La setmana que deixem enrere ha sigut la de l’absolució de la Mesa del Parlament presidida per Roger Torrent –més ben dit, dels independentistes que en formaven part–, que van ser jutjats per haver permès la tramitació d’una moció sobre l’autodeterminació i una altra sobre la monarquia. Els ha absolt un tribunal dividit –una de les magistrades deixa clar en un vot particular que ella els hauria condemnat– perquè ha considerat que els textos admesos no acabaven de contravenir amb claredat la prohibició del TC i que, de fet, l’avís del Constitucional va arribar tard. És a dir: no se’ls ha condemnat per pèls, i seria normal haver-ho fet si no fos per aquestes escletxes. Prohibir debatre sobre determinades idees en un parlament és normal, però s’ha de fer ben fet. És el que pensa la judicatura espanyola, en aquest cas representada pel TSJC.
Dos dies després de fer-se pública la sentència de la Mesa de Torrent, es va comunicar la resolució del Tribunal Suprem que desestimava un recurs de la Universitat de Barcelona contra la sentència, també del TSJC, que havia anul·lat la decisió del claustre de la UB d’aprovar un manifest: el text rebutjava les condemnes judicials dels presos polítics per l’1-O. El Suprem considera que l’autonomia universitària, la llibertat d’expressió, la llibertat de càtedra i totes les llibertats que hi pugui haver –essencials en un espai de pensament com és una universitat– no són prou argument per permetre que el claustre, per votació, aprovi expressar una opinió política que “divideix la societat”.
Una vegada més, als jutges els sembla bé prohibir opinar. I a més a més decideixen, sense cap base jurídica –que és el que hauria de regir un òrgan judicial–, què divideix la societat: casualment, una opinió que els és contrària. Així es va construint la imatge de la societat que defensa la judicatura espanyola: un lloc on les cambres parlamentàries i les universitats no poden opinar sobre una llista de temes prohibits.
6 
13 
