Un dels enigmes de la història contemporània és la longitud del camp on jugaven Oliver i Benji. Diversos estudis han analitzat les imatges centenars de vegades per poder calcular les mides del rectangle verd. Fa anys, el diari xilè 24H va publicar un estudi amb la conclusió que el camp mesurava 17,8 quilòmetres i els jugadors corrien a 150 km/h. És a dir, més llarg que un dia sense pa que convertia les jugades de gol de cada episodi en un episodi de letàrgic més inquietant que l’estona que, tot sovint, es perd escollint quin programa o sèrie tries de la plataforma.
El Procés polític que viu Catalunya des de fa anys és semblant a un partit d’Oliver i Benji. Cada jugada -poc mestra- s’allarga i s’allarga. S’estira com un xiclet amb sucre. La diferència, però, és que als dibuixos animats ja sabies com acabava. Arribaria el gol i la victòria honesta del joc bonic i de l’esforç. En el cas del Procés, la cosa és més magra. De fet, des de fa anys ja s’ha perdut la sorpresa dels girs de guió o del neguit de desconèixer el desenllaç. O no passarà res o algú acabarà embargat, empresonat, castigat, inhabilitat, condemnat o insultat a la plaça pública, o tot de cop alhora.
Mentrestant però hi ha gent que no es limita a veure l’Oliver i en Benji i fa coses. Aquesta setmana se n’han vist exemples. Pocs, però se n’han vist. La Societat d’Estudis Militars, un think tank que ha picat molta pedra nascut arran de l’expulsió d’una sectorial de l’ANC provocada pels dermatòlegs de l’entitat, s’ha tornat a gastar els cuartos en una enquesta per saber quina pulsió d’Estat es respira entre els catalans. El nou cap dels Mossos d’Esquadra ha esperonat la creació d’una Directiva d’Intel·ligència Policial, un document clau en les estructures del monopoli de la força de qualsevol societat.
També advocats d’Alerta Solidària han fet rectificar l’Audiència Nacional deixant al descobert la vulneració de drets fonamentals en els encausats del 23S. De la mateixa manera, que el Grup d’Advocats Independents –Rosell i Gibert and Company- han aturat persecucions surrealistes o l’entitat Drets ha posat Mariano Rajoy davant la justícia per l’Operació Catalunya. Són senyals que hi ha vida. Però més que vida del Procés, són senyals de vida de les ganes d’aprofitar l’oportunitat de desemmascar les falles del sistema o la repressió selecta cap els independentistes.
La guerra civil independentista, que fa anys que dura, permet establir l’escenari que cal tornar a l’ordre natural de les coses. I això vol dir que més aviat que tard, el PSC torni al Palau de la Generalitat. Una possibilitat que, seguint la prespectiva de Vicent Sanchis, podria produir l’efecte País Valencià, és a dir, que el sobiranisme trigui molts anys a tornar a ocupar quotes de poder d’una administració autonòmica cada cop més laminada. Possiblement la diferència, entre uns i altres, és que hi ha un factor que complica més l’oblit o la desesperant jugada de l’Oliver i Benji: i és que hi ha un bon gruix de l’electorat català que veu factible el procés cap a la independència.
1 
4 
