Aena és el que és perquè ve de ser un ens públic. Des de la privatització del 49% de les seves accions, cotitza a la borsa, a l’Íbex 35. Pertany, per tant, a aquest magma de poder econòmic –i polític– amb seu a Madrid, on els actors públics estatals i les grans companyies conviuen i es barregen en una festa que ha engendrat l’España vacía. Els efectes d’aquest ecosistema en la competència entre Barajas i l’aeroport de Barcelona-El Prat sempre ha sigut i sempre serà favorable a l’aeroport de Madrid.
Amb allargament de pista o no, i encara que es rebentés l’espai natural de la Ricarda, Aena –que és Estat en el sentit més ampli i profund de la paraula– mai treballarà perquè cap companyia instal·li el seu hub europeu a Barcelona, encara que geogràficament seria ideal per a aerolínies asiàtiques, per exemple. Aquesta empresa amb el 51% de participació pública, sempre vetllarà per alimentar el hub d’Iberia a Barajas.
Tot això ha quedat encara més clar amb l’episodi recent de la falsa oferta d’una inversió al Prat, però la voracitat d’Aena no s’acaba en els grans plans: també arriba a una escala més petita i està escanyant els llogaters dels locals dels aeroports. Les botigues que viuen dels clients que pesquen en les hores d’espera fa un any i mig que a penes treballen. Algunes són de grans cadenes, però d’altres no. Molts dels establiments estan amb l’aigua al coll, i la companyia propietària no ha mostrat gens d’empatia. Ha calgut la intervenció directa del Congrés per intentar frenar la sagnia i el comportament extractiu d’Aena, fruit d’un model empresarial que té el pitjor d’una companyia pública en un determinat marc polític i el pitjor d’una de privada. Amb el 51% de participació estatal. Sense vergonya.
