La cimera és reunió periòdica, rutinària per tractar assumptes corrents. La interpretació de Félix Bolaños li ha donat alçada simbòlica. Com si fos l’anunci del passeig del vencedor, i s’ha viscut com una provocació. El moviment de rebuig ha començat a les xarxes; s’hi han afegit les organitzacions socials, que van oficialitzar la convocatòria i, després els partits polítics, l’últim dels quals, ERC, ho va fer desdoblant-se en les dues seves ànimes, com a partit del carrer i partit institucional.
La convocatòria urbi et orbi portava una aura unitària. Molts la veien com l’església de tots els sants, l’independentisme al complet unit al carrer a plantar cara a l’ocupant. Tothom estava cridat. Es tractava, doncs, del que els anglesos diuen stand up and be counted que, pobrament traduït, seria feu un pas al front i signifiqueu-vos, o sigui, doneu la cara. La lògica conclusió és que es tractava d’una manifestació en contra de la cimera i en favor de la independència dels Països Catalans.
L’adhesió tardana d’ERC va qüestionar aquesta lògica. Junqueras va anunciar que ERC assistiria a la manifestació, però no aniria contra la cimera, sinó a favor de les tres reivindicacions clàssiques del seu partit, amnistia, autodeterminació i república, que sonen com les tres virtuts teologals de la seva església, fe, esperança i caritat. El pensament cristià és profundament trinitari. En aquest cas, la trinitat mostra un pare assistint a la manifa contra la cimera sense anar contra la cimera, un fill assistint a la cimera per criticar la cimera i un Esperit Sant que vol la independència. Aquesta unitat és el que Junqueras anomena “màxima coherència”, sens dubte per la mateixa raó que René Magritte quan pintava una pipa, escrivia a baix “això no és una pipa”.
Tingui la coherència que tingui, la qüestió és que el be counted dels anglesos pressuposa una reivindicació comuna i, si n’hi ha diverses, el sentit i l’eficàcia de l’acte minva considerablement. De fet, l’adhesió de Junqueras és molt coherent dins del seu partit, però no dins de l’independentisme. Em sembla que, a Twitter, les opinions es divideixen entre qui proposa fer “un Tortosa” a Junqueras en la manifestació i qui defensa el dret a la llibertat d’expressió sota la forma de la xiulada i l’escridassada. És òbviament un risc que l’interessat haurà sospesat i li deu compensar per l’absurd de la situació de manifestar-se contra una cimera en la qual participa el seu propi govern com a membre, encara que sigui en la subalternitat.
La manca de coherència de la proposta amb l’independentisme té la seva explicació en el fet que si més de la meitat dels votants d’ERC no són independentistes, una magnitud en creixement amb la política d’eixamplar la base, té poc sentit ser coherent amb l’independentisme. Això deixa la independència a càrrec (o càrrega) dels partidaris de la manifestació contra la cimera. I potencia la seva eficàcia. No cal rebutjar la interpretació del ministre Bolaños amb un “aquí no s’ha acabat res” perquè això és obvi i l’obvi no és noticiable. L’important és declarar què és el que no s’ha acabat, la voluntat d’independència de la majoria dels catalans. Hi ha qui qüestiona que sigui la majoria, però, com que és el mateix que rebutja tota forma de referèndum, mostra que no creu el que diu que creu.
El nus gordià, doncs, és la independència. El mentís més concís i sòlid a qualsevol proposta de decaïment. La paraula que s’ha de veure i sentir al carrer. I la quantitat de gent que sortirà a donar-li suport. La quantitat. Aquesta perpètua baralla l’endemà de totes les manifestacions té aquí una especial importància. Les entitats convocants seran conscients que per raó del dia i l’hora, el sector més a prop a la mobilització són els jubilats, sovint molt motivats, però amb possibilitats de mobilització personal reduïdes. La comptabilitat ha de veure els jubilats com a representants d’altres sectors socials que estan treballant o estudiant si vol valorar l’acte amb realisme.
S’ha de comptar amb el més que previsible silenci dels mitjans públics de comunicació i els privats subvencionats. Un silenci doble que no només afectarà la manifestació contra la cimera sinó també la cimera mateixa, atès que el rol del seu referent informatiu serà previsiblement poc lluït.
Només hi ha una forma de provar que aquí no s’ha acabat res, demanar la independència al carrer.
9 
15 
