L’independentisme passa per una fase difícil de definir que en què es barreja la desmobilització amb la sobreexcitació d’una manera desconcertant. Al costat de dades de l’enquesta del CEO que indiquen una caiguda en el percentatge de la població favorable a una eventual independència i del mantra de la frustració –basat en fets molt reals–, i malgrat la innegable divisió entre els partits sobiranistes, es detecta una hiperactivitat en les bases convençudes que encara s’ha de veure on desembocarà.
De moment, el que hi ha és una autèntica olla de grills en què entitats, plataformes i col·lectius de l’independentisme tampoc és posen d’acord. Les propostes de reorganització, fulls de ruta i apostes estratègiques diferents –moltes vegades amb diferències que són de matís, altres vegades més profundes– s’amunteguen i es reprodueixen. Tothom reclama acord i unitat: massa veus que volen encarnar aquesta desitjada reunificació –o unificació per primera vegada, després del miratge de l’1-O– i poca disposició a escoltar-se. Amb distanciaments personals inclosos, difícils de reconduir.
Aquest és el diagnòstic ineludible. I la 2a Conferència Nacional per l’Estat Propi del Moviment per la Independència, impulsada per fundadors desencantats de l’ANC i que competeix amb la Conferència Nacional per la Independència que prepara l’Assemblea, n’és un senyal més.
Però aquesta olla de grills també té un altre significat inequívoc: l’independentisme de base –el que surt al carrer quan es mobilitza– es resisteix a deixar-ho córrer i està disposat a tornar a començar, a empènyer els partits un altra vegada des de la casella de sortida, si cal des del mateix punt en què va començar l’itinerari a Arenys de Munt el 2009. I tan important és que aquestes iniciatives admetin que han de comptar amb els partits com que els partits no les menystinguin.
5 
11 
