit, per constatar aquesta filiació lingüística i nacional. Aquells senyors espanyolegen amb més estil que Lola Flores i alguns d’ells han anat escorant-se cap a les posicions de VOX. Gran esclafit. Han rebentat d’un atac de constitucionalisme celtiber. La pròpia “intel·lectualitat” els ha acostat al doctor José María Albiñana i al xarlista Federico García Sanchiz. N’hi ha que comencen declarant-se enemics de les nacions –les dels altres– i acaben empunyant l’única bandera que senten i defensant l’Alcázar de Toledo. Coses d’“intel·lectuals”.
El partit polític que van enfonsar Albert Rivera i Inés Arrimadas ja només és una ombra inquietant. Ells han sabut trobar aixopluc entre els plecs de la pàtria que tant van reivindicar. “Servicios prestados” en diuen allà. Amb contratemps, però. Una de les empreses que va contractar Rivera arran del pas a la vida civil el va fer fora amb un epitafi digne del personatge: “La seva curta experiència jurídica, concretada en tan sols dos anys com a becari de Caixabank, conjuntament amb una passivitat i una inactivitat mai vistes en l’empres privada, han resultat intolerables”. I més: “Tot i que sabíem de la seva completa inexperiència en el nostre sector, a tots ens ha sorprès a seva inactivitat, la seva falta d’implicació, el seu desinterès i el desconeixement més elemental del funcionament d’una organització empresarial”. Així eren els Ciutadans i també els taxidermistes. Molt de bla-bla-bla i poc de fru-fru-fru.
L’ombra ciutadana, doncs, es dilueix… Però no del tot. Encara hi ha brasa. I qui hi bufa. Si Pasqual Maragall va ser la molla que va propulsar la protesta amarga de la pseudoesquerra urbana i pija catalana, Pedro Sánchez n’ha remogut les cendres. L’actual president del govern espanyol va cometre el crim de lesa hispanitat de pactar amb l’independentisme català. Des del moment en què Sánchez va revertir amb els escons la victòria en vots del Partit Popular, els cranis dels Ciutadans soterrats en fèretres poc nobles es van esberlar. I ha nascut la nova revolta, encara incipient.
Una revolta entre votants habituals del PSC o del PSOE que es consideren “traïts” pel nou Maragall. ¡Oigo, patria, tu aflicción, y no entiendo por qué callas viendo a traidores canallas despedazar la nación!
Fa poc l’escriptor Javier Cercas –escriptor i per tant, “intel·lectual”–, tan gratificat per la Generalitat i en cercles nacionales arran de la publicació del seu darrer llibre, es va deixar anar en un article publicat al diari més nacional encara que ell. Feia temps que Cercas desgranava humiliació i cabreig en diferents intervencions, però la darrera ha estat de bandera. Aprofitant els casos de corrupció de l’entorn polític immediat del president del govern espanyol, en demanava la dimissió inapel·lable. Què vol Don Javier? Que Pedro Sánchez deixe pas a un pacte entre socialistes i populars, perquè ell aspira “que Espanya siga una Noruega del sud, amb sol i tapes”. Olé!
Entre bilis groga i bilis negra, Cercas supura l’autèntic furor que el mou i el remou: “la ultradreta participa ja en el govern; qui no ho sap és perquè no vol saber-ho: JuntsxCat procedeix d’un partit de dretes que el procés va transformar en un partit d’ultradreta, i haver-ne fet un puntal bàsic del govern va ser l’error original de la legislatura, fet que la va tornar quasi impracticable des del primer dia”.
Què cou a Don Javier? La corrupció del PSOE? No. Don Javier se sent escaldat ara amb Sánchez pel mateix pecat que va perpetrar Maragall amb Esquerra. La nación està sent despedazada. I aquí és quan els patriotes –constitucionalistes en l’argot de la trampa política– mosseguen la caròtide de l’enemic. L’enemic, com sempre, és el catalanisme indòcil, que per al patriotisme espanyol és “la ultradreta”. Té tant d’ultradreta Junts com el foll de Déu a la fi del món. El somni de la pàtria ultratjada produeix monstres. Javier Cercas n’és un.
Afirma l’escriptor irritat que “lliurar el relleu a una persona que pugui prendre’l” demostraria davant tothom, en el cas de Sánchez, “que, al marge dels errors que haja comès, sempre va buscar allò millor per al seu país; també seria la millor forma de reivindicar-se a ell mateix, com a polític i com a persona. O potser, a aquestes alçades, l’única que li queda. La seua derrota aparent seria la seua millor victòria”.
Aquesta retirada hauria d’implicar, per al Ciutadà Cercas, un acord entre PSOE i PP, que hauria de trobrar un substitut de Sánchez en un pacte d’estat entre els dos grans partits que poden evitar que “la ultradreta catalana” –és a dir, el catalanisme, Fumanxú– mane a Espanya. La demanda obvia profundament el darrer sentit històric i actual de la dreta espanyola. Aquesta sí, ultradreta, quan li convé. Qui proposa aquesta sortida de bomber desesperat desconeix què ha estat la política espanyola des que va inventar, per molts soldats de Salamina i anatomies d’un instant que haja birbat.
Javier Cercas ha amollat la bilis que feia molt de temps cultivava. Ho ha fet en un diari i no en una taverna. Quants més com ell pensen de la mateixa manera que ell en l’entorn que es declara socialista? Quants nous Ciutadans hi ha disposats a donar la saliva i la lletra per Espanya? Al marge, no cal dir-ho, del PP i de VOX. Tot fa pensar que són molts, perquè la “traïció” de Sánchez, com la de Maragall, ha picat i ha cogut. I quede dit per acabar: l’Espanya d’aquests senyors, com la dels taxidermistes, és tan abrasiva com la de sempre. Salfumant pur. Patriotisme de pandereta i baioneta.
