La crisi migratòria desencadenada a finals de juliol ha tornat a posar Ceuta al centre de l’agenda de Madrid i ha evidenciat, una vegada més, la dependència de la ciutat respecte de l’Estat. L’entrada massiva de persones el 30 de juliol va desbordar les capacitats ordinàries de les administracions locals i va obligar el govern espanyol a declarar la situació d’interès per a la Seguretat Nacional, activar un comandament únic i mobilitzar recursos extraordinaris per recuperar la normalitat.
Però al marge d’aquesta nova crisi humanitària i migratòria, la ciutat autònoma és per a Espanya un símbol de sobirania, frontera i identitat nacional. El seu estatus permet reforçar la idea que la sobirania espanyola també s’exerceix a l’Àfrica i que la frontera espanyola —i, per extensió, europea— arriba fins al nord d’Àfrica. Ceuta també és una peça delicada de la política exterior espanyola: el Marroc reivindica Ceuta i Melilla com a part del seu territori, mentre que Espanya les considera ciutats espanyoles de ple dret i, per tant, mantenir-hi una presència institucional, militar i econòmica reforça la posició espanyola.
Per tot plegat, mantenir hissada la bandera espanyola a Ceuta és vital per als executius espanyols, disposats a pagar la factura que calgui perquè sigui viable econòmicament. No es tracta només del cost ordinari dels serveis públics d’una ciutat situada en una posició geogràfica excepcional, sinó d’un entramat de bonificacions fiscals, reduccions de cotitzacions, ajuts directes, garanties públiques i mesures específiques que l’Estat ha anat ampliant per compensar els desavantatges estructurals de la ciutat. Avui es coneix força bé l’esforç que fan les arques públiques a Ceuta, però no existeix el detall de quin és el retorn net que n’obté el conjunt d’Espanya.
La magnitud de l’aposta ha quedat especialment clara aquesta mateixa setmana. El govern espanyol ha aprovat un paquet de 309 milions d’euros per a Ceuta fins a finals del 2026, una quantitat equivalent al 16% del PIB de la ciutat en termes anuals. El paquet es destina a reforçar l’economia, els serveis i altres àmbits: 80 milions corresponen específicament a l’activitat econòmica i al teixit productiu, 36,6 milions en ajuts directes a empreses i autònoms, 14 milions per al comerç i el turisme, 12 milions en mesures fiscals, 12,2 milions derivats de la bonificació de cotitzacions socials i 50 milions en garanties de l’ICO.
A més, la Moncloa ha elevat del 50% al 60% la bonificació de l’impost de societats per a les rendes obtingudes a Ceuta i Melilla que compleixin els requisits del règim especial. També amplia els criteris per determinar la renda que es considera obtinguda a la ciutat i incrementa fins al 75% la bonificació de determinades cotitzacions empresarials. Segons les estimacions del Ministeri d’Economia, aquestes mesures suposaran a l’Estat la pèrdua de 49 milions d’euros anuals d’ingressos provinents de les empreses de Ceuta, per menor recaptació d’impostos i per menys ingressos per cotitzacions.
Un laboratori fiscal i un rescat econòmic
Si Ceuta ofereix una fiscalitat més favorable, pot aconseguir que empreses i activitat econòmica que d’una altra manera marxarien a altres territoris -o fins i tot fora de l’Estat- s’hi instal·lin. Però aquest argument només permet calcular el benefici real si es compara amb l’alternativa: quants d’aquests ingressos fiscals són activitat nova per al conjunt de l’economia espanyola i quants són simplement una activitat que ha canviat de domicili per aprofitar els incentius? Quants llocs de treball no haurien existit sense el règim especial i quants corresponen a empreses que haurien operat igualment des d’una altra ciutat espanyola? I, sobretot, quants euros addicionals genera per a l’Estat cada euro que deixa de recaptar? Són preguntes que ni aquest ni cap altre executiu espanyol ha respost mai.
Però l’abocament de recursos extra a Ceuta també s’explica pel declivi del seu vell model comercial. La ciutat ha passat, en pocs anys, de dependre en bona part de la seva activitat fronterera amb el Marroc a convertir-se en un pol per a empreses de joc i apostes digitals atretes per la fiscalitat. Segons les dades del govern de Ceuta, el sector representa aproximadament el 12% del PIB local i genera 1.228 llocs de treball directes, mentre que més del 55% de les llicències de joc online que operen a l’Estat s’han establert a Ceuta des de 2018 atretes per les ajudes de Madrid. Les deu principals empreses del sector instal·lades a la ciutat facturen conjuntament uns 6.340 milions d’euros i concentren el 78% dels impostos aportats a Ceuta per empreses que abans tributaven fora de la ciutat.
Aquí hi ha també un argument patriòtic i no només econòmic: amb aquests incentius fiscals, l’Estat pot aconseguir que una activitat que abans tributava en altres jurisdiccions passi a desenvolupar-se sota bandera espanyola. I de fet, els ingressos fiscals vinculats al joc online haurien passat d’uns 258.000 euros abans de l’aplicació de les bonificacions a prop de 20 milions anuals. També hi ha salaris, cotitzacions, consum local, serveis professionals i activitat induïda. Des d’aquesta perspectiva, Ceuta funciona com un laboratori fiscal en què Espanya intenta competir amb jurisdiccions que ofereixen costos tributaris molt baixos, i també la ciutat autònoma se sent més vinculada a la nació que l’ajuda.
Però el salt entre benefici local -que paguen tots els contribuents sota jurisdicció espanyola- i el retorn nacional no és automàtic. Una empresa que trasllada la seva activitat de Madrid, Barcelona o Màlaga a Ceuta pot generar ocupació i activitat a la ciutat, però alhora l’extrau d’aquests territoris. El guany per a les arques públiques és molt més evident quan l’alternativa és que aquella empresa operi des d’un altre país, però ningú no explica ni quantifica si els impostos que l’Estat deixa de recaptar per cotitzacions bonificades, ajuts directes, garanties i altres recursos públics es veuen compensats per nous ingressos fiscals, ocupació i activitat que Ceuta generi gràcies al règim especial.
De les mercaderies als algoritmes
La frontera del Tarajal havia alimentat durant dècades una intensa activitat de comerç amb el Marroc, però aquell sistema es va anar erosionant fins a quedar pràcticament desmantellat. La reobertura de la duana comercial el febrer de 2025 havia de simbolitzar una nova etapa en les relacions econòmiques amb el país veí. Però les dades són demolidores: durant tot el 2025 només s’hi van registrar 49 importacions i dues exportacions. El comerç transfronterer que havia estat una peça essencial de l’economia ceutina ha deixat de ser-ho. Ceuta ha canviat les mercaderies pels algoritmes. I l’Estat ha canviat també la seva manera de sostenir la ciutat: menys dependència del comerç fronterer i més dependència d’un règim fiscal capaç d’atreure empreses, especialment en sectors digitals, mentre les administracions mantenen un volum important de recursos públics per compensar els costos estructurals de la insularitat geogràfica i de la singularitat territorial.
Aquesta aposta pot tenir una lògica econòmica si aconsegueix transformar una despesa pública permanent en una base empresarial estable i generar activitat que, sense els incentius, es desenvoluparia fora d’Espanya. El que resulta més difícil de defensar és que no existeixi un balanç públic global que permeti saber fins a quin punt aquesta operació és rendible per al conjunt dels contribuents.
Perquè, a més a més, Ceuta rep recursos dels mecanismes de finançament territorial i dels Fons de Compensació Interterritorial, disposa de transferències per actuacions d’interès general i compta amb mesures específiques per compensar determinades pèrdues d’ingressos derivades del seu règim fiscal. Tot plegat dibuixa una paradoxa: com més es transforma l’economia de Ceuta, més sofisticat esdevé també el sistema públic que la sosté.
Plantar la bandera a Ceuta té un valor polític i estratègic que no apareix en cap balanç comptable. La factura, en canvi, sí que apareix als comptes públics.
